Dia: 22 de gener de 2019

L’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Covenant on Civil and Political Rights de les Nacions Unides, és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural.

A Carles Viver i Pi-Sunyer

Introducció

Els redactors de constitucions monàrquiques espanyoles fan trampes clarament intencionades. Llevat de la primera constitució, la bonapartista de Baiona (7 juliol 1808), a partir de la segona, la borbònica de Cadis (19 març 1812), miren de fer «la quadratura del cercle del principi de la sobirania», afirmant alhora, i sense cap contradicció ni restricció, la concepció de la sobirania segons la Revolució Francesa i la sobirania del rei per dret diví. Una autèntica quimera política: conjuminar el «dret diví» del monarca, típic de l’Antic Règim, amb el de la sobirania nacional, propugnat per la Revolució Francesa. Podem llegir al començ de la Constitució de Cadis:

«DON FERNANDO SEPTIMO, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas».

I immediatament s’especifica: «Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales».

I més endavant s’introdueix el «dret diví»: «Art. 168. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad». És a dir, el rei, el cap suprem de l’estat, de les forces armades (exèrcit i marina) i designador de tots els ministres, dels jutges i de tots els càrrecs governants, és una persona per damunt de totes les altres, perquè el seu poder vindria directament de déu.

Aquesta excepcionalitat divina, fora dels «mortals», també és proclamada a la constitució monàrquica espanyola de 1837: «Art. 44. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1845: «Art. 42. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de1856, que no fou promulgada: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1869: «Art. 67. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I al projecte de constitució monàrquica del 1876: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable».

I és la constitució monàrquica de 1978, la de la «transició o disfressa» franquista, la que dessacralitza el rei, si bé continua fora dels ciutadans comuns i «mortals»: «Art. 56.3. La persona del Rey es inviolable».

També la constitució espanyola del 1978 conté trampes que afecten directament els drets col•lectius dels catalans.

El tema «colonial»

Sovint des de Madrid hom ha manifestat que el dret a l’autodeterminació només és aplicable a les colònies i atès que, segons la Constitució espanyola de 1978, el Regne d’Espanya no en té, de colònies, la dita constitució no el reconeix explícitament. Emperò:

a) Moltes de metròpolis ni usaven ni usen el qualificatiu de colònia per a territoris que realment n’eren o encara en són, de colònies. En el cas del Regne d’Espanya, abans anomenat Regne d’Espanya i Índies, Argentina, Cuba i d’altres molts territoris americans i asiàtics eren realment colònies, si bé no eren anomenades així, contrariant històricament l’emfàtic ús que actualment fan a Madrid de l’expressió d’un passat Imperio Espanyol que suposa una metròpoli i diverses colònies, expressió falsa i calcada de l’Imperi Francès o l’Imperi Britànic que sí que n’eren, d’imperis.

b) En temps ja no imperials, diversos moviments nacionalistes promogueren la independència de les províncies espanyoles de Fernando Poo i de Río Muni, independència que aconseguiren de Madrid mitjançant un referèndum celebrat l’11 agost 1968 sota la supervisió de les Nacions Unides. Un 63 % de l’electorat votà per constituir-se en un nou estat sobirà sota el nom de República de Guinea Equatorial.

No tengué la mateixa solució democràtica la província del Sàhara Espanyol, on els moviments nacionalistes, especialment el Front Polisario, foren brutalment reprimits, amb morts i tortures, per les autoritats de Madrid. Tanmateix el Regne d’Espanya sota la pressió de la Marxa Verda (16 octubre 1975), una invasió de 350.000 marroquins civils desarmats, evacuà i abandonà amb total impotència la província en favor del Regne del Marroc i de la República Islàmica de Mauritània. El 14 novembre 1975 s’acordà a Madrid aquesta cessió territorial, acord que no ha estat mai reconegut per les Nacions Unides, perquè implicà una solució militar i no un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí. El 26 febrer 1976 quan els darrers soldats espanyols abandonaven la ja no província espanyola del Sàhara, el Front Polisario proclamava la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica, actualment instal•lada dins el territori contigu de la República Democràtica Popular d’Algèria.

