És evident que l’oblit de la llengua en aquest article de la constitució espanyola, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses.
Fa pocs dies en Santiago Espot, un incansable defensor de la catalanitat, denunciava un fet molt greu:
«Divuit de setembre, CAP de les Corts de Barcelona. Una dona hi porta la seva filla discapacitada de vint-i-sis anys per fer-hi una visita al servei d’urgències. Les rep una metgessa i la mare demana a la noia que expliqui exactament els símptomes del seu malestar. La noia només sap parlar l’idioma de casa seva: el català. La metgessa és espanyola i afirma que ella no sap català, i que la visita només es pot fer en llengua castellana. La mare acaba fent de traductora entre la seva filla i la ja autodeclarada colonitzadora llicenciada en medicina.
La perversa doctora “rojigualda” se sap guanyadora, però no en té prou. Vol humiliar i fer mal. Li recepta una medicació que la mare, coneixedora de tots els matisos de la malaltia amb la qual porta més d’un quart de segle lluitant, considera massa forta i sap que no li convé. La resposta de la facultativa és despectiva: “pues que se quede en casa i se tome una manzanilla”. No vol, la mare, ni crear ni generar cap situació de tensió amb la seva noia al davant. Sap que no és bo per a la seva salut. Llavors, la dona i mare catalana s’ha de menjar la ràbia i la vexació patides.
Amb tot, després del desagradable incident, la família presenta una queixa al mateix CAP i envia els detalls de l’incident a diversos mitjans de comunicació. No hi ha cap resposta per part de ningú fins que Plataforma per la Llengua, quinze dies després, concretament el dijous 3 d’octubre, ho difon. És quan salta la notícia als mitjans de comunicació i colpeix a bona part de l’opinió pública donada la situació de vulnerabilitat de la noia afectada».
«M’he preocupat de portar personalment aquest cas davant la consellera de salut, Alba Vergés. N’és sabedora de tots els detalls. Ara, el primer que ha de fer, és anar a veure a aquesta mare per donar-li totes les explicacions necessàries i presentar-li les excuses pertinents. Després, iniciar una investigació exhaustiva que hauria de cloure (si els fets són els que tots sospitem) amb l’expulsió immediata de la sanitat catalana d’aquest perill públic amb bata blanca que visita pacients a les Corts».
En Santiago Espot té tota la raó quan diu que
«Si l’acusació de discriminació hagués estat per raons de raça o religió (llegiu sobretot musulmana), a hores d’ara hi hauria una investigació oficial oberta i tots els partits catalans s’haurien manifestat en contra».
Però el cas és molt més greu i supera les competències de la consellera de salut, perquè el tema és constitucional espanyol. En Santiago Espot té tota la raó LEGAL en el cas “musulmà”, perquè segons la constitució espanyola hom no pot esser discriminat per la raça o per la religió, però en el cas d’un catalanoparlant pot esser discriminat per la LLENGUA sense cap tipus de conseqüències legals, administratives ni penals.
Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» al seu article 14:
«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».
És evident que l’oblit de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, afirmar a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla», perquè legalment no discrimina els parlants d’altres llengües. Una flagrant violació dels drets, reconeguts internacionalment, dels catalanoparlants.
La metgessa, en qüestió, segons la legislació espanyola no comet cap discriminació. No sé que hi diu el codi deontològic dels metges, però sí sé que el dels psicòlegs esmenta aquest article 14 amputat, com a garantia dels drets dels pacients i dels clients dels psicòlegs. Així, idò, els psicòlegs també poden tractar legalment en espanyol els seus clients i pacients.
Caldria portar aquesta amputació legal al debat polític mitjançant els òrgans legislatius dels Països Catalans. No és un tema de la consellera de salut de Catalunya, no és un tema menor, és un tema molt important i bàsic.
Si vos interessa aprofundir-hi llegiu El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya, publicat en aquest mateix blog, on es comenta a fons aquest tema i la peculiar posició “dictatorial” del rei espanyol i no propi d’una monarquia liberal i parlamentària on el rei “regna però no governa”, segons la constitució espanyola actualment vigent.
Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .