Recerca espacial

Davant la situació que estem vivint, només ens queda una solució possible: l’autogovern. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Podria dir-vos que ha estat la meva experiència a l’estranger o l’haver-me exposat a les mancances de finançament espanyol en l’àmbit en el què em moc, la teledetecció, el que m’ha fet adonar que l’únic camí per sobreviure … és la independència. Però si us digués això, us mentiria. Crec recordar la meva carpeta d’escola de 2n d’EGB, el curs 1976-77, on ja hi duia l’estelada. I el meu parer sobre la independència de Catalunya no ha canviat gota en aquests gairebé 40 anys. A l’estranger, on he viscut gairebé 10 anys, he trobat espanyols fantàstics com a persones i com a professionals. Però pocs, molt pocs, han sabut comprendre el meu (el nostre) sentiment. Des de l’any 94 m’he dedicat a difondre, raonar, explicar, justificar… les raons per les quals el poble de Catalunya no se sent integrat, ni en molts casos respectat, a Espanya. He vist reaccions de tota mena, però la que més m’ha molestat ha estat la incomprensió davant un problema que ni tan sols han arribat a reconèixer.

A l’Agència Espacial Europea (ESA) de catalans n’hi ha un munt. Això és bona notícia (tenim ànsia de coneixement) i mala notícia (no sempre la podem satisfer al nostre país). Era notori, però, que érem dels que més retornàvem a casa. Això sorprenia els “europeus” que comentaven com els catalans estimàvem la nostra terra. Darrerament, però, això ha canviat. Tornar a Catalunya ha començat a deixar de ser tornar a casa nostra. No se’ns deixa ser el que volem ser.

L’Estat espanyol va destinar a l’ESA, a la reunió ministerial del 2012, un 60% menys que en el període anterior. Només va subscriure el programa obligatori (clar, sinó fan fora Espanya de l’Agència), i no va subscriure res, zero, en els programes opcionals futurs com els de l’àmbit d’observació de la Terra. Això implicava que, a partir d’aquell moment, de tots els projectes de teledetecció i mediambientals de l’ESA, qualsevol empresa o institució espanyola en quedava exclosa. Gràcies, Espanya! D’acord que hi ha crisi, però algun dels altres països fins i tot va augmentar el seu pressupost, com per exemple Anglaterra un 30%. Una altra manera d’enfocar el problema, potser amb una visió més a llarg termini.

En aquell moment, moltes de les empreses en el sector espacial, particularment les que no van de la maneta del “ministerio”, ens vam haver de buscar la vida. Algunes van haver de tancar, d’altres vendre’s a altres empreses més grans, segurament a l’estranger, on aquest problema, malgrat la mateixa crisi, no existia; i d’altres, com la nostra, obrint seu a l’estranger, on en qualsevol cas és on érem, o així ens hi sentíem. Hi ha una fuga de talent que sobrepassa els límits del que és raonable, tant individual, com institucional, com empresarial. Però quin remei ens queda?

Davant la situació que estem vivint només ens queda una solució possible, l’autogovern: hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Volem que el nostre país sigui mediocre? (Espanya és actualment l’únic país membre de l’ESA que no té agència espacial pròpia) O volem que sigui capdavanter en tecnologia espacial? L’àmbit tecnològic-científic espacial abasta des de l’estudi de l’univers per entendre d’on venim i com és que som aquí, fins a quin tipus d’energia cal que fem servir per continuar sent-hi, fent de nosaltres un poble sostenible que respecta delicadament allò que se’ns ha regalat: la Terra.

Aquests darrers anys només m’han confirmat amb xifres el que el meu cor sentia des de la carpeta d’escola dels 6 anys. No gaire més que això. La gran diferència és que aleshores només podia parlar de sensacions, mentre que ara, des de l’experiència, puc parlar de dades i fets.

Mònica Roca és enginyera de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundadora el 2006 i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Es dedica a la recerca en l’àmbit de l’observació de la Terra processant dades de satèl.lits. De 1995 a 2003 va treballar al centre ESTEC, Noordwijk, Holanda, de l’Agència Espacial Europea (ESA) on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.