L’Estat espanyol ha estat una rèmora per poder avançar en l’àmbit social, econòmic, científic i cultural. L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’stat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.
Xavier Estivill
Espanya no ha viscut cap revolució que sacsegés la societat i les seves estructures. Catalunya sí que les ha viscut aquestes revolucions perquè un cop i un altre hem tingut un estat que ha oprimit i castigat la gosadia de la nostra gent de voler ser. Aquesta és una gran diferència entre nosaltres i ells. Els hi caldrà una revolució per deixar el caciquisme de parlament, funcionariat i judicatura. Segurament, la nostra independència els farà millorar les seves estructures de govern. Ens interessa tenir uns bons veïns. Ens importa que també siguin feliços. Segur que ho seran molt més quan nosaltres siguem el que volem ser sense vassallatges ni prebendes. Gairebé tot el que tenim en recerca a Catalunya s’ha aconseguit per la tossuderia de voler desenvolupar les nostres capacitats aquí, i no haver de fer-ho sotmesos a la capital d’un Estat on segueixen invertint com i on volen.
En aquests anys de dificultats econòmiques, la manca de visió de futur en recerca s’ha materialitzat sobretot en els molts investigadors que no treballen als principals centres de recerca. Ells han sofert més que ningú l’efecte de retrocedir en el suport a la recerca i el desenvolupament. La república catalana no deixarà que passi això. Hem de construir un país que estigui basat en l’educació, la cultura la ciència i el progrés, pel bé de tots cada un dels ciutadans i ciutadanes. No fallarem. Tenim la sort que podem recomençar amb tot el que sabem, amb tot el que hem après del que no hem de fer i del que ens cal fer per construir un nou país. No defallirem!
Xavier Estivill és metge i investigador de Salut de la Dona Dexeus (Barcelona) i de Sidra Medical Research Center (Doha).
EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA
Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.
Carles Ibáñez (IRTA)
Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.
Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.
Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.
En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).
Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!
Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.
Josep M. Llovet
Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..
Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.
Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.
Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.
Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.
Dolors Vinyoles i Cartanyà
No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.
Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.
Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa.
Manel Esteller
Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).
Ens sentim mal governats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.
Miquel A. Arnedo
Per circumstàncies, científiques és clar, tal i com per toca en un blog com aquest, m’he vist de nou, desprès de mot de temps, en la situació de tenir que explicar, i el que es fa més empipador, justificar, davant col·legues espanyols, les arrels i els objectius del moviment sobiranista i de la actual situació política que es viu a Catalunya.
Els arguments dels col·legues, tots científics (els col·legues, no els arguments) solen ser semblants i segueixen una progressió força pautada. El primer acte consisteix en la declaració solemne de l’admiració per la societat catalana. Almenys en certs cercles encara se’ns reconeix com un element d’avantguarda i de dinamització d’Espanya. El segon acte és l’argument econòmic, en el fons, ens diuen, és un problema conjuntural. La situació econòmica és dolenta i no es vol contribuir al benestar comú de l’estat sinó que volem els diners per a nosaltres, ja sabeu la pela és la pela. Som, en definitiva, uns insolidaris. Tanmateix se’ns recorda que, en realitat, el nostre benestar econòmic s’ha construït en bona part mercès a la gent vinguda d’altres zones de la península. I és cert, no que no siguem solidaris, sinó que Catalunya és el que és per tota la riquesa que hem rebut de la resta de l’Estat, potser no econòmica però si clarament sociològica. Si l’interlocutor té afinitats cap a l’esquerra de l’espectre polític, el següent pas és una anàlisi, en el context del materialisme dialèctic, sobre el nacionalisme i la seva arrel burgesa. En el fons, els que mouen tot això del separatisme són les classes benestants que defensen els seus interessos i la seva quota de poder. Arribats en aquest punt, te n’adones del mal que han fet i estan fent els medis de comunicació espanyols, amb aquells que en un temps es van dir progressistes al seu davant.
Curiosament, l’últim acte, la gran fi de festa d’aquest acorralament sistemàtic dels nostres compatriotes, és essencialment històric: els catalans mai no hem tingut un país independent, i España és una, gran i lliure des dels temps dels Reis Catòlics… algun diari probablement encara ho mouria una mica més enrere, potser en l’origen de la primera planta amb flors, que com ens han fet saber recentment era espanyola ja fa 130 milions d’anys (… i no es conya).
I arribats en aquest punt, quan ja has desplegat totes les teves dots de diplomàcia, t’has reconegut d’esquerres com el que més i els hi has recordat que el sentit de pertinença a una comunitat no va necessàriament en contra d’una clara vocació internacionalista, comences a pensar que hi ha quelcom que simplement no es vol acceptar i que els argumentaris, al revés del que pensen alguns companys, no són mai prou objectivables com per poder ser convincents per algú que no vol entendre.
I llavors passes al contraatac, i en aquest cas et desproveeixes de sentimentalismes i t’agafes a indicadors que creus que son més descriptius i que esperes que no estiguin obertes a interpretacions mal intencionades.
Som i serem gent catalana, que diu la Santa Espina… i resulta que aquesta afirmació que algú interpretaria com d’un nacionalisme carrincló, és una de les principals raons per les que som on som. No tenim més historia que ningú altre, ni més herois, ni més episodis nacionals, ni més llegendes. Parlem una llegua pròpia, sí, però històricament lligada i intel·ligible amb moltes de les que ens envolten. No tenim cap tret ètnic que ens caracteritzi, som en una zona de pas. Els pares i els avis, i sinó els besavis, eren probablement de qualsevol altre lloc… i malgrat tot ens seguim manifestant i seguim tenint, almenys una quantitat considerable de nosaltres, un sentiment de pertinença i, més important, una capacitat per a la mobilització i la reivindicació d’allò que considerem d’interès comú que d’altres llocs o d’altres pobles més cohesius o uniformes que el nostre mai no han expressat, almenys en un passat recent. I això és quelcom que considero mesurable o, si més no, constatable.
I la segona component és la que crec que és l’element vertebrador fonamental de l’actual reivindicació. Ens sentim mal governats. El govern d’aquell estat al que pertanyem no és sensible a les nostres necessitats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos, perquè pensem que un govern nou, amb uns compromisos nous, amb uns fonaments nous, deslliurat del pes de la història i del present status quo, ens ofereix millors expectatives de futur.
Ja ho sé, no sóna massa dramàtic, li manca una mica d’èpica, al cap i a la fi els escocesos tenen Braveheart i nosaltres l’Auca del senyor Esteve. Què li farem, som un país de botiguers, però de botiguers que volen ser feliços, que volen sentir-se realitzats i que volen que els seus descendents, els genètics i els immigrats, ho siguin també.
En Miquel Arnedo és professor agregat de la Universitat de Barcelona des de 2007. La seva recerca es centra en l’estudi de la diversitat biològica, des d’una vessant fonamentalment evolutiva. Els seus estudis combinen treball de camp i eines tradicionals amb mètodes moderns de seqüenciació massiva per tal de caracteritzar els factors responsables de l’origen de les espècies i la seva diversificació en el temps i l’espai. Té una dilatada experiència com investigador postdoctoral a diferents universitat dels EUA i del Regne Unit. Ha estat professor ICREA acadèmia i és investigador principal del grup de recerca en Sistemàtica i Evolució Zoològica. Actualment és professor visitant a la Harvard University, EUA.
Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet
No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…
Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.
Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.
Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”. Però, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar), els nuclis de poder del franquisme -després d’un temps més o menys cohibits de cara enfora- van passar a l’ofensiva en tots els àmbits, i de mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat.
Jordi Font
Fa quaranta anys començava el Congrés de Cultura Catalana. A l’àmbit de la Recerca, impulsat sobretot des del Col·legi de Llicenciats que aleshores tenia per degà en Ramon Fuster i Rabés, es van fer moltes reunions obertes i discussions plenes d’il·lusió, esperança i idees. Pensàvem en un futur sistema català de recerca bastit al voltant de l’Institut d’Estudis Catalans.
En Franco encara era viu i tot bullia. Eren temps de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, els tres punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya. Però hi havia també un quart punt que parlava de la “coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”. Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”, on no només les diversitats culturals serien respectades, sinó que entre tots construiríem un país nou lliure de les xacres i injustícies del franquisme. Els independentistes d’aquells anys setanta semblaven una petita colla d’il·luminats allunyats de la realitat.
Però les coses han canviat. I molt. L’esperança d’arribar a una Espanya multinacional es va anar desinflant. Els nuclis de poder del franquisme seguien dominant-ho tot. I després de passar un temps més o menys cohibits de cara enfora, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar) van passar a l’ofensiva en tots els àmbits i mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat. I amb ells han arrossegat una esquerra espanyola cada cop més desorientada i en el fons tan nacionalista i mentalment tancada com la dreta. Queda clar que no és un problema d’un govern de dreta retrògrada, és un problema de les estructures d’un estat que no té cap intenció ni és conceptualment capaç de canviar.
Ara, la majoria dels antics esperançats no tan sols veiem impossible una Espanya diferent sinó que pensem que n’hem de marxar per pur esperit de supervivència. No hi ha alternativa. Sempre serem minoria a Espanya, és una senzilla qüestió de matemàtica poblacional, i no podem dependre de la bona voluntat dels que potser ens arribaran a admetre com som. Tenim pressa per treure’ns de sobre unes estructures que ens ofeguen. Un estat que en lloc de donar-nos suport ens posa traves i ens enfanga amb inèrcies inútils, per exemple en el camp de la recerca. No ens ajudarà mai a salvar la nostra llengua, sinó que està sempre a punt per enfonsar-la, li fa nosa. L’Espanya multicultural i multinacional és simplement inviable amb un estat com aquest. Ens n’hem de desfer. I després, quan ja no depenguem més que de nosaltres mateixos, ja veurem amb qui i per a què ens podem associar.
I com a científics volem contribuir a construir un futur per a la nostra societat on la recerca sigui un impuls autèntic per a la millora de les condicions de vida de les persones. Som en un món que està sotmès a un procés irreversible de canvi profund, on el sistema actual de funcionament es veu que és insostenible i avança cap al col·lapse energètic, ambiental i social. Nosaltres tenim alguna cosa a aportar per construir una nova societat, que ja no estigui regida pels depredadors de recursos naturals i econòmics. Una República Catalana nova és una oportunitat històrica per començar a fer les coses d’una altra manera. I en aquest context la recerca pot agafar una gran embranzida i esdevenir un eix fonamental del canvi cap a una societat més lliure i humana.
Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.
Confiamos absolutamente en seguir colaborando en pro de la ciencia, igual que con el resto de compañeros de otras universidades europeas. La ciencia no debe tener fronteras. Pero queremos la independencia de un estado y unos gobiernos que nunca han mostrado ningún esfuerzo por entendernos y mucho menos reconocernos.
Margarida Casadevall
Queridos profesores, científicos, compañeros de las universidades españolas, con quienes los contactos han sido siempre cordiales y fructíferos: deseamos que sigan siendo así, sea cual sea el resultado de las elecciones en Cataluña y el proceso que derive posteriormente. Seguro que es difícil para vosotros entender nuestra posición y fácil malinterpretarla, así que por favor, no penséis que nos creemos mejores o superiores. No es eso, ni mucho menos. Tampoco es un deseo de separatismo a nivel personal, ni de trabajo (al menos en mi caso y pienso que el de muchos más catalanes). Confiamos absolutamente en seguir colaborando en pro de la ciencia, igual que con el resto de compañeros de otras universidades europeas. La ciencia no debe tener fronteras. Pero queremos la independencia, la independencia de un estado y unos gobiernos que nunca han mostrado ningún esfuerzo por entendernos y mucho menos reconocernos, que nos han dado a menudo la espalda y que de ninguna manera quieren admitir ni aceptar nuestra singularidad. Oportunidades no han faltado.
A estas alturas no les queda mucho más por hacer que asustarnos, mejor dicho, asustar a los catalanes que dudan todavía del futuro de una Cataluña independiente y se echan atrás ante discursos fatalistas. La cuestión es que los que tenían miedo han pasado a ser los menos y somos muchos los que lo hemos perdido y estamos dispuestos a lo que venga, con el esfuerzo que haga falta. Las ganas son muchas. El corazón nos lo dicta. Y por favor, que no nos digan que será un camino complicado, ya somos mayores y lo sabemos. He pasado más de media vida intentando explicar por qué quiero ser catalana. ¿Cuántas veces habéis tenido vosotros que dar explicaciones de por qué queréis ser españoles? Ya no quiero, ni voy, a explicarlo más. Quiero que me dejen ser lo que soy. Mi ilusión ahora es ayudar a construir esta quimera desde mi pequeño trabajo en la universidad, y jamás soñé verlo tan cerca.
Margarida Casadevall és professora Titular de Biologia Animal a la Universitat de Girona (UdG). Treballa a la UdG des de l’any 1984. Imparteix docència en el Grau de Biologia i en el màster oficial de Canvi Ambiental: Anàlisi i Gestió. Coordinadora del programa de doctorat en Medi Ambient. Línies de recerca: Ictiologia marina, biologia i pesca. Més informació aquí.
No hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
En un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC.
Àngel Messeguer Peypoch
El conjunt d’aportacions fetes fins ara a aquest bloc “Els científics, per la independència” coincideixen en posar sobre el paper els avantatges que obtindria el sector de l’R+D a Catalunya en poder planificar, decidir i executar la seva política en l’espai europeu, sense dependre dels criteris dels governants espanyols. Tot i el peatge que podria suposar la situació de transició, més encara quan poden anticipar-se les reaccions i les accions dels diferents organismes de l’Estat, inclosos els relacionats amb l’àmbit de recerca controlats a Madrid, no hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
Llavors, en un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC. No hi ha dubte que aquest organisme ha jugat un paper molt rellevant en la curta història de la tradició de recerca científica al nostre país. No fa pas massa anys que era en aquests centres on es podia fer, atesa la situació de marginalitat i misèria de recursos de les altres institucions aquí i a tot l’Estat, una recerca amb un mínim de possibilitats de projecció exterior o de transferència al sector productiu. Alguns sectors de la ciència catalana se’n pogueren aprofitar, generant llavors grups investigadors de qualitat aquí i allà, els quals arribaren a ser l’embrió d’instituts que el CSIC creà a Catalunya ja a la dècada dels anys 60. L’empenta que determinats governs estatals comunicaren a l’activitat investigadora comportà la creació i consolidació de més centres, propis o mixtos, tot sigui dit la majoria a la capital de l’Estat, però que també arribaren a Catalunya, particularment en els campus de determinades universitats del país.
