Àmbits científics – Pàgina 3 – els científics, per la independència

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.

La nostra força científica

Quan Catalunya es planteja de fer la seva pròpia via i surten les veus de sempre fent el discurs de la por, és important de ser conscients que el nostre és un país fort en molts àmbits.

Amb un 16,2% de la població de l’actual estat espanyol, el nostre país té una potència molt superior al seu pes demogràfic. La producció científica de Catalunya és el 26% de la producció científica de l’actual estat espanyol i un 1% de la producció científica mundial, és a dir, 10 vegades el que li correspondria per població. En termes comparatius, Catalunya supera ja països com Àustria, Finlàndia i Noruega, tot i dedicar menys recursos a l’R+D. Això és cert tant si ens fixem en el nombre absolut d’articles escrits, com en l’impacte normalitzat (citacions rebudes per aquests articles). El nostre país també excel·leix en el nombre d’ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC), els ajuts europeus que s’atorguen només a recerca d’altíssim nivell: n’obté 24 per milió d’habitants, la segona xifra més alta de la Unió Europea (només superada per Holanda), 3,4 vegades superior a la del conjunt de l’estat espanyol i més de 4 vegades superior a la d’Espanya sense Catalunya. En termes absoluts, Catalunya obté més de la meitat dels ajuts ERC de tot l’estat espanyol.

Si ens fixem en la posició mundial de les universitats catalanes, Catalunya situa 3 universitats (UPF, UAB i URV) entre les 100 millors de menys de 50 anys (rànquing THE 2015). La resta d’Espanya només n’hi té 3 més i en posicions més baixes. Val a dir que, en el rànquing mundial d’universitats més utilitzat, el de Xangai, ni les universitats catalanes ni certament les espanyoles no ocupen encara les posicions que caldria. Ara bé, això s’explica en part pel fet que, a diferència del que s’esdevé en d’altres països, una part important de la producció científica de Catalunya (i d’Espanya) es fa en centres de recerca fora de les universitats, que no són comptats al rànquing.

Pel que fa a recerca industrial o pre-industrial, el nombre de patents europees per milió d’habitants sol·licitades per Catalunya és el doble que el d’Espanya, però només la meitat de la mitjana europea. En aquest sentit, la indústria catalana no només hauria d’exportar molt, com ja fa, sinó augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions. Un bon nivell tecnològic, a banda de suposar més valor afegit, és una protecció contra la deslocalització.

I com s’han assolit els resultats anteriors? El 2013 el nostre país va dedicar l’1.50% del seu PIB a R+D, superior a l’1.33% d’Espanya, però sensiblement inferior a la mitjana de la UE-27 (1.94%), a la xifra del Japó (3.26%) i a la dels Estats Units (2.77%). En qualsevol cas, podem afirmar que, pel que fa a la recerca acadèmica, la productivitat catalana és elevadíssima: la bona situació de la ciència del país és espectacular tenint en compte els recursos de què disposa. Imagineu-vos amb els recursos que tindríem com a estat independent!

Josep Domingo-Ferrer és Catedràtic Distingit d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Dirigeix la Càtedra UNESCO de Privadesa de dades i és expert en seguretat i privadesa de la informació. Ha rebut el Premi ICREA Acadèmia (2008 i 2013) i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2012). És Fellow de l’IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) i membre de l’Academia Europaea.

Per què? I per què no?

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins d’Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

Degut a la meva responsabilitat actual al Govern català, sovint tinc l’oportunitat de parlar amb persones que no viuen a Catalunya. En molts d’aquests casos, són persones que coneixen poc la nostra realitat, a la qual sovint s’hi han aproximat per contactes estrictament acadèmics.

D’ençà del 2012, la majoria de converses van a parar gairebé sempre al mateix lloc: el procés polític que està vivint Catalunya. En aquest cas, m’acostumo a divertir d’allò més responent amb una pregunta a la pregunta habitual.

Gairebé sempre pregunten “why?”.

I jo gairebé sempre els responc “why not?”.

Més enllà de la boutade, em sembla que la meva resposta constitueix l’aproximació correcta al problema, tant si parlem de les oportunitats futures per a la nostra ciència, com si ho fem de les infraestructures, les pensions o l’educació. No crec que cap portuguès, neozelandès o peruà hagi de justificar contínuament el perquè els seus països disposen d’un estat propi. És una manera ben natural de governar-se.

Més encara: el sobiranisme ha explicat per activa i per passiva les oportunitats i virtuts de disposar del nostre propi estat. Ho fa aquest bloc des de fa setmanes, i ho porten fent l’ANC, Òmnium i altres entitats i persones des de fa molt de temps.

Ara, per tant, és l’hora de l’unionisme: a veure si, a banda de discursos de la por convenientment acompanyats de fal·làcies, són capaços de bastir un argumentari que respongui a la meva pregunta. Que ens expliquin exactament perquè no hauríem de voler esdevenir un estat.

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

D’aquí al 27 de setembre, això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “i per què no?”. Veureu què passa.

Josep M. Martorell i Rodon és director general de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca (Departament d’Economia i Coneixement). Llicenciat en física per la Universitat de Barcelona, doctor en enginyeria informàtica per la Universitat Ramon Llull i diplomat en direcció general per l’IESE. Ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya, director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la URL i professor de l’Escola d’Enginyeria la Salle. Actualment, és encara professor del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha format part del Grup de Recerca en Sistemes Intel·ligents (URL). Soci d’Òmnium Cultural, Mans Unides i ANC.

Catalunya poble, Catalunya Universitat

Catalunya vol sentir-se lliure. No som els millors, però hem de poder tenir l’aspiració a ser-ho i a que se’ns reconegui.
Fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda. De fet, el Decret de Nova Planta va ser, per dir-ho de forma planera, un intent de voler anul·lar una identitat que no era la castellana. Com també ho va ser l’onada migratòria, provocada indirectament o directa pel règim franquista, a mitjans del segle passat.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut molts fluxos migratoris i d’una forma o d’una altra ens les hem anat manegant per convertir la dissolució del nostre esperit en nous adeptes a una història comú. Ens hem negat a desaparèixer. De fet la immersió lingüística a l’escola durant el període postfranquista ha estat un èxit rotund, reconegut a nivell internacional, que ha cohesionat en lloc de trencar una societat multilingüista i multicultural. Però, això mai no ha agradat als democràtics governs espanyols, pels quals només existeix una identitat, l’espanyola. Per això la llengua catalana i la immersió, per exemple, estan patint tants atacs des del Govern de Madrid des de fa anys… vaja que la repressió a Catalunya encara continua, i ja portem més de 300 anys.

Pel que fa a l’aspecte Universitari, fa més de 700 anys que es va fundar la primera universitat Catalana, l’Studium Generale Ilerdense (1300) mercès a Jaume II amb el beneplàcit del papa Bonifaci VIII. La Universitat de Barcelona data de 1450, quan el rei Alfons V reunificà els centres universitaris de Catalunya a favor de l’Studium Generale de Barcelona, convertint-se el 1559 en l’Studium Generale de totes les facultats; els enfrontaments dels poders interessats en la creació i en el control (monarquia, església i municipi) no van deixar que fructifiqués abans, i de fet el Consell de Cent s’hi va negar dues vegades (1398 i 1408) però va haver de claudicar per la gran crisi demogràfica i econòmica que patia la ciutat a mitjans del segle XV. Desprès de 1714, els 6 centres universitaris que hi havia en aquell moment a Catalunya perden aquest status per un Decret Llei (1715) a favor de la creació de una nova Universitat a Cervera, com a premi a la ciutat de Cervera per haver estat al costat de Felipe V durant la guerra. La Universitat de Cervera fou inaugurada el 1740, però el 1842 es traslladà a Barcelona a l’antic convent dels Carmelites (en aquell moment de titularitat de l’Ajuntament desprès que fos abandonat el 1835 per la revolta de la “crema de convents”) i el 1874 s’inaugura l’edifici de la Plaça Universitat (el que ara es coneix com l’Edifici Històric). L’Estatut d’Autonomia Universitària data de 1933 però sis anys més tard s’inicia un altre període de repressió que durarà pràcticament fins el 1977 quan, desprès de la dictadura, comença la normalització, modernització i democratització de la Universitat, restablint-se l’Autonomia Universitària el 1985. Malgrat tots els inconvenients, la Universitat de Barcelona és en l’actualitat el principal centre de recerca universitari de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa. Ara, el nostre País ja compta amb 12 Universitats.

Com a poble hem defensat, des de sempre i de moltes maneres, la nostra identitat, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua −des de la família i des de la Universitat− malgrat totes les opressions, totes les injustícies, totes les amenaces, tots els assassinats i empresonaments que han patit des de 1714 persones capdavanteres o anònimes que estimaven i defensaven Catalunya. Com a catalans érem un poble i mai ho hem deixat de ser-ho. I està clar que, fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

Una Catalunya independent, a més de ser lliure, segur que serà pròspera, ja que tenim la gent i tindrem els mitjans, els que ens manquem des de fa tant de temps. La nostra història ja ho corrobora i el futur independent ho seguirà fent; no hi ha cap dubte d’això.

Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre. Ha impartit classes a l’escola privada (1983-1987) i pública (1987-1993) abans de guanyar la plaça de Professor Titular a la UB (1993).

I si hi arribem… el model de recerca?

No cal fer un referèndum per saber que no volem un país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones.

El dia després segur que tots anirem a treballar. Potser una hora tard per la celebració, amb unes ulleres considerables i cara de son. Contents o decebuts –que també és lícit!-, la pregunta serà a l’aire… i ara què fem?

Crec que no cal fer un referèndum per saber que no volem tenir una país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones. És per aquest motiu que potser fem tard a definir quin model volem. El model ha d’atènyer tant l’objecte (la recerca, el coneixement) com el subjecte (els investigadors) i no ha de perdre de vista a qui va dirigit (societat, empreses). Finalment no cal oblidar el moment clau, la transició, en la que estem immersos.

La recerca
Hem de ser conscients d’on vivim, som un país petit. Podem ser excelsos en un nombre limitat de tòpics, però no en tot. Hauríem de començar a contemplar si alguns dels nostres camps de recerca poden subsumir-se en un altre de més gran en pro de l’excel·lència comuna, la de país. Això no ha de significar suprimir línies de recerca, sinó fer polítiques que apropin les línies minoritàries als focus principals. I en quines línies som forts? Biomedicina, Nanotecnologia, Energia…? Ens ho hem de mirar, i cal fer-ho al més aviat possible.

Els investigadors
La recerca és bàsicament la capacitat dels seus investigadors posada en escena. Sense capital humà no podrem generar coneixement. Hem de fer un model autosostingut i commensurat a la nostrat societat i, especialment, a on hem d’arribar. Aquest model ha de permetre els investigadors la suficient comoditat com per no amoïnar-se pel futur immediat, però prou esperó com per menar-los a un treball intens i competitiu. Igualment hem d’atreure capital humà de relleu internacional. Aquest és el caldo de cultiu que genera coneixement i, sobretot, el seu aprofitament.

Societat i empreses
El coneixement i la recerca seran ineficients, i per tant a la llarga insostenibles, si no serveixen. Han de permetre viure millor (físicament, intel·lectualment) a les persones i també generar beneficis empresarials que retornin en rèdits econòmics a la societat. La promoció pública i/o privada de la recerca ha de ser un instrument a llarg termini, molt llarg termini. Les decisions han de ser estratègiques, i mai conjunturals. L’R+D+I ha de ser valorada tant en clau del país, -on volem arribar en funció del que ja tenim i del que sabem fer o no-, com de l’escena internacional -on volem col·locar Catalunya en certs àmbits-.

La transició
Amb les idees bàsiques dels punts anteriors és més que probable que models funcionarials com el francès no hi tinguin cabuda. Necessitem agilitat, una característica dels animals petits que els fa sobreviure. Però no som una crisàlide, no ens podem transformar de cop en papallona i volar. Sobretot no podem oblidar-nos del que tenim, i en especial de les persones. Els actors són clarament avui en dia els investigadors de centres / instituts / institucions de recerca (CERCA, ICREA i d’altres), els investigadors del CSIC i els professors d’universitat, apart de la incipient recerca en l’empresa privada. Fem el que fem, hem de contemplar un pas “suau” al nou model. Hem de buscar una primera derivada constant, canviem el que calgui, però no destruïm allò que ja tenim perquè ha quedat demostrat que és vàlid. Posem-nos tothom a favor, els que vindran amb son el dia després i aquells que hi estaven en contra.

Albert Cirera és professor agregat (Departament d’Electrònica, UB) i professor ICREA Acadèmia. Realitza la seva recerca en nanoelectrònica aplicada a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona. Rep el guardó Antoni Caparrós l’any 2008 per la tasca de transferència tecnològica. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i actualment és el coordinador del Doctorat en Nanociències de la Universitat de Barcelona i coordinador del Doctorat Industrial en Materials, Nanotecnologies i Processos Industrials (UB, +UPC, +UAB, +UdG, +UVic, +URV).

El millor per a tots

Espanya és un exemple de suma negativa en la Teoria de Jocs. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat.

En la Teoria de Jocs, la suma és positiva si els beneficis són superiors quan els individus actuen conjuntament que quan ho fan per separat. Per exemple, quan un nen s’enfila a les espatlles d’un altre per arribar a una fruita que penja d’un arbre i a la qual cap dels dos, altrament, arribaria. Espanya, en canvi, és un exemple de suma negativa. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat. El costos d’Espanya inclouen la guerra i la violència, que són intrínsecs a la seva gènesi i supervivència; les infraestructures irracionals, l’objectiu de les quals és la vertebració artificiosa del país més que no pas resoldre les necessitats dels ciutadans; la destrucció de la diversitat cultural i lingüística per tal d’imposar una identitat nacional comú i uniforme; el malbaratament de recursos que suposa una situació de conflicte permanent.

Conflictes de tota mena. Conflicte polític (reflectit, per exemple, en el fet que les lleis elaborades en el Parlament de Catalunya són sistemàticament impugnades per l’Estat), intel·lectual (reflectit en l’atenció sobredimensionada que atorguen a la qüestió territorial els mitjans de comunicació i els intel·lectuals i pensadors espanyols més destacats), social (reflectit en l’enorme antipatia entre sectors amplis de la ciutadania de regions espanyoles diferents), etc. Uns costos que paguen tots els espanyols: els ciutadans de les regions més productives, de les quals es sostreuen recursos per intentar anivellar les regions mes desfavorides, però també els ciutadans d’aquests regions, que són mantinguts en una situació continuada de dependència i subordinació. Uns costos que són, potser, la causa de què Espanya, que després de la descoberta d’Amèrica esdevingué la primera nació global de la història i tingué a l’abast una quantitat gairebé il·limitada de recursos, es trobi avui en dia entre els països més subdesenvolupats de l’Europa occidental.

És per aquestes raons que la independència de Catalunya és, en canvi, suma positiva. Beneficia tant els catalans com la resta d’espanyols. De fet, un projecte polític que beneficiés set milions de persones, però en perjudiqués trenta-tres, seria molt difícil de defensar. La independència fa de Catalunya un lloc millor per viure, però també ho fa d’Espanya, i, en conseqüència, del món en general. Posaré un altre exemple. Una embarcació de vuit remers va més depressa que una de quatre, però no en dobla la velocitat. La manca de sincronització (com la que existeix entre Catalunya i Espanya) pot fer desaparèixer l’avantatge. Si, a més, dos tripulants remen en direcció contrària, l’embarcació de vuit remers serà més lenta que la de quatre. En aquest cas, anar en barques separades és el millor per a tots.

Roderic Guigó i Serra és coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant.

Un país viable i de qualitat?

Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya.

En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.

Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.

Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.

Independència per a un ple desenvolupament lliure de jous i de llasts

Com a científic considero que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius.

Voler la independència de la teva nació, en el meu cas Catalunya, pressuposa que: 1) Catalunya és una nació; i 2) que Catalunya està en unes condicions que frenen o impedeixen el seu ple desenvolupament nacional.

Que Catalunya és una nació està fora de dubte, malgrat les disquisicions teòric-jurídiques, sovint molt interessades, del que s’entén o entenem per nació. Catalunya va ser l’ànima durant 4 segles de la Confederació Catalanoaragonesa (Regne d’Aragó pels puristes) i va ser part d’un regne confederat durant els Habsburgs o Àustries (quasi 2 segles). No és fins el 1714 quan, manu militari (no ho oblidem), va perdre aquesta condició i se la va assimilar a les lleis de Castella esteses a tota España. La condició històrica nacional de Catalunya és doncs prou clara, condició reblada per tenir una llengua pròpia, usos i costums diferenciats molt arrelats, i la consciència col·lectiva de ser una nació.