Madrid, contràriament al cas de la molt rica, en recursos naturals, província espanyola del Sàhara, no tengué mai la pretensió de conservar a ultrança la també província espanyola d’Ifni, immersa en un intermitent i llarg conflicte militar pràcticament amagat, sense declaració prèvia de guerra, entre el Regne d’Espanya i el Regne del Marroc. Finalment el Tractat de Fes (4 gener 1969) la província espanyola d’Ifni fou cedida al Regne del Marroc.

c) Segons l’historiador Jaume Sobrequés, Catalunya és una colònia del Regne d’Espanya perquè empíricament compleix tots els requisits per a esser declarada colònia: 1. L’exèrcit de la metròpoli ocupa sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. 2. La potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. 3. La potència ocupant organitza l’espoli econòmic de la colònia. 4. La potència colonitzadora mira de trobar i promou, a l’interior de la colònia, organitzacions polítiques, socials o econòmiques favorables a la metròpoli. 5. Els colonitzadors miren d’anorrear la llengua i la cultura de la colònia.

El Regne d’Espanya i Índies, actualment reduït a simple Regne d’Espanya (tot i que no ocupa tota la península anomenada Hispania des del temps dels romans), és potser l’entitat política amb menor atractiu de totes les grans entitats polítiques aglutinadores, per bé o per mal, del planeta. El dit regne ha perdut des de l’any 1800 14.654.329,30 km2 de territori que havia dominat. Com a termes de comparació, tenim les extensions territorials actuals de la Unió Europea 4.324.782 km2 (incloent-hi el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord: 243.610 km2), la República Popular de la Xina 9.596.961 km2, els Estats Units d’Amèrica 9.826.675 km2 i la Federació Russa 17.125.200 km2.

La qüestió del «jus cogens»

És clara la intenció de Madrid d’esquivar, en temes fonamentals, el dret internacional públic. Potser, tractant-se del Regne d’Espanya, seria més escaient dir que Madrid toreja l’obligació se servar el dret internacional d’obligat compliment o jus cogens.

Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» a l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

És evident que l’«oblit» de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, haver afirmat a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Aquesta imposició de l’espanyol, dit «castellano», a un territori polític plurilingüe, on fins i tot el programari dels telèfons mòbils demanen quina llengua cal usar («espanyol, euskara, català, galego», implica reconèixer que no «Todos los españoles» saben espanyol sinó que l’han d’aprendre. I encara l’art del primer «toreador», el cap de l’estat, del Regne, el rei Juan Carlos de Bourbon, qui proclamà solemnement el 23 abril 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Així, segons el rei Bourbon, la coerció de saber espanyol és un acte molt lliure, libèrrim.

Si el lector d’aquest escrit no és constret a parlar una llengua diferent de la pròpia i nativa, pot fer-se una idea de la gravetat de la imposició lingüística si la constitució espanyola hagués volgut imposar la religió catòlica com a obligatòria, «oblidant» la religió en la transcripció de l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, lengua, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

Així podrien afirmar, sense incórrer en cap tipus de discriminació, «La religión católica es la religión cristiana oficial del Estado». I d’ací: «Todos los españoles tienen el deber de profesarla y el derecho a propagarla» sense incórrer en cap tipus de contradicció legal.

Aquestes filigranes constitucionals de suprimir qualque mot, serien molt difícils de fer per restringir o tergiversar el dret a l’autodeterminació. Madrid té raó quan afirma que el dret a l’autodeterminació no està explícitament reconegut dins la constitució espanyola, però «obliden» que el Regne d’Espanya ratificà sense cap reserva (BOE núm. 103, de 30 abril 1977), el dret a l’autodeterminació contingut al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR o International Covenant on Civil and Political Rights) de les Nacions Unides, acordat a Nova York el 19 desembre 1966. I el ratificà abans, fins i tot, de confegir la constitució espanyola vigent actualment, aprovada en referèndum el 6 desembre 1978 i sancionada pel rei Juan Carlos de Bourbon el 27 desembre 1978. Un «oblit», doncs, intencionat i no gens casual, perquè l’article 96.1 de la constitució espanyola disposa que «Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional». Així, doncs, no podent trastocar el redactat del dret a l’autodeterminació, suprimint alguns mots o tergiversant-ne expressions, optaren, els redactors de la constitució, per no citar-lo directament, perquè el pacte ICCPR és ben clar:

