Categoria: Estat de les Autonomies

El desengany i l’única sortida

Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”. Però, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar), els nuclis de poder del franquisme -després d’un temps més o menys cohibits de cara enfora- van passar a l’ofensiva en tots els àmbits, i de mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat.

JFont_2013.jpg
Jordi Font

Fa quaranta anys començava el Congrés de Cultura Catalana. A l’àmbit de la Recerca, impulsat sobretot des del Col·legi de Llicenciats que aleshores tenia per degà en Ramon Fuster i Rabés, es van fer moltes reunions obertes i discussions plenes d’il·lusió, esperança i idees. Pensàvem en un futur sistema català de recerca bastit al voltant de l’Institut d’Estudis Catalans.

En Franco encara era viu i tot bullia. Eren temps de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, els tres punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya. Però hi havia també un quart punt que parlava de la “coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”. Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”, on no només les diversitats culturals serien respectades, sinó que entre tots construiríem un país nou lliure de les xacres i injustícies del franquisme. Els independentistes d’aquells anys setanta semblaven una petita colla d’il·luminats allunyats de la realitat.

Però les coses han canviat. I molt. L’esperança d’arribar a una Espanya multinacional es va anar desinflant. Els nuclis de poder del franquisme seguien dominant-ho tot. I després de passar un temps més o menys cohibits de cara enfora, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar) van passar a l’ofensiva en tots els àmbits i mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat. I amb ells han arrossegat una esquerra espanyola cada cop més desorientada i en el fons tan nacionalista i mentalment tancada com la dreta. Queda clar que no és un problema d’un govern de dreta retrògrada, és un problema de les estructures d’un estat que no té cap intenció ni és conceptualment capaç de canviar.

Ara, la majoria dels antics esperançats no tan sols veiem impossible una Espanya diferent sinó que pensem que n’hem de marxar per pur esperit de supervivència. No hi ha alternativa. Sempre serem minoria a Espanya, és una senzilla qüestió de matemàtica poblacional, i no podem dependre de la bona voluntat dels que potser ens arribaran a admetre com som. Tenim pressa per treure’ns de sobre unes estructures que ens ofeguen. Un estat que en lloc de donar-nos suport ens posa traves i ens enfanga amb inèrcies inútils, per exemple en el camp de la recerca. No ens ajudarà mai a salvar la nostra llengua, sinó que està sempre a punt per enfonsar-la, li fa nosa. L’Espanya multicultural i multinacional és simplement inviable amb un estat com aquest. Ens n’hem de desfer. I després, quan ja no depenguem més que de nosaltres mateixos, ja veurem amb qui i per a què ens podem associar.

I com a científics volem contribuir a construir un futur per a la nostra societat on la recerca sigui un impuls autèntic per a la millora de les condicions de vida de les persones. Som en un món que està sotmès a un procés irreversible de canvi profund, on el sistema actual de funcionament es veu que és insostenible i avança cap al col·lapse energètic, ambiental i social. Nosaltres tenim alguna cosa a aportar per construir una nova societat, que ja no estigui regida pels depredadors de recursos naturals i econòmics. Una República Catalana nova és una oportunitat històrica per començar a fer les coses d’una altra manera. I en aquest context la recerca pot agafar una gran embranzida i esdevenir un eix fonamental del canvi cap a una societat més lliure i humana.

Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.

La independència, una opció de futur

En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

JoaquimBruna.jpg
Joaquim Bruna

Per quins motius sóc independentista?

En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.

En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.

Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.

Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.

També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.

Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.