Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.
És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.
L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.
A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.
Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.
Jordi Font i Ferré
és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.