Contra els qui volen veure’ns desanimats, inhibits, derrotats, els qui ens dediquem a les humanitats hem de continuar defensant, amb convicció i responsabilitat, a peu d’aula i al carrer, la vinculació que té la nostra feina amb la història, la política i la societat actuals. No tan sols perquè en depèn la nostra raó de ser, sinó sobretot perquè és imprescindible per viure en una societat més autocrítica, justa, lliure i solidària.
Carta oberta al professorat d’humanitats
Els qui ens dediquem a ensenyar història, filosofia, música, art, literatura o qualsevol altra matèria d’humanitats hauríem de ser conscients de la immensa fortuna que tenim. Avui, l’humanisme esdevé més important que mai. I el nostre compromís amb el món que vivim pren un sentit imprevist fa uns quants anys. No únicament des del punt de vista de la tecnologització creixent de la vida quotidiana. Després de dues guerres mundials, després d’una etapa de relativa bonança, l’Europa actual torna a covar l’ou de la serp, com ha denunciat Rob Riemen a Per combatre aquesta època (2018). Des de la nostra posició, ho veiem de molt a prop. A l’Estat espanyol, on el franquisme s’ha mantingut en les estructures de poder, el feixisme ha emergit amb tota impunitat.
A les aules, no podem fer veure que no passa res i inhibir-nos d’un present que genera indefensió jurídica i deixa a la intempèrie la dissidència política. En nom de l’estat de dret, les institucions de poder espanyoles han vulnerat els drets civils i polítics, han censurat mitjans, han manipulat barroerament els fets, han pervertit el sentit de la llei i de la democràcia. A les aules, aquesta realitat no pot ignorar-se. L’existència de presos polítics o d’exiliats polítics en un estat de l’Europa actual desmenteix que s’hi preservin els drets fonamentals. Com a mínim, aquesta qüestió ha de ser motiu de debat i de crítica humanístics als instituts i a les universitats. Com hi ha de ser tema de diàleg qualsevol aspecte que afecti el present, perquè, a les aules, res d’humà ens ha de ser aliè. L’apoliticisme, la indiferència o l’alienació donen corda als responsables de les injustícies i dels abusos antidemocràtics.
Als qui ens dediquem a la cultura ens és difícil de donar solucions pràctiques i receptes màgiques als problemes de la societat de què formem part. No ens pertoca. És el terreny de l’acció política. Nosaltres, amb una mica de bona sort, podem ampliar els marges del debat; apuntar des d’una certa perspectiva la complexitat i la profunditat dels problemes; suggerir vies d’actuació vàlida des d’una amplitud de mires; aportar models i exemples alternatius, emancipadors del passat més o menys remot, i, amb veu alta i clara, denunciar les situacions injustes i les estafes demagògiques. Perquè sabem que històricament els ideals humanístics –la llibertat, la justícia, la solidaritat, la cultura– han estat, són i seran vàlids per lluitar contra la tirania dels qui detenen el poder de la força.
Des de les acaballes del segle XX, les humanitats han estat residualitzades en els diversos nivells de l’ensenyament. Com als EUA, pioner en les polítiques de devastació cultural, el sistema universitari català s’ha deixat vampiritzar per la praxi empresarial: els claustres s’assemblen cada vegada més a les assemblees generals d’accionistes d’una macroempresa; els plans d’estudis tenen, més que continguts, valor creditici, com si fossin productes i els estudiants, clients, i les polítiques i els resultats es mesuren per criteris quantitatius més que no pas qualitatius. Tret d’algunes excepcions, la recerca acadèmica en humanitats ha abandonat la seva preocupació bàsica pels valors ètics, democràtics, polítics o històrics, i s’ha escolat cap a una especialització suïcida, innòcua i autoreferencial.
Des de la universitat, en lloc d’amagar el cap sota l’ala, s’hauria d’explorar, amb tota calma i llibertat, un dels trets característics de totes les cultures: “una poderosa veta de dissentiment radical i antiautoritari”, com escriu Edward W. Said a Humanisme i crítica democràtica (2004). Atrinxerar-se en actituds elitistes, nostàlgiques, contemplatives o acomodatícies suposa allunyar-se del paper que ha de tenir la universitat en les lluites reals. Les aules –d’instituts o universitats– no són asèptiques ideològicament; s’emmarquen en unes circumstàncies històriques, polítiques i socials concretes. No poden, per tant, viure en una bombolla. Amb les matèries humanístiques, des de les aules, es pot fer front a les idees imposades, desemmascarar les mentides i el cinisme dels poders establerts i, contra l’ortodòxia oficial i mediàtica, oposar resistència als discursos simplistes de la por que provenen de formacions feixistes o complaents amb les actituds autoritàries. A les aules, es pot esmolar –així ho defensa Said– la capacitat crítica com a forma de llibertat democràtica i com a exercici de qüestionament continu de la realitat.
Contra els qui volen veure’ns desanimats, inhibits, derrotats, els qui ens dediquem a les humanitats hem de continuar defensant, amb convicció i responsabilitat, a peu d’aula i al carrer, la vinculació que té la nostra feina amb la història, la política i la societat actuals. No tan sols perquè en depèn la nostra raó de ser, sinó sobretot perquè és imprescindible per viure en una societat més autocrítica, justa, lliure i solidària. El coneixement humanístic parteix de la capacitat crítica de llegir i d’interpretar –des d’una certa perspectiva, no des de la immediatesa de la política– el món d’ahir i d’avui, i de lluitar per canviar l’ara. L’humanisme es capbussa en la realitat present, n’abraça la complexitat i la diversitat (identitats, llengües, cultures, creences), en qüestiona els aspectes conflictius i n’analitza les innovacions més agosarades del pensament, l’art i les lletres. Està, doncs, als antípodes de l’autoritarisme i del feixisme, doctrines velles lligades al passat més bàrbar de la humanitat que, lluny d’estar superades, poden renéixer en qualsevol moment amb una força insospitada.
Publicat al Blog del Col•lectiu Pere Quart, 25 de gener de 2019
Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca