Categoria: Finançament de la recerca

L’estratègia de la por i els científics

També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous. La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans” però son inaplicables “el dia després”.

Francesc Villarroya
Francesc Villarroya (UB)

Aquests dies estem assistint al bombardeig de missatges des de molts agents compromesos amb el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol adreçats a fer por a la gent per les preteses conseqüències catastròfiques de la independència. També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous.

A part dels aspectes ètics i de dignitat personal que mereix aquesta estratègia i que es desqualifica per si sola, crec que les amenaces tenen en el nostre cas poca credibilitat, com ja s’ha indicat en aquest blog per part d’altres col·legues.

Vull afegir que la meva experiència com a avaluador de plans nacionals de recerca de països europeus petits m’ha demostrat que és un marc molt més favorable a la internacionalització i objectivitat que el manteniment d’un marc “nacional” espanyol, amb les seves servituds de pretesos equilibris territorials i centralisme a Madrid. Potser l’atorgament de fons competitius en el projectes del “Plan Nacional” ha mantingut uns estàndards d’objectivitat raonables envers Catalunya, gràcies sovint als nostres col·legues raonables de la resta de l’Estat. No obstant, les inversions milionàries de l’Estat en centres i estructures de recerca a Madrid, independentment de qualsevol criteri diferent al control central i absorció de recursos des de tot l’Estat, és un llast que deu n’hi do la “por” que fa. Us recomano l’article de Manel Esteller a “El Periódico” de fa unes setmanes per a un assortit d’anècdotes al respecte. I pel que segueix fent referència a la “por”, tot tipus de represàlies envers finançament o manteniment de salaris de personal investigador son inversemblants.

La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans des de Madrid seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans”, però son inaplicables “el dia després” si el volt massiu i democràtic és favorable a l’Estat propi i no hi ha més remei que entrar en una negociació de com es fan les coses sense que cap part es vegi perjudicada.

Francesc Villarroya i Gombau és Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de Institut de Biomedicina de la UB i investigador ICREA Acadèmia. És expert en estudis de regulació metabòlica en relació a malalties com la obesitat i la diabetis.

El cas català i escocès: en matèria de recerca, Espanya no és el Regne Unit

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat.

PLlonch.jpg
Pol Llonch i Obiols

Fa aproximadament un any que es va cel·lebrar el referèndum per decidir si Escòcia volia continuar sent part del Regne Unit o ser un país independent. Amb un resultat ajustat (55% en contra), va guanyar l’opció del no, és a dir, de romandre dins del Regne Unit.

D’aquell referèndum, i de la seva campanya, se’n poden aprendre moltes coses. Una de les més importants és que la gent vol trencar amb l’statu quo si l’alternativa és més bona. Sembla una raó obvia però és important ressaltar-ho, sobretot quan davant d’un eventual referèndum, un percentatge important de la població navega en la indecisió i s’acaba decantant cap a l’opció que cregui millor per les seves condicions de vida i la dels seus.

En un estat (el Regne Unit), amb una economia molt liberalitzada, semblava que el nacionalisme escocès, d’etiqueta socialdemòcrata, tenia l’avantatge de vendre una millora de l’estat del benestar en un futura Escòcia independent. El llibre blanc de la independència (Scotland’s Future) exposava les principals promeses que es podrien aconseguir amb un nou estat. Entre elles hi havia una cobertura més amplia en educació (fins ara pública només a partir dels 5 anys), un notable increment del pressupost del NHS (l’organisme públic de gestió de la sanitat) i més atenció per a les famílies amb necessitats especials.

El govern escocès, impulsor de la campanya a favor del sí, també tenia clar que la recerca és un pilar cabdal per millorar la societat i impulsar l’economia i que seria un sector estratègic en el model econòmic i social del nou estat. Tanmateix, en el cas de la recerca, l’objectiu de la campanya pel sí era marcadament continuista. El Regne Unit és un país amb molta tradició de recerca i on tradicionalment el govern i les empreses hi han invertit molt, creant un sistema eficient i competitiu. A tall d’exemple, de les 10 millors universitats europees, 7 són britàniques (QS World University Rankings 2014/15). Calia explicar a la societat, que en una Escòcia independent, els recursos destinats a la recerca no minvarien i que el nivell dels seus centres de recerca i universitats no es veuria afectat. Cal recordar que Escòcia té universitats de reconegut prestigi internacional com la Universitat d’Edimburg o la Universitat de St Adrews. La campanya dels partidaris del sí es va centrar doncs en explicar com es mantindria aquest alt nivell d’inversions, infraestructures i talent científic però resultava més difícil difondre que la independència podria millorar les condicions actuals.

A casa nostra el context és substancialment diferent. Espanya no és el Regne Unit, les inversions en recerca de l’estat espanyol, sigui en infraestructures o capital humà, és baix i resulta molt difícil competir per arribar, i mantenir-se, al més alt nivell. A Catalunya, fruit d’una aposta per la recerca a mig i llarg termini s’han anat creant programes de captació de talent (p. ex. ICREA) i una xarxa consolidada de centres de recerca (CERCAT) i universitats que generen i transfereixen coneixement d’alta qualitat. A diferència d’una Escòcia integrada en el Regne Unit, el poc interès en recerca i les limitades inversions que rep Catalunya des de l’administració espanyola fa que continuar depenent de l’estat espanyol redueixi el potencial del nostre sistema de recerca i que la transferència de coneixement a la societat se’n ressenteixi.

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat. La creació d’un nou estat ens proporcionarà les eines per poder incrementar les inversions i gestionar els recursos eficaçment. D’aquesta manera es podrà millorar la qualitat de les nostres institucions científiques i ampliar la transferència de coneixement a la societat per tal que aquesta pugui gaudir dels avenços aconseguits.

Pol Llonch i Obiols és doctor en veterinària per la UAB, investigador a l’Scotland’s Rural College i professor convidat de la Universitat d’Edimburg. Després de 5 anys treballant a l’IRTA com a becari predoctoral, va treballar a la Universitat de Warwick (Regne Unit) com a investigador postdoctoral. Des de 2013 treballa al Roslin Institute d’Edimburg (Escòcia) investigant comportament i fisiologia animal gràcies a una beca postdoctoral Marie Curie. Els darrers dos anys ha viscut d’aprop el debat sobre la independència d’Escòcia i va seguir la campanya que va precedir el referèndum celebrat el passat 18 de setembre de 2014.