Tenim un gran potencial però estem ofegats per estar encara supeditats a Espanya, que no creu ni aposta per la Universitat. Ho hem vist recentment, en els moments forts de la pandèmia l’estat preferia envoltar-se de militars més que dels experts; caldria cercar el coneixement per encarar millor els problemes.
Estem aquí per reivindicar un any més els nostres drets i llibertats des de la Universitat.
Som conscients que la universitat és font de coneixement, i el coneixement és font de llibertat, de riquesa, valors essencials per un país que vol ser pròsper i aconseguir el benestar de la gent. Cal doncs tenir-ne cura, potenciar-la.
El dèficit fiscal i la centralització amb que ens ofega l’estat espanyol ens limiten en tots els sentits: gestió/ operativitat/ recursos. I amb el pas dels anys es van incrementant els greuges, o potser és que els hem fet més visibles i hem pres consciència de la situació que arrosseguem.
Avui encara hem de parlar dels greuges que comporta a la Universitat dependre de l’estat espanyol. Vull parlar de 4 punts bàsicament:
1. Les universitats catalanes són molt bones
2. Les universitats catalanes, tot i el traspàs de competències a les autonomies estan sotmeses a la legislació i decisions de l’estat espanyol
3. Les universitats catalanes estan mal finançades
4. Serem molt capaços de generar un entorn que la faci millor: la Universitat i els seus membres
1. Les universitats catalanes són molt bones
És ben conegut el nivell de les nostres universitats i la nostra recerca.
En els rànquings internacionals, p.ex. el Simago, d’entre les 100 primeres universitats d’Europa, 7 són espanyoles, de les quals 3 catalanes, la primera la UB (en la posició 31).
Conclusió: Espanya no és elit a Europa, però si que Catalunya està millor posicionada que la resta de l’Estat.
Perquè tenim un doble handicap: Espanya no té cura de les Universitats, i tampoc té cura de dotar a Catalunya del que li tocaria, tenim clarament reconegut un dèficit fiscal important. El que ens posa en una situació difícil … tot i això, Catalunya està més ben posicionada gràcies al sobreesforç del nostre personal.
– Tenim bons catalans, gent catalana de prestigi, formada a les nostres universitats, actualment a universitats i centres de prestigi arreu del món, amb càrrecs de responsabilitat, especialment en l’àmbit de salut. Com al Max Plank Institute, a la Universitat de Harvard, al Sloan Medical Center- NY, o la Clínica Mayo de Minnesota entre molts d’altres.
– Són dades de l’observatori de la recerca català: l’impacte de les publicacions científiques està un 40% per sobre de la mitjana mundial
N’hem d’estar orgullosos però dolguts de no poder oferir el que podríem ser amb un estat propi.
2. Les Universitats Catalanes estan sotmeses a la legislació espanyola, no es poden gestionar eficaçment
… i ens ho recorden contínuament amb les moltes lleis que ens tomben des de l’estat o via tribunals.
No ens podem gestionar tal com voldríem. Depenem de la legislació espanyola, de la que discrepem en molts aspectes. No podem sortir gaire de l’estructura funcionarial estatal que dona poc marge de maniobra. El sistema no motiva, no afavoreix la millora, la superació. Els incentius són limitadíssims. No podem contractar sovint a qui més convé a la Universitat, no és fàcil, ni per recursos, ni per tipologia de la contractació i vies de promoció en que ens hem de moure. Tot i que s’han pogut fer petites accions sortint d’aquests esquemes, amb molt bons resultats, han estat de forma molt limitada per manca de recursos i pel marc legislatiu. No pot seguir així!
Cert que hi ha debat de com haurem de funcionar quan ens puguem gestionar, no és simple, però ho hem de poder decidir valorant pros i contres de cada model universitari. Per sort hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit que analitzen i aporten valoracions en polítiques i estratègies universitàries, com per exemple el congrés Catalunya i Futur, o la pròpia Sectorial d’Universitats i Recerca de l’Assemblea que organitza aquest acte. Estem clarament preparats i motivats pel repte de gestionar-nos millor.
Tenim poca estabilitat en la legislació degut a canvis massa freqüents de lleis d’educació. Des de la instauració de l’actual “democràcia” hi ha hagut 6 canvis profunds: LRU, LOE, LOMCE, … deguts als canvis de govern a Espanya. No hi ha pla a llarg termini i això és molt dolent pel dia a dia i per consolidar i aprofitar esforços de millora.
Es molt greu també l’estructura que fa que la possible carrera universitària (docència i recerca) sigui molt precària. És dur per qui tria per vocació aquesta professió. I també és dolent pel país per la quantitat de potencials bons professors i investigadors que renuncien a aquesta via, o han d’anar a l’estranger, per la manca de perspectives.
En la carrera universitària, actualment l’inici d’una certa estabilització comença cap els 40 anys, qui pot!
3. Les Universitats Catalanes estan mal finançades
La poca “autonomia” que ens queda, està limitada encara més per les mancances pressupostàries.
Més de la meitat de la plantilla de professorat és interí, en estat en general molt precari, per culpa de l’ofec econòmic. Hi ha precarietat també a Espanya, en general ja hem comentat el poc pes de la Universitat dins el que podríem dir “prioritats” de l’estat. Es prioritzen grans inversions en la compra d’armament, d’AVEs molt cars infrautilitzats, … i tot sovint darrera de negocis foscos.
Exemple: El pressupost anual de la UPC és d’uns 300M€ que serien, si ho comparem amb altres inversions, uns 10 km d’AVE sense viatgers (25 a 40 M€/Km). O si pensem en despesa militar i el referim al dèficit universitari, adquirir 1 avió de guerra menys dels 170 que té, permetria cobrir el dèficit de la UPC d’un any, o amb 1 dels 327 tancs de l’exèrcit
Pensem en el retorn d’una inversió o de l’altra. De la Universitat en surt: Cultura, coneixement, formació, innovació, creació d’empresa, efectivitat de les empreses perquè tenen més talent… Sovint valors intangibles no molt visibles a la gent en general. Bé, m’estalviaré de parlar del retorn de la despesa militar i el cost diari del seu manteniment.
Si que hi ha més ressò social d’altres dèficits, com és l’elevat cost de la matrícula, que és poc assequible per a molta gent. I han de ser més cares a Catalunya perquè no tenim prou recursos. Igual que en el tema de les autopistes, peatges aquí, i gratis a Madrid (les que encara hem de rescatar amb els diners de tots). Cal realment poder fer polítiques en aquesta línia, posant un preu raonable i dotar de beques a qui ho necessita.
I les beques? Només comentaré unes dades. Si anem a la base de dades del ministeri d’educació i formació professional, de la llista de beques tramitades el 2019 van sortint totes les universitats, amb un percentatge de tramitacions del 100% o 99%, pràcticament totes. Excepte que de tant en tant observem un valor discrepant, un 44% i resulta que correspon a la UAB, una amb 40%, és la UdG com també la UdL o la UPF, 45% la URV, 35% la URL o un 7,5% la UPC!!! Què passa? Caldria analitzar-ho, però en tot cas trobem una similitud amb el que passa amb l’execució del pressupost de l’estat a Catalunya, que és de mitjana un 40% del que es pressuposta, quan lògicament els pressupostos de les comunitats autònomes a Espanya s’executen prop del 100% i sovint amb execucions per sobre del 100% a Madrid.
Aquestes xifres queden reflectides en el percentatge de becats per nombre d’estudiants. Per ser catalans tenim menys opcions a tenir beques del ministeri. Altra cosa és el que podem aconseguir de fora o amb mitjans propis amb més esforç. És un greuge i una injustícia.
4. Tenim capacitat de millorar.
En qualitat, tant de resultats com qualitat de vida.
• Millorant contractació de personal de serveis, tècnics i professors. Una carrera docent amb perspectives de millora i estabilització, però motivant, amb avaluacions i incentius que és el que ens fa avançar. Com passa als països més avançats i amb millors resultats.
• Millora en la dotació de laboratoris i centres de recerca
• Millora en serveis de campus
• Millora en beques i matrícula
Hi ha molta feina a fer. Tot pot canviar substancialment.
Conclusions Podem generar un context millor, ara aconseguim ser on som amb un excessiu esforç, hem de poder tirar endavant dignament.
Tenim un gran potencial però estem ofegats per estar encara supeditats a Espanya, que no creu ni aposta per la Universitat. Ho hem vist recentment, en els moments forts de la pandèmia l’estat preferia envoltar-se de militars més que dels experts; caldria cercar el coneixement per encarar millor els problemes.
Ho podrem aconseguir en una Catalunya Lliure!
Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel•lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i actualment presidenta de la secció de Ciències i Tecnologia.