Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.
A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.
Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.
El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.
Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).
Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.
Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.