Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.
….
Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,
David Jou
Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.
Els vàndals del tribunals
–foc a les paraules per fer mal–
i els vàndals encaputxats
–foc als carrers per ràbia i vanitat–,
destruint la convivència els uns i els altres.
Aquests jutges, quan seran jutjats?
La justícia, quan serà restaurada?
Els incendiaris, quan seran aturats?
Quan acabaran les provocacions i les flames?
Quants quilòmetres haurem de caminar,
quanta energia haurem de dilapidar
per ser escoltats d’una vegada?
Quan deixaran espai a la paraula,
sense menyspreus, ni mentides, ni presons,
sense la llosa d’una Espanya autoritària?
Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Hem rebut de part de científics eslovens amics una carta-manifest de 40 intel•lectuals d’aquell país, encapçalats per Kucan Milan Primer President d’Eslovènia després de la seva independència, protestant i demanant la intervenció de la Comunitat Europea per les condemnes als 9 presos polítics catalans.
Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España
¡Tener prisioneros políticos en suelo de la UE es una vergüenza! ¡Es inaceptable que nuestros conciudadanos europeos sean castigados simplemente porque luchan por sus derechos individuales y colectivos a través de medios democráticos sin violencia! Los nueve líderes catalanes que lideraron el voto pacífico y democrático de los catalanes sobre el futuro de la nación catalana han estado en prisión preventiva durante dos años. Varios expertos en derecho de todo el mundo consideran que este es un caso de presos políticos. Incluso de acuerdo con los criterios de la Resolución 1900 de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa de 2012, estos políticos catalanes y líderes de la sociedad civil son presos políticos. Esperamos razonablemente que el Equipo de Investigación Especial de la ONU adopte una posición similar. Después de dos años de prisión preventiva fueron ahora sentenciados a un total de 100 años de prisión.
La crisis en las relaciones Madrid-Barcelona no es sólo una cuestión de política interna de España. Es muy limitado creer que esta crisis puede resolverse mediante represión, intimidación, encarcelamiento e incitación a la hostilidad. La violencia siempre genera nueva violencia. La crisis puede resolverse mediante el diálogo abierto, los medios políticos democráticos, la razón y la responsabilidad de las partes involucradas.
Guardar silencio ante la violación de los derechos de nueve líderes europeos prominentes de Cataluña, y muchos otros que también están siendo perseguidos por participar en el referéndum de 2017, significa asumir la responsabilidad de su destino y derrocar los principios democráticos europeos. No queremos y no podemos estar de acuerdo con eso. Creemos que muchos ciudadanos europeos se unirán a nuestra protesta.
Al mismo tiempo, esperamos que los Parlamentos y Gobiernos europeos, las instituciones de la UE, el Parlamento Europeo, la Comisión y el Consejo Europeo no guarden silencio ante las graves violaciones de los derechos de los presos políticos catalanes y de los valores fundamentales de la UE en España. Los derechos humanos son de aplicación universal y estan por encima de las leyes nacionales en los estados soberanos.
Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España
Ljubljana, 18.10.2019
PS. Demanen excuses per no proporcionar la traducció al català, degut a no dominar aquest idioma.
Quina mena de temps, en els quals
Parlar d´arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
(Fragment de “Als nascuts després”, traducció de Feliu Formosa)
Antoni Malet
Uns poemes de Bertold Brecht, traduïts per Feliu Formosa, que serveixen per aquesta Catalunya. Pot estar bé recordar-los a través de Científics per la Independència
CANÇÓ DE LA RODA HIDRÀULICA (fragment)
S’escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d’acord.
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Però per a l’aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.
LA CANÇÓ DEL “POTSER”, O RONDA DELS AMOS DE LA TERRA
Potser viurem tranquils els anys que ens queden.
Potser es fondran les ombres que ens trasbalsen.
I aquests rumors que corren fa uns quants dies,
Potser no són tan alarmants com semblen.
Potser ens oblidaran de cop i volta
Com també a ells volíem oblidar-los.
Potser seurem encara a fer uns bons àpats.
Potser als nostres llits podrem morir-nos.
Potser no rebrem més insults sinó lloances.
Potser la nit aclarirà les coses.
Potser tindrem ja sempre aquesta lluna plena.
Potser caurà la pluja de baix enlaire.
ALS NASCUTS DESPRÉS (fragment)
Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.
….
Malgrat tot, ho sabem:
També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables.
Però vosaltres, quan haurà arribat l´hora
Que l´home esdevindrà un ajut de l´home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.
Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.
L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS constata que hi ha un conflicte polític, històric, no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya és un país amb els trets diferencials d’una nació, tant per història i per llengua i cultura singulars, com per voluntat popular manifestada reiteradament.
A la vista de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés, i en espera de valorar-ne més extensament el contingut jurídic, l’Institut d’Estudis Catalans es referma en les seves anteriors declaracions * i manifesta que:
Catalunya té dret a expressar democràticament la seva voluntat i a determinar lliurement la seva relació amb Espanya. La celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 mai no hauria d’haver estat portada als tribunals penals. La celebració d’un referèndum no pot ser delicte, fins i tot en el cas que fos prohibit, atès que la convocatòria il•legal de referenda va ser expressament despenalitzada a Espanya l’any 2005.
L’ús de la llei penal per a perseguir actuacions polítiques que constitueixen un exercici de drets humans fonamentals no és tolerable en un estat de dret. En el sentit expressat en l’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, no es poden restringir els drets humans per les opinions –polítiques, científiques, històriques, morals o religioses- expressades o atribuïdes a una persona. Per això, no està permès perseguir, intimidar o estigmatitzar una persona, ni detenir-la preventivament, jutjar-la o empresonar-la per motiu de les seves opinions.
En el judici del procés s’han vulnerat principis bàsics protegits pels articles 6 i 7 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, com el dret a la llibertat individual, el dret a la presumpció d’innocència, el dret a un tribunal plenament independent i imparcial establert prèviament per la llei, i l’equitat en la presentació de proves. D’altra banda, les penes establertes en la sentència del Tribunal Suprem no reflecteixen l’aplicació dels principis d’objectivitat i de proporcionalitat. Tots aquests aspectes posen en qüestió la legitimitat d’aquest judici.
L’INSTITUT reclama que:
El conflicte que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol se solucioni per via de l’acció política, sense presos ni exiliats, sense vencedors ni vençuts, i que es respecti la voluntat popular lliurement expressada.
Barcelona, 15 d’octubre de 2019
* Sobre els drets del poble català (3 de febrer de 2011), Sobre el dret a decidir (18 de novembre de 2013), Sobre la constitucionalitat de la Llei 10/2014 i la congruència legal del Decret 129/2014 (6 d’octubre de 2014), En defensa dels polítics i de les institucions del poble de Catalunya (19 de gener de 2017), En defensa de les institucions catalanes, dels càrrecs públics i dels ciutadans (21 de setembre de 2017), En defensa dels membres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya (6 de novembre de 2017), Contra la repressió dels drets civils i polítics dels ciutadans catalans per part de l’Estat espanyol (26 de març de 2018), De suport als membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre (7 de març de 2019).
El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.
David Jou
Combinant la llei, la força i la mentida,
ens ho van prenent tot:
diners, paraula, llibertat, energia,
democràcia, hores de son, anys de vida,
projectes de futur, esperances de justícia.
Togues, uniformes, falsedats: un mateix llot.
Res de nou en el món: a tants llocs és així!:
la mentida i la llei al servei del botxí,
els armats agredint els qui no porten cap arma,
els agressors acusant i mentint,
i tants jutges avalant tantes falses paraules.
El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
És evident que l’oblit de la llengua en aquest article de la constitució espanyola, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses.
Lluís Garcia Sevilla
Fa pocs dies en Santiago Espot, un incansable defensor de la catalanitat, denunciava un fet molt greu:
«Divuit de setembre, CAP de les Corts de Barcelona. Una dona hi porta la seva filla discapacitada de vint-i-sis anys per fer-hi una visita al servei d’urgències. Les rep una metgessa i la mare demana a la noia que expliqui exactament els símptomes del seu malestar. La noia només sap parlar l’idioma de casa seva: el català. La metgessa és espanyola i afirma que ella no sap català, i que la visita només es pot fer en llengua castellana. La mare acaba fent de traductora entre la seva filla i la ja autodeclarada colonitzadora llicenciada en medicina.
La perversa doctora “rojigualda” se sap guanyadora, però no en té prou. Vol humiliar i fer mal. Li recepta una medicació que la mare, coneixedora de tots els matisos de la malaltia amb la qual porta més d’un quart de segle lluitant, considera massa forta i sap que no li convé. La resposta de la facultativa és despectiva: “pues que se quede en casa i se tome una manzanilla”. No vol, la mare, ni crear ni generar cap situació de tensió amb la seva noia al davant. Sap que no és bo per a la seva salut. Llavors, la dona i mare catalana s’ha de menjar la ràbia i la vexació patides.
Amb tot, després del desagradable incident, la família presenta una queixa al mateix CAP i envia els detalls de l’incident a diversos mitjans de comunicació. No hi ha cap resposta per part de ningú fins que Plataforma per la Llengua, quinze dies després, concretament el dijous 3 d’octubre, ho difon. És quan salta la notícia als mitjans de comunicació i colpeix a bona part de l’opinió pública donada la situació de vulnerabilitat de la noia afectada».
«M’he preocupat de portar personalment aquest cas davant la consellera de salut, Alba Vergés. N’és sabedora de tots els detalls. Ara, el primer que ha de fer, és anar a veure a aquesta mare per donar-li totes les explicacions necessàries i presentar-li les excuses pertinents. Després, iniciar una investigació exhaustiva que hauria de cloure (si els fets són els que tots sospitem) amb l’expulsió immediata de la sanitat catalana d’aquest perill públic amb bata blanca que visita pacients a les Corts».
En Santiago Espot té tota la raó quan diu que
«Si l’acusació de discriminació hagués estat per raons de raça o religió (llegiu sobretot musulmana), a hores d’ara hi hauria una investigació oficial oberta i tots els partits catalans s’haurien manifestat en contra».
Però el cas és molt més greu i supera les competències de la consellera de salut, perquè el tema és constitucional espanyol. En Santiago Espot té tota la raó LEGAL en el cas “musulmà”, perquè segons la constitució espanyola hom no pot esser discriminat per la raça o per la religió, però en el cas d’un catalanoparlant pot esser discriminat per la LLENGUA sense cap tipus de conseqüències legals, administratives ni penals.
Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» al seu article 14:
«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».
És evident que l’oblit de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, afirmar a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla», perquè legalment no discrimina els parlants d’altres llengües. Una flagrant violació dels drets, reconeguts internacionalment, dels catalanoparlants.
La metgessa, en qüestió, segons la legislació espanyola no comet cap discriminació. No sé que hi diu el codi deontològic dels metges, però sí sé que el dels psicòlegs esmenta aquest article 14 amputat, com a garantia dels drets dels pacients i dels clients dels psicòlegs. Així, idò, els psicòlegs també poden tractar legalment en espanyol els seus clients i pacients.
Caldria portar aquesta amputació legal al debat polític mitjançant els òrgans legislatius dels Països Catalans. No és un tema de la consellera de salut de Catalunya, no és un tema menor, és un tema molt important i bàsic.
Si vos interessa aprofundir-hi llegiu El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya, publicat en aquest mateix blog, on es comenta a fons aquest tema i la peculiar posició “dictatorial” del rei espanyol i no propi d’una monarquia liberal i parlamentària on el rei “regna però no governa”, segons la constitució espanyola actualment vigent.
Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .
Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?
David Jou
Acatament. Sempre exigeixen acatament.
És lògic i còmode. I la justícia
mereix acatament. I la justícia
presenta camins i procediments
per a esmenar errors i discutir mancaments.
Que visqui, per molt segles, la justícia
Però acatament a la mentida,
a la injustícia, a la represàlia,
per què l’has de tenir?
Acatament a la llei interpretada
com milers de barreres que tanquin tots els camins,
per què l’has de tenir?
Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?
Tant d’acatament, on portaria?
A més comprensió? A ser més escoltat?
A ser tingut en compte algun dia?
A alguna perspectiva de respecte i harmonia?
Certament no pas aquí.
Una injustícia fa jurisprudència
per continuar amb més injustícia,
i cada injustícia t’embruta i et presenta
com a autèntic violent, intolerant, fanàtic,
tancat, regressiu, insolidari,
que és el que voldrien que fossis
per deixar-te aïllat i asfixiar-te.
L’acatament a la injustícia ho podreix tot.
Com acatar-la, en democràcia?
Que visqui per molts anys la justícia!
I que de la injustícia ens salvi.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!
David Jou
Aquests darrers anys, de mica en mica,
una paraula se m’ha anat fent odiosa: la llei.
Respecto i aprecio la llei i la justícia,
el dret, la jurisprudència, la protecció del vulnerable,
però quan la llei s’estrafà, combinant-la amb la mentida,
per a fer-ne un instrument d’escarment i represàlia,
una barricada per a no escoltar,
una arma d’una màfia criminal de salvapàtries,
quin fàstic em fa la llei! Com en temo l’arbitrarietat!
“La ley está por encima de la convivencia”
diu un franquista que ens vingué a colpejar.
“La ley está por encima del diálogo”,
diu un progressista –progressisme hispà–:
només saben parlar de la llei que ells fan i desfan,
interpreten, burlen, vulneren, retorcen i estrafan.
Mentides, muntatges policials, acusacions infundades,
presons preventives, penes exagerades,
manipulacions sistemàtiques dels mitjans,
setge al Parlament i a la llibertat de paraula…:
quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.
David Jou
Tinc al despatx, en lloc preferent,
el cartell del referèndum de l’1 d’octubre,
un dels cartells més odiats i perseguits
per la sempre civilitzada i oberta Espanya.
M’agrada, de tant en tant, contemplar-lo:
la bifurcació ferroviària en un paisatge
de boscos i turons:
llibertat, pau, natura, i democràcia
-massa idíl•lic, certament
Urnes il•legals, perquè ells les declaren il•legals,
unilateralment,
no pas perquè trenquin cap lògica, cap ètica,
cap dret, cap convivència,
urnes demanades per molts durant molts anys
i aprovades en seu parlamentària.
Hi veig, certament, conflictes d’interessos,
laberints legals, passions de moltes menes,
reticències legítimes, precipitacions innecessàries,
ingenuïtat d’uns, malvolences d’altres,
però no cap mal que mereixi ni un minut de presó.
Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.
M’agrada el cartell:
en la seva suposada il•legalitat
hi ha més futur i dignitat que en la llei
que manté a la presó qui demanava la paraula.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
