Categoria: Autors

Catalunya no està nacionalment reconeguda i el seu autogovern no està ben protegit davant les invasions del poder central. Portem ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat.

¿És legitima la secessió d’un territori en una democràcia liberal?. Aquesta pregunta genèrica rep avui diverses respostes, tant en el pla de la legitimitat liberal-democràtica com en el pla institucional.

Una conclusió del debat acadèmic internacional es que aquestes respostes ja no poden ser les de fa tan sols dues dècades. El debat sobre la legitimitat democràtica ha canviat sobretot a partir de la constatació dels límits conceptuals, normatius i institucionals –interpretació de conceptes i valors- que arrosseguen les concepcions democràtiques clàssiques, especialment en relació al reconeixement i acomodació pràctica dels ciutadans de les nacions minoritàries en democràcies plurinacionals. Una segona conclusió es la importància que juguen els elements contextuals, cosa que incentiva evitar versions simples i abstractes del tipus “la secessió mai no és legítima en un estat de dret” o “la secessió sempre és legítima si es tracta d’un grup nacional”, etc. Una secessió pot ser legítima o més legítima en alguns casos que en altres. Les anàlisis cal fer-les cas per cas.

En el cas de Catalunya crec que es donen raons que justifiquen sobradament la legitimitat de la secessió. Més, fins i tot, que en altres contextos, com el Quebec. Tant en termes de reconeixement com d’acomodació constitucional, el federalisme canadenc mostra un refinament liberal-democràtic molt superior al d’un estat espanyol caracteritzat per un constitucionalisme molt antiquat per una democràcia plurinacional. En aquest estat, Catalunya no està nacionalment reconeguda en l’àmbit simbòlic, competencial i de projecció exterior, el seu autogovern està “foradat” en tots els àmbits i no està ben protegit davant les invasions del poder central –que, a més, no compleix els acords establerts-, està discriminada en termes econòmics, fiscals i de benestar, no pot decidir el seu desenvolupament econòmic i social, està subjecta a centralitzacions unilaterals, no disposa d’eines per la seva projecció europea i internacional, etc.

Els partidaris de “terceres vies” haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites de que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.

En definitiva, a Catalunya la secessió presenta problemes de facticitat pràctica, però no de legitimitat liberal-democràtica. Si es donessin aquelles dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonwealth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol.

Ferran Requejo és catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), on dirigeix el Grup de Recerca en Teoria Política. Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. El 1997 va ser guardonat amb el premi Rudolf Wildenmann (ECPR), el 2002 amb el premi Ramon Trias Fargas i el 2006 amb el premi de l’Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat (Multinational Federalism and Value Pluralism, Routledge 2005).