El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.
La lectura de Jo acuso! La veritat en marxa d’Émile Zola, en una acurada edició de Valèria Gaillard publicada recentment per Angle, ajuda a comprendre molt millor què ens passa als catalans i les catalanes. Si l’afer Dreyfus a França fou una “qüestió d’estat” que va adquirir una indubtable dimensió internacional, l’anomenat “judici al procés català” pot convertir-se en un altre cas similar. No es tracta d’un assumpte intern, reduïble a les fronteres espanyoles, sinó un afer d’abast internacional, atès que afecta directament la vulneració de drets civils i polítics en territori europeu.
En el pròleg de l’edició, Gaillard conclou que l’afer Dreyfus anava molt més enllà de la injustícia comesa contra aquest militar jueu caigut en desgràcia: qüestionava, d’arrel, els valors democràtics de la Tercera República Francesa. Les preguntes que formula Gaillard sobre el rerefons de tot plegat ressonen amb estrèpit en l’atziac moment polític que ens toca de viure: “Què passa amb la separació de poders quan la sentència d’un judici ja ha estat decidida per endavant? Què passa quan la raó d’Estat […] s’imposa per damunt de la justícia? On queda la separació de poders quan darrere d’un judici s’amaga un problema d’ordre polític? On queda la dignitat d’un poble que condemna un innocent per la seva raça, religió o les seves idees polítiques?” (p. 23).
Des del primer article sobre l’afer Dreyfus, Zola ja planteja que l’única sortida “airosa” és que la magistratura francesa assumeixi l’error i repari la injustícia. Hi lamenta, també, que la premsa coetània hagi exasperat l’opinió pública amb immundes campanyes antisemites d’una enorme virulència. Sense por, Zola assenyala els responsables de fer creure a la societat francesa que els jueus que defensaven la innocència de Dreyfus eren una colla de “traïdors” que perpetraven una “tenebrosa maquinació” contra la República. Durant el judici, Zola imputa a la premsa, l’antisemitisme i els mateixos francesos el fet d’haver permès la infàmia i la mentida i, sense que li tremoli el pols, denuncia l’ofuscament de la consciència pública i la pulsió nacionalista i retrògrada que enardeix els seus compatriotes.
En el text més conegut, “Jo acuso!” (L’Aurore, 1898), Zola s’adreça al president de la República francesa per advertir-lo que la seva estrella propícia està amenaçada per “la més vergonyosa i inesborrable de les taques”. Per evitar ser-ne còmplice, l’autor de Germinal es proposa de dir la veritat sobre l’afer Dreyfus, sense estalviar-ne detalls. Al final de la carta, un enèrgic clam nascut de l’ànima d’un revoltat, reprova amb noms i cognoms –després del cèlebre “jo acuso”– els artífexs de la condemna contra un home innocent. “Només tinc una passió, que es faci llum en nom de la humanitat que ha sofert tant i que té dret de ser feliç”, conclou. Encès per la fam de veritat i justícia, Zola escriu a cop calent. I n’assumeix plenament les conseqüències.
Als membres del jurat que el condemnarien pel seu “Jo acuso!”, Zola els etziba amb contundència: “Facin-me l’honor de creure que no estic aquí per defensar la meva llibertat. Si em condemnen, només aconseguiran engrandir-me. […] No m’empeny ni l’ambició política ni la passió sectària. Soc un escriptor lliure […]. Condemnin-me si volen! Però serà un nou error que s’afegirà als altres, i hauran d’arrossegar el seu pes en la història futura.” I encara afegeix: “Com pot ser que no es facin càrrec de la terrible crisi que travessa el país? Diuen que som els autors de l’escàndol, que els amants de la veritat i de la justícia són els que pertorben la nació i promouen els esvalots. Dir això és prendre el pèl a la gent”. Llegiu, llegiu amb atenció els seus escrits fins al darrer, quan confessa l’esperança de l’arribada de “molta veritat, molta justícia, dels camps llunyans on creix el futur”. En tots hi trobareu moltes similituds a allò que –com una anacronia sinistra– hem de veure amb els nostres ulls, més d’un segle llarg més tard.
Els temps han canviat, però les injustícies romanen. El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.
Els grans partits de tot l’espectre (PSOE-PSC, Ciudadanos i PP), alguns dels líders dels quals no tenen cap rubor a l’hora de manifestar-se amb l’extrema dreta, són corresponsables de la repressió, l’aplicació anticonstitucional del 155, la vulneració dels drets fonamentals i, amb la connivència dels mitjans, la immensa manipulació informativa que es consuma avui al Regne d’Espanya. Els discursos catalanofòbics d’alguns dels seus líders, les mentides que escampen compulsivament, el menyspreu patològic per la ciutadania i la democràcia són d’una gravetat extrema. Com la militarada reaccionària que va condemnar Dreyfus a final del segle XIX, el poder polític i econòmic espanyol del segle XXI posa la raó d’Estat per damunt de la justícia, la democràcia i els drets.
No podem romandre en silenci ni mirar cap a una altra banda davant d’una injustícia que clama al cel i que deteriora fins a extrems molt preocupants la fràgil democràcia espanyola i europea. L’existència de presos i exiliats polítics és aliena a una democràcia plena. El nyap judicial que té lloc a Madrid –apoteòtic, ridícul, surrealista a estones i insòlit avui– resulta una anomalia flagrant en el conjunt de l’Europa democràtica. S’hi vulneren impúdicament no tan sols els drets de la defensa, sinó els drets humans més bàsics. Només cal contrastar-ho amb les justícies europees que han hagut de pronunciar-se sobre els exiliats polítics catalans.
Salvant distàncies i contextos, cada vegada és més visible que ens trobem davant d’un nou afer Dreyfus, una de les iniquitats judicials i un dels crims cívics més escandalosos del nostre segle. En són víctimes homes i dones honestos i innocents, representants polítics i socials, perseguits i represaliats en aquest cas per les seves idees polítiques. Com aleshores, és molt probable que la història absolgui els condemnats injustament, però qui els rescabalarà del dolor, l’esgotament i la humiliació que pateixen? Qui els retornarà les hores, els dies, els mesos i els anys que passaran lluny de casa seva o apartats de l’acció política i de l’activisme social? Podem romandre impassibles davant d’aquesta injustícia?
Confiem que cada vegada més homes i dones del món de les lletres, les arts, les ciències, el pensament o l’educació d’aquí i d’arreu, esperits lliures i demòcrates, entonin també un “jo acuso” que denunciï la palmària conculcació dels drets i contribueixi així –com volia Zola– a fer que la veritat continuï sempre en marxa.
Publicat a Núvol, 22 de març de de 2019
Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca