No hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
En un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC.
El conjunt d’aportacions fetes fins ara a aquest bloc “Els científics, per la independència” coincideixen en posar sobre el paper els avantatges que obtindria el sector de l’R+D a Catalunya en poder planificar, decidir i executar la seva política en l’espai europeu, sense dependre dels criteris dels governants espanyols. Tot i el peatge que podria suposar la situació de transició, més encara quan poden anticipar-se les reaccions i les accions dels diferents organismes de l’Estat, inclosos els relacionats amb l’àmbit de recerca controlats a Madrid, no hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
Llavors, en un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC. No hi ha dubte que aquest organisme ha jugat un paper molt rellevant en la curta història de la tradició de recerca científica al nostre país. No fa pas massa anys que era en aquests centres on es podia fer, atesa la situació de marginalitat i misèria de recursos de les altres institucions aquí i a tot l’Estat, una recerca amb un mínim de possibilitats de projecció exterior o de transferència al sector productiu. Alguns sectors de la ciència catalana se’n pogueren aprofitar, generant llavors grups investigadors de qualitat aquí i allà, els quals arribaren a ser l’embrió d’instituts que el CSIC creà a Catalunya ja a la dècada dels anys 60. L’empenta que determinats governs estatals comunicaren a l’activitat investigadora comportà la creació i consolidació de més centres, propis o mixtos, tot sigui dit la majoria a la capital de l’Estat, però que també arribaren a Catalunya, particularment en els campus de determinades universitats del país.
Aquests antecedents expliquen que la recerca a Catalunya s’alimenti, encara en una proporció no gens menyspreable, de la que es fa als centres del CSIC radicats a casa nostra. Per tant, no és irrellevant que el futur de la nostra recerca en una situació de país independent, tingui molt en compte la realitat d’aquests centres. I tenir-la en compte comporta diversos aspectes. L’un, en un primer estadi, potser el més important, és el relatiu al personal. El CSIC, com a institució de l’Estat espanyol, està format per personal funcionari, científic, de suport a la investigació i administratiu, a més del conjunt de personal contractat en una o altra d’aquelles activitats. Per la pròpia naturalesa estatal de la institució, és fàcil admetre que una part del personal no és originària de Catalunya, sinó que s’ha traslladat als instituts del CSIC de casa nostra en guanyar la seva plaça o aconseguir un contracte. En aquestes condicions, cal acceptar que aquest personal, amb independència de les decisions que vulgui adoptar l’organisme estatal, hauria de tenir la llibertat de quedar-se a Catalunya. El govern català de transició hauria d’assegurar aquesta opció als qui la desitgin, com a reconeixement de la feina feta al llarg dels anys i de la qual el nostre país se n’ha beneficiat d’una manera o altra. Aquest missatge hauria d’arribar clarament a tot aquest personal perquè pugui influir en la decisió de cadascú. És evident que la riquesa del conjunt de l’R+D catalana s’enriquiria si es motiva al personal del CSIC que treballa al país, sigui d’on sigui, perquè segueixi fent la seva tasca aquí, oferint-li les condicions laborals i de feina iguals, com a mínim, a les que tenen en l’actualitat. Aquesta podria constituir una condició d’excepcionalitat que no hauria de comprometre els criteris laborals i de selecció de l’entrada de personal nou.
Un segon aspecte el constitueixen els centres i el tipus de recerca que s’hi fa. Hi ha un acord àmpliament compartit sobre la conveniència que en un país petit no ens dediquem a investigar sobre tots els camps del coneixement. La nostra dimensió de recerca pública no té ni la massa crítica, ni el potencial de recursos per fer sostenible plans d’R+D que ho cobreixin tot, o gairebé tot. Llavors cal adoptar una política realista de prioritats que, sense deixar de banda la cerca de la qualitat investigadora, també posi sobre la taula els beneficis a curt i mitjà termini que la investigació als centres públics proporcionin al país, al seu sector productiu i a la societat en general. D’acord amb això, a l’hora d’integrar els centres del CSIC a la realitat d’una Catalunya independent, també caldria tenir preparat, discutit i consensuat, si tots aquests centres han de continuar amb la investigació que fan o si és necessari reconvertir-la o fondre-la amb la que es porta a terme en les institucions de recerca pròpies de la Generalitat o de les pròpies universitats que els han acollit fins ara. Per posar un exemple que m’és pròxim: té sentit integrar un altre institut de recerca en química sense retocar-hi res, quan ja tenim un d’excel·lent a Tarragona, i també altres laboratoris on es fa una bona recerca química a determinats departament universitaris catalans o a instituts que depenen de les universitats? No seria més sensat analitzar fortaleses i febleses de l’institut del CSIC i aprofitar les primeres per complementar el potencial investigador químic a Catalunya? Sense marxar de la química, una reflexió similar faria referència a la compresa en el món dels materials o en el camp de les investigacions ambientals. I davant de les febleses, incentivar les reconversions d’objectius i el reciclatge de capacitats.
És evident que estem davant d’una tasca complexa i que pot fer ferides aquí i allà en el seu desenvolupament, però el col·lectiu investigador dels centres públics, universitari i no, ha de ser conscient que opera amb diner públic i del qual tard o d’hora se’n demanaran comptes. Per tant, caldria evitar tant com fos possible integrar centres del CSIC sense més, amb el risc de duplicar línies de recerca o competir en inferioritat amb les actives a altres centres o departaments (i a la inversa). Aquesta tasca, no gens fàcil, exigeix preparació, diàleg, consens, però també decisió política. Que tothom en sigui conscient. Sortosament, a l’altre plat de la balança hi ha el pòsit d’il·lusió davant d’un projecte de país europeu que per fi pugui ser responsable de les seves decisions i del seu destí. I a parer de molts de nosaltres, aquest pesa molt més.
Àngel Messeguer Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.