Davant l’“a por ellos” museogràfic –nova categoria hispànica de creació de col·leccions que l’ICOM (Consell Internacional dels Museus) i les universitats haurien d’estudiar–, per tant, és inútil voler desmuntar arguments jurídics. Les col·leccions de Lleida, com les del MNAC, estan en perill i ho estan a causa de la ira desfermada d’Espanya.
“El jutge autoritza la Guardia Civil a entrar, si cal, per la força” per arrabassar les obres de Sixena al Museu de Lleida.
Aquest o algun de molt semblant era el titular de diferents mitjans de comunicació durant el cap de setmana en relació amb el cas de Sixena.
I com a bons catalanets la primera temptació és d’intentar desmuntar els arguments jurídics del despropòsit… Si m’ho permeteu, ni ho intentaré. Començaré amb una única afirmació: Tots els museus del món han conformat les pròpies col·leccions de manera dubtosa.
I no aniré a buscar la palla de l’ull aliè. Només recordaré l’hilarant episodi que explica Josep Pijoan, un dels fautors de l’aleshores incipient Museu d’Art de Catalunya, quan per a obtenir un antependi de la seu d’Urgell i valent-se de la seva condició d’arquitecte, va entabanar el capítol de la catedral amb un projecte de sistema de calefacció. No cal dir que l’antependi va arribar a Barcelona i que els canonges encara esperen l’execució del projecte que els havia d’escalfar.
Per tant, és debades intentar raonar legalment sobre la conformació de les col·leccions dels museus; no és un tema jurídic sinó històric. Els casos de compres il·lícites, espolis, furts, etc. són presents en totes i cadascunes de les col·leccions, repeteixo, del món. Potser no en sé prou i potser només tinc una mirada esbiaixada a causa de la meva feina d’Historiador de l’art, però només puc entendre la conformació de les col·leccions com un fet històric, un més, que ens explica tantes coses de com érem i de com hem arribat fins on som. És cert, els museus s’han dotat del Code de déontologie de l’ICOM pour les musées redactat l’any 1986 i revisat el 2006 i Catalunya d’una llei l’any 1990. A aquests arguments legals, podríem afegir-ne molts d’altres a molts nivells diferents. D’ambdós textos n’extraurem el mateix fons: intentant aturar, d’una banda, les pràctiques il·lícites i, de l’altra, preservar les col·leccions. I així cal que sigui. I en cap d’ells hi trobareu una voluntat de retroactivitat.
Intentar, per tant, mitjançant canvis de límits diocesans forçats i càrregues judicials indiscriminades, dinamitar l’acord tàcit que presideix aquestes legislacions, és a dir: no s’ha d’actuar com es va fer en el passat però cal protegir les col·leccions, segurament és legal. Ara bé, si no es fa per a tots i cadascun dels museus, no ja de l’Estat espanyol sinó del món, no deixa de ser arbitrari, il·legítim i, conseqüentment, injust. Suposo que el Ministerio de Educación, Cultura y Deportes espanyol no deu estar disposat a revisar la procedència de totes i cadascuna de les peces conservades als museus de l’Estat i restituir-les, si calgués, al poble, ciutat o parròquia d’on hagin pogut sortir de manera poc clara, oi?
Tal i com ha mostrat i demostrar el conservador del Museu de Lleida, Dr. Albert Velasco, la quantitat d’obres de Sixena escampades per la geografia espanyola i no reclamades ni pel museu de Barbastre ni per l’ajuntament de Sixena és tan gran que els hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin, només d’haver començat el plet. Que ara accelerin el pas al so del malanomenat article 155 – en realitat article “m’invento-i-aplico-la-llei-que-em-dóna-la-gana-perquè-puc– és l’enèssima mostra de l’amor fraternal que cap a la Comunitat Autònoma de Catalunya professen les institucions i administracions de l’Estat espanyol. En aquest cas, una vegada més, és l’Estat qui se salta els procediments jurídics i qui ha encoratjat una causa que, en qualsevol altre lloc d’Europa, no hauria tingut recorregut. Malauradament el Museu de Lleida, i el MNAC, el següent a qui tocarà el rebre són a Catalunya i no a Bèlgica.
En moments, com aquest no em puc estar de recordar els ciutadans que al llarg del segle XIX i XX han lluitat, fins arriscant la vida, per defensar el patrimoni. Cito alguns dels que em venen al cap, a Catalunya, però a tot arreu, també a Espanya, algú o altre ha fet el mateix pels seus conciutadans en un moment o altre. Tant és que sigui un Bofarull salvant –amb engany– els manuscrits del monestir de Ripoll, com un Pijoan “furtant” obres perquè no anessin a petar a mans de privats i d’aquestes a museus americans, o uns milicians carregant els camions amb els absis de les pintures romàniques cap a l’exili per salvar-los dels bombardejos de la ciutat de Barcelona l’any 1936. També Josep Gudiol arrencant el que quedava de Sixena i que ara seria només pols, sinó estigués a les sales del MNAC. En tots aquests casos es va tractar d’accions de gran generositat de personatges sovint anònims que, en situacions crítiques, van prendre una opció, legal o il·legal, que ens ha permès gaudir i contemplar encara avui dia tantes obres que altrament haurien desaparegut.
Davant l’“a por ellos” museogràfic –nova categoria hispànica de creació de col·leccions que l’ICOM i les universitats haurien d’estudiar–, per tant, és inútil voler desmuntar arguments jurídics. Les col·leccions de Lleida, com les del MNAC, estan en perill i ho estan a causa de la ira desfermada d’Espanya. Argumentar qüestions de conservació, de perill per la integritat de les obres, etc. és una nova constatació que les administracions catalanes no han entès res.
Avui ens hem llevat amb el paer en cap, Sr. Àngel Ros, obrint-los el museu, la Guardia Civil entrant a perpetrar l’espoli i els Mossos d’Esquadra dispersant la població. Com que estem en una campanya electoral il·legítima forçada per PP, PSOE i C’s, em limito a recordar que el Sr. Ros pertany al PSC i que governa Lleida amb C’s. La Guardia Civil s’ha trobat el museu envoltat pels ciutadans de Lleida i ha estat el Paer qui els ha obert. Els lleidatans, han rebut, aquest cop a càrrec dels Mossos dirigits pel Ministerio del Interior “as usual” a la Catalunya ocupada des del 20 de setembre. En aquest cas, l’excusa han estat les obres de Sixena del Museu de Lleida; un nou pretext per a mostrar com l’Estat és capaç d’humiliar-nos.
En aquesta guerra de l’Estat contra Catalunya ara toca els Museus i el pas següent és el MNAC.
Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col·lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col·lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.
Em sembla molt bé i molt alliçonador, per infrequent, que de tant en tant hi hagin persones sense potrs ni prejudicis que relliguin en una sola comunicació les seves vertents científiques i polítiques, trencant les tendències de separar esquizofrènicament les diverses vertents de la seva personalitat.