«Article 1

1. All peoples have the right of self-determination. By virtue of that right they freely determine their political status and freely pursue their economic, social and cultural development.
2. All peoples may, for their own ends, freely dispose of their natural wealth and resources without prejudice to any obligations arising out of international economic co-operation, based upon the principle of mutual benefit, and international law. In no case may a people be deprived of its own means of subsistence.
3. The States Parties to the present Covenant, including those having responsibility for the administration of Non-Self-Governing and Trust Territories, shall promote the realization of the right of self-determination, and shall respect that right, in conformity with the provisions of the Charter of the United Nations».

Els redactors de la constitució espanyola, no podent torejar i afaitar un text tan llarg i clar, decidiren, simplement, d’escamotejar-lo. L’article 10.2 que afirma solemnement que el Regne d’Espanya accepta i acata tota la legislació internacional, el jus cogens, és la tapadora d’un joc de mans: citen i trastoquen, com hem comentat, la Declaració UDHR, i no citen l’altre document de les Nacions Unides que conjuntament amb la Declaració són el bessó fonamental del jus cogens: el Pacte ICCPR. Els dos textos, conjuntament, són coneguts com a Pactes Internacionals de Drets Humans o Pactes de Nova York. I justament el dret a l’autodeterminació, contingut als Pactes, és el principi cardinal del dret modern internacional, superant l’obsolet «dret de conquesta», la llei internacional usada per les monarquies i d’altres entitats polítiques fonamentades en la llei de la «gràcia de déu», potser el veritable fonament del Regne d’Espanya i Índies i del seu successor el Regne d’Espanya. Remarquem que el nom estrictament geogràfic de Regne d’Espanya i Índies avala l’error geogràfic del «descobridor» Colom, qui sempre pensà que havia arribat a la Índia i no pas a un continent fins llavors desconegut per als europeus, Amèrica.

El punt 2 de l’article 1 del Pacte ICCPR, igual que el punt 3 del citat Sobrequés, és el quid de la qüestió: els humans, animals vertebrats territorials, viuen dels recursos d’un territori que els cal dominar. Certament el punt 1 del Pacte és molt important «humanament» parlant, autoorganització del grup, llengua i cultura, però allò rellevant i substantiu, com «animals territorials», és l’economia: els recursos del territori. «In no case may a people be deprived of its own means of subsistence». Els països hispans d’Amèrica, considerats, segons el moment històric, virregnats o províncies com els peninsulars, se separaren violentament del Regne d’Espanya i Índies, no per tenir unes llengües, cultures i institucions diferents a les espanyoles peninsulars, sinó per l’espoli que de llurs territoris feien els espanyols de Madrid, perquè nacionalment, «humanament», tan espanyols eren els de Madrid com els d’Amèrica. Encara ara, independents i sobirans, els «espanyols» americans continuen, malauradament, amb la mateixa cultura econòmicament depredadora basada en l’espoli, amb cobdícia i sense miraments de cap casta, dels autèntics propietaris humans dels territoris ocupats: els indígenes, els indis americans. En breu, la part europea del Regne d’Espanya i Índies, la major part de la península dita Hispania pels romans, vivia a costa de l’espoli de les Índies. I els assentaments espanyols a Amèrica, els autors locals de l’espoli, continuaren i continuen sotmetent els indis a l’espoli de llurs territoris, com les metàstasis d’un càncer definitivament instal•lades dins tots els «òrgans» de les Índies.

En conclusió, l’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Pacte ICCPR és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural. Són els punts 2, 4 i 5 d’en Sobrequés. Per al Regne d’Espanya, Catalunya és una societat i un territori a explotar, no una plena i diferenciada cultura humana, una nació, i atès que en treu molt de benefici econòmic defensarà la seva possessió com defensà el ric territori del Sàhara, i no com abandonà Ifni militarment o Río Muni amb un referèndum. Caldrà una gran marxa de més de 350.000 persones desarmades, perquè Catalunya sigui lliure.

Article publicat a Rellevant.cat el 27 de setembre de 2018 i a L’Unilateral el 2 d’octubre de 2018

Lluís Garcia Sevilla és llicenciat i doctor en Medicina, professor emèrit de psicologia mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques. Roser Cussó és professora a la Université de Paris 1 Panthéon-Sorbonne, Institut d’Étude du Développement Economique et Social (IEDES). Treballa en història i sociologia de les estadístiques elaborades per les organitzacions intergovernamentals i supranacionals, així com sobre l’activitat tècnica internacional i transnacional en general. Les àrees principals de recerca són la població, l’educació i l’economia. Està interessada sobre tot en l’impacte de la producció quantitativa en el debat públic i en la transformació de la presa democràtica de decisions.

La revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.

Comunament la Diada d’un poble o nació és la celebració, o commemoració, d’una feta èpica i memorable de la història d’un país i, generalment, és el dia de la independència, és a dir, el dia de la constitució del país com una entitat política i social lliure i sobirana. No pas la Diada Balear que commemora el dia (1r març 1983) que la gaseta oficial del Regne d’Espanya publicà la llei que feia de les Illes Balears una «comunidad autónoma»: un organisme polític supraprovincial d’auto-govern administrativament descentralitzat. Tanmateix, el 1r març 1810 el poble de Menorca, en plena Guerra Peninsular (1807-1814), s’havia revoltat contra la dominació espanyola. Ignorància o ocultació de la feta? O inconveniència? Però no sembla inconvenient que el «Día de la Comunidad de Madrid» sigui el 2 maig 1808, una revolta coetània de la menorquina, celebrant l’aixecament del poble madridenc contra la «dominació» francesa i que la historiografia espanyola consideri aquesta revolta com el desencadenant de la Guerra de la Independència (espanyola), anomenada així retrospectivament a partir del 1860, 46 anys després d’acabada la Guerra Peninsular, tot reinterpretant èpicament el passat. Per contra, la revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.

L’esmentada revolta menorquina fou estudiada a fons per n’Andreu Murillo i la seva recerca fou publicada el 1977 per l’Editorial Nura de Ciutadella amb el títol La “revolució” menorquina de 1810. Malauradament el llibre, molt aviat exhaurit, no ha estat mai més publicat. Vet a continuació un compendi de la revolta exposada per en Murillo al seu llibre:

Dins la política favorera de Napoléon Bonaparte, en tant que primer cònsol de la República francesa, cap el rei d’Espanya i de les Índies i la seva família, per tal d’implicar-lo contra el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, i aprofitant una treva bèl•lica, coneguda com la pau d’Amiens (25 març 1802), Napoléon Bonaparte imposà un nou repartiment de territoris dominats militarment, sense cap consulta ni consentiment dels pobles afectats. D’aquesta manera, Menorca, un regal de Napoléon Bonaparte, passava del domini de sa Graciosa Majestat, el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, al de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies. Les forces militars del rei d’Espanya i de les Índies, establertes a Mallorca, aviat desembarcaren a l’illa, 11 juny 1802, i tot d’una s’afuaren a espanyolitzar el territori i els seus devers 32.000 habitants. Un flagrant incompliment de la clàusula del tractat d’Amiens que establia un marge de tres anys per a la implantació progressiva de les lleis i del govern del nou domini estranger al territori ocupat.

Fets de l’ocupació:

• L’arribada d’una corrua de funcionaris i de tropa encarregats d’exercir i de garantir la sobirania del rei d’Espanya i de les Índies, sa Catòlica Majestat.

• Supressió del català com a llengua oficial, fins llavors l’única llengua oficial, parlada per tota la població. Les persones amb estudis superiors dominaven el francès, tenint com a universitat de referència la de Montpeller. Fins i tot els Síndics (ambaixadors) enviats a Londres durant la dominació britànica usaven el francès a la cort de sa Graciosa Majestat.

• La implantació del servei militar obligatori tant per als mariners, la temuda «matrícula de mar» o allistament per a la dura armada espanyola, com per a la resta de la població a l’exèrcit regular espanyol.

• La prohibició d’exportar capitals, cosa que impedia d’iniciar qualsevol tipus de viatge comercial.

• La implantació de la duana espanyola i, per tant, la supressió del lliure comerç i la reconversió «automàtica» de moltes de mercaderies ja emmagatzemades legalment en mercaderies de contraban.

• La implantació d’un nou sistema fiscal, l’espanyol, molt espoliador; on fins i tot arribaren a coexistir els imposts de la suprimida administració menorquina i els nous d’espanyols.

• El manteniment d’una nombrosa guarnició militar espanyola i d’una important armada espanyola ancorada a Maó, que obligatòriament havien d’ajudar a pagar els menorquins mitjançant prestacions personals, la confiscació de bestiar equí (considerat arma de guerra) i el pagament de contribucions especials.

• El pagament de càrregues puntuals per acomodar els nous funcionaris espanyols, molt corruptes d’altra banda, com ara la demanda del governador espanyol de 1.200 duros «para adecentar la casa de mi secretario».

• La ràbia de veure com els nous alts funcionaris espanyols, a més de gaudir de bons sous per un mínim de feina, tudaven els doblers recaptats no sols en benefici propi sinó també en exhibicions de grandesa.

• Suportar els robatoris de les afamegades tropa i marineria espanyoles, mal alimentades i pitjor pagades, així com els seus excessos de tot tipus.

• L’expulsió i desterrament, sense cap tipus de judici ni de garanties jurídiques, de persones sospitoses d’«adhesión a la nación inglesa».

• La vexació d’haver de prendre una actitud proespanyola, més o menys sincera, per tal d’obtenir o de conservar càrrecs.

• Haver de sofrir el nou bisbe catòlic, Juano, un rector d’una parròquia de Madrid, totalment corrupte, amb un afany desmesurat d’enriquiment personal i amb un insultant i no gens dissimulat odi cap els menorquins, especialment els maonesos. Tot d’una d’arribar prohibí la nostra llengua a les esglésies i a l’organització eclesial.

• En situacions puntuals però molt rellevants, perquè eren les situacions de relació amb les noves autoritats imposades, haver d’entendre i fins i tot esser forçats a parlar una llengua desconeguda per als menorquins, l’espanyol, malgrat la ràpida implantació d’una «escuela española» amb mestres forasters que prohibien als fillets l’ús de la nostra llengua en qualsevol situació.

Tot açò provocà una revolta que esclatà el 1r març 1810, una revolta generalitzada, concretada en moltes, petites o grans, accions, des d’empastifar els bans del governador espanyol fins assaltar oficines de l’administració espanyola o cases dels funcionaris espanyols, o desarmar la tropa que feia tasques de policia. La revolta esclatà quasi sincrònicament a totes les poblacions de l’illa: Alaior, Maó, es Castell, es Migjorn Gran, Ciutadella… a tots els pobles hom feu fogueres amb el tan burocràtic i odiat paper «sellado» [«timbrado» en diuen ara], obligatori en totes les transaccions amb el nou govern de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies.

El governador espanyol reaccionà suprimint la tenalla espanyolitzadora l’endemà de l’esclat de la revolta. Així, dia 2 març distribuïa per tota l’illa un ban on feia «saver a todos los havitantes de esta Isla (…) que no puede tener ni tendrá lugar en dicha Isla de Menorca el alistamiento para soldados ni matriculados [mariners], exaccion de cavallos, monturas, contribuciones ni otra cosa que le perjudique. Que queda Menorca libre de derechos de Aduana, Puerto, Estanco, Resguardo, papel sellado, y en todo libre, menos en el Estanco de Aguardiente [que era de la suprimida administració menorquina] que deve continuar segun se halla actualmente. Que el Governador tomará providencias para que salga de la Isla toda Persona extrangera que no esté domiciliada, y pueda ser sospechosa, y ultimamente el Governador confia la tranquilidad de los Menorquines á ellos mismos, que los vecinos honrrados se encarguen de las Guardias, fiando también la de mi persona á quatro de los mismos vezinos, las Rondas, Patrullas y demas servicio». Un segon ban disposava: «Todos los españoles [ja ho eren legalment tots els menorquins] y extrangeros que se hallan en esta Isla desde 10 de julio de 1808 deveran salir de ella al Pays que les acomode en el termino de 15 dias exceptuándose los ancianos que pasan de 60 años, los impedidos por naturaleza, mugeres de 50 años arriba, los niños hasta la edad de 14 años, los transeuntes por asuntos comerciales, litigios de bienes ú otros motivos temporales ó accidentales legítimos, y los que se hubiesen casado con hijas de la Isla y se hallen connaturalizados con ejercicio ú oficio correspondientes [d’acord amb les lleis de naturalització de l’administració menorquina], los Mag (níficos) Bayles, sus Ten (ientes) y Alcaldes de Barrio cuidaran del cumplimiento de este bando en concepto que los maliciosamente no lo obedecieren seran arrestados y conducidos como vagos y mal entretenidos a su Pays los extrangeros; y destinados a la armada los españoles; comprehendiendose en esta orden los Hebreos, quien sea qual fuese el motivo de su existencia en Menorca deven salir vaxo pena de ser transportados a la inquisicion de Mallorca, si no se embarcan inmediatamente. Y para que llegue a noticia de todos hé mandado fixar el presente en los parajes acostumbrados». Qui més costà d’expulsar fou el bisbe catòlic Juano, qui es resistí fent mil martingales, com aprofitar la rivalitat entre Ciutadella i Maó. Finalment el dit bisbe fou forçat pel governador espanyol, a causa de la insistència dels menorquins, a embarcar-se cap a Alcúdia. Fins i tot, per donar per acabada la «revolució», fou desterrat i afusellat a Palma el patró de mar Joan Mercadal, autèntic cap de turc acusat falsament d’incitar els aldarulls. El seu cos, amb el cap destrossat, va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d’execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».

Hàbilment i a poc a poc, el governador espanyol començà a estrènyer de nou la tenalla espanyolitzadora. La revolta havia esclatat el 1r març, però a mitjans de juny es «normalitzava» l’ús del paper «sellado», a finals de juny eren arrestats els càrrecs municipals, les guàrdies de menorquins foren paulatinament rellevades i substituïdes per tropa espanyola, a finals d’octubre retornava a Ciutadella el bisbe Juano… El terror s’emparà dels menorquins: «Divúlgase que en breve va a llegar a Menorca un cuerpo de tropa con personas y verdugos destinados a tratar y castigar los pasados disturbios, e inflingir las mas severas penas contra estos habitantes». Just un any després de la revolta, el governador espanyol ja es podia permetre el luxe d’amenaçar les autoritats municipals de Maó d’enviar la marineria espanyola, ancorada a Maó, armada amb ganivets perquè saquejassin la ciutat, o que els faria afusellar en públic, si no contribuïen amb molts de doblers al manteniment de l’armada i de l’exèrcit espanyols ocupants de l’illa. Retornaren els espanyols expulsats, i tornats els funcionaris forasters recomençaren els abusos, les prepotències, les corrupcions… S’evità la defensa legal de la població, suspenent tots els advocats i notaris graduats a Montpeller o a Avinyó, que ho eren pràcticament tots. Dos anys després de la revolta, les autoritats de Madrid ja es pogueren permetre el luxe de fer encunyar a Palma una moneda d’un sou, amb l’autèntic escut d’Espanya (de quarters castell, lleó, castell, lleó) i amb les inscripcions a l’anvers FERDIN-VII DEI GRATIA 1812 i al revers HISP ET BALEARIUM REX, o sigui «Fernando VII, per la gràcia de Déu, rei d’Espanya i de les Balears», una autèntica marca de propietat de la terra i de la gent. Finalment, tota l’illa fou castigada amb una forta multa, multa que els menorquins hagueren de pagar mitjançant la imposició de talles. El deute fou saldat el 1834.

Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .