Mes: desembre de 2019

I que els camins d’esperança
que els jutges espanyols van tancant,
els obrís altre cop la claror triomfant
del dret, la decència, la veritat i la paraula.

Ha estat un mal any a molts llocs:
un any de retrocés en justícia i democràcia,
en progrés i llibertat, en ofegats a la Mediterrània,
en pau i en comerç, en perspectiva climàtica.

Ha estat un mal any a Catalunya i a Espanya:
als alts tribunals, prevaricació i represàlia;
a la premsa espanyola, mentida constant;
al Madrid del poder –mafiós i arrogant–,
prepotència, robatori, exasperació, contumàcia.

No passarà, però seria bo que passés:
que la justícia fos justa, que no prevariqués;
que en lloc de robar-nos, l’Estat ens escoltés;
que cadascú, més calmat, al seu lloc medités
les coses mal fetes, les ximpleries, l’excés
de bilis, de dogma, d’insult i de ràbia.

I que els camins d’esperança
que els jutges espanyols van tancant,
els obrís altre cop la claror triomfant
del dret, la decència, la veritat i la paraula.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Aquest clam de justícia;
aquest malestar de l’ànima,
aquesta set de voler ser…

Una història de Nadal per amorosir el dolor físic i moral de tanta gent que pateix per la voluntat de ser, individual i col·lectiva

Damunt l’empostissat de l’establia,
la seva figura radiant,
(no pas el baf del bou i de la mula)
mica en mica, la neu desfà.
Degota l’aigua beneïda.

Cuita la pastora, la més vella.
Hi apropa les mans així,
com de captaire,
com les d’aquell qui va pidolant.
Mentre pels dits l’aigua s’escola,
la pell malmesa
de tant feinejar a la intempèrie,
de tants anys, tremola.
I li entra endins un escalf,
i ajunta les mans davant dels llavis
com qui prega.

Clinc, clonc!, fa el raig
mentre cau dins la gerra.
Clinc, clonc!. Ara canta, ara plora.
L’aguanta ferma, ella,
amb els braços estirats.
És la noia d’ulls clars,
la més jove, la més bella.
Es mira l’Infant i la mare.
No cal que li diguin res.
Un cop plena,
l’abraça ben fort, la gerra,
i se’n va.

Què se n’ha fet d’aquella aigua?
A qui li haurà profitat?
Vine d’on vulga que siguis, noia,
són tants els mals que cal curar!
Una gota contra la indiferència,
tres gotes contra la intolerància,
deu gotes contra la set de venjança.
Porta la gerra, noia,
hi mullarem les benes;
ens calen per amorosir el cos
dels cops, de les ferides, de les
cremades.

Tu ja ho saps.

Tremolosos, mirem a dins;
encara en queda, i no minva.
Encara degota la neu de l’establia.
Com qui no gosa,
com indignes de tocar una cosa santa,
amb el pla de la mà
en bevem un glop
que ens refà de befes,
d’insults, d’humiliacions;
i ens apropa a la pena
dels qui esperen a casa
els qui són lluny de casa,
injustament.

Aquest clam de justícia;
aquest malestar de l’ànima,
aquesta set de voler ser…
“Deixa’m beure un altre glop,
a veure si així s’apaga”.
“No cal. Que no saps, potser,
que la font d’aquesta set
és aquella aigua?”

Pere Roura Grabulosa (Sant Feliu de Pallerols, 1961) és Catedràtic de Ciència dels Materials a la Universitat de Girona. Llicenciat per la UB va fer la tesi doctoral sobre materials semiconductors a cavall entre la UB i l’INSA de Lyon. La seva especialitat és l’anàlisi tèrmica de materials. Actualment col•labora amb l’Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB) en l’optimització dels processos de síntesi de capes de superconductor d’alta temperatura.

Us envio un poema sobre la justícia, a base de versos dels Salms, amb uns quants versos meus intercalats per a contextualitzar el tema. Dos mil set-cents anys de queixes sobre condemnes injustes …

Salms 7, 17, 25, 35, 55, 56, 59, 69, 73, 32

Fes-me justícia, Senyor!
Fan amb la llei el que els dóna la gana.
Jutgen amb falsedat.
Condemnen amb mentides.
Sentencia tu mateix la meva causa:
els teus ulls veuran qui té raó.

L’injust ja esmola l’espasa,
tiba l’arc i l’apunta;
posa a punt les armes mortals,
prepara fletxes enceses.
Tu, Déu just, dóna la raó als innocents,
Tu que penetres el cor i els pensaments.

Fan de la llei una barricada
per defensar els seus ídols,
una mordassa per tapar-me la boca,
un martell per a esclafar-me.

Mira si en tinc, d’enemics,
i com en són , de violents, els seus odis.
Fes-me justícia, Senyor:
jo no tinc culpa i m’he portat honradament.

Acusa, Senyor, els qui m’acusen.
Aboquen damunt meu malediccions,
m’odien amb tota la ràbia,
m’agafa por i tremolo,
m’envaeix l’esgarrifança.

La seva llei és un parany,
va tancant tots els camins, un a un.
El que jo dic ho falsegen tot el dia,
m’espien des d’un racó, segueixen els meus passos.
Amb quina violència parlen!
Els seus llavis semblen punyals.

Només volen els meus diners,
menyspreen la meva paraula,
m’obliguen a tornar allò que no he pres,
L’orgull els fa de collaret, la violència de vestit,
es posen altius i amenacen amb la força.
Fins quan jutjaran contra justícia,
afavorint la causa dels culpables?

Salva’ns a tots del perill.
Muda el temporal d’odi en lluminosa bonança.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).