Carta enviada el 26 de setembre de 2018 al Director del Departament de Matemàtiques i al Degà de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona
Jaume Aguadé
Benvolgut Director de Departament, benvolgut Degà,
El proper dilluns, primer d’octubre, es produeix el primer aniversari d’uns fets extraordinaris: potser el cas més important i més multitudinari d’acció no violenta en defensa dels drets civils que ha tingut lloc a Europa en els temps recents. Aquella acció popular massiva i cívica ens enorgulleix a tots els que creiem en els valors democràtics.
Però també es compleix un any d’uns fets gravíssims que no podrem oblidar mai. Durant unes hores, el món va veure unes escenes d’extrema violència d’estat contra una població pacífica i indefensa, unes accions que repugnen a qualsevol persona de bé i que formaran part del capítol més ignominiós dels llibres d’història de l’Europa del segle XXI.
És molt trist veure com cap responsable d’aquelles barbaritats s’ha retractat, cap no ha mostrat remordiment ni condol, cap no s’ha disculpat. Ben al contrari, aquella violència només va ser el tret de sortida d’una repressió policial i judicial que als que tenim una certa edat ens transporta als negres anys de la dictadura (i la post-dictadura) i ens du a pensar que seguim tenint entre nosaltres la “gent que truca de matinada”. Arreu veiem mostres evidents i greus de prevaricació, indefensió, abús de poder, autoritarisme i conculcació de drets. Hem arribat al punt que el president d’un parlament europeu ha afirmat que “Espanya avui ja no compleix les condicions per formar part de la UE”.
Tot això, benvolgut Director, benvolgut Degà, ja ho sabeu. Aleshores, jo em pregunto “Què farem el proper dilluns?”.
Els qui vam viure l’Autònoma dels primers anys setanta, on residia una de les flames heroiques de la democràcia, de la resistència, de la lluita pels drets socials, civils, humans i nacionals, els que recordem aquells temps, ara sentim una gran tristesa quan constatem que les nostres autoritats, sota una aparença de neutralitat, cauen en l’abjecta connivència amb els corruptes poders que ens empresonen —literalment!
Perduda l’esperança en els òrgans de govern de la meva universitat, sembla que l’únic camí digne és el del compromís personal. Per aquest motiu, benvolgut Director de Departament, benvolgut Degà, us comunico que el proper dilluns, primer d’octubre, jo m’afegiré a les mobilitzacions que es convoquin i, per tant, no desenvoluparé cap activitat laboral ni acadèmica.
Cordialment,
Jaume Aguadé
Jaume Aguadé i Bover és Catedràtic del Departament de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Topologia Algebraica
Avui, som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de forma molt ineficient per proveint-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte hivernacle i radioactivitat) degut a que els governs de Catalunya, no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per fer POLÍTICA energÈTICA de veritat.
Pep Puig
Dies enrere llegia un twit de la Directora General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic que es feia ressò d’una noticia del New York Times amb un titular que deia “The Year Global Warming Made Its Menace a Reality“. I la Directora General afegia: ‘Ja podem parlar de present enlloc de futur. El canvi climàtic ja és aquí’.
Que el canvi climàtic és una realitat, ja ben poca gent ho gosa posar en dubte. Ha passat força temps (30 anys !!!) des que el Dr. James Hansen, va manifestar (23/6/1988) davant un Comitè del Senat americà: ‘S’ha acabat la xerrameca i podem afirmar que hi ha proves contundents que demostren que ha arribat l’efecte d’hivernacle’.
Però el problema no és reconèixer que existeix, sinó actuar per mitigar-lo, tal com es va acordar a París, el 12/12/2015 . . . . i tal com reconeixia el mateix Jansen, en un acte recordatori del seu testimoni al Senat, organitzat pel Worldwatch Institute: ‘Si no comencem a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en els pròxims anys, i no adoptem un camí prou diferent, tindrem problemes . . . . Aquesta és la darrera oportunitat’ (Washington, 23/6/2008).
Doncs bé, a Catalunya, fa més d’un any (27/7/2017) que el nostre Parlament va aprovar, per quasi unanimitat, la Llei 16/2017 del Canvi Climàtic, que té, entre altres, les següents finalitats: ‘aconseguir que Catalunya redueixi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni’, ‘esdevenir un país capdavanter en la investigació i aplicació de noves tecnologies, i reduir la dependència energètica de Catalunya de recursos energètics externs’.
També, el Govern català del MH President Carles Puigdemont va aprovar les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica (31/1/2017), que estableix una visió global del nou model energètic orientat a la sobirania i situant la ciutadania en el centre per caminar cap al subministrament d’energia basat al 100% en fonts d’energia renovable.
Però des d’aleshores no s’observa que s’hagi progressat gaire, a casa nostra, en el combat contra l’escalfament de l’atmosfera, ni en el camí de la transició energètica.
Si una cosa és certa, és que amb els instruments heretats de l’autonomisme no anem enlloc. Sobretot per què són hereus de la visió, estreta de mires, d’un M. H. President que manifestava, sense enrogir-se, que: “Para los políticos, lo fácil es decir que el problema de la energía se puede resolver acudiendo a la solar o a la eólica, pero eso son tonterías. Y son tonterías que han dicho algunos políticos muy importantes. Queda claro que la base de la energía es hoy la de origen térmico o nuclear” (ho poso en castellà reproduint textualment la notícia publicada a El Noticiero Universal, el dissabte 29/5/1982, amb el titular ‘No podemos volver a los molinos de viento’).
I quins són els instruments que han demostrat abastament la seva manca de lideratge per guiar a la societat catalana pel camí de la transició energètica?, i per sortir del parany de cremar materials fòssils i fissionar materials nuclears per disposar d’energia?. Doncs són, per una part, la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, i l’Institut Català d’Energia, actualment adscrits al Departament d’Empresa i Coneixement; i per una altra, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, avui adscrits al Departament de Territori i Sostenibilitat.
Aquestes entitats, des del seu establiment, han anat fent allò ‘de qui dia passa, any empeny’, sense atrevir-se a contradir els senyors (si, si, senyors), incendiaris del clima, que es creuen que l’energia és un vedat al qual solament ells tenen accés per poder decidir i en el qual, el comú dels mortals no hi tenim res a dir, solament hem de ser els seus ‘esclaus’ (fa anys en deien ‘abonats, però d’un temps ençà ens han plantat la llufa de ‘consumidors’), pagant els preus fixats per un sistema de mercat dissenyat no per servir a la societat sinó per enriquir als senyors de l’energia fòssil i nuclear.
Avui, som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de forma molt ineficient per proveint-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte hivernacle i radioactivitat) degut a que els governs de Catalunya, no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per fer POLÍTICA energÈTICA de veritat. Tampoc ni el govern, ni el Parlament han creat les condicions per fer-ne, i menys per fer possible que la ciutadania fos l’actor principal, tal com està ocorrent a altres indrets d’Europa.
Tenim, aprovades pel Govern Puigdemont les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica, però el Govern Torra i el nostre Parlament, els correspon de fer públic el Pla de Treball 2015-2025, la prospectiva energètica de Catalunya 2050, redactar la Llei de Transició Energètica per al desenvolupament sostenible i preparar un nou Pla de l’Energia amb l’horitzó fixat en l’any 2030, tal com determina el Pacte, aprovat ja fa 17 mesos. Però amb això no n’hi ha pas prou, doncs s’ha de crear el marc polític i administratiu per possibilitar que la ciutadania pugui procedir a una apropiació social de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics (altrament dits, energies renovables).
Tenim plenament vigent la Llei Catalana de Canvi Climàtic, aprovada pel Parlament sota la Presidència de la MH Carme Forcadell, però tinc la impressió que ni el Govern ni el Parlament estan fent el que caldria fer per desenvolupar la ben pionera llei, que ha estat lloada arreu.
Trencar amb la inèrcia del passat és la primera cosa que s’hauria de fer, si es vol donar un tomb a la present situació, que fa que Catalunya estigui molt i molt allunyada de poder fer honor a la Directiva Europea del 2020.
Donat l’interès estratègic pel país que suposa l’energia, en nom del Grup de Treball de Política Energètica per a la Catalunya 100% Renovable (GTPE), em permeto suggerir una proposta que crec que podria ajudar-nos a començar a fer camí per assolir la tan necessària Transició Energètica (TE) que el país necessita urgentment: que des de la Presidència de la Generalitat s’assumeixi el lideratge polític sobre la TE.
Per tant, proposem que la TE sigui impulsada des de la Presidència de la Generalitat, ja que afecta a tota la societat i a tots els Departaments del govern, encara que a molts d’ells no els ho sembli. Aquest lideratge s’hauria de plasmar en que es contempli tota la transversalitat que convé a la TE, que la TE sigui participada per la ciutadania, que sigui distribuïda arreu del territori català, que faci realitat el dret a captar, transformar i usar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics com un Dret de la ciutadania de Catalunya i que tingui un impacte, tant ecològic, com econòmic, molt positiu en l’entorn social català.
I tot això hauria de passar, sense cap mena de dubte, per la creació d’una Agència Catalana de l’Energia (a imatge de l’Agència Catalana de l’Aigua), com una empresa pública encarregada de dur a terme la política del govern en matèria d’energies renovables, eficiència energètica i canvi climàtic, finançada per impostos a la generació i ús de les energies brutes, fòssils i nuclears.
Les oportunitats que obre la TE a Catalunya són immenses, des de desenvolupament de tecnologies, fins la seva aplicació, passant per la creació de nous sistemes de generació, distribució i ús, i, per descomptat, la creació de molts llocs de treball, a més a més d’importants estalvis econòmics, a banda de beneficis tant econòmics, com ecològics i socials.
Una mostra de tot això es pot veure a TE21 – transició energètica a municipis i comarques, un enorme treball de recopilació de dades i d’anàlisi fet per un grup pioner i experimentat de persones, on es quantifica tot plegat (inversió, estalvis, espai necessari, llocs de treball, etc.) en uns informes detallats des del nivell local de municipi fins a nivell nacional de país, passant per comarques, vegueries i províncies
Alguns sectors de la nostra societat ja estan empenyent la TE, però es necessita el ferm lideratge del Govern.
Si us plau, President, pel bé del país i de la ciutadania, present i futura, lidereu la necessària TRANSICIÓ energÈTICA de Catalunya!
Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona
