Per aconseguir la llibertat amb la lluita no violenta, Sharp està convençut que cal una gran habilitat estratègica, una planificació intel•ligent i una organització acurada. Els demòcrates han de ser capaços d’exercir el seu propi poder de manera eficaç, tot afeblint o eliminant les fonts de poder polític de l’Estat. De fet, en gran mesura, el grau de llibertat o de tirania que viu una societat esdevé “un reflex de la relativa determinació dels súbdits a ser lliures, i de la seva voluntat i la capacitat d’oferir resistència als esforços que el govern faci per sotmetre’ls”.
Amb la previsió d’una tardor moguda i potser determinant, UAB per la República va divulgar, en plenes vacances, una llista de lectures i documentals per formar-se en la resistència civil, la no cooperació i la desobediència no violenta. Bona part de la documentació recomanada –molt suggestiva– és d’accés lliure, en diversos idiomes, a internet. Entre els llibres aconsellats hi ha un autèntic clàssic, De la dictadura a la democràcia (1993), de Gene Sharp, un dels teòrics de la resistència pacífica més influents del món.
Des de ben jove, quan es va negar a anar a la Guerra de Corea (1950-1953), fins a la seva mort recent, Gene Sharp (1928-2018) va reflexionar sobre les formes de lluita no violenta per fer front a la repressió i aconseguir la llibertat. Els seus mètodes han tingut un gran impacte en les revolucions democràtiques d’arreu del món contra les dictadures. Els moviments resistents contra la tirania s’hi han inspirat: colors i símbols, rètols en anglès, boicots econòmics, protestes cada vegada més multitudinàries, etc.
El punt de partida de Sharp, amarat d’una gran integritat ètica i d’una confiança essencial en el poder de la gent, és que la lluita no violenta pot eliminar les fonts de poder, de legitimitat i d’obediència dels qui exerceixen la repressió o limiten els drets bàsics. En els àmbits polític, social i econòmic, el desafiament polític massiu pot soscavar la dictadura més inexpugnable o contribuir a fer avançar la democratització d’un poble. Es tracta d’una contrapartida, una alternativa realista al conflicte violent.
Catalunya no viu en una dictadura en sentit estricte, però sí que ha patit de l’1 d’octubre ençà una repressió violenta, insòlita i gravíssima en un estat europeu que es vanta de ser “democràtic” i que, en realitat, reacciona amb formes dictatorials. O clarament autoritàries. L’Estat espanyol no ha dubtat a atemorir i reprimir la població civil amb els cossos policials i militars, a vulnerar la seva pròpia Constitució i les seves pròpies lleis, a forçar la judicatura transgredint la separació de poders, a exercir la venjança i la humiliació contra els presos polítics i els exiliats catalans, a negar-los els drets polítics, a censurar i manipular els mitjans de comunicació, a atiar els grups d’ultradreta, etc.
Cada revolució, com apunta Sharp, té les seves especificitats, però és clar que la catalana, profundament democràtica i pacífica, també comparteix afinitats amb altres moviments d’alliberació i s’inspira en els mètodes no violents. En el seu llibret, Sharp desgrana alguns arguments rellevants per desconfiar de l’ajuda externa –en el cas català, la Unió Europea o alguns països “amics”–, ja que sovint els estats, bo i ometent la violència i la repressió exercides, toleren o fins i tot ajuden l’Estat opressor per interessos econòmics o polítics. Sharp no nega la importància de la internacionalització –via una condemna de l’ONU, per exemple–, però considera que la resistència interna és fonamental. Al seu entendre, és imprescindible que s’enforteixi l’autoconfiança i l’autoorganització de cara endins, bàsicament amb una determinació ferma de lluitar i amb la creació d’una poderosa força de resistència.
Sharp també alerta dels perills de la “negociació” en els casos en què està en joc la llibertat política i el futur d’una societat. Amb bon criteri, adverteix que només un canvi en la correlació de forces a favor dels demòcrates –possible només a través de la lluita– pot garantir que se salvaguardin els punts bàsics (per exemple, en el cas català, el dret a l’autoderminació i la garantia de les llibertats polítiques), davant dels quals no es pot transigir. Així mateix, observa que una de les parts pot violar descaradament els acords (l’Estat espanyol n’és especialista) i que, en els conflictes en què es dirimeixen qüestions fonamentals, “la resistència, no les negociacions, és l’essencial per al canvi”.
Per aconseguir la llibertat amb la lluita no violenta, Sharp està convençut que cal una gran habilitat estratègica, una planificació intel•ligent i una organització acurada. Els demòcrates han de ser capaços d’exercir el seu propi poder de manera eficaç, tot afeblint o eliminant les fonts de poder polític de l’Estat. De fet, en gran mesura, el grau de llibertat o de tirania que viu una societat esdevé “un reflex de la relativa determinació dels súbdits a ser lliures, i de la seva voluntat i la capacitat d’oferir resistència als esforços que el govern faci per sotmetre’ls”. Sharp remarca la importància de les institucions civils independents (en el cas català, l’ANC o Òmnium, entre les més destacades) per aplicar el desafiament polític i per esdevenir la base estructural d’una societat lliure i democràtica.
Com que l’Estat espanyol manté –gairebé intactes– les estructures profundes (monarquia, judicatura, policia i exèrcit, i els lobbys de poder econòmic i social que les sostenen) heredades de la dictadura franquista, alguns dels plantejaments de Sharp poden ajudar a saber com enfrontar-s’hi amb èxit. L’Estat espanyol ha posat els serveis d’intel•ligència, la policia, l’exèrcit, els jutges, les presons, els mitjans i les clavegueres al servei de la repressió de la dissidència catalana. Davant d’aquesta força que sembla inatacable, el moviment republicà ha de trobar-hi els punts febles per “fer el règim menys efectiu i més vulnerable als canvis de condicions i a la resistència deliberada”. La dinàmica de la lluita no violenta es basa en “armes polítiques, econòmiques, socials i psicològiques, aplicades per la població i les institucions de la societat”. Amb aquest desafiament polític es nega l’accés del règim a les seves pròpies fonts de poder.
Sharp identifica 198 mètodes d’acció no violenta que classifica en tres grans categories: a) protesta i persuasió (manifestacions simbòliques: desfilades, marxes, vetlles); b) no-cooperació social, política i econòmica (boicots i vagues), i c) intervenció (dejunis, ocupacions no violentes, govern paral•lel). A qualsevol règim il•legítim pot causar-li molts problemes l’ús d’aquests mètodes, ben escollits, aplicats de manera selectiva i persistent, a gran escala, com a part d’una estratègia i unes tàctiques ben pensades. Sharp avisa que la lluita no violenta reclama persistir-hi, perdre la por, mantenir l’autocontrol, defugir les provocacions, les amenaces i les brutalitats dels adversaris i tenir esperança en la victòria. Les seves “lliçons” per als grups democràtics de resistència són aparentment senzilles:
1. Planificar curosament una estatègia realista (cal evitar les improvisacions).
2. Superar l’atomització (en favor del col•lectiu i la seva unitat d’acció).
3. Afeblir els pilars de suport de l’Estat (institucions, policia, exèrcit, etc.).
4. Evitar la violència (emprar armes no violentes difícils de contrarestar pel poder establert).
5. Capgirar l’efecte de la violència desfermada pel règim (davant de la brutalitat, els sectors que li donen suport deixen de cooperar-hi, comencen a dissentir-hi i s’uneixen a la resistència).
6. No rendir-se (és la garantia de no ser derrotats).
El desafiament polític català, ben planificat amb una estratègia ambiciosa, sòlida i intel•ligent (objectius, mètodes, campanyes, passos a seguir, necessitats, comunicació, ajuda exterior), pot canviar la situació política o social, les relacions de poder establertes, de manera que l’Estat perdi, a Catalunya, la capacitat de controlar els processos econòmics, socials i polítics del govern i de la societat. A més, pot contribuir a democratitzar internament aquesta mateixa societat, que es rearma per defensar els drets i les llibertats polítiques i personals, per esmolar les possibilitats d’autoorganització i de control democràtic, per enfortir encara més l’entramat cívic. L’objectiu no és tan sols acabar amb una situació injusta, sinó establir una societat lliure i democràtica.
Per fer-ho possible, les forces polítiques i el moviment cívic dels republicans catalans haurien de ser capaços de consensuar una gran intel•ligència estratègica, a mitjà i llarg termini, que aglutinés esforços, energies i voluntats i que, lluny dels debats electoralistes i partidistes, se centrés en alguns punts bàsics, els imprescindibles, tant des del punt de vista polític (la República Catalana) com social i econòmic. És a dir, un programa compartit de mínims que admetés matisos i especificitats segons la ideologia de cadascú –sense que, naturalment, això anés en contra dels punts bàsics acordats. Es tracta, sobretot, de garantir la unitat d’acció dins la diversitat i la pluralitat polítiques d’un projecte, la República Catalana, compartit.
La Revolució Catalana, un somni que pot fer-se realitat ben aviat, és una lluita no violenta per la independència política, però també per aconseguir més democràcia, més llibertats personals i més justícia social. Si com a societat volem ser responsables del nostre futur, de la nostra llibertat, d’un sistema de govern que garanteixi una democràcia plena, podem combatre-hi amb la mobilització no violenta que va teoritzar Gene Sharp a De la dictadura a la democràcia en escassament un centenar de pàgines.
Publicat a Núvol, el 15 d’agost de 2018.
Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca