Catalunya vol sentir-se lliure. No som els millors, però hem de poder tenir l’aspiració a ser-ho i a que se’ns reconegui.
Fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.
El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda. De fet, el Decret de Nova Planta va ser, per dir-ho de forma planera, un intent de voler anul·lar una identitat que no era la castellana. Com també ho va ser l’onada migratòria, provocada indirectament o directa pel règim franquista, a mitjans del segle passat.
Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut molts fluxos migratoris i d’una forma o d’una altra ens les hem anat manegant per convertir la dissolució del nostre esperit en nous adeptes a una història comú. Ens hem negat a desaparèixer. De fet la immersió lingüística a l’escola durant el període postfranquista ha estat un èxit rotund, reconegut a nivell internacional, que ha cohesionat en lloc de trencar una societat multilingüista i multicultural. Però, això mai no ha agradat als democràtics governs espanyols, pels quals només existeix una identitat, l’espanyola. Per això la llengua catalana i la immersió, per exemple, estan patint tants atacs des del Govern de Madrid des de fa anys… vaja que la repressió a Catalunya encara continua, i ja portem més de 300 anys.
Pel que fa a l’aspecte Universitari, fa més de 700 anys que es va fundar la primera universitat Catalana, l’Studium Generale Ilerdense (1300) mercès a Jaume II amb el beneplàcit del papa Bonifaci VIII. La Universitat de Barcelona data de 1450, quan el rei Alfons V reunificà els centres universitaris de Catalunya a favor de l’Studium Generale de Barcelona, convertint-se el 1559 en l’Studium Generale de totes les facultats; els enfrontaments dels poders interessats en la creació i en el control (monarquia, església i municipi) no van deixar que fructifiqués abans, i de fet el Consell de Cent s’hi va negar dues vegades (1398 i 1408) però va haver de claudicar per la gran crisi demogràfica i econòmica que patia la ciutat a mitjans del segle XV. Desprès de 1714, els 6 centres universitaris que hi havia en aquell moment a Catalunya perden aquest status per un Decret Llei (1715) a favor de la creació de una nova Universitat a Cervera, com a premi a la ciutat de Cervera per haver estat al costat de Felipe V durant la guerra. La Universitat de Cervera fou inaugurada el 1740, però el 1842 es traslladà a Barcelona a l’antic convent dels Carmelites (en aquell moment de titularitat de l’Ajuntament desprès que fos abandonat el 1835 per la revolta de la “crema de convents”) i el 1874 s’inaugura l’edifici de la Plaça Universitat (el que ara es coneix com l’Edifici Històric). L’Estatut d’Autonomia Universitària data de 1933 però sis anys més tard s’inicia un altre període de repressió que durarà pràcticament fins el 1977 quan, desprès de la dictadura, comença la normalització, modernització i democratització de la Universitat, restablint-se l’Autonomia Universitària el 1985. Malgrat tots els inconvenients, la Universitat de Barcelona és en l’actualitat el principal centre de recerca universitari de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa. Ara, el nostre País ja compta amb 12 Universitats.
Com a poble hem defensat, des de sempre i de moltes maneres, la nostra identitat, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua −des de la família i des de la Universitat− malgrat totes les opressions, totes les injustícies, totes les amenaces, tots els assassinats i empresonaments que han patit des de 1714 persones capdavanteres o anònimes que estimaven i defensaven Catalunya. Com a catalans érem un poble i mai ho hem deixat de ser-ho. I està clar que, fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.
Una Catalunya independent, a més de ser lliure, segur que serà pròspera, ja que tenim la gent i tindrem els mitjans, els que ens manquem des de fa tant de temps. La nostra història ja ho corrobora i el futur independent ho seguirà fent; no hi ha cap dubte d’això.
Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre. Ha impartit classes a l’escola privada (1983-1987) i pública (1987-1993) abans de guanyar la plaça de Professor Titular a la UB (1993).