Aquests antecedents expliquen que la recerca a Catalunya s’alimenti, encara en una proporció no gens menyspreable, de la que es fa als centres del CSIC radicats a casa nostra. Per tant, no és irrellevant que el futur de la nostra recerca en una situació de país independent, tingui molt en compte la realitat d’aquests centres. I tenir-la en compte comporta diversos aspectes. L’un, en un primer estadi, potser el més important, és el relatiu al personal. El CSIC, com a institució de l’Estat espanyol, està format per personal funcionari, científic, de suport a la investigació i administratiu, a més del conjunt de personal contractat en una o altra d’aquelles activitats. Per la pròpia naturalesa estatal de la institució, és fàcil admetre que una part del personal no és originària de Catalunya, sinó que s’ha traslladat als instituts del CSIC de casa nostra en guanyar la seva plaça o aconseguir un contracte. En aquestes condicions, cal acceptar que aquest personal, amb independència de les decisions que vulgui adoptar l’organisme estatal, hauria de tenir la llibertat de quedar-se a Catalunya. El govern català de transició hauria d’assegurar aquesta opció als qui la desitgin, com a reconeixement de la feina feta al llarg dels anys i de la qual el nostre país se n’ha beneficiat d’una manera o altra. Aquest missatge hauria d’arribar clarament a tot aquest personal perquè pugui influir en la decisió de cadascú. És evident que la riquesa del conjunt de l’R+D catalana s’enriquiria si es motiva al personal del CSIC que treballa al país, sigui d’on sigui, perquè segueixi fent la seva tasca aquí, oferint-li les condicions laborals i de feina iguals, com a mínim, a les que tenen en l’actualitat. Aquesta podria constituir una condició d’excepcionalitat que no hauria de comprometre els criteris laborals i de selecció de l’entrada de personal nou.
Un segon aspecte el constitueixen els centres i el tipus de recerca que s’hi fa. Hi ha un acord àmpliament compartit sobre la conveniència que en un país petit no ens dediquem a investigar sobre tots els camps del coneixement. La nostra dimensió de recerca pública no té ni la massa crítica, ni el potencial de recursos per fer sostenible plans d’R+D que ho cobreixin tot, o gairebé tot. Llavors cal adoptar una política realista de prioritats que, sense deixar de banda la cerca de la qualitat investigadora, també posi sobre la taula els beneficis a curt i mitjà termini que la investigació als centres públics proporcionin al país, al seu sector productiu i a la societat en general. D’acord amb això, a l’hora d’integrar els centres del CSIC a la realitat d’una Catalunya independent, també caldria tenir preparat, discutit i consensuat, si tots aquests centres han de continuar amb la investigació que fan o si és necessari reconvertir-la o fondre-la amb la que es porta a terme en les institucions de recerca pròpies de la Generalitat o de les pròpies universitats que els han acollit fins ara. Per posar un exemple que m’és pròxim: té sentit integrar un altre institut de recerca en química sense retocar-hi res, quan ja tenim un d’excel·lent a Tarragona, i també altres laboratoris on es fa una bona recerca química a determinats departament universitaris catalans o a instituts que depenen de les universitats? No seria més sensat analitzar fortaleses i febleses de l’institut del CSIC i aprofitar les primeres per complementar el potencial investigador químic a Catalunya? Sense marxar de la química, una reflexió similar faria referència a la compresa en el món dels materials o en el camp de les investigacions ambientals. I davant de les febleses, incentivar les reconversions d’objectius i el reciclatge de capacitats.
És evident que estem davant d’una tasca complexa i que pot fer ferides aquí i allà en el seu desenvolupament, però el col·lectiu investigador dels centres públics, universitari i no, ha de ser conscient que opera amb diner públic i del qual tard o d’hora se’n demanaran comptes. Per tant, caldria evitar tant com fos possible integrar centres del CSIC sense més, amb el risc de duplicar línies de recerca o competir en inferioritat amb les actives a altres centres o departaments (i a la inversa). Aquesta tasca, no gens fàcil, exigeix preparació, diàleg, consens, però també decisió política. Que tothom en sigui conscient. Sortosament, a l’altre plat de la balança hi ha el pòsit d’il·lusió davant d’un projecte de país europeu que per fi pugui ser responsable de les seves decisions i del seu destí. I a parer de molts de nosaltres, aquest pesa molt més.
Àngel Messeguer Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
