No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’estat. Allò que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir uns líders amb majoria parlamentària que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable.
En el món natural hi ha algunes espècies que s’han anat diferenciant evolutivament en quedar en ribes diferents de rius cabalosos. Si no hi ha ponts, les ribes dels rius esdevenen territoris no comunicats. Això es pot aplicar a alguns marcs mentals humans.
Qüestionar la unitat territorial de l’estat és viscut per alguns sectors com quelcom inconcebible, com quelcom que no es pot ni pensar sense vulnerar una lògica arrelada en segles d’hegemonia política. La unitat de l’estat és pensada per alguns actors polítics com una realitat prèvia i, de fet, més important que la democràcia o els drets i llibertats dels ciutadans. Qui gosi posar això en qüestió ha de ser reprimit i castigat de manera que serveixi de precedent inequívoc, com un avís per a navegants.
Aquesta cultura política és sobretot la del Deep State espanyol (estat profund o “estat dins de l’estat”) format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de Ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera
En cas de crisi política greu, bona part dels membres del Deep State probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent. Fins i tot això es podria produir abans que acceptar que els ciutadans de Catalunya fessin com els d’Escòcia o Quebec: votar i decidir el seu futur polític. En cas de conflicte, el Deep State posa el seu nacionalisme per sobre de la democràcia i de les llibertats. Es tracta d’un unilateralisme basat en una cultura política que suposa un obstacle decisiu fins i tot per definir correctament el problema nacional-territorial de fons de l’estat.
Addicionalment, tot indica que els judicis contra els presos polítics catalans seran una exemplificació d’aquest unilateralisme. Sembla que la Fiscalia no canviarà el càrrec de rebel•lió en el seu escrit d’acusació. Malgrat el criteri inequívoc de diverses justícies europees, l’actitud del Deep State judicial serà la molt hispànica actitud del “sostenella, y no enmendalla”, dit famós de l’obra Las mocedades del Cid de Rubén de Castro (en altres versions s’escriu “mantenella, y no enmendalla“). No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’estat. Allò que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir uns líders amb majoria parlamentària que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable.
L’argument que la legalitat s’ha de complir acostuma a ser correcte en abstracte. Tanmateix, quan parlem en concret, no de la legalitat sinó d’aquesta legalitat, les coses canvien. Per què? Doncs perquè precisament aquesta legalitat –que no es pot reformar en termes pràctics d’una manera consensuada entre majories i minories nacionals- és bona part del problema (sobretot tal com la interpreta el Deep State polític i judicial).
El catalanisme polític dels segles XIX i XX no era majoritàriament independentista. Ara ho és. Només aquest fet hauria de fer reflexionar als actors i institucions de l’estat sobre les seves causes i conseqüències, encara que només fos per entendre què està passant. Però la cultura nacionalista espanyola -versions conservadora, jacobina, o una barreja de les dues- actua com una llosa que ho impedeix.
I quasi per una qüestió merament lògica ens trobem amb que l’unilateralisme de l’estat arrossega al catalanisme al seu propi unilateralisme. Tot es remonta al procés de reforma de l’Estatut (recollida de signatures del PP, recurs i sentència del TC del 2010, etc). Si no hi ha ponts pràctics el que passa a cada riba no pot ser més que unilateral.
Em refereixo a ponts reals, no a ponts retòrics que només estan dibuixats, es diu, en un planell que de moment sembla estar en blanc. En aquesta situació, ¿val la pena que des de les institucions catalanes s’entri en una lògica de “diàleg i negociació” amb l’actual govern del PSOE?. Doncs crec que sí. I ho crec malgrat que l’actitud racional d’entrada no pot ser més que la d’un escepticisme tan gran com la suma de Pirró, Montaigne i Hume junts. Un escepticisme que no afecta només a un improbable resultat final, sinó simplement a que s’estableixi un llenguatge i una agenda compartides. Les paraules sovint son les mateixes, però els conceptes i la interpretació dels valors que les acompanyen, no ho són. De fet, hi ha solucions institucionals en la política comparada de les democràcies plurinacionals, però cal voler incloure-les a l’agenda de negociació.
Tanmateix, crec que seria un error tant per motius de fons com estratègics que l’independentisme es negués a explorar aquesta via. Crec que cal esgotar el camí d’una comissió “bilateral” malgrat que no es vegi a l’horitzó del PSOE ni els elements intel•lectuals i analítics adequats, ni una situació de fortalesa parlamentària, ni la voluntat de plantejar solucions al problema de fons- que no és un problema català, sinó espanyol. Sempre és diferent que una negociació hagi fracassat que no se sàpiga què passa perquè no s’ha portat a terme.
El primer pas, el d’oferir un model de reconeixement i acomodació política per Catalunya, li correspon al govern central. Mentre aquest model no hi sigui, tot sonarà a una mera estratègia de guanyar temps pensada per altres objectius del partit socialista. Tanmateix, aquí ressorgeix inevitablement el tema dels presos i dels judicis. En aquestes condicions no pot fer-se cap “negociació” que mereixi aquest nom. Manquen estadistes en el govern central. Estadistes recolzats en ponts sòlids que no semblen possibles sense una intervenció internacional solvent. Avui hi ha massa riu per ponts tant precaris.
( Publicat al diari Ara, 15 setembre 2018)
Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.