Mes: abril de 2019

S’acosten noves eleccions i arriba el moment de buscar ponts però també de no cedir a les seves trampes, les mentides i els abusos comesos per tal que no desperti massivament l’ideari republicà a tots els pobles. La resposta hauria de ser recuperant casa a casa, poble a poble, aquell ideari republicà que van arrencar dels nostres avis i àvies, amb bona lectura i de la mà dels que encara són aquí.

La gravetat de la situació que vivim, orquestrada des del 2010 per un partit que s’ha demostrat incompetent i corrupte, més tard estancada amb hipotètics socialistes de saló, fa que molts ens posem mans a l’obra per denunciar la incapacitat absoluta de la política espanyola per arribar a una solució al conflicte. Els polítics no només no han volgut afrontar la crisi catalana com una oportunitat per fer realitat un federalisme del que molts s’omplien la boca, sinó que de retruc l’han aprofitada per establir ponts amb el filo-feixisme. Tot amb l’excusa d’evitar qualsevol diàleg i no donar peu a cap canvi, com ara una modernització i reforma de l’estat més que convenient davant tots els casos sostinguts d’abús i corrupció que patim. Veiem ara com aquesta extrema dreta, crescuda arran de tots els passos en fals comesos pels partits afins al Règim del 78, i gràcies a la manipulació i deriva absolutista de bona part dels mitjans de comunicació, ens vol retallar fins i tot la llibertat individual, per imposar una mena d’estat de setge a les llibertats. Hem d’aixecar la veu i els nostres vots, per demostrar-los que en la seva deriva absolutista: no passaran!

Per si tot plegat no fos prou surrealista ens trobem que s’empresonen o forcen a l’exili a uns líders catalans que van ser conseqüents amb els desitjos de dirimir democràticament l’ànsia del poble català d’esdevenir una república. La majoria de la societat espanyola segueix enrocada i pensa que despertant el malson franquista i autoritari serà capaç d’aturar una necessitat històrica, un deute. És ben conegut el caràcter innovador i llibertari del poble català, una virtut que la majoria d’empreses ja reconeixen fent de Catalunya a hores d’ara una potència industrial i tecnològica. Certament aquesta empenta molts altres països l’aprofitarien mentre que aquí alguns només volen retallar-la. Per posar un exemple digne d’elogi i que pot tenir les seves versemblances, amb els matisos que vulguem, els Estats Units d’Amèrica tenen la reeixida República de Califòrnia, font d’innovació a nivell mundial, a la que he tingut la fortuna de viure i conèixer. Per Espanya no seria gens dolent que Catalunya esdevingui una república, tot just al contrari, donat els lligams que tenim entre nosaltres.

S’acosten noves eleccions i arriba el moment de buscar ponts però també de no cedir a les seves trampes, les mentides i els abusos comesos per tal que no desperti massivament l’ideari republicà a tots els pobles. La resposta hauria de ser recuperant casa a casa, poble a poble, aquell ideari republicà que van arrencar dels nostres avis i àvies, amb bona lectura i de la mà dels que encara són aquí. Aquell ideari deixa enrere aquest règim i no coneix fronteres ni bàndols. A mi me’l va ensenyar tant el meu pare andalús com ara la meva mare gallega, tots dos immigrants. Fem pràctica de la llibertat, igualtat i fraternitat, associem-nos i ajudem al veí desnonat o a les famílies que passen gana. Cal ara seguir votant en pro d’aquests ideals. Però també caldrà mobilitzar-nos com nosaltres mai havíem fet abans. Si volem que s’escolti la veu del poble, que es posin els recursos en pro del progrés, en pro de la justícia, de la dignitat i de la pau social. Arriba l’hora de sotmetre a votació una monarquia que ni tan sols ha estat capaç de ponderar la resposta que a un moviment pacífic ha tingut un govern corrupte i incompetent. Uns polítics que no volent dialogar ens han portat a tots els ciutadans que vivim a Catalunya a una situació insostenible on els nostres drets individuals i polítics s’han vist vulnerats. Per això col•lectius des de totes les universitats i centres de recerca han promogut un manifest al que tot acadèmic o estudiant crític i coherent s’hauria d’adherir. Cal que la gent treballadora comenci a fer-se preguntes i reaccioni, cal que els periodistes comencin a qüestionar la banalització del pensament radical contra tot un col•lectiu, contra tota una nació. Més d’un any després de l’u d’octubre tots els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans, reclamem pacíficament però de forma sostinguda que és hora de llibertat: el 28A toca República!