Que Catalunya està en unes condicions que frenen un ple desenvolupament nacional es basa en: 1) l’evident asimetria del nacionalisme català respecte al nacionalisme espanyol; i 2) la gran discriminació econòmica que Catalunya pateix davant el poder central i davant les poderoses “administracions xucladores” de les diferents comunitats autònomes espanyoles derivades del ‘café para todos’ de la Transició. L’asimetria a favor del nacionalisme espanyol es deu al fet que a Espanya, la majoria de ciutadans s’identifiquen, lògicament, amb el nacionalisme espanyol i les seves essències. Catalunya sempre estarà doncs en minoria. A més, el nacionalisme espanyol té al seu costat a l’Estat, la Corona, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, i l’aixeta dels diners (Hisenda), que de manera contínua ajuden al nacionalisme espanyol, els seus interessos i la seva llengua, mentre ajuden molt menys o literalment no ajuden a Catalunya i altres nacionalitats ‘perifèriques’, les seves llengües, i els seus interessos. Voleu més asimetria que aquesta?

Sobre la discriminació econòmica que Catalunya pateix, no cal afegir res més del que ja prou s’ha dit. Tant emprant el mètode del flux monetari com el molt menys racional i interessat de càrrega-benefici, des de Catalunya s’ha drenat i es drena una quantitat molt important de diners (de 8.000 a 16.000 milions d’euros/any). Això és totalment injust i ha frenat i està frenant el ple desenvolupament de Catalunya i la seva productivitat sense que la productivitat de la resta d’Espanya hagi millorat en res.

Com a científic em sembla evident que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius. No en debades, les universitats catalanes són les millors d’Espanya, i Catalunya ha estat capdavantera en posar a punt instituts de recerca d’abast internacional i en aconseguir fons europeus molt per damunt de la resta d’Espanya.

Per desfer-nos del jou econòmic i no dependre del llast científic espanyols, ens cal la independència.

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

El legal i el democràtic

Al final, el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar el poble.

Quan surto del teatre després d’una representació d’‘Un enemic del poble’ sempre em sento mentalment segrestat per Ibsen; obligat a qüestionar l’essència mateixa de la democràcia. Aquesta dramatúrgica confrontació entre la ciència i la voluntat popular ens demostra que allò que estableixen les lleis i la voluntat dels qui tenen la capacitat d’aplicar-les no sempre es correspon amb allò que és necessari i de justícia.

Una visió obsessiva de la legalitat argumentaria que aquestes contradiccions entre lleis i justícia no existeixen, i que allò que és legal és just per definició, i que, per torna, tot l’il·legal és injust. Afortunadament, la història està plena d’exemples que demostren que, sovint, la justícia necessita sotmetre la legalitat per poder existir.

En el procés català cap a la independència, aquest debat es torna obrir amb força quan la legalitat espanyola vigent es confronta a la voluntat d’una gran majoria dels catalans de votar per decidir el nostre futur com a poble. Els catalans esgrimim arguments històrics, culturals, econòmics i de drets humans fonamentals per defensar el nostre desig de VOTAR !

Els espanyols responen amb articles de la constitució del 78.

Però són les seves actituds accessòries les que demostren la seva manca de legitimitat moral. D’aquestes n’hi ha molts exemples, però cap de tan clar com l’anunciada maniobra de presentar una moció de censura contra el president Mas per endarrerir la data de les properes eleccions.

Aquesta estratègia és legal, sí, però està absolutament mancada de cap fonament que no sigui fer descarrilar unes eleccions convocades legalment per atendre el dret fonamental dels catalans d’escollir els nostres dirigents. I això demostra com, per als polítics del PP, les lleis i les normes no són més que eines per manipular la els esdeveniments al seu favor.

El Partit Popular entén el sistema legal com un instrument al seu servei, no com una bastida de normes dissenyada per defensar la voluntat del poble (sigui el poble que sigui), i per tant adaptable. Aquells que només poden oferir un llistat d’articles com a resposta a un debat tan ric com el de la independència de Catalunya, són els que no dubtaran en modificar aquests articles a cuita-corrents si això els permet millorar el seu grau de control de tots els espanyols.

Perquè al final el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar al poble.

Lluis Ribas de Pouplana és investigador ICREA i investigador principal a l’Institut de recerca Biomèdica de Barcelona. És fundador i CSO de l’empresa Omnia Molecular. Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, es va doctorar en Bioquímica per la Univesitat d’Edimburg i ha fet una estada postdoctoral al Massachusetts Institute of Technology.