La revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.
Comunament la Diada d’un poble o nació és la celebració, o commemoració, d’una feta èpica i memorable de la història d’un país i, generalment, és el dia de la independència, és a dir, el dia de la constitució del país com una entitat política i social lliure i sobirana. No pas la Diada Balear que commemora el dia (1r març 1983) que la gaseta oficial del Regne d’Espanya publicà la llei que feia de les Illes Balears una «comunidad autónoma»: un organisme polític supraprovincial d’auto-govern administrativament descentralitzat. Tanmateix, el 1r març 1810 el poble de Menorca, en plena Guerra Peninsular (1807-1814), s’havia revoltat contra la dominació espanyola. Ignorància o ocultació de la feta? O inconveniència? Però no sembla inconvenient que el «Día de la Comunidad de Madrid» sigui el 2 maig 1808, una revolta coetània de la menorquina, celebrant l’aixecament del poble madridenc contra la «dominació» francesa i que la historiografia espanyola consideri aquesta revolta com el desencadenant de la Guerra de la Independència (espanyola), anomenada així retrospectivament a partir del 1860, 46 anys després d’acabada la Guerra Peninsular, tot reinterpretant èpicament el passat. Per contra, la revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.
L’esmentada revolta menorquina fou estudiada a fons per n’Andreu Murillo i la seva recerca fou publicada el 1977 per l’Editorial Nura de Ciutadella amb el títol La “revolució” menorquina de 1810. Malauradament el llibre, molt aviat exhaurit, no ha estat mai més publicat. Vet a continuació un compendi de la revolta exposada per en Murillo al seu llibre:
Dins la política favorera de Napoléon Bonaparte, en tant que primer cònsol de la República francesa, cap el rei d’Espanya i de les Índies i la seva família, per tal d’implicar-lo contra el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, i aprofitant una treva bèl•lica, coneguda com la pau d’Amiens (25 març 1802), Napoléon Bonaparte imposà un nou repartiment de territoris dominats militarment, sense cap consulta ni consentiment dels pobles afectats. D’aquesta manera, Menorca, un regal de Napoléon Bonaparte, passava del domini de sa Graciosa Majestat, el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, al de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies. Les forces militars del rei d’Espanya i de les Índies, establertes a Mallorca, aviat desembarcaren a l’illa, 11 juny 1802, i tot d’una s’afuaren a espanyolitzar el territori i els seus devers 32.000 habitants. Un flagrant incompliment de la clàusula del tractat d’Amiens que establia un marge de tres anys per a la implantació progressiva de les lleis i del govern del nou domini estranger al territori ocupat.
Fets de l’ocupació:
• L’arribada d’una corrua de funcionaris i de tropa encarregats d’exercir i de garantir la sobirania del rei d’Espanya i de les Índies, sa Catòlica Majestat.
• Supressió del català com a llengua oficial, fins llavors l’única llengua oficial, parlada per tota la població. Les persones amb estudis superiors dominaven el francès, tenint com a universitat de referència la de Montpeller. Fins i tot els Síndics (ambaixadors) enviats a Londres durant la dominació britànica usaven el francès a la cort de sa Graciosa Majestat.
• La implantació del servei militar obligatori tant per als mariners, la temuda «matrícula de mar» o allistament per a la dura armada espanyola, com per a la resta de la població a l’exèrcit regular espanyol.
• La prohibició d’exportar capitals, cosa que impedia d’iniciar qualsevol tipus de viatge comercial.
• La implantació de la duana espanyola i, per tant, la supressió del lliure comerç i la reconversió «automàtica» de moltes de mercaderies ja emmagatzemades legalment en mercaderies de contraban.
• La implantació d’un nou sistema fiscal, l’espanyol, molt espoliador; on fins i tot arribaren a coexistir els imposts de la suprimida administració menorquina i els nous d’espanyols.
• El manteniment d’una nombrosa guarnició militar espanyola i d’una important armada espanyola ancorada a Maó, que obligatòriament havien d’ajudar a pagar els menorquins mitjançant prestacions personals, la confiscació de bestiar equí (considerat arma de guerra) i el pagament de contribucions especials.
• El pagament de càrregues puntuals per acomodar els nous funcionaris espanyols, molt corruptes d’altra banda, com ara la demanda del governador espanyol de 1.200 duros «para adecentar la casa de mi secretario».
• La ràbia de veure com els nous alts funcionaris espanyols, a més de gaudir de bons sous per un mínim de feina, tudaven els doblers recaptats no sols en benefici propi sinó també en exhibicions de grandesa.
• Suportar els robatoris de les afamegades tropa i marineria espanyoles, mal alimentades i pitjor pagades, així com els seus excessos de tot tipus.
• L’expulsió i desterrament, sense cap tipus de judici ni de garanties jurídiques, de persones sospitoses d’«adhesión a la nación inglesa».
• La vexació d’haver de prendre una actitud proespanyola, més o menys sincera, per tal d’obtenir o de conservar càrrecs.
• Haver de sofrir el nou bisbe catòlic, Juano, un rector d’una parròquia de Madrid, totalment corrupte, amb un afany desmesurat d’enriquiment personal i amb un insultant i no gens dissimulat odi cap els menorquins, especialment els maonesos. Tot d’una d’arribar prohibí la nostra llengua a les esglésies i a l’organització eclesial.
• En situacions puntuals però molt rellevants, perquè eren les situacions de relació amb les noves autoritats imposades, haver d’entendre i fins i tot esser forçats a parlar una llengua desconeguda per als menorquins, l’espanyol, malgrat la ràpida implantació d’una «escuela española» amb mestres forasters que prohibien als fillets l’ús de la nostra llengua en qualsevol situació.
Tot açò provocà una revolta que esclatà el 1r març 1810, una revolta generalitzada, concretada en moltes, petites o grans, accions, des d’empastifar els bans del governador espanyol fins assaltar oficines de l’administració espanyola o cases dels funcionaris espanyols, o desarmar la tropa que feia tasques de policia. La revolta esclatà quasi sincrònicament a totes les poblacions de l’illa: Alaior, Maó, es Castell, es Migjorn Gran, Ciutadella… a tots els pobles hom feu fogueres amb el tan burocràtic i odiat paper «sellado» [«timbrado» en diuen ara], obligatori en totes les transaccions amb el nou govern de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies.
El governador espanyol reaccionà suprimint la tenalla espanyolitzadora l’endemà de l’esclat de la revolta. Així, dia 2 març distribuïa per tota l’illa un ban on feia «saver a todos los havitantes de esta Isla (…) que no puede tener ni tendrá lugar en dicha Isla de Menorca el alistamiento para soldados ni matriculados [mariners], exaccion de cavallos, monturas, contribuciones ni otra cosa que le perjudique. Que queda Menorca libre de derechos de Aduana, Puerto, Estanco, Resguardo, papel sellado, y en todo libre, menos en el Estanco de Aguardiente [que era de la suprimida administració menorquina] que deve continuar segun se halla actualmente. Que el Governador tomará providencias para que salga de la Isla toda Persona extrangera que no esté domiciliada, y pueda ser sospechosa, y ultimamente el Governador confia la tranquilidad de los Menorquines á ellos mismos, que los vecinos honrrados se encarguen de las Guardias, fiando también la de mi persona á quatro de los mismos vezinos, las Rondas, Patrullas y demas servicio». Un segon ban disposava: «Todos los españoles [ja ho eren legalment tots els menorquins] y extrangeros que se hallan en esta Isla desde 10 de julio de 1808 deveran salir de ella al Pays que les acomode en el termino de 15 dias exceptuándose los ancianos que pasan de 60 años, los impedidos por naturaleza, mugeres de 50 años arriba, los niños hasta la edad de 14 años, los transeuntes por asuntos comerciales, litigios de bienes ú otros motivos temporales ó accidentales legítimos, y los que se hubiesen casado con hijas de la Isla y se hallen connaturalizados con ejercicio ú oficio correspondientes [d’acord amb les lleis de naturalització de l’administració menorquina], los Mag (níficos) Bayles, sus Ten (ientes) y Alcaldes de Barrio cuidaran del cumplimiento de este bando en concepto que los maliciosamente no lo obedecieren seran arrestados y conducidos como vagos y mal entretenidos a su Pays los extrangeros; y destinados a la armada los españoles; comprehendiendose en esta orden los Hebreos, quien sea qual fuese el motivo de su existencia en Menorca deven salir vaxo pena de ser transportados a la inquisicion de Mallorca, si no se embarcan inmediatamente. Y para que llegue a noticia de todos hé mandado fixar el presente en los parajes acostumbrados». Qui més costà d’expulsar fou el bisbe catòlic Juano, qui es resistí fent mil martingales, com aprofitar la rivalitat entre Ciutadella i Maó. Finalment el dit bisbe fou forçat pel governador espanyol, a causa de la insistència dels menorquins, a embarcar-se cap a Alcúdia. Fins i tot, per donar per acabada la «revolució», fou desterrat i afusellat a Palma el patró de mar Joan Mercadal, autèntic cap de turc acusat falsament d’incitar els aldarulls. El seu cos, amb el cap destrossat, va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d’execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».
Hàbilment i a poc a poc, el governador espanyol començà a estrènyer de nou la tenalla espanyolitzadora. La revolta havia esclatat el 1r març, però a mitjans de juny es «normalitzava» l’ús del paper «sellado», a finals de juny eren arrestats els càrrecs municipals, les guàrdies de menorquins foren paulatinament rellevades i substituïdes per tropa espanyola, a finals d’octubre retornava a Ciutadella el bisbe Juano… El terror s’emparà dels menorquins: «Divúlgase que en breve va a llegar a Menorca un cuerpo de tropa con personas y verdugos destinados a tratar y castigar los pasados disturbios, e inflingir las mas severas penas contra estos habitantes». Just un any després de la revolta, el governador espanyol ja es podia permetre el luxe d’amenaçar les autoritats municipals de Maó d’enviar la marineria espanyola, ancorada a Maó, armada amb ganivets perquè saquejassin la ciutat, o que els faria afusellar en públic, si no contribuïen amb molts de doblers al manteniment de l’armada i de l’exèrcit espanyols ocupants de l’illa. Retornaren els espanyols expulsats, i tornats els funcionaris forasters recomençaren els abusos, les prepotències, les corrupcions… S’evità la defensa legal de la població, suspenent tots els advocats i notaris graduats a Montpeller o a Avinyó, que ho eren pràcticament tots. Dos anys després de la revolta, les autoritats de Madrid ja es pogueren permetre el luxe de fer encunyar a Palma una moneda d’un sou, amb l’autèntic escut d’Espanya (de quarters castell, lleó, castell, lleó) i amb les inscripcions a l’anvers FERDIN-VII DEI GRATIA 1812 i al revers HISP ET BALEARIUM REX, o sigui «Fernando VII, per la gràcia de Déu, rei d’Espanya i de les Balears», una autèntica marca de propietat de la terra i de la gent. Finalment, tota l’illa fou castigada amb una forta multa, multa que els menorquins hagueren de pagar mitjançant la imposició de talles. El deute fou saldat el 1834.
Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .