Lidereu, si us plau, Molt Honorable President, la TRANSICIÓ energÈTICA!

Avui, som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de forma molt ineficient per proveint-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte hivernacle i radioactivitat) degut a que els governs de Catalunya, no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per fer POLÍTICA energÈTICA de veritat.

 Puig.jpg
Pep Puig

Dies enrere llegia un twit de la Directora General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic que es feia ressò d’una noticia del New York Times amb un titular que deia “The Year Global Warming Made Its Menace a Reality“. I la Directora General afegia: ‘Ja podem parlar de present enlloc de futur. El canvi climàtic ja és aquí’.

Que el canvi climàtic és una realitat, ja ben poca gent ho gosa posar en dubte. Ha passat força temps (30 anys !!!) des que el Dr. James Hansen, va manifestar (23/6/1988) davant un Comitè del Senat americà: ‘S’ha acabat la xerrameca i podem afirmar que hi ha proves contundents que demostren que ha arribat l’efecte d’hivernacle’.

Però el problema no és reconèixer que existeix, sinó actuar per mitigar-lo, tal com es va acordar a París, el 12/12/2015 . . . . i tal com reconeixia el mateix Jansen, en un acte recordatori del seu testimoni al Senat, organitzat pel Worldwatch Institute: ‘Si no comencem a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en els pròxims anys, i no adoptem un camí prou diferent, tindrem problemes . . . . Aquesta és la darrera oportunitat’ (Washington, 23/6/2008).

Doncs bé, a Catalunya, fa més d’un any (27/7/2017) que el nostre Parlament va aprovar, per quasi unanimitat, la Llei 16/2017 del Canvi Climàtic, que té, entre altres, les següents finalitats: ‘aconseguir que Catalunya redueixi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni’, ‘esdevenir un país capdavanter en la investigació i aplicació de noves tecnologies, i reduir la dependència energètica de Catalunya de recursos energètics externs’.

També, el Govern català del MH President Carles Puigdemont va aprovar les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica (31/1/2017), que estableix una visió global del nou model energètic orientat a la sobirania i situant la ciutadania en el centre per caminar cap al subministrament d’energia basat al 100% en fonts d’energia renovable.

Però des d’aleshores no s’observa que s’hagi progressat gaire, a casa nostra, en el combat contra l’escalfament de l’atmosfera, ni en el camí de la transició energètica.

Si una cosa és certa, és que amb els instruments heretats de l’autonomisme no anem enlloc. Sobretot per què són hereus de la visió, estreta de mires, d’un M. H. President que manifestava, sense enrogir-se, que: “Para los políticos, lo fácil es decir que el problema de la energía se puede resolver acudiendo a la solar o a la eólica, pero eso son tonterías. Y son tonterías que han dicho algunos políticos muy importantes. Queda claro que la base de la energía es hoy la de origen térmico o nuclear” (ho poso en castellà reproduint textualment la notícia publicada a El Noticiero Universal, el dissabte 29/5/1982, amb el titular ‘No podemos volver a los molinos de viento’).

I quins són els instruments que han demostrat abastament la seva manca de lideratge per guiar a la societat catalana pel camí de la transició energètica?, i per sortir del parany de cremar materials fòssils i fissionar materials nuclears per disposar d’energia?. Doncs són, per una part, la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, i l’Institut Català d’Energia, actualment adscrits al Departament d’Empresa i Coneixement; i per una altra, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, avui adscrits al Departament de Territori i Sostenibilitat.

Aquestes entitats, des del seu establiment, han anat fent allò ‘de qui dia passa, any empeny’, sense atrevir-se a contradir els senyors (si, si, senyors), incendiaris del clima, que es creuen que l’energia és un vedat al qual solament ells tenen accés per poder decidir i en el qual, el comú dels mortals no hi tenim res a dir, solament hem de ser els seus ‘esclaus’ (fa anys en deien ‘abonats, però d’un temps ençà ens han plantat la llufa de ‘consumidors’), pagant els preus fixats per un sistema de mercat dissenyat no per servir a la societat sinó per enriquir als senyors de l’energia fòssil i nuclear.

Avui, som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de forma molt ineficient per proveint-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte hivernacle i radioactivitat) degut a que els governs de Catalunya, no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per fer POLÍTICA energÈTICA de veritat. Tampoc ni el govern, ni el Parlament han creat les condicions per fer-ne, i menys per fer possible que la ciutadania fos l’actor principal, tal com està ocorrent a altres indrets d’Europa.

Tenim, aprovades pel Govern Puigdemont les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica, però el Govern Torra i el nostre Parlament, els correspon de fer públic el Pla de Treball 2015-2025, la prospectiva energètica de Catalunya 2050, redactar la Llei de Transició Energètica per al desenvolupament sostenible i preparar un nou Pla de l’Energia amb l’horitzó fixat en l’any 2030, tal com determina el Pacte, aprovat ja fa 17 mesos. Però amb això no n’hi ha pas prou, doncs s’ha de crear el marc polític i administratiu per possibilitar que la ciutadania pugui procedir a una apropiació social de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics (altrament dits, energies renovables).

Tenim plenament vigent la Llei Catalana de Canvi Climàtic, aprovada pel Parlament sota la Presidència de la MH Carme Forcadell, però tinc la impressió que ni el Govern ni el Parlament estan fent el que caldria fer per desenvolupar la ben pionera llei, que ha estat lloada arreu.

Trencar amb la inèrcia del passat és la primera cosa que s’hauria de fer, si es vol donar un tomb a la present situació, que fa que Catalunya estigui molt i molt allunyada de poder fer honor a la Directiva Europea del 2020.

Donat l’interès estratègic pel país que suposa l’energia, en nom del Grup de Treball de Política Energètica per a la Catalunya 100% Renovable (GTPE), em permeto suggerir una proposta que crec que podria ajudar-nos a començar a fer camí per assolir la tan necessària Transició Energètica (TE) que el país necessita urgentment: que des de la Presidència de la Generalitat s’assumeixi el lideratge polític sobre la TE.

Per tant, proposem que la TE sigui impulsada des de la Presidència de la Generalitat, ja que afecta a tota la societat i a tots els Departaments del govern, encara que a molts d’ells no els ho sembli. Aquest lideratge s’hauria de plasmar en que es contempli tota la transversalitat que convé a la TE, que la TE sigui participada per la ciutadania, que sigui distribuïda arreu del territori català, que faci realitat el dret a captar, transformar i usar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics com un Dret de la ciutadania de Catalunya i que tingui un impacte, tant ecològic, com econòmic, molt positiu en l’entorn social català.

I tot això hauria de passar, sense cap mena de dubte, per la creació d’una Agència Catalana de l’Energia (a imatge de l’Agència Catalana de l’Aigua), com una empresa pública encarregada de dur a terme la política del govern en matèria d’energies renovables, eficiència energètica i canvi climàtic, finançada per impostos a la generació i ús de les energies brutes, fòssils i nuclears.

Les oportunitats que obre la TE a Catalunya són immenses, des de desenvolupament de tecnologies, fins la seva aplicació, passant per la creació de nous sistemes de generació, distribució i ús, i, per descomptat, la creació de molts llocs de treball, a més a més d’importants estalvis econòmics, a banda de beneficis tant econòmics, com ecològics i socials.

Una mostra de tot això es pot veure a TE21 – transició energètica a municipis i comarques, un enorme treball de recopilació de dades i d’anàlisi fet per un grup pioner i experimentat de persones, on es quantifica tot plegat (inversió, estalvis, espai necessari, llocs de treball, etc.) en uns informes detallats des del nivell local de municipi fins a nivell nacional de país, passant per comarques, vegueries i províncies

Alguns sectors de la nostra societat ja estan empenyent la TE, però es necessita el ferm lideratge del Govern.

Si us plau, President, pel bé del país i de la ciutadania, present i futura, lidereu la necessària TRANSICIÓ energÈTICA de Catalunya!

Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona

7 pensaments quant a “Lidereu, si us plau, Molt Honorable President, la TRANSICIÓ energÈTICA!”

  1. A part dels aspectes tècnico-científics, hi ha alguns aspectes ètics molt importants. L’energia nuclear té unes connotacions per a seguretat i sostenibilitat de les futures generacions, que cal examinar amb molta cura. No hi ha manera d’escapar del dilema de “l’alegre endeutament”: ho gaudim avui (la generació present) i algú (les properes generacions) ja pagarà el deute en el futur. ¿És ètic endeutar un país per construir escoles, hospitals, carreteres, transport públic…? En termes generals podríem dir que sí que ho és (deixem en principi els Florentinos a part). ¿És ètic transferir el cost immens de la gestió dels residus nuclears a unes generacions que ja no gaudiran de l’energia de les nuclears desmantellades o obsoletes?
    En l’aspecte de la seguretat de l’energia nuclear i les garanties tècniques proclamades, hi ha un aspecte filosòfic a tenir en compte: els defensors de l’energia nuclear defensen, contra tota evidència que (a partir d’ara) ja no hi haurà cap més accident nuclear catastròfic. Però les conseqüències des accidents nuclears duren segles o milenis…

    1. Segles o milenis… He visitat Hiroshima, com mil·lions de turistes. Sí, la bomba va matar i emmalaltir centenars de milers, però la regió no sembla que sigui un cementiri.

      No és cert que el cost de gestionar els residus hagi de ser immens. Al contrari, com ja he indicat, els residus són combustible, i podran ser utilitzats per a generar energia. Finlàndia ho ha entès.

      Per cert, l’energia amb més morts per kWh produït no és la nuclear.

      1. La primera área d’exclusió de Chernóbil són 2800 quilòmetres quadrats, com ara tres o quatre comarques catalanes. Hi viuen unes 3000 persones ancianes. Fins d’aquí tres mil anys la radiactivitat no haurà baixat al seu valor natural.
        Un senzill càlcul de probabilitats ens donaría la certesa de patir un accident greu prop de casa nostra, en el cas que les centrals nuclears proliferin…posem que hi hagi deu vegades més centrals que no pas ara.
        La central de Vandellós actualmente desballestada va estar a punt de ser un Chernobil. Repasseu el què va pasar aleshores…
        A més, la minería de l’urani ja és, per ella mateixa, un problema descomunal.

        1. Si et plau, fes el càlcul de Txernòbil amb les dades d’Hiroshima i Nagasaki. Què prediuen aquests càlculs sobre quan es podria tornar-hi a viure?

          I per cert, aquests ancians de Txernòbil sembla que estan tant bé de salut com els d’altres llocs de la regió.

          I desmentint el que tothom creu saber, el que va passar a Txernòbil no va ser realment un accident, en el sentit de que va fallar algun sistema. Va ser provocat.

  2. Cal recordar que l’energia (d’origen) nuclear NO produeix cap canvi climàtic. Ans al contrari: l’abandonament d’aquest tipus de producció per part d’Alemanya ha augmentat (i encara ho fa) la producció de CO2; i passarà el mateix amb França si ho fa. La solució més ràpida, pràctica i a l’abast és augmentar els reactors nuclears, i desenvolupar la tecnologia del tori com a combustible.

    El CO2 és un problema molt greu, immediat, i global. Els residus *poden* ser un problema futur, i local. De fet, si els residus són perillosos és perquè contenen encara molta energia (altrament no serien perillosos), i per tant podran ser re-utilitzats com combustible. Simplement cal guardar-los curosament unes *desenes* d’anys.

    Cap país en desenvolupament deixarà de cremar tot el que calgui per fornir electricitat als seus habitants. I la Xina, que ja no pot cremar més sense enverinar-los, ha pres la via nuclear. Com la Índia, i d’altres.

    No hi ha cap altra solució pràctica, factible, a nivell mundial. Ni local, fins que no trobem la manera d’emmagatzemar energia per una setmana (o més).

    1. el que afirmes no es pas ben cert. la nuclear no es pot pas mirar solament contemplant els reactors.
      per que aquests funcionin necesiten U-235, que es trova a la costa de la terra en l’U natural, que conté solament un 0,711% d’U235. Si a més considerem que la riquesa dels minerals d’U que hi a la crosta de la terra es molt baixa, en resulta que per tenir el combustible per fer funcionar els reactors s’han de minar ingents quantitats de roca i que, jo sàpiga se sol fer amb vehicles que cremen derivats del petroli.
      Per tant mai es podrà dir que tot el cicle del combustible nuclear es lliure de crear petroli.
      fins i tot els reactors disposen d’un sistema de generació d’emergècia que crema petroli
      pots mirar-ho a:
      https://www.stormsmith.nl/insight-items.html

      1. 1) Els vehicles que extreuen l’urani poden funcionar amb electricitat generada per les centrals nuclears. Zero CO2.

        2) Els generadors d’emergència són per tot arreu, hospitals inclosos (i les fàbriques de molins de vent i panels solars). Divideix-ne el consum pels MWh produïts.

        3) Els residus poden ser re-utilitzats com combustible. I cal desenvolupar els reactors nuclears que funcionen amb tori, i versions avançades dels d’urani.

Els comentaris estan tancats.