Física i Enginyeries – els científics, per la independència

Independència? Sí, de cap, però sobretot de cor!

És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho?

Els arguments econòmics els hem sentit a bastament. No són mers focs d’encenalls, sinó basats en dades científiques objectives i àmpliament discutides. Els arguments socials també els coneixem, i els fem nostres com una de les principals pedres de toc de tot el procés. De fet, ambdós tipus d’arguments estan lligats pregonament: una Catalunya lliure podria ser més justa perquè tindria una capacitat real, tangible, per redistribuir una riquesa que ja no s’escaparia del país (abduïda sistemàticament per l’Estat espanyol), sinó que estaria a disposició per fer-ne el millor ús possible en bé de tots els nostres conciutadans.

Com podríem sinó justificar el nostre intens anhel de ser col·lectiu si la causa no fos manifestament justa i pensada per al bé comú? Com podríem aspirar a una llibertat autèntica si no pretenguéssim fer-ne un ús absolutament solidari? No hi hauria noblesa en els nostres cors, ni escalf humà en els nostres propòsits, si concebéssim tot aquest procés només amb l’àrida fredor del nostre cap. L’aspiració a una Catalunya lliure i independent no és simplement el resultat d’una numerologia econòmica o d’uns arguments merament utilitaristes i oportunistes, basats en allò del “ara és el moment perquè el vaixell s’enfonsa”. És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.

Sincerament, penso i sento que no és així; crec que hi juga un paper, i de llarg, el cor. Així fou també amb la Revolució Americana del s. XVIII: hi hagueren uns motius econòmics evidents (unes taxes excessives imposades per la corona anglesa sobre els colons), però per damunt de tot hi hagué el desig i la ferma voluntat d’uns homes que volien finalment administrar, ells mateixos, el seu país, el seu futur, les seves terres, i volien fer-ho amb les seves lleis i d’acord amb el seu tarannà. Sense aquesta profunda i legítima aspiració de llibertat n’estic segur que mai no haurien reeixit. No cal dir que les dues “revolucions’” no són directament comparables, però tenen quelcom en comú: un eix a gran escala en l’espai-temps.

En la revolució Americana, la imposició venia de lluny en la dimensió d’espai (concretament des de la metròpoli a l’altra banda de l’Atlàntic). En la nostra, en canvi, la llunyania li ve en la de temps: tres segles de distància pretèrita. En aquest llarguíssim període els governs espanyols de tots els colors de l’arc parlamentari han estat incapaços d’entendre l’esperit català i no han parat de fustigar la nostra llengua i cultura tant com han pogut. I, després de fer-ho, ho han negat tot sistemàticament, descaradament, com si no hagués passat res. Mentrestant no han parat de maquinar com integrar-nos en una uniformitat cultural totalment espanyolitzant. Fa només quatre dies que l’ex-ministre Wert encara feia un nou i fútil intent, l’enèsim, per anorrear-nos dins del mosaic cultural espanyol. I no cal dir que, si tot romangués igual, un altre Wert de torn vindria indefectiblement a fer l’intent n+1-èsim, i així ad infinitum.

Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho? Tres-cents anys és el temps que van estar els mexicans sota l’ègida (o hem de dir l’espasa?) espanyola abans d’independitzar-se, i tres-cents anys també van passar fins que els escocesos han fet el darrer (i infructuós) intent d’alliberar-se del jou anglès fins que els ministres i polítics de torn van desembarcar-hi, per terra, mar i aire, esgrimint tota l’artilleria dialèctica de la Casa dels Comuns per prometre’ls la lluna en un cova si no marxaven de la corona. I pregunto: no és, de fet, exactament això el que fan ara mateix els ministres i líders dels principals partits espanyols quan, per un costat, ens venen a fer por i ens amenacen amb la re-edició furibunda de totes les plagues d’Egipte, mentre que per l’altre hi ha els qui venen amb pell d’ovella (però amb els mateixos ullals de llop) i ens prometen el paradís del federalisme com si ara de cop i volta fos la solució màgica, la panacea universal, després que ells mateixos menystinguessin el seu més insigne proponent, el M. H. Pasqual Maragall? No foren també “ovelles” del mateix ramat les que ens “cepillaron” l’Estatut, en paraules del gran histrió polític dels anys 90, “Mr. Peace”? I ja no diguem les amabilíssimes paraules de “Mr. Philip”, qui finalment no ha pogut aguantar-se per més temps de dir el que sempre ha pensat, superant amb escreix el seu teloner habitual del passat.

Òbviament, tot el que diuen ara els seus adlàters actuals és un brindis més al sol, és a dir, fum i cendra. En veritat, ja no ens els podem creure més. És molt millor creure, finalment, en nosaltres mateixos. Tenim a favor nostre els clamorosos drets universals sobre la llibertat dels pobles, així com tots els arguments del cap i del cor. Els de cap me’ls crec, és clar, perquè som científics; però, què voleu que us digui, en aquesta tessitura em toquen més els de cor. Els percebo a la manera d’un ressò llunyà i subtil, però vívidament real, de les veus de milions de compatriotes que en tres segles d’intensa i feixuga història van deixar les seves vides per fer un país millor, pensant que un dia hi podrien viure els seus fills, i els fills dels seus fills, a la faiçó d’un poble veritablement lliure, un poble on es parlessin totes les llengües i s’estimessin totes les cultures. Finalment goso recordar, i fins i tot parafrasejar, aquells inoblidables mots de plany del gran poeta: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà… ” Potser ha arribat ja l’hora de no allunyar-nos-en melangiosament cap al nord, i tampoc cap al sud, sinó senzillament de romandre-hi fidels i poder dir amb joia: “Oh, que content que estic d’aquesta meva coratjosa, jovenívola i tan arrauxada terra, i com m’agradaria de fer-hi sojorn i de viure-hi, finalment, lliure, desacomplexat i feliç…”

Joan Solà Peracaula és catedràtic de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Departament d’Estructura i Constituents de la Matèria de la UB, especialista en Física de Partícules i Cosmologia. Els seus treballs científics han rebut reiteradament Menció d’Honor (la darrera vegada, aquest mateix any 2015) per part de la Gravity Research Foundation dels Estats Units, institució que promou una de les competicions científiques internacionals més rellevants en assaigs en el camp de la recerca teòrica i experimental en gravetat i cosmologia. Ha estat també distingit com a Outstanding Referee de les revistes científiques de la American Physical Society, editora de Physical Review i Physical Review Letters, les quals figuren entre les revistes de Física de més prestigi del món.

Més eficiència per a la recerca i la innovació tecnològica

Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.

Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.

En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.

En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.

En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.

Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Recerca espacial

Davant la situació que estem vivint, només ens queda una solució possible: l’autogovern. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Podria dir-vos que ha estat la meva experiència a l’estranger o l’haver-me exposat a les mancances de finançament espanyol en l’àmbit en el què em moc, la teledetecció, el que m’ha fet adonar que l’únic camí per sobreviure … és la independència. Però si us digués això, us mentiria. Crec recordar la meva carpeta d’escola de 2n d’EGB, el curs 1976-77, on ja hi duia l’estelada. I el meu parer sobre la independència de Catalunya no ha canviat gota en aquests gairebé 40 anys. A l’estranger, on he viscut gairebé 10 anys, he trobat espanyols fantàstics com a persones i com a professionals. Però pocs, molt pocs, han sabut comprendre el meu (el nostre) sentiment. Des de l’any 94 m’he dedicat a difondre, raonar, explicar, justificar… les raons per les quals el poble de Catalunya no se sent integrat, ni en molts casos respectat, a Espanya. He vist reaccions de tota mena, però la que més m’ha molestat ha estat la incomprensió davant un problema que ni tan sols han arribat a reconèixer.

A l’Agència Espacial Europea (ESA) de catalans n’hi ha un munt. Això és bona notícia (tenim ànsia de coneixement) i mala notícia (no sempre la podem satisfer al nostre país). Era notori, però, que érem dels que més retornàvem a casa. Això sorprenia els “europeus” que comentaven com els catalans estimàvem la nostra terra. Darrerament, però, això ha canviat. Tornar a Catalunya ha començat a deixar de ser tornar a casa nostra. No se’ns deixa ser el que volem ser.

L’Estat espanyol va destinar a l’ESA, a la reunió ministerial del 2012, un 60% menys que en el període anterior. Només va subscriure el programa obligatori (clar, sinó fan fora Espanya de l’Agència), i no va subscriure res, zero, en els programes opcionals futurs com els de l’àmbit d’observació de la Terra. Això implicava que, a partir d’aquell moment, de tots els projectes de teledetecció i mediambientals de l’ESA, qualsevol empresa o institució espanyola en quedava exclosa. Gràcies, Espanya! D’acord que hi ha crisi, però algun dels altres països fins i tot va augmentar el seu pressupost, com per exemple Anglaterra un 30%. Una altra manera d’enfocar el problema, potser amb una visió més a llarg termini.

En aquell moment, moltes de les empreses en el sector espacial, particularment les que no van de la maneta del “ministerio”, ens vam haver de buscar la vida. Algunes van haver de tancar, d’altres vendre’s a altres empreses més grans, segurament a l’estranger, on aquest problema, malgrat la mateixa crisi, no existia; i d’altres, com la nostra, obrint seu a l’estranger, on en qualsevol cas és on érem, o així ens hi sentíem. Hi ha una fuga de talent que sobrepassa els límits del que és raonable, tant individual, com institucional, com empresarial. Però quin remei ens queda?

Davant la situació que estem vivint només ens queda una solució possible, l’autogovern: hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Volem que el nostre país sigui mediocre? (Espanya és actualment l’únic país membre de l’ESA que no té agència espacial pròpia) O volem que sigui capdavanter en tecnologia espacial? L’àmbit tecnològic-científic espacial abasta des de l’estudi de l’univers per entendre d’on venim i com és que som aquí, fins a quin tipus d’energia cal que fem servir per continuar sent-hi, fent de nosaltres un poble sostenible que respecta delicadament allò que se’ns ha regalat: la Terra.

Aquests darrers anys només m’han confirmat amb xifres el que el meu cor sentia des de la carpeta d’escola dels 6 anys. No gaire més que això. La gran diferència és que aleshores només podia parlar de sensacions, mentre que ara, des de l’experiència, puc parlar de dades i fets.

Mònica Roca és enginyera de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundadora el 2006 i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Es dedica a la recerca en l’àmbit de l’observació de la Terra processant dades de satèl.lits. De 1995 a 2003 va treballar al centre ESTEC, Noordwijk, Holanda, de l’Agència Espacial Europea (ESA) on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.

La independència, una opció de futur

En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Per quins motius sóc independentista?

En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.

En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.

Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.

Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.

També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.

Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.

Independència: Fins i tot pagant, si cal!

En un escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals.
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics.

Amb esperit lúdic, i adreçant-me als lectors que gaudeixin de les matemàtiques recreatives i que sentin curiositat pel tipus d’eines que fem servir els economistes, els proposo un problema molt senzill que suggereix que els catalans hauríem d’estar fins i tot disposats a pagar per poder ser independents.

Suposem que les preferències dels catalans venen descrites per una funció d’utilitat

onirepresenten la quantitat de dos béns públics consumida pels catalans. Aquestes preferències contrasten amb les dels espanyols, que venen donades per la funció d’utilitat.

onirepresenten la quantitat dels mateixos béns públics consumida pels espanyols.

Fixin-se que les dues poblacions assignen “pesos” diferents als dos béns. Per exemple, el bé “x” podria consistir en “curses de braus,” mentre que el bé “y” podria correspondre a “teatre en català.”

Suposem, per simplificar, que la mida de les dues poblacions és idèntica i que generen la mateixa quantitat de recursos públics (impostos), que normalitzem a 1 per a cada “regió.”

En una escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals (1+1=2) al consum dels dos béns públics de les dues poblacions. Suposem, però, que a l’hora de decidir, aquest govern utilitza les preferències de la població espanyola (representades per la funció V) com a criteri a maximitzar per a les dues poblacions. Concretament, el govern resol el següent problema:

subjecte a la restricció

En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics. Aleshores el seu consum de béns públics serà la solució del problema:

subjecte a la restricció Òbviament en cas de separació, el govern espanyol resoldria un problema semblant pel seu compte, però ara maximitzant la funció

Ara és quan toca agafar paper i llapis, i arremangar-se. A veure si poden contestar les següents preguntes:

1) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’integració política?

2) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’independència?

3) Quin escenari és més desitjable per als catalans? I per als espanyols?

4) Suposem que, en cas d’independència, el govern català pot fer una transferència de valor t>0 al govern espanyol, de forma que els recursos de què disposin els dos governs siguin 1-t i 1+t, respectivament. Demostreu que els catalans estarien disposats a fer aquesta transferència (si no fos excessiva!) si això fos una condició per assolir la independència, i que els espanyols haurien d’acceptar aquest pacte de bon grat (per petita que fos la transferència!).

5) Quin és el màxim de recursos que els catalans estarien disposats a transferir a Espanya per “comprar” la seva llibertat?

No cal dir que, més enllà de l’òbvia simplificació del problema, alguns dels supòsits distorsionen aspectes de la realitat que són rellevants per a la qüestió tractada (e.g. la simetria de recursos). Però n’emfasitza un que, al meu parer, no rep prou atenció: el de l’heterogeneïtat de preferències.

Espero que gaudeixin del problema! (però no en facin massa propaganda a l’adversari…).

Podran trobar les solucions del problema aquí

Jordi Galí és un economista català, considerat una de les principals figures de la nova macroeconomia keynesiana. Actualment és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Després d’obtenir el seu doctorat en el MIT el 1989 sota la supervisió d’Olivier Blanchard, va ocupar càrrecs docents a la Universitat de Columbia i la Universitat de Nova York abans de traslladar-se a Barcelona. Galí va ser esmentat com un possible guardonat del Premi Nobel 2009 en Ciències Econòmiques. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson el novembre de 2012. El 2005, Galí va rebre el . És Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2011; Premi Societat Catalana d’Economia 2008; Premio Rey Jaime I de Economía, Generalitat Valenciana 2004 i Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, categoria de Jove Investigador 2000.

Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.

La nostra força científica

Quan Catalunya es planteja de fer la seva pròpia via i surten les veus de sempre fent el discurs de la por, és important de ser conscients que el nostre és un país fort en molts àmbits.

Amb un 16,2% de la població de l’actual estat espanyol, el nostre país té una potència molt superior al seu pes demogràfic. La producció científica de Catalunya és el 26% de la producció científica de l’actual estat espanyol i un 1% de la producció científica mundial, és a dir, 10 vegades el que li correspondria per població. En termes comparatius, Catalunya supera ja països com Àustria, Finlàndia i Noruega, tot i dedicar menys recursos a l’R+D. Això és cert tant si ens fixem en el nombre absolut d’articles escrits, com en l’impacte normalitzat (citacions rebudes per aquests articles). El nostre país també excel·leix en el nombre d’ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC), els ajuts europeus que s’atorguen només a recerca d’altíssim nivell: n’obté 24 per milió d’habitants, la segona xifra més alta de la Unió Europea (només superada per Holanda), 3,4 vegades superior a la del conjunt de l’estat espanyol i més de 4 vegades superior a la d’Espanya sense Catalunya. En termes absoluts, Catalunya obté més de la meitat dels ajuts ERC de tot l’estat espanyol.

Si ens fixem en la posició mundial de les universitats catalanes, Catalunya situa 3 universitats (UPF, UAB i URV) entre les 100 millors de menys de 50 anys (rànquing THE 2015). La resta d’Espanya només n’hi té 3 més i en posicions més baixes. Val a dir que, en el rànquing mundial d’universitats més utilitzat, el de Xangai, ni les universitats catalanes ni certament les espanyoles no ocupen encara les posicions que caldria. Ara bé, això s’explica en part pel fet que, a diferència del que s’esdevé en d’altres països, una part important de la producció científica de Catalunya (i d’Espanya) es fa en centres de recerca fora de les universitats, que no són comptats al rànquing.

Pel que fa a recerca industrial o pre-industrial, el nombre de patents europees per milió d’habitants sol·licitades per Catalunya és el doble que el d’Espanya, però només la meitat de la mitjana europea. En aquest sentit, la indústria catalana no només hauria d’exportar molt, com ja fa, sinó augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions. Un bon nivell tecnològic, a banda de suposar més valor afegit, és una protecció contra la deslocalització.

I com s’han assolit els resultats anteriors? El 2013 el nostre país va dedicar l’1.50% del seu PIB a R+D, superior a l’1.33% d’Espanya, però sensiblement inferior a la mitjana de la UE-27 (1.94%), a la xifra del Japó (3.26%) i a la dels Estats Units (2.77%). En qualsevol cas, podem afirmar que, pel que fa a la recerca acadèmica, la productivitat catalana és elevadíssima: la bona situació de la ciència del país és espectacular tenint en compte els recursos de què disposa. Imagineu-vos amb els recursos que tindríem com a estat independent!

Josep Domingo-Ferrer és Catedràtic Distingit d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Dirigeix la Càtedra UNESCO de Privadesa de dades i és expert en seguretat i privadesa de la informació. Ha rebut el Premi ICREA Acadèmia (2008 i 2013) i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2012). És Fellow de l’IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) i membre de l’Academia Europaea.

Per què? I per què no?

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins d’Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

Degut a la meva responsabilitat actual al Govern català, sovint tinc l’oportunitat de parlar amb persones que no viuen a Catalunya. En molts d’aquests casos, són persones que coneixen poc la nostra realitat, a la qual sovint s’hi han aproximat per contactes estrictament acadèmics.

D’ençà del 2012, la majoria de converses van a parar gairebé sempre al mateix lloc: el procés polític que està vivint Catalunya. En aquest cas, m’acostumo a divertir d’allò més responent amb una pregunta a la pregunta habitual.

Gairebé sempre pregunten “why?”.

I jo gairebé sempre els responc “why not?”.

Més enllà de la boutade, em sembla que la meva resposta constitueix l’aproximació correcta al problema, tant si parlem de les oportunitats futures per a la nostra ciència, com si ho fem de les infraestructures, les pensions o l’educació. No crec que cap portuguès, neozelandès o peruà hagi de justificar contínuament el perquè els seus països disposen d’un estat propi. És una manera ben natural de governar-se.

Més encara: el sobiranisme ha explicat per activa i per passiva les oportunitats i virtuts de disposar del nostre propi estat. Ho fa aquest bloc des de fa setmanes, i ho porten fent l’ANC, Òmnium i altres entitats i persones des de fa molt de temps.

Ara, per tant, és l’hora de l’unionisme: a veure si, a banda de discursos de la por convenientment acompanyats de fal·làcies, són capaços de bastir un argumentari que respongui a la meva pregunta. Que ens expliquin exactament perquè no hauríem de voler esdevenir un estat.

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

D’aquí al 27 de setembre, això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “i per què no?”. Veureu què passa.

Josep M. Martorell i Rodon és director general de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca (Departament d’Economia i Coneixement). Llicenciat en física per la Universitat de Barcelona, doctor en enginyeria informàtica per la Universitat Ramon Llull i diplomat en direcció general per l’IESE. Ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya, director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la URL i professor de l’Escola d’Enginyeria la Salle. Actualment, és encara professor del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha format part del Grup de Recerca en Sistemes Intel·ligents (URL). Soci d’Òmnium Cultural, Mans Unides i ANC.

I si hi arribem… el model de recerca?

No cal fer un referèndum per saber que no volem un país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones.

El dia després segur que tots anirem a treballar. Potser una hora tard per la celebració, amb unes ulleres considerables i cara de son. Contents o decebuts –que també és lícit!-, la pregunta serà a l’aire… i ara què fem?

Crec que no cal fer un referèndum per saber que no volem tenir una país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones. És per aquest motiu que potser fem tard a definir quin model volem. El model ha d’atènyer tant l’objecte (la recerca, el coneixement) com el subjecte (els investigadors) i no ha de perdre de vista a qui va dirigit (societat, empreses). Finalment no cal oblidar el moment clau, la transició, en la que estem immersos.

La recerca
Hem de ser conscients d’on vivim, som un país petit. Podem ser excelsos en un nombre limitat de tòpics, però no en tot. Hauríem de començar a contemplar si alguns dels nostres camps de recerca poden subsumir-se en un altre de més gran en pro de l’excel·lència comuna, la de país. Això no ha de significar suprimir línies de recerca, sinó fer polítiques que apropin les línies minoritàries als focus principals. I en quines línies som forts? Biomedicina, Nanotecnologia, Energia…? Ens ho hem de mirar, i cal fer-ho al més aviat possible.

Els investigadors
La recerca és bàsicament la capacitat dels seus investigadors posada en escena. Sense capital humà no podrem generar coneixement. Hem de fer un model autosostingut i commensurat a la nostrat societat i, especialment, a on hem d’arribar. Aquest model ha de permetre els investigadors la suficient comoditat com per no amoïnar-se pel futur immediat, però prou esperó com per menar-los a un treball intens i competitiu. Igualment hem d’atreure capital humà de relleu internacional. Aquest és el caldo de cultiu que genera coneixement i, sobretot, el seu aprofitament.

Societat i empreses
El coneixement i la recerca seran ineficients, i per tant a la llarga insostenibles, si no serveixen. Han de permetre viure millor (físicament, intel·lectualment) a les persones i també generar beneficis empresarials que retornin en rèdits econòmics a la societat. La promoció pública i/o privada de la recerca ha de ser un instrument a llarg termini, molt llarg termini. Les decisions han de ser estratègiques, i mai conjunturals. L’R+D+I ha de ser valorada tant en clau del país, -on volem arribar en funció del que ja tenim i del que sabem fer o no-, com de l’escena internacional -on volem col·locar Catalunya en certs àmbits-.

La transició
Amb les idees bàsiques dels punts anteriors és més que probable que models funcionarials com el francès no hi tinguin cabuda. Necessitem agilitat, una característica dels animals petits que els fa sobreviure. Però no som una crisàlide, no ens podem transformar de cop en papallona i volar. Sobretot no podem oblidar-nos del que tenim, i en especial de les persones. Els actors són clarament avui en dia els investigadors de centres / instituts / institucions de recerca (CERCA, ICREA i d’altres), els investigadors del CSIC i els professors d’universitat, apart de la incipient recerca en l’empresa privada. Fem el que fem, hem de contemplar un pas “suau” al nou model. Hem de buscar una primera derivada constant, canviem el que calgui, però no destruïm allò que ja tenim perquè ha quedat demostrat que és vàlid. Posem-nos tothom a favor, els que vindran amb son el dia després i aquells que hi estaven en contra.

Albert Cirera és professor agregat (Departament d’Electrònica, UB) i professor ICREA Acadèmia. Realitza la seva recerca en nanoelectrònica aplicada a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona. Rep el guardó Antoni Caparrós l’any 2008 per la tasca de transferència tecnològica. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i actualment és el coordinador del Doctorat en Nanociències de la Universitat de Barcelona i coordinador del Doctorat Industrial en Materials, Nanotecnologies i Processos Industrials (UB, +UPC, +UAB, +UdG, +UVic, +URV).

Recerca i inversions

Els diners que posa l’estat en recerca són una inversió pel futur. L’estat català ens ha de permetre arribar als nivells d’inversió dels països europeus capdavanters. El doble o més del que s’inverteix actualment.

Necessitem l’estat català per poder gestionar els recursos de Catalunya i poder invertir en allò que és necessari. També en recerca i desenvolupament. Espanya ha invertit sempre en aquests àmbits molt per sota de la mitjana europea. Només amb un estat català serà possible un nivell d’inversió homologable als estàndards europeus, o fins i tot al nivell dels països capdavanters.

Segons dades de l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), Espanya ha dedicat en els darrers 10 anys entre l’1.04% del PIB de 2004 fins a un màxim del 1.35 del PIB del 2009 i 2010. La despesa a Catalunya és una mica superior (1.66% del PIB el 2010, segons dades de l’IDESCAT). Fins i tot en els anys de bonança econòmica això és lluny de la mitjana europea i del 2.7 d’alemanya o el 3.3% de Suècia o Finlàndia.

Les dades d’EUROSTAT també mostren que mentre Espanya ha reduït la inversió en temps de crisis, Europa, i Alemanya en particular, l’ha augmentada. És clar que la recerca no és prioritària a Espanya.

L’estat català ens permetrà destinar més recursos en recerca, la qual cosa ens pot permetre formar nous investigadors, ajudar als investigadors prometedors, i donar suport als que ja estan establerts. La recerca és una inversió a mitjà i llarg termini. Disposar d’un estat ens permetrà establir prioritats, i que el tipus d’ajudes i convocatòries s’adaptin a les necessitats del nostre sistema universitari i de recerca. D’aquesta manera la inversió serà més efectiva. Tot això revertirà en una millora de la qualitat de les universitats catalanes, i de la projecció internacional de la recerca. Això ha de permetre que els nostres estudiants estiguin més ben preparats, millorar el sistema productiu i captar talent internacional.

Vicenç Torra és catedràtic a l’Escola d’Informàtica de la Universitat de Skövde (Suècia). Llicenciat (1991) en grau (1992) i doctor (1994) en informàtica per la UPC. Professor d’Universitat a la Universitat Rovira i Virgili (1992-1999), investigador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC (1999-2014). Ha escrit 4 llibres a banda d’articles científics per revistes i conferències. Fundador i editor de la revista Transactions on Data Privacy.