Vaig escriure aquest article l’any 2012 arran de la polèmica que esclatà quan es discutia la possibilitat de demanar un cert nivell de coneixement de la llengua catalana per obtenir una posició de professor a les universitats catalanes. No el vaig arribar a publicar mai. Arran de les recents polèmiques un altre cop al voltant de llengua, he comprovat, desafortunadament, que no ha perdut actualitat. Es cert que caldria revisar algunes de les dades, però el missatge és, en la meva opinió, plenament vigent
Una altra vegada, l’intent d’exigir un nivell determinat de coneixement del català a aquells professors que vulguin obtenir una plaça fixa a les universitats de Catalunya ha despertat el recel, si no la directa hostilitat, d’una gran part de la classe política i intel•lectual del país. L’argument unànimement esgrimit és que aquesta exigència aniria en detriment de l’excel•lència científica i docent de les nostres universitats, ja que, suposadament, actuaria com a fre per a la incorporació dels millors estudiants i professors.
La Wikipedia publica una compilació de les cent millors universitats del món a partir de diverses classificacions publicades recentment. La llista, en la qual, per cert, no apareix cap universitat de llengua espanyola, és, certament, dominada per les universitats americanes i angleses, però hi són presents prop de trenta universitats de països europeus la llengua dels quals no es l’anglès. Una anàlisi superficial, a partir de la informació que aquestes universitats proporcionen a Internet, demostra que els cursos de llicenciatura són impartits majoritàriament, o únicament, en la llengua nacional local. Això ocorre en estats oficialment bilingües, com ara Bèlgica, on, per exemple, les classes de pregrau a la Universitat de Gant són en holandès, però no pas en francès. Les classes tampoc són en francès (ni en italià) al prestigiós Institut Federal de Tecnologia de Zurich, a Suïssa, on el domini de l’alemany per part dels estudiants és, textualment, “imperatiu”. En canvi, a la no menys prestigiosa Escola Federal Politècnica de Lausana, també a Suïssa, les classes de pregrau són en francès i no en alemany. La utilització de la llengua local a les millors universitats europees és general, fins i tot en el cas de llengües demogràficament minoritàries. Així, per exemple, a l’Institut Karolinska, un comitè del qual atorga anualment el Premi Nobel de Medicina, la majoria de les classes són en suec i per tal de ser-hi admès cal demostrar el coneixement d’aquesta llengua. A la Universitat de Copenhaguen, la majoria de les classes són en danès, l’idioma de Dinamarca, un país que, amb un nombre d’habitants similar al de Catalunya, té dotze Premis Nobel. A la Universitat d’Hèlsinki, la majoria de les classes són en finès, una llengua amb una literatura més recent i reduïda que el català. Finalment, a la Universitat Hebrea de Jerusalem, per tal de ser-hi admès, cal demostrar un coneixement excel•lent de l’hebreu, el qual, per cert, no va reviure com a llengua parlada fins a final del segle XIX.
Les dades no avalen, doncs, que la utilització (i, en conseqüència, l’exigència tant a estudiants com a professors) de la llengua local sigui en perjudici de la qualitat i excel•lència de les universitats. Més aviat al contrari, les millors universitats europees potencien, gairebé sense excepció, la llengua local com a llengua comuna d’instrucció en els estudis de pregrau, fins i tot quan aquesta té menys parlants i menys tradició cultural que el català. Aquestes universitats potser han entès que la diversitat cultural és un patrimoni de tota la humanitat, però que són les universitats de les nacions més petites sobre les quals recau la responsabilitat de mantenir les llengües locals com a llengües plenes (i, per tant, perdurables). Qui mantindrà el danès com a llengua de cultura (en el sentit més ampli d’aquesta paraula, que inclou la ciència i la tecnologia) si no ho fan les universitats de Dinamarca? Només des d’una ignorància de dimensions extraordinàries (o potser directament des de la mala fe) es pot adduir que la llengua és un factor dissuasiu per a la incorporació de professors d’excel•lència a les universitats catalanes. Les universitats catalanes són poc atractives per als millors investigadors del món, no perquè s’hi parli el català, sinó pel seu regular (i irregular) nivell científic i intel•lectual, per la manca de recursos que les fa poc competitives (incloent-hi uns sous i uns recursos per la recerca ridículs) i per una anodina estructura funcionarial en la qual la promoció és molt difícil i guarda sovint poca relació amb el mèrit docent i investigador. Contràriament a allò que crida aquesta classe política i intel•lectual, la renúncia sistemàtica al català allunya les nostres universitats de les millors del món, les empobreix intel•lectualment i les fa provincianes i mediocres.
Roderic Guigó i Serra és Coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant. Premi Nacional de Recerca 2018.