Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
L’Estat espanyol ha estat una rèmora per poder avançar en l’àmbit social, econòmic, científic i cultural. L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’stat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.
Xavier Estivill
Espanya no ha viscut cap revolució que sacsegés la societat i les seves estructures. Catalunya sí que les ha viscut aquestes revolucions perquè un cop i un altre hem tingut un estat que ha oprimit i castigat la gosadia de la nostra gent de voler ser. Aquesta és una gran diferència entre nosaltres i ells. Els hi caldrà una revolució per deixar el caciquisme de parlament, funcionariat i judicatura. Segurament, la nostra independència els farà millorar les seves estructures de govern. Ens interessa tenir uns bons veïns. Ens importa que també siguin feliços. Segur que ho seran molt més quan nosaltres siguem el que volem ser sense vassallatges ni prebendes. Gairebé tot el que tenim en recerca a Catalunya s’ha aconseguit per la tossuderia de voler desenvolupar les nostres capacitats aquí, i no haver de fer-ho sotmesos a la capital d’un Estat on segueixen invertint com i on volen.
En aquests anys de dificultats econòmiques, la manca de visió de futur en recerca s’ha materialitzat sobretot en els molts investigadors que no treballen als principals centres de recerca. Ells han sofert més que ningú l’efecte de retrocedir en el suport a la recerca i el desenvolupament. La república catalana no deixarà que passi això. Hem de construir un país que estigui basat en l’educació, la cultura la ciència i el progrés, pel bé de tots cada un dels ciutadans i ciutadanes. No fallarem. Tenim la sort que podem recomençar amb tot el que sabem, amb tot el que hem après del que no hem de fer i del que ens cal fer per construir un nou país. No defallirem!
Xavier Estivill és metge i investigador de Salut de la Dona Dexeus (Barcelona) i de Sidra Medical Research Center (Doha).
Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya.
Miquel Àngel Rodriguez Arias
El proper 27 de setembre el poble podrà finalment expressar amb el seu vot com desitja que sigui el futur polític de la nostra terra. Individualment l’opció escollida respondrà a múltiples aspectes racionals i irracionals vinculats a les experiències i als sentiments de cadascú. Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya. Als que encara no hagin decidit el sentit del seu vot sempre els hi suggereixo un exercici molt simple: escolliu aspectes concrets i importants de la vostra vida i projecteu cap al futur el que implicaria continuar a Espanya o ser independents. En tractar-se d’aspectes nuclears de la vida, en principi, tothom té, de manera conscient o inconscient, un model mental de com funcionen, i pot jugar a fer pronòstics de la seva futura evolució. De retruc, si estàs al costat de la persona que fa l’exercici resulta fàcil detectar unionistes disfressats d’indecisos –són aquells que, independentment del tema, projecten només un via crucis en cas d’independència-. Intentarem fer, doncs aquest exercici des del punt de vista d’un indecís que treballi en un dels centres del CSIC a Catalunya, i partirem d’una comparativa amb el sistema CERCA, propi dels centres de recerca de la Generalitat de Catalunya.
Al CSIC, el 50,5% dels treballadors són funcionaris i la resta tenen una volatilitat laboral molt elevada, mentre que als centres CERCA hi ha molts menys funcionaris però les condicions laborals són relativament estables pel personal científic sènior i pel personal de suport. La diferència principal però la trobem a nivell institucional. Al sistema CERCA les estratègies i el desenvolupament corporatiu són responsabilitat dels centres de recerca. Quan tot funciona correctament, la institució i els seus investigadors estan alineats i tendeixen a afavorir-se mútuament, de manera que el centre s’enforteix a la vegada que ho fan els seus grups de recerca. En el CSIC els instituts són simples estructures de gestió administrativa sense capacitat estratègica. La organització central funciona totalment dissociada i allunyada de la activitat investigadora dels instituts, fet que deriva en una manca sistèmica de polítiques i estratègies de centre, en una ineficiència acusada en la gestió dels recursos humans i les inversions, i en la generació constant de situacions absurdament conflictives que massa sovint es resolen per imposició jeràrquica. Per a molta gent que hi treballa, el funcionament institucional del CSIC és percebut com una llosa, una font de problemes i una barrera en el seu desenvolupament professional. Tot això permet explicar, al menys en part, la baixa capacitat de captació de recursos del CSIC respecte al sistema CERCA: el 2011 el CSIC globalment aconseguia només un 25% dels seus ingressos a partir de fons competitius i contractes, mentre que la majoria dels centres CERCA es situen en valors superiors al 50%. Dit d’una altra manera, mentre que el sistema CERCA pretén desenvolupar estructures institucionals alineades amb la missió i visió de les activitats científiques, el CSIC, com a part integral de la burocràtica administració pública espanyola, s’ha convertit en una institució intervinguda, sense autonomia i completament allunyada del que hauria de ser una entitat de recerca moderna.
En cas d’independència, els instituts catalans del CSIC s’hauran d’integrar en el sistema de recerca català, i encara que això es podrà fer moltes maneres incloent-hi fins i tot solucions a mida a títol individual, en el cas dels centres de recerca més grossos, això voldrà dir probablement una transició cap al model CERCA. Serà aquesta transició dura i difícil? La resposta es si, però no pas en termes laborals que és el que a tothom li fa por. Qui sigui funcionari ho podrà continuar sent a la República Catalana i aquells que això li pugui resultar massa repulsiu sempre podran demanar ser traslladats a algun altre centre de l’administració pública espanyola. La situació del personal contractat, en canvi, millorarà sensiblement perquè als centres CERCA hi ha carrera laboral, s’aplica correctament la legislació laboral vigent enlloc de les esperpèntiques absurditats cada cop més enrevessades que caracteritzen la captació i gestió dels recursos humans en el CSIC, on bona part del personal contractat actualment està en situació de “frau de llei” i on els processos de selecció són eterns i surrealistes. La principals dificultats de la transició dels centres del CSIC cap al model CERCA seran bàsicament quatre: la constitució de les noves institucions, la creació d’estructures de direcció i de gestió eficients a nivell de centre, l’empoderament del personal de suport i un inevitable canvi substancial en la cultura científica dels investigadors.
La constitució dels nous centres no ha de ser més difícil de la que van experimentar en el seu dia els diferents centres CERCA. És cert que no seran constitucions de novo, però el sistema ja te experiència amb casos encara més complexos (pensem en el BSC o en el sincrotró) i ja existeix una institució CERCA a la qual se la pot habilitar com a organisme de suport. En el CSIC actual, els gerent són poc més que caps d’administració lligats curt per l’organització central, mentre que els directors, amb molt poc poder real i eines per exercir lideratge, són càrrecs rotatius escollits pels claustres dels centres. La selecció dels nous directors tampoc no ha de presentar cap dificultat, es podran fer processos de reclutament internacional com ja s’està fent darrerament en els centres CERCA i s’hauran d’evitar les designacions per afinitat política que va caracteritzar les primeres èpoques del sistema català. El canvi en les gerències anirà íntimament lligat als canvi en les administracions dels centres, que serà sens dubte uns dels més gran reptes de tot plegat. És probable que molts dels actuals funcionaris s’estimin més continuar en les administracions públiques catalana o espanyola i en aquests casos s’haurà d’agilitzar el procés del trasllat. Per aquells que es vulguin quedar, així com pels contractats (que finalment podran veure regularitzada la seva situació laboral), s’hauran d’analitzar les seves competències, trobar les funcions més adequades per ells en les noves administracions i capacitar-los quan sigui necessari mitjançant plans de formació especialitzats. Els perfils i les funcionalitats administratives actualment inexistents en el centres del CSIC (CEOs, CFOs, comptables, especialistes en KTT i en IP, captadors de fons, gestors de projecte, personal de comunicació) s’hauran de reclutar quan no sigui proveir-les amb el personal existent. En el cas del personal de suport tècnic, se’ls obrirà una gran finestra d’oportunitat per all seu desenvolupament professional. Actualment, el personal tècnic de suport al CSIC es percebut en la majoria dels casos com a assistents de determinats grups de recerca sota el control directe del personal científic. La transició cap al sistema CERCA implicarà un necessari empoderament d’aquest personal en paral·lel a la creació de serveis i instal·lacions de suport completament autònoms i responsables de la seva pròpia gestió a partir de les actuals, amb suficients recursos econòmics i humans per fer la seva feina i alineats a les estratègies de centre. La part difícil serà avaluar si totes les estructures de suport tècnic que existeixen avui als centres del CSIC actual són realment necessàries i viables, un tema tabú que de moment no s’està abordant però que serà impossible de no tenir en compte en cas de transició. La transició més subtil serà sens dubte el canvi de la cultura científica dels investigadors. Actualment, ser investigador del CSIC implica estar sol (sense cap suport més enllà del que l’investigador es procuri) però ser lliure i no rendir comptes. En els centres CERCA, en canvi, sí que hi ha retiment de comptes i un necessari alineament entre les línies de recerca individuals i la planificació estratègica del centre. A canvi de perdre alguns graus de llibertat, als centres CERCA, els investigadors estan envoltants d’un sistema que mira de promoure i valoritzar la seva recerca de manera eficient. La majoria dels investigadors del CSIC en principi valoraran positivament el canvi donat que finalment deixaran de lluitar contra la seva institució i en general són prou excel·lents per no tenir por de ser avaluats. Potser el més difícil serà crear una cultura de comunitat científica que col·labora activament per tirar endavant el centre. En l’actualitat, la majoria dels investigadors del CSIC funcionen com a “lonely riders” que col·laboren més fàcilment amb un col·lega de l’altre punta del món que amb un company de passadís.
Què li pot passar al centres del CSIC si no hi ha independència? Doncs en principi res de gaire excitant. Bàsicament la projecció cap al futur de les tendències actuals, tenint en compte que no hi ha cap previsió de modernització institucional. Recentment s’ha comunicat la intenció del govern central de transformar el CSIC en Organisme Autònom (com per exemple el Servei de Parcs Nacionals), i que deixi de ser Agència Estatal. Això implica perdre autonomia funcional, responsabilitat de gestió i control de resultats. Com a Organisme Autònom, tota despesa requerirà autorització prèvia des del punt de vista d’una administració que dona un servei públic. No cal tenir gaire imaginació per entendre que l’execució de les despeses dels projectes de recerca, incloses les de personal, serà tot un malson (i ja ara no es pas un camí de roses). Aquesta involució en l’estructura institucional va acompanyada d’una pèrdua de massa crítica. Entre el 2011 i el 2014, el personal del CSIC va perdre un 22,6% del seu personal. Entre els funcionaris la reducció va ser per jubilació i va representar el 6,1%. El més afectats van ser els contractats, que es van reduir en un 38,6%. No hi ha compromís ferm per assolir taxes de recanvi en els funcionaris que permetin mantenir el personal actual, sent el més probable que el degoteig continuï els propers anys, encara que de manera no tan accentuada. Quan es jubilen científics es perden línies de recerca senceres, així com la capacitat de captació de fons i per tant els calers necessaris per mantenir el personal contractat i per cobrir el dèficit en fons estructurals que ja comencen a experimentar alguns centres del CSIC (en alguns casos sobredimensionats en l’època de les vaques grosses –recordem que als centres del CSIC no hi ha planificació estratègica real). Quan es jubilen els funcionaris que formen part del personal tècnic i de l’administració es perden capacitats i competències essencials que sovint no poden ser cobertes pel personal que es queda i s’entra en risc de col·lapse de funcionament. Un problema afegit és que les reposicions de personal funcionari no es fan per centres sinó que són globals. A la pràctica això implica que els centres que conjunturalment s’han trobat amb moltes jubilacions des de l’any 2010 estiguin perdent personal més ràpidament encara que els altres i que no tinguin cap garantia de recuperar-se encara que torni a entrar personal.
Algú podria dir que la situació es transitòria i que eventualment el CSIC es recuperarà quan l’economia ho permeti. Globalment però, hi ha un problema basal de la percepció del CSIC per part de l’administració pública espanyola que considera la institució més com una càrrega problemàtica que com un actiu que ha de liderar l’R+D espanyola. La realitat és que la diagnosi feta en el paràgraf anterior no sembla casual i podria formar part d’un pla per reduir la mida del CSIC i per tant el seu cost com a institució. Sota aquest escenari, bona part del CSIC tendiria a convertir-se en un cementiri d’elefants i el govern promouria únicament aquella part que s’alineï millor amb les seves polítiques d’innovació o pel seu valor patrimonial (instituts tecno-científics, infraestructures tecnològiques singulars i museus). En el cas dels instituts catalans del CSIC, la situació encara podria ser pitjor, perquè el més probable és que es mantingui el seu dèficit estructural respecte als de la resta d’Espanya. Paradoxalment, és la crisi econòmica la que permet evidenciar aquest fet. Entre el 2011 i el 2014 el personal dels instituts del CSIC a Catalunya van decréixer menys que els de la resta d’Espanya (un 19,3% respecte a un 22,6%). Aquest descens no va ser gaire diferent en el personal científic però si entre el personal de suport (descens del 13% a Catalunya, i del 29% a la resta d’Espanya). L’explicació fàcil podria ser una suposada major capacitat de captació de recursos dels centres catalans del CSIC però això es contradiu amb el fet que l’any 2011 els centres de la resta d’Espanya tenien proporcionalment molt més personal de suport que els de Catalunya (1,61 persones per investigador a la resta d’Espanya i 1,41 a Catalunya). Dit clar i català, abans de la crisi els centres del CSIC de la resta d’Espanya havien rebut significativament més recursos per investigador que els centres catalans. Algú amb dos dits de front pot pensar que això hauria de ser diferent en el futur?
Fonts: Les dades han estat elaborades a partir d’informes oficials. Les del CSIC es poden trobar a les memòries anuals dels anys 2011 al 2014, les úniques que proporcionen dades desglossades de personal per comunitat autònoma. Desafortunadament aquesta informació no està disponible a nivell econòmic i s’haurien d’agregar les dades individuals dels centres. La informació relativa als centres CERCA (no es fàcil tampoc disposar d’informació agregada) s’han estret de la revisió dels comptes de l’any 2011 feta per la Sindicatura de Comptes de Catalunya (informe 13/2013).
Miquel Àngel Rodriguez Arias és actualment fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballar en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.
Josep M. Llovet
Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..
Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.
Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.
Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.
Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.
Dolors Vinyoles i Cartanyà
No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.
Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.
Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).
És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho?
Joan Solà Peracaula
Els arguments econòmics els hem sentit a bastament. No són mers focs d’encenalls, sinó basats en dades científiques objectives i àmpliament discutides. Els arguments socials també els coneixem, i els fem nostres com una de les principals pedres de toc de tot el procés. De fet, ambdós tipus d’arguments estan lligats pregonament: una Catalunya lliure podria ser més justa perquè tindria una capacitat real, tangible, per redistribuir una riquesa que ja no s’escaparia del país (abduïda sistemàticament per l’Estat espanyol), sinó que estaria a disposició per fer-ne el millor ús possible en bé de tots els nostres conciutadans.
Com podríem sinó justificar el nostre intens anhel de ser col·lectiu si la causa no fos manifestament justa i pensada per al bé comú? Com podríem aspirar a una llibertat autèntica si no pretenguéssim fer-ne un ús absolutament solidari? No hi hauria noblesa en els nostres cors, ni escalf humà en els nostres propòsits, si concebéssim tot aquest procés només amb l’àrida fredor del nostre cap. L’aspiració a una Catalunya lliure i independent no és simplement el resultat d’una numerologia econòmica o d’uns arguments merament utilitaristes i oportunistes, basats en allò del “ara és el moment perquè el vaixell s’enfonsa”. És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Sincerament, penso i sento que no és així; crec que hi juga un paper, i de llarg, el cor. Així fou també amb la Revolució Americana del s. XVIII: hi hagueren uns motius econòmics evidents (unes taxes excessives imposades per la corona anglesa sobre els colons), però per damunt de tot hi hagué el desig i la ferma voluntat d’uns homes que volien finalment administrar, ells mateixos, el seu país, el seu futur, les seves terres, i volien fer-ho amb les seves lleis i d’acord amb el seu tarannà. Sense aquesta profunda i legítima aspiració de llibertat n’estic segur que mai no haurien reeixit. No cal dir que les dues “revolucions’” no són directament comparables, però tenen quelcom en comú: un eix a gran escala en l’espai-temps.
En la revolució Americana, la imposició venia de lluny en la dimensió d’espai (concretament des de la metròpoli a l’altra banda de l’Atlàntic). En la nostra, en canvi, la llunyania li ve en la de temps: tres segles de distància pretèrita. En aquest llarguíssim període els governs espanyols de tots els colors de l’arc parlamentari han estat incapaços d’entendre l’esperit català i no han parat de fustigar la nostra llengua i cultura tant com han pogut. I, després de fer-ho, ho han negat tot sistemàticament, descaradament, com si no hagués passat res. Mentrestant no han parat de maquinar com integrar-nos en una uniformitat cultural totalment espanyolitzant. Fa només quatre dies que l’ex-ministre Wert encara feia un nou i fútil intent, l’enèsim, per anorrear-nos dins del mosaic cultural espanyol. I no cal dir que, si tot romangués igual, un altre Wert de torn vindria indefectiblement a fer l’intent n+1-èsim, i així ad infinitum.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho? Tres-cents anys és el temps que van estar els mexicans sota l’ègida (o hem de dir l’espasa?) espanyola abans d’independitzar-se, i tres-cents anys també van passar fins que els escocesos han fet el darrer (i infructuós) intent d’alliberar-se del jou anglès fins que els ministres i polítics de torn van desembarcar-hi, per terra, mar i aire, esgrimint tota l’artilleria dialèctica de la Casa dels Comuns per prometre’ls la lluna en un cova si no marxaven de la corona. I pregunto: no és, de fet, exactament això el que fan ara mateix els ministres i líders dels principals partits espanyols quan, per un costat, ens venen a fer por i ens amenacen amb la re-edició furibunda de totes les plagues d’Egipte, mentre que per l’altre hi ha els qui venen amb pell d’ovella (però amb els mateixos ullals de llop) i ens prometen el paradís del federalisme com si ara de cop i volta fos la solució màgica, la panacea universal, després que ells mateixos menystinguessin el seu més insigne proponent, el M. H. Pasqual Maragall? No foren també “ovelles” del mateix ramat les que ens “cepillaron” l’Estatut, en paraules del gran histrió polític dels anys 90, “Mr. Peace”? I ja no diguem les amabilíssimes paraules de “Mr. Philip”, qui finalment no ha pogut aguantar-se per més temps de dir el que sempre ha pensat, superant amb escreix el seu teloner habitual del passat.
Òbviament, tot el que diuen ara els seus adlàters actuals és un brindis més al sol, és a dir, fum i cendra. En veritat, ja no ens els podem creure més. És molt millor creure, finalment, en nosaltres mateixos. Tenim a favor nostre els clamorosos drets universals sobre la llibertat dels pobles, així com tots els arguments del cap i del cor. Els de cap me’ls crec, és clar, perquè som científics; però, què voleu que us digui, en aquesta tessitura em toquen més els de cor. Els percebo a la manera d’un ressò llunyà i subtil, però vívidament real, de les veus de milions de compatriotes que en tres segles d’intensa i feixuga història van deixar les seves vides per fer un país millor, pensant que un dia hi podrien viure els seus fills, i els fills dels seus fills, a la faiçó d’un poble veritablement lliure, un poble on es parlessin totes les llengües i s’estimessin totes les cultures. Finalment goso recordar, i fins i tot parafrasejar, aquells inoblidables mots de plany del gran poeta: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà… ” Potser ha arribat ja l’hora de no allunyar-nos-en melangiosament cap al nord, i tampoc cap al sud, sinó senzillament de romandre-hi fidels i poder dir amb joia: “Oh, que content que estic d’aquesta meva coratjosa, jovenívola i tan arrauxada terra, i com m’agradaria de fer-hi sojorn i de viure-hi, finalment, lliure, desacomplexat i feliç…”
Joan Solà Peracaula és catedràtic de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Departament d’Estructura i Constituents de la Matèria de la UB, especialista en Física de Partícules i Cosmologia. Els seus treballs científics han rebut reiteradament Menció d’Honor (la darrera vegada, aquest mateix any 2015) per part de la Gravity Research Foundation dels Estats Units, institució que promou una de les competicions científiques internacionals més rellevants en assaigs en el camp de la recerca teòrica i experimental en gravetat i cosmologia. Ha estat també distingit com a Outstanding Referee de les revistes científiques de la American Physical Society, editora de Physical Review i Physical Review Letters, les quals figuren entre les revistes de Física de més prestigi del món.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa.
Manel Esteller
Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).
Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.
Alícia Casals
Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.
En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.
En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.
En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.
Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ens sentim mal governats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.
Miquel A. Arnedo
Per circumstàncies, científiques és clar, tal i com per toca en un blog com aquest, m’he vist de nou, desprès de mot de temps, en la situació de tenir que explicar, i el que es fa més empipador, justificar, davant col·legues espanyols, les arrels i els objectius del moviment sobiranista i de la actual situació política que es viu a Catalunya.
Els arguments dels col·legues, tots científics (els col·legues, no els arguments) solen ser semblants i segueixen una progressió força pautada. El primer acte consisteix en la declaració solemne de l’admiració per la societat catalana. Almenys en certs cercles encara se’ns reconeix com un element d’avantguarda i de dinamització d’Espanya. El segon acte és l’argument econòmic, en el fons, ens diuen, és un problema conjuntural. La situació econòmica és dolenta i no es vol contribuir al benestar comú de l’estat sinó que volem els diners per a nosaltres, ja sabeu la pela és la pela. Som, en definitiva, uns insolidaris. Tanmateix se’ns recorda que, en realitat, el nostre benestar econòmic s’ha construït en bona part mercès a la gent vinguda d’altres zones de la península. I és cert, no que no siguem solidaris, sinó que Catalunya és el que és per tota la riquesa que hem rebut de la resta de l’Estat, potser no econòmica però si clarament sociològica. Si l’interlocutor té afinitats cap a l’esquerra de l’espectre polític, el següent pas és una anàlisi, en el context del materialisme dialèctic, sobre el nacionalisme i la seva arrel burgesa. En el fons, els que mouen tot això del separatisme són les classes benestants que defensen els seus interessos i la seva quota de poder. Arribats en aquest punt, te n’adones del mal que han fet i estan fent els medis de comunicació espanyols, amb aquells que en un temps es van dir progressistes al seu davant.
Curiosament, l’últim acte, la gran fi de festa d’aquest acorralament sistemàtic dels nostres compatriotes, és essencialment històric: els catalans mai no hem tingut un país independent, i España és una, gran i lliure des dels temps dels Reis Catòlics… algun diari probablement encara ho mouria una mica més enrere, potser en l’origen de la primera planta amb flors, que com ens han fet saber recentment era espanyola ja fa 130 milions d’anys (… i no es conya).
I arribats en aquest punt, quan ja has desplegat totes les teves dots de diplomàcia, t’has reconegut d’esquerres com el que més i els hi has recordat que el sentit de pertinença a una comunitat no va necessàriament en contra d’una clara vocació internacionalista, comences a pensar que hi ha quelcom que simplement no es vol acceptar i que els argumentaris, al revés del que pensen alguns companys, no són mai prou objectivables com per poder ser convincents per algú que no vol entendre.
I llavors passes al contraatac, i en aquest cas et desproveeixes de sentimentalismes i t’agafes a indicadors que creus que son més descriptius i que esperes que no estiguin obertes a interpretacions mal intencionades.
Som i serem gent catalana, que diu la Santa Espina… i resulta que aquesta afirmació que algú interpretaria com d’un nacionalisme carrincló, és una de les principals raons per les que som on som. No tenim més historia que ningú altre, ni més herois, ni més episodis nacionals, ni més llegendes. Parlem una llegua pròpia, sí, però històricament lligada i intel·ligible amb moltes de les que ens envolten. No tenim cap tret ètnic que ens caracteritzi, som en una zona de pas. Els pares i els avis, i sinó els besavis, eren probablement de qualsevol altre lloc… i malgrat tot ens seguim manifestant i seguim tenint, almenys una quantitat considerable de nosaltres, un sentiment de pertinença i, més important, una capacitat per a la mobilització i la reivindicació d’allò que considerem d’interès comú que d’altres llocs o d’altres pobles més cohesius o uniformes que el nostre mai no han expressat, almenys en un passat recent. I això és quelcom que considero mesurable o, si més no, constatable.
I la segona component és la que crec que és l’element vertebrador fonamental de l’actual reivindicació. Ens sentim mal governats. El govern d’aquell estat al que pertanyem no és sensible a les nostres necessitats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos, perquè pensem que un govern nou, amb uns compromisos nous, amb uns fonaments nous, deslliurat del pes de la història i del present status quo, ens ofereix millors expectatives de futur.
Ja ho sé, no sóna massa dramàtic, li manca una mica d’èpica, al cap i a la fi els escocesos tenen Braveheart i nosaltres l’Auca del senyor Esteve. Què li farem, som un país de botiguers, però de botiguers que volen ser feliços, que volen sentir-se realitzats i que volen que els seus descendents, els genètics i els immigrats, ho siguin també.
En Miquel Arnedo és professor agregat de la Universitat de Barcelona des de 2007. La seva recerca es centra en l’estudi de la diversitat biològica, des d’una vessant fonamentalment evolutiva. Els seus estudis combinen treball de camp i eines tradicionals amb mètodes moderns de seqüenciació massiva per tal de caracteritzar els factors responsables de l’origen de les espècies i la seva diversificació en el temps i l’espai. Té una dilatada experiència com investigador postdoctoral a diferents universitat dels EUA i del Regne Unit. Ha estat professor ICREA acadèmia i és investigador principal del grup de recerca en Sistemàtica i Evolució Zoològica. Actualment és professor visitant a la Harvard University, EUA.
Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet
No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…
Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.
Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.
