Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.
Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.
En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.
En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.
En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.
Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.