Josep Maria Trigo i Rodríguez és astrofísic doctorat Cum Laude per la Universitat de València, especialitzat en meteorits i planetologia a UCLA (Califòrnia) i actualment científic titular a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC)

Les eleccions sindicals dels darrers mesos mostren un canvi significatiu en el panorama sindical català. En moltes de les eleccions realitzades a la funció pública els sindicats estatals han perdut la majoria dels vots a mans de sindicats catalans (Intersindical-CSC, COS, etc.) que defensen sense ambages que Catalunya és el nostre marc de relacions laborals natural, i aposten clarament per la República catalana. Aquest fet també s’ha donat al mon universitari i de recerca: La Intersindical-CSC és ja la segona força sindical a la UPF, i a Personal Acadèmic de la UPC.

El sobiranisme és un moviment transversal que ha anat creixent i ocupant espais de la vida pública en els darrers anys. Els bons resultats dels sindicats independentistes a les eleccions sindicals celebrades darrerament indiquen que aquest creixement capil•lar afronta ara una nova etapa, la consolidació de forces sindicals d’arrel catalana i objectius republicans.

El règim del 78 va transformar l’estructura sindical del franquisme en un sistema bipolar, amb dos sindicats – CCOO i UGT – d’implantació estatal i altres sindicats minoritaris. De facto, durant 40 anys el panorama sindical de l’estat espanyol ha estat controlat per aquests dos sindicats, amb l’honrosa excepció d’ELA-STV al País Basc. Per comparació precisament amb el País Basc, no deixa de ser curiós que a Catalunya no s’hagi desenvolupat en aquests 40 anys cap sindicat potent d’àmbit català.

El procés cap a la independència ha posat a les delegacions catalanes d’aquests sindicats davant un repte al que no han sabut, o no han pogut, respondre. La gran majoria dels seus militants i simpatitzants es defineixen com a republicans i defensen el dret a l’autodeterminació del poble català, i una part important donen suport a la independència i la creació d’una República catalana. Tanmateix, la posició oficial d’aquests sindicats és contrària al dret a l’autodeterminació, i només han mostrat una tèbia solidaritat amb els presos i represaliats polítics.

Les eleccions sindicals dels darrers mesos mostren un canvi significatiu en el panorama sindical català. En moltes de les eleccions realitzades a la funció pública els sindicats estatals han perdut la majoria dels vots a mans de sindicats catalans (Intersindical-CSC, COS, etc.) que defensen sense ambages que Catalunya és el nostre marc de relacions laborals natural, i aposten clarament per la República catalana. Aquest fet també s’ha donat al mon universitari i de recerca: La Intersindical-CSC és ja la segona força sindical a la UPF, i a Personal Acadèmic de la UPC. Aquest procés continuarà sense dubte en les eleccions sindicals que s’aniran succeint.

El canvi en els resultats de les recents eleccions sindicals es deu també a un altre fenomen, el significatiu augment de la participació. A les eleccions a la Junta de PDI funcionari de la UPC la participació ha augmentat del 34% del cens el 2015 al 54% el passat 10 d’abril. La correlació entre aquest augment de participació i la victòria de la Intersindical-CSC amb un 45% dels vots és notable i mereix una anàlisi específica. La presència d’opcions netament independentistes ha aconseguit despertar l’interès d’una part significativa de les treballadores i treballadors, que consideren que la defensa dels seus drets laborals és indissociable de la defensa dels seus drets cívics i polítics. En altres paraules: un important sector de les treballadores i treballadors han perdut la seva confiança en els sindicats estatals i creuen que els seus interessos poden estar millor representats per sindicats catalans, republicans i independentistes.

L’acció sindical en el mon universitari va ésser molt important en els anys 70 i 80, i va contribuir notablement a la millora de les condicions de treball del professorat precari de l’època (els famosos PNN). Posteriorment va entrar en una fase de conllevància amb el poder polític què, en el cas de la funció pública, és també la patronal. Potser per aquesta raó el nivell de militància sindical en el sector universitari i de recerca ha estat darrerament molt baix. Tanmateix, cal que la comunitat universitària i de recerca reconegui la importància dels sindicats en la negociació de les condicions de treball i també la seva condició d’actor polític de primer nivell. La comunitat universitària i de recerca pateix un fort envelliment i precisa una renovació generacional que és més urgent cada dia que passa. Cal que els sindicats defensin els drets dels treballadors del sector però cal, encara més, que defensin els drets del personal docent i investigador en formació que no està aconseguint un lloc de treball digne, estable i que li permeti desenvolupar una carrera acadèmica de qualitat. Cal lluitar amb decisió contra la precarietat que s’està instal•lant al sistema universitari i de recerca. I cal fer-ho des de la perspectiva nacional.

El personal universitari i de recerca no podem delegar aquesta tasca, hem d’assumir-la nosaltres mateixos. Personal docent i investigador, i personal d’administració i serveis, cal que tots creem seccions sindicals de sindicats independentistes allà on no existeixin, i que ens afiliem i les hi donem suport allà on ja existeixen, participant en les candidatures i en les campanyes electorals. Ens hi juguem molt, tant a nivell laboral com a nivell cívic i polític. Amb la nostra feina hem contribuït a crear un sistema universitari i de recerca digne d’un gran país, amb l’acció sindical hem de contribuir a mantenir i millorar aquest nivell en un gran país independent.

Salut i República catalana,

Properes convocatòries:

• L’ANC i la Intersindical-CSC criden a la manifestació del 1 de Maig, per una República catalana dels drets socials.

• Les eleccions sindicals a la UAB seran el proper 20 de juny, i les candidatures es tanquen el 18 de maig.

Daniel Crespo Artiaga (Barcelona, 1959) és catedràtic de Física Aplicada a la Universitat Politècnica de Catalunya. Llicenciat a la UB i Doctor per la UPC, treballa en el estudi de les propietats tèrmiques, mecàniques i estabilitat dels vidres metàl•lics. Actualment és director del Departament de Física de la UPC, membre del Consell de Govern i membre de la Junta de Personal Docent i Investigador Funcionari. És membre de la Secció Sindical de la Intersindical-CSC a la UPC

El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.

La lectura de Jo acuso! La veritat en marxa d’Émile Zola, en una acurada edició de Valèria Gaillard publicada recentment per Angle, ajuda a comprendre molt millor què ens passa als catalans i les catalanes. Si l’afer Dreyfus a França fou una “qüestió d’estat” que va adquirir una indubtable dimensió internacional, l’anomenat “judici al procés català” pot convertir-se en un altre cas similar. No es tracta d’un assumpte intern, reduïble a les fronteres espanyoles, sinó un afer d’abast internacional, atès que afecta directament la vulneració de drets civils i polítics en territori europeu.

En el pròleg de l’edició, Gaillard conclou que l’afer Dreyfus anava molt més enllà de la injustícia comesa contra aquest militar jueu caigut en desgràcia: qüestionava, d’arrel, els valors democràtics de la Tercera República Francesa. Les preguntes que formula Gaillard sobre el rerefons de tot plegat ressonen amb estrèpit en l’atziac moment polític que ens toca de viure: “Què passa amb la separació de poders quan la sentència d’un judici ja ha estat decidida per endavant? Què passa quan la raó d’Estat […] s’imposa per damunt de la justícia? On queda la separació de poders quan darrere d’un judici s’amaga un problema d’ordre polític? On queda la dignitat d’un poble que condemna un innocent per la seva raça, religió o les seves idees polítiques?” (p. 23).

Des del primer article sobre l’afer Dreyfus, Zola ja planteja que l’única sortida “airosa” és que la magistratura francesa assumeixi l’error i repari la injustícia. Hi lamenta, també, que la premsa coetània hagi exasperat l’opinió pública amb immundes campanyes antisemites d’una enorme virulència. Sense por, Zola assenyala els responsables de fer creure a la societat francesa que els jueus que defensaven la innocència de Dreyfus eren una colla de “traïdors” que perpetraven una “tenebrosa maquinació” contra la República. Durant el judici, Zola imputa a la premsa, l’antisemitisme i els mateixos francesos el fet d’haver permès la infàmia i la mentida i, sense que li tremoli el pols, denuncia l’ofuscament de la consciència pública i la pulsió nacionalista i retrògrada que enardeix els seus compatriotes.

En el text més conegut, “Jo acuso!” (L’Aurore, 1898), Zola s’adreça al president de la República francesa per advertir-lo que la seva estrella propícia està amenaçada per “la més vergonyosa i inesborrable de les taques”. Per evitar ser-ne còmplice, l’autor de Germinal es proposa de dir la veritat sobre l’afer Dreyfus, sense estalviar-ne detalls. Al final de la carta, un enèrgic clam nascut de l’ànima d’un revoltat, reprova amb noms i cognoms –després del cèlebre “jo acuso”– els artífexs de la condemna contra un home innocent. “Només tinc una passió, que es faci llum en nom de la humanitat que ha sofert tant i que té dret de ser feliç”, conclou. Encès per la fam de veritat i justícia, Zola escriu a cop calent. I n’assumeix plenament les conseqüències.

Als membres del jurat que el condemnarien pel seu “Jo acuso!”, Zola els etziba amb contundència: “Facin-me l’honor de creure que no estic aquí per defensar la meva llibertat. Si em condemnen, només aconseguiran engrandir-me. […] No m’empeny ni l’ambició política ni la passió sectària. Soc un escriptor lliure […]. Condemnin-me si volen! Però serà un nou error que s’afegirà als altres, i hauran d’arrossegar el seu pes en la història futura.” I encara afegeix: “Com pot ser que no es facin càrrec de la terrible crisi que travessa el país? Diuen que som els autors de l’escàndol, que els amants de la veritat i de la justícia són els que pertorben la nació i promouen els esvalots. Dir això és prendre el pèl a la gent”. Llegiu, llegiu amb atenció els seus escrits fins al darrer, quan confessa l’esperança de l’arribada de “molta veritat, molta justícia, dels camps llunyans on creix el futur”. En tots hi trobareu moltes similituds a allò que –com una anacronia sinistra– hem de veure amb els nostres ulls, més d’un segle llarg més tard.

Els temps han canviat, però les injustícies romanen. El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.

Els grans partits de tot l’espectre (PSOE-PSC, Ciudadanos i PP), alguns dels líders dels quals no tenen cap rubor a l’hora de manifestar-se amb l’extrema dreta, són corresponsables de la repressió, l’aplicació anticonstitucional del 155, la vulneració dels drets fonamentals i, amb la connivència dels mitjans, la immensa manipulació informativa que es consuma avui al Regne d’Espanya. Els discursos catalanofòbics d’alguns dels seus líders, les mentides que escampen compulsivament, el menyspreu patològic per la ciutadania i la democràcia són d’una gravetat extrema. Com la militarada reaccionària que va condemnar Dreyfus a final del segle XIX, el poder polític i econòmic espanyol del segle XXI posa la raó d’Estat per damunt de la justícia, la democràcia i els drets.

No podem romandre en silenci ni mirar cap a una altra banda davant d’una injustícia que clama al cel i que deteriora fins a extrems molt preocupants la fràgil democràcia espanyola i europea. L’existència de presos i exiliats polítics és aliena a una democràcia plena. El nyap judicial que té lloc a Madrid –apoteòtic, ridícul, surrealista a estones i insòlit avui– resulta una anomalia flagrant en el conjunt de l’Europa democràtica. S’hi vulneren impúdicament no tan sols els drets de la defensa, sinó els drets humans més bàsics. Només cal contrastar-ho amb les justícies europees que han hagut de pronunciar-se sobre els exiliats polítics catalans.

Salvant distàncies i contextos, cada vegada és més visible que ens trobem davant d’un nou afer Dreyfus, una de les iniquitats judicials i un dels crims cívics més escandalosos del nostre segle. En són víctimes homes i dones honestos i innocents, representants polítics i socials, perseguits i represaliats en aquest cas per les seves idees polítiques. Com aleshores, és molt probable que la història absolgui els condemnats injustament, però qui els rescabalarà del dolor, l’esgotament i la humiliació que pateixen? Qui els retornarà les hores, els dies, els mesos i els anys que passaran lluny de casa seva o apartats de l’acció política i de l’activisme social? Podem romandre impassibles davant d’aquesta injustícia?

Confiem que cada vegada més homes i dones del món de les lletres, les arts, les ciències, el pensament o l’educació d’aquí i d’arreu, esperits lliures i demòcrates, entonin també un “jo acuso” que denunciï la palmària conculcació dels drets i contribueixi així –com volia Zola– a fer que la veritat continuï sempre en marxa.

Publicat a Núvol, 22 de març de de 2019

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca