I nosaltres, aquí, sabrem escoltar
les pors i els projectes dels uns i dels altres,
I fer-ne un país de tots, per a tots,
obert, eficaç, amb empenta i amable?
David Jou
La mentida constant, l’amenaça permanent,
la represàlia que espanta, l’insult que no cessa,
el refús a pactar, l’abús de la llei,
les presons i l’exili, la injustícia funesta:
no hi ha una altra Espanya més digna que aquesta?
No hi ha cap Espanya capaç d’escoltar
la seva veritat profunda i diversa,
capaç de sumar voluntats, llibertats,
esperances, futurs, il•lusions i projectes?
No hi ha cap Espanya que no inviti a fugir?
No hi ha cap Espanya que no inciti a marxar?
No hi ha una altra Espanya que la Guàrdia Civil,
que la premsa de l’odi i la política hostil,
que els cacics econòmics protegits per l’Estat?
No hi ha una altra Europa més sensible a la gent,
a la queixa, a l’acollida, a l’esperit, a l’esperança?
I nosaltres, aquí, sabrem escoltar
les pors i els projectes dels uns i dels altres,
I fer-ne un país de tots, per a tots,
obert, eficaç, amb empenta i amable?
Com serà l’any que arriba?: serà un any de sumar?
Serà un any de parlar? Serà un any de represàlia?
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Y espero que sean unos comicios que permitan que Catalunya se libre de la lacra nefasta del PP que con su presencia usurpadora ensucia instituciones centenarias catalanas por cuya legitimidad tantos lucharon y murieron. Y que simplemente nos devuelvan lo mucho que nos deben, y dejen a Catalunya estar y, sobretodo, SER.
Sílvia Alvarez
(article rebut el 20 de desembre)
La meva carta és en resposta a l’amic Guillermo Folch, professor de Dret retirat i advocat en actiu, que m’escriu aquest missatge des de Córdoba a l’Argentina: “hoy no es un feliz día, es un día doblemente triste para los Argentinos por los muertos injustamente hace 16 años en las calles por protestar por un ajuste muy semejante al que se está imponiendo hoy. Contra toda razón y argumento, en una forma harto irregular se aprobó en diputados el recorte a las jubilaciones pensiones. Un recorte ampliamente resistido como quedó demostrado con la manifestación de cientos de miles de ciudadanos. Lamentablemente desvirtuado por el accionar repudiable de un grupo de violentos. Tristemente el Gobierno se ha manifestado como un gobierno de ricos para ricos y genuflexo frente al FMI y los grupos de poder del gran capital. Lo aprobado hace un rato es inmoral, vergonzoso e inconstitucional. No voy a polemizar por este medio, sólo expreso lo que pienso como otros en todo el país usando las cacerolas. Hoy el café me sabe horrible”.
Querido amigo y profesor: felicito a los argentinos por las movilizaciones recientes y auguro más protesta masiva, pacífica y cívica. Quizás se necesitan también ahí líderes para impulsar el movimiento grassroots -el movimiento de una sociedad civil organizada que seguramente està ya ahí subyacente en espera de poder expresarse cada vez que se toquen sus derechos fundamentales. Unos líderes que conduzcan los anhelos de las masas por las calles de Argentina y que cambien el status quo de continuados gobiernos que os roban vuestras libertades [hablo, como habrás intuido, de líderes de la sociedad civil organizada, como los dos líderes catalanes que ahora la represión del estado español tiene en prisión, nuestros Jordi Sànchez i Jordi Cuixart…] Necesitáis unos gobernantes que tengan la decencia de permitir y escuchar la expresión legítima y libre de vuestro pueblo.
Hablo, querido amigo, desde el mismo deseo que exijo para Catalunya; imagínate el nivel democràtico de un gobierno español que ha ocupado el Govern catalán y nuestras instituciones propias, destituyendo a nuestro presidente y Govern legítimos (sí, los que los catalanes habíamos votado!) inverosimilmente por haber cumplido el REITERADO mandato popular de declarar la independencia (9Nov-27Sep2015-1Oct). Sí, ese mismo gobierno totalitario que nos ha prohibido hasta los colores: el color amarillo ‘GROC’ elegido como reivindicativo de LIBERTAD, la libertad del Govern catalán legítimo usurpado y conducido a la prisión y el exilio… Necesitáis que los que dirigen el país sean CAPACES politicamente, y que demuestren esa capacidad democrática actuando de acuerdo con el clamor de justicia de vuestro pueblo, no sólo en la reforma de las pensiones, sinó en todos los aspectos que afligen a la sociedad argentina. Si esos gobernantes [los vuestros y los de España que nos ocupan] no entienden que es el pueblo quien les ha puesto al frente de las instituciones para reconducir la demanda popular y servir al país con ética y dignidad, no han entendido NADA. Si no permean su mando con ese principio, simplemente tendrían que marcharse porque no tienen el atributo principal, el de servicio al país.
A decir esto me inspira, como ves y tristemente, la propia situación que vive mi pueblo, mi país Catalunya [inmerso -increiblemente en el seno de la Europa de las libertades- en la opresión y la represión] actualmente al mando de una virreina, Soraya, que emana del poder corrupto del gobierno central de España, el PP. Un poder -el del gobierno PP- delegado y compinchado por un estado -monarca y jueces- claramente Francófilos, reminiscente del que NO murió en el 75; un estado que impone y somete a los catalanes, como colonia, con una aplicación ilegal del artículo 155 de la Constitución Española. Todo esto amparado el PP por ese estado-mando sin separación de poderes.
En este caos impropio es en el que nos encontramos y del que queremos librarnos hace ya demasiado tiempo. Mañana 21-D Catalunya votará en unas elecciones vinculantes que exigimos a Europa y al mundo que monitoren y garanticen con NORMALIDAD DEMOCRÁTICA. Y espero que sean unos comicios que permitan que Catalunya se libre de la lacra nefasta del PP que con su presencia usurpadora ensucia instituciones centenarias catalanas por cuya legitimidad tantos lucharon y murieron. Y que simplemente nos devuelvan lo mucho que nos deben, y dejen a Catalunya estar y, sobretodo, SER.
Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
Els votarem a ells per votar-nos a nosaltres, per votar el nostre futur i el futur dels nostres fills; votarem, com l’1 d’octubre, per la intel•ligència, la cooperació, la generositat i la determinació pacífica; votarem per la il•lusió que proporciona la possibilitat de fer un país nou, un país molt millor.
Benvolguts col.legues,
A la il•lusió i l’entusiasme que generà l’1 d’octubre l’ha seguit el desconcert per l’evolució dels esdeveniments des d’aleshores. Alguns pensem que s’ha desaprofitat de manera incomprensible una força transformadora colossal que s’havia acumulat en la gent durant anys.
Tot i això, malgrat la possible decepció, sabem que no hi ha alternativa. L’alternativa és el retorn al feixisme, representat per aquest front repugnant que no ha tingut cap escrúpol a promoure l’empresonament i l’exili dels nostres representants polítics i socials i que, si no hagués estat per la rendició incondicional del nostre govern, no hauria tingut tampoc cap escrúpol a donar suport a mesures més extremes i violentes. L’alternativa és el feixisme que empresona, exilia, censura, apallissa, destrueix, espolia, menteix, …
Potser sí que estem desorientats, que no sabem ben bé quin és el camí que hem d’agafar, però allò que tenim clar és el lloc on no volem tornar: la mediocritat, la foscor, la misèria moral i intel•lectual, la irrellevància… És per això que el dia 21 votarem la CUP, Esquerra Republicana de Catalunya o Junts per Catalunya. No votarem aquests partits perquè estiguem necessàriament orgullosos dels seus dirigents o perquè necessàriament els fem confiança; no els votarem perquè siguin a la presó o a l’exili; no votarem per ells. Els votarem a ells per votar-nos a nosaltres, per votar el nostre futur i el futur dels nostres fills; votarem, com l’1 d’octubre, per la intel•ligència, la cooperació, la generositat i la determinació pacífica; votarem per la il•lusió que proporciona la possibilitat de fer un país nou, un país molt millor.
Els científics, per la independència i la república
La escuela en Cataluña es una rara excepción, en donde una formación académica rigurosa viene acompañada por valores humanos muy importantes para mi: diversidad, espíritu crítico, tolerancia, libertad, respeto hacia los demás, paz y democracia.
Maciej Lewenstein
Paraules d’agraïment pronunciades amb motiu de la concessió de la Medalla 2017 de la Real Sociedad Española de Física. Madrid 14.12.2017
Buenas noches y muchas gracias.
Agradezco la medalla que me otorga la Real Sociedad Española de Física — fundación BBVA. En mi modesta opinión, este no es un premio personal. La medalla pertenece también, de hecho, pertenece principalmente al equipo de físicos extraordinarios con los cuales he tenido el honor y el placer de trabajar desde que llegué a ICFO, el Institut de Ciencies Fotóniques en Barcelona en el año 2005.
Quiero agradecer por este motivo a mis colegas, colaboradores y amigos de ICFO, de Barcelona, de Cataluña, de España y de todas partes del mundo con los cuales trabajo asiduamente. En particular, deseo expresar mi agradecimiento de todo corazón a todos los colegas que propusieron y apoyaron mi nominación para este premio. A todos ellos muchas gracias.
Si estoy esta noche aquí con ustedes, es sin duda alguna gracias a la educación y valores que mis padres me transmitieron a mi y a mis hermanos, pero también gracias a los extraordinarios profesores que tuve tanto en la escuela primaria y secundaria como en mis estudios universitarios en Varsovia, a pesar de vivir en aquel tiempo en un régimen comunista totalitario.
He aprendido a lo largo de los años, que la Ciencia se basa en gran parte en compartir conocimiento e ideas entre gentes muy diversas pero siempre con respeto y reconocimiento hacia el otro.
Por esta y otras muchas razones creo que la educación es y deber ser una prioridad en cualquier parte del mundo. Por lo tanto, deseo dedicar el importe íntegro de este premio a la educación en sus primeras etapas. Es también mi manera de agradecer el excelente sistema escolar de Cataluña, en el cual mis hijos se educan desde que llegamos aquí. En muchos países, incluido mi propio país, Polonia, los políticos intentan a menudo influenciar el sistema escolar, proponiendo como deben enseñarse la historia, las ciencias sociales, los idiomas, el arte u otras materias, incluyendo las ciencias naturales!. En este contexto, la escuela en Cataluña es una rara excepción, en donde una formación académica rigurosa viene acompañada por valores humanos muy importantes para mi: diversidad, espíritu crítico, tolerancia, libertad, respeto hacia los demás, paz y democracia.
Finalmente, quiero dedicar este premio a todas aquellas personas que –rechazando siempre la violencia– están ahora en prisión por sus ideas políticas: no estáis solos—no esteu sols—
Maciej Lewenstein (Varsòvia, 1955) és Doctor en Física per la Universitat d’Essen. Expert en òptica quàntica ha treballat a les universitats de Harvard (amb Roy J. Glauber, Nobel 2005), Varsòvia, Hannover, al Comissariat de l’Energia Atòmica de Saclay, França i al Joint Institute for Laboratory Astrophysics de Boulder, Colorado. Des de 2005 és Professor ICREA i Group Leader a l’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels. Autor de més de 480 articles i 2 llibres, ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals. Actualment té una ERC Advanced Grant. És també un reputat escriptor i crític de jazz.
Conclusions sobre la inconstitucionalitat i la vulneració de drets fonamentals que comporten les mesures aplicades a Catalunya pel Govern de l’Estat, via article 155 de la Constitució Espanyola. Acte celebrat al Col•legi de l’Advocacia de Barcelona el divendres 1 de desembre de 2017 i organitzat per la Comissió de Defensa de l’ICAB i pel col•lectiu Praga.
Les mesures adoptades i aplicades a Catalunya pel Govern del PP, amb el suport del PSOE i de Ciudadanos, i aprovades pel Senat, són inconstitucionals per les següents raons:
PRIMERA.- El requeriment previ fet pel Govern del Partit Popular al Govern de la Generalitat vulnera l’article 155CE en tant que no indica quines són les obligacions constitucionals que s’afirmen incomplertes i no defineix el marc ni la finalitat legítima de les mesures que es pretenen adoptar.
SEGONA.- La tramitació de la sol•licitud pel Senat també és inconstitucional: el Senat no va complir amb la seva funció constitucional de control, perquè les mesures proposades i finalment aprovades són propostes genèriques i de decisió futura que es deixen en mans del propi Govern de l’Estat.
TERCERA.- Les mesures adoptades pel Govern de l’Estat no s’ajusten als principis jurídics de concreció, de necessitat i idoneïtat i de proporcionalitat, de manera que no responen a les finalitats previstes en el propi text de l’article 155 CE, que només permet les mesures indispensables per obligar al compliment de les obligacions constitucionals incomplertes o per protegir l’interès general.
QUARTA.- L’article 155CE no permet substituir a les autoritats catalanes, ni desapoderar-les de les seves competències i funcions. Les mesures que l’article 155 preveu són, exclusivament, d’execució i han de ser adoptades i aplicades de manera restrictiva, mai amb el caràcter genèric i expansiu que les està caracteritzant.
CINQUENA.- L’autonomia, entesa com a direcció política i jurídica de la societat catalana, no pot ser objecte de transferència al Govern de l’Estat; fer-ho suposa la vulneració de l’article 2CE i del 152.2 CE, que reserva qualsevol modificació de la norma estatutària als procediments en ella establerts i, en conseqüència, també resulta contrari a l’ordre constitucional de distribució de competències entre els diferents òrgans de l’Estat.
Per això,
a).- El cessament discrecional del President, Vicepresident i Govern de la Generalitat no té cabuda a l’article 155CE i és contrari a l’article 2CE i 152.2.CE, a l’ordre constitucional de distribució de competències, i als articles 66 i 67 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
b).- La facultat del President de la Generalitat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions no pot ser, en cap cas -tampoc en aplicació de l’article 2
155CE-, objecte de transferència al Govern de l’Estat; per això la dissolució del Parlament que s’ha imposat vulnera els articles 2 i 152 del text constitucional i els articles 55, 73, 74 i 75 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
c).- L’Administració de la Generalitat de Catalunya s’està intervenint sense especificar-ne les mesures concretes, ni la seva intensitat i extensió, i sense determinar els actes administratius que poden ser objecte de substitució per part dels òrgans de l’Estat. Això provoca una substitució general i discrecional de tota l’administració i vulnera l’article 143 de l’Estatut d’autonomia en relació amb els articles 1, 2 i 71 del mateix cos legal.
d).- La intervenció absoluta de les finances de la Generalitat de Catalunya suposa la vulneració de l’article 2CE, de l’ordre constitucional de distribució de competències i dels articles 201 i 202 de l’Estatut d’Autonomia.
e).- La supressió d’oficines, càrrecs i comissions de la Generalitat de Catalunya és contrària a l’article 2CE, a l’ordre constitucional de distribució de competències i a l’ article 143 de l’ Estatut d’autonomia en relació als articles 1, 2 i 71 del mateix Estatut. Cal remarcar que també s’ ha suprimit la Comissió especial sobre la violació de dret fonamentals a Catalunya, creada per investigar els fets que varen succeir el dia 1 d’ octubre als col•legis electorals.
Les mesures adoptades i aplicades a Catalunya pel Govern del PP, són contràries als següents drets fonamentals:
PRIMER.- Vulneren el dret fonamental a la participació política dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, establert a l’article 23.1.CE, i d’accés en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya, regulat al segon paràgraf del mateix precepte, perquè s’ha decidit la dissolució del Parlament de Catalunya per un govern que no està legitimat per fer-ho. Aquesta mesura també és contrària a l’article 21 de la Declaració Universal de Drets Humans, a l’article 25 del Pacte Internacional de drets civils i polítics, i a l’article 3 del Conveni Europeu de drets humans.
SEGON.- L’aplicació de l’ article 155CE i l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució que el justifica, suposen la vulneració dels drets fonamentals a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió establerts a l’article 20CE; en definitiva, comporten la vulneració del dret a discrepar.
TERCER.- Encara que no sigui conseqüència directa de l’aplicació de l’article 155CE, però sí una actuació paral•lela dels òrgans de l’Estat, s’ha de deixar constància de la vulneració de drets fonamentals que suposa la incoació dels procediments penals a dos dirigents d’organitzacions de la societat civil catalana (ANC i OMNIUM), als membres de la Mesa del Parlament de Catalunya, als membres del Govern de Catalunya i als caps dels Mossos d’Esquadra: el seu Major i la seva Intendent. En aquests procediments penals es vulnera el principi de legalitat en la mesura que es força de manera indeguda els tipus penals de rebel•lió i sedició, es vulnera el principi de proporcionalitat perquè no hi ha justificació suficient per a la presó provisional, i, finalment, s’infringeix el dret fonamental a un jutge predeterminat per llei, al haver-se atribuït la competència primer a l’Audiència Nacional i després al Tribunal Suprem.
Un museu no és només un lloc on es conserva el patrimoni cultural i artístic. Hi ha aquesta funció de salvaguarda (que vol dir conservació preventiva, restauració, documentació,…), que fa que l’obra d’art es mantingui com a testimoni del passat. Però l’obra d’art és molt més en un museu. Doncs el museu difon les seves col·leccions, i genera una aproximació a l’obra d’art d’un nombre elevat de ciutadans del món.
Eduard Carbonell
A Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIX els bisbats recullen les imatges que pertanyen a les parròquies i que no s’utilitzen per al culte. Sovint el canvi de litúrgia pressuposa la necessitat de modificar les imatges de culte. Sovint també, les reformes arquitectòniques de les esglésies pressuposen la substitució o anul·lació d’imatges. Així es creen els museus diocesans que expliquen, amb les obres que formen la seva col·lecció, l’art de l’Església i dels fidels d’un territori, el territori del bisbat. Aquest és l’origen a Catalunya per exemple dels museus de Vic, Solsona i Lleida.
De vegades hi ha canvis territorials de bisbat. Així a la primera meitat del segle XX Vic i Solsona, varen canviar territoris. Les obres d’art del Museu de Vic procedents de territoris traspassats a Solsona es quedaren al Museu Episcopal de Vic. En el cas de les diòcesis de Lleida i de Tortosa, els seus límits van, o anaven en el cas de Lleida, més enllà de les “fronteres” administratives que definien les províncies del segle XIX, i ara dins de diferents comunitats autònomes.
L’Església catòlica en cada moment pot decidir de fragmentar un bisbat si creu que cal afavorir-ne algun altre debilitat per baixa demografia, per exemple. I segrega territoris que tenen una llarga vinculació històrica, com és el cas del bisbat de Lleida de més de 800 anys, des de la conquesta de la Lleida islàmica, 1149. I ho fa al marge de la història i de la cultura del territori.
Aquest és l’origen del problema de les obres del Museu de Lleida. Fa més de vint anys, el 1996, la debilitat del Bisbat de Barbastre-Montsó, amb un territori poc poblat, i la proximitat de Torreciudad i la força de l’Opus Dei al Vaticà, fan que l’Església catòlica prengui la decisió de fragmentar el territori del Bisbat de Lleida, per donar-lo al Bisbat de Barbastre-Montsó. El Govern de l’Estat espanyol, amb J.A. Belloch, alcalde de Saragossa entre 2003 i 2015, i en aquell moment com a ministre a la vegada de Justícia i Interior va facilitar ràpidament els tràmits. Cal tenir present també, en aquell moment, la debilitat de la Conferència Episcopal Tarraconense enfront de l’espanyola. Amb aquesta decisió es trenquen més de 800 anys de la història comuna d’uns habitants d’un territori, del qual Lleida n’és la capital. Ja que al marge de límits administratius, són sempre els habitants d’un territori en el seu fer de cada dia els que en fixen els seus límits. Les obres d’art, ara en qüestió, són la història i el testimoni de més de 800 anys d’aquest territori; i sense relació amb el bisbat de Barbastre-Montsó.
Hi ha un altre factor decisiu a tenir en compte. És el cas dels museus, i del plantejament internacional en qüestions com la que ara ens ocupa i que ens permetrà parlar de les pintures murals de Sixena que guarda el MNAC.
El mes d’octubre de l’any 2002 els principals directors de museus del món varem preparar un document de posició conjunta que va ser lliurat a les autoritats internacionals davant la reclamació per part de la ministra de cultura grega, Melina Mercouri, del retorn dels marbres del Partenó conservats al British Museum. Signàvem el document els directors i directores dels Museus de Berlín, del Museu del Louvre, del British Museum, del Getty Museum, del Metropolitan de Nova York, entre molts altres. D’Espanya signàvem els directors del Museu del Prado, del Museu Thyssen Bornemisza, i del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ens oposàvem al trasllat de les obres gregues del British Museum. Els arguments que figuraven en aquest document procedien de diverses reflexions i aportacions dels directors de museus i eren, entre d’altres:
1.- Un museu no és només un lloc on es conserva el patrimoni cultural i artístic. Hi ha aquesta funció de salvaguarda (que vol dir conservació preventiva, restauració, documentació,…), que fa que l’obra d’art es mantingui com a testimoni del passat. Però l’obra d’art és molt més en un museu. Doncs el museu difon les seves col·leccions, i genera una aproximació a l’obra d’art d’un nombre elevat de ciutadans del món.
2.- L’obra d’art adquireix uns nous valors i sensibilitats, al convertir-se en font de coneixement i estudi per al passat i per a la contemporaneïtat. Permet la comparació, no només entre obres de diverses civilitzacions i estils, sinó amb la contemporaneïtat. El museu fomenta el coneixement per un procés continu de reinterpretació.
3.- L’obra d’art en un museu adquireix un valor educatiu fonamental. Doncs l’educació és una de les funcions fonamentals de qualsevol museu.
4.- Tot el dit fins ara, adquireix el seu sentit quan ve avalat per la pròpia història del museu. La majoria dels museus d’art, feta excepció dels museus d’art contemporani, tenen una història centenària, i les seves col·leccions les han adquirit de moltes i diverses maneres; i ho seguiran fent. Els museus doncs, són en sí mateixos testimonis de la història; i dissoldre els museus, és a dir, dissoldre les seves col·leccions, vol dir suprimir la pròpia història del museu i de la ciència museològica. Però vol dir, de manera fonamental, negar la Història, o, si es vol, tornar a escriure la història del passat. Desfer un museu és desfer la Història.
Ara decidir la fragmentació d’un museu voldria dir, ben segur, obrir un procés que tindria difícil final. Seria com obrir la caixa de Pandora, amb les reclamacions i els litigis que es podrien succeir de manera indiscriminada: en el marc internacional entre Estats, a Espanya, a Catalunya, entre bisbats, entre municipis, que ara valoren el patrimoni, i en el moment de la incorporació de les obres als museus no. Ara ja en segle XXI la valoració del Patrimoni Cultural ha canviat. Però mai cal tornar enrere, doncs les obres desplaçades tenen una nova identitat, i en cap cas aconseguirien la que tenien en el seu moment encara que tornessin al seu lloc d’origen, com és el cas de Sixena a l’entorn de 1200.
(article publicat al diari ARA el 20 de juliol de 2016)
Eduard Carbonell i Esteller (Barcelona, 1946) és Catedràtic d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Girona i Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya. Especialista en patrimoni cultural i museologia. Entre 1988 i 1994 fou Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i entre 1994 i 2005 Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Per a no retrocedir en drets i llibertats,
per a explorar camins que ara ens són negats,
per a anar més enllà d’horitzons enquistats,
contra aquells que et voldrien vençut i capcot,
suma avui la força del teu vot.
David Jou
Contra la prepotència i l’autoritarisme,
que essencial és la força del teu vot!
Ells tenen la llei,
en fan el que els dóna la gana,
sense cap afany de justícia,
per a exhibir poder i represàlia.
Ells tenen la policia, el control dels diners,
les ambaixades, els altaveus, la monarquia,
la complicitat d’altres governs,
la violència, el xantatge, la mentida.
Contra tanta ignomínia,
tu tens el teu vot.
No es tracta d’Espanya o no Espanya,
d’independència o no independència,
sinó de qualitat de la democràcia,
de si Espanya és de Madrid i només de Madrid,
–dels funcionaris, empresaris i polítics de Madrid
i la seva claca ultranacionalista i sectària–,
o si és de tots i per a tots,
lliure, justa, diversa, en xarxa
–i si no sap o no vol ser de tots,
que hi hagi manera de marxar-ne.
Ocultar, dissimular, silenciar, tergiversar,
escapçar, colpejar, multar, empresonar …:
menys escoltar-nos, tot;
menys solucions, tot;
menys propostes, tot;
menys esperances, tot.
Per a no retrocedir en drets i llibertats,
per a explorar camins que ara ens són negats,
per a anar més enllà d’horitzons enquistats,
contra aquells que et voldrien vençut i capcot,
suma avui la força del teu vot.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya) (2013).
Davant l’“a por ellos” museogràfic –nova categoria hispànica de creació de col·leccions que l’ICOM (Consell Internacional dels Museus) i les universitats haurien d’estudiar–, per tant, és inútil voler desmuntar arguments jurídics. Les col·leccions de Lleida, com les del MNAC, estan en perill i ho estan a causa de la ira desfermada d’Espanya.
Carles Mancho
“El jutge autoritza la Guardia Civil a entrar, si cal, per la força” per arrabassar les obres de Sixena al Museu de Lleida.
Aquest o algun de molt semblant era el titular de diferents mitjans de comunicació durant el cap de setmana en relació amb el cas de Sixena.
I com a bons catalanets la primera temptació és d’intentar desmuntar els arguments jurídics del despropòsit… Si m’ho permeteu, ni ho intentaré. Començaré amb una única afirmació: Tots els museus del món han conformat les pròpies col·leccions de manera dubtosa.
I no aniré a buscar la palla de l’ull aliè. Només recordaré l’hilarant episodi que explica Josep Pijoan, un dels fautors de l’aleshores incipient Museu d’Art de Catalunya, quan per a obtenir un antependi de la seu d’Urgell i valent-se de la seva condició d’arquitecte, va entabanar el capítol de la catedral amb un projecte de sistema de calefacció. No cal dir que l’antependi va arribar a Barcelona i que els canonges encara esperen l’execució del projecte que els havia d’escalfar.
Per tant, és debades intentar raonar legalment sobre la conformació de les col·leccions dels museus; no és un tema jurídic sinó històric. Els casos de compres il·lícites, espolis, furts, etc. són presents en totes i cadascunes de les col·leccions, repeteixo, del món. Potser no en sé prou i potser només tinc una mirada esbiaixada a causa de la meva feina d’Historiador de l’art, però només puc entendre la conformació de les col·leccions com un fet històric, un més, que ens explica tantes coses de com érem i de com hem arribat fins on som. És cert, els museus s’han dotat del Code de déontologie de l’ICOM pour les musées redactat l’any 1986 i revisat el 2006 i Catalunya d’una llei l’any 1990. A aquests arguments legals, podríem afegir-ne molts d’altres a molts nivells diferents. D’ambdós textos n’extraurem el mateix fons: intentant aturar, d’una banda, les pràctiques il·lícites i, de l’altra, preservar les col·leccions. I així cal que sigui. I en cap d’ells hi trobareu una voluntat de retroactivitat.
Intentar, per tant, mitjançant canvis de límits diocesans forçats i càrregues judicials indiscriminades, dinamitar l’acord tàcit que presideix aquestes legislacions, és a dir: no s’ha d’actuar com es va fer en el passat però cal protegir les col·leccions, segurament és legal. Ara bé, si no es fa per a tots i cadascun dels museus, no ja de l’Estat espanyol sinó del món, no deixa de ser arbitrari, il·legítim i, conseqüentment, injust. Suposo que el Ministerio de Educación, Cultura y Deportes espanyol no deu estar disposat a revisar la procedència de totes i cadascuna de les peces conservades als museus de l’Estat i restituir-les, si calgués, al poble, ciutat o parròquia d’on hagin pogut sortir de manera poc clara, oi?
Tal i com ha mostrat i demostrar el conservador del Museu de Lleida, Dr. Albert Velasco, la quantitat d’obres de Sixena escampades per la geografia espanyola i no reclamades ni pel museu de Barbastre ni per l’ajuntament de Sixena és tan gran que els hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin, només d’haver començat el plet. Que ara accelerin el pas al so del malanomenat article 155 – en realitat article “m’invento-i-aplico-la-llei-que-em-dóna-la-gana-perquè-puc– és l’enèssima mostra de l’amor fraternal que cap a la Comunitat Autònoma de Catalunya professen les institucions i administracions de l’Estat espanyol. En aquest cas, una vegada més, és l’Estat qui se salta els procediments jurídics i qui ha encoratjat una causa que, en qualsevol altre lloc d’Europa, no hauria tingut recorregut. Malauradament el Museu de Lleida, i el MNAC, el següent a qui tocarà el rebre són a Catalunya i no a Bèlgica.
En moments, com aquest no em puc estar de recordar els ciutadans que al llarg del segle XIX i XX han lluitat, fins arriscant la vida, per defensar el patrimoni. Cito alguns dels que em venen al cap, a Catalunya, però a tot arreu, també a Espanya, algú o altre ha fet el mateix pels seus conciutadans en un moment o altre. Tant és que sigui un Bofarull salvant –amb engany– els manuscrits del monestir de Ripoll, com un Pijoan “furtant” obres perquè no anessin a petar a mans de privats i d’aquestes a museus americans, o uns milicians carregant els camions amb els absis de les pintures romàniques cap a l’exili per salvar-los dels bombardejos de la ciutat de Barcelona l’any 1936. També Josep Gudiol arrencant el que quedava de Sixena i que ara seria només pols, sinó estigués a les sales del MNAC. En tots aquests casos es va tractar d’accions de gran generositat de personatges sovint anònims que, en situacions crítiques, van prendre una opció, legal o il·legal, que ens ha permès gaudir i contemplar encara avui dia tantes obres que altrament haurien desaparegut.
Davant l’“a por ellos” museogràfic –nova categoria hispànica de creació de col·leccions que l’ICOM i les universitats haurien d’estudiar–, per tant, és inútil voler desmuntar arguments jurídics. Les col·leccions de Lleida, com les del MNAC, estan en perill i ho estan a causa de la ira desfermada d’Espanya. Argumentar qüestions de conservació, de perill per la integritat de les obres, etc. és una nova constatació que les administracions catalanes no han entès res.
Avui ens hem llevat amb el paer en cap, Sr. Àngel Ros, obrint-los el museu, la Guardia Civil entrant a perpetrar l’espoli i els Mossos d’Esquadra dispersant la població. Com que estem en una campanya electoral il·legítima forçada per PP, PSOE i C’s, em limito a recordar que el Sr. Ros pertany al PSC i que governa Lleida amb C’s. La Guardia Civil s’ha trobat el museu envoltat pels ciutadans de Lleida i ha estat el Paer qui els ha obert. Els lleidatans, han rebut, aquest cop a càrrec dels Mossos dirigits pel Ministerio del Interior “as usual” a la Catalunya ocupada des del 20 de setembre. En aquest cas, l’excusa han estat les obres de Sixena del Museu de Lleida; un nou pretext per a mostrar com l’Estat és capaç d’humiliar-nos.
En aquesta guerra de l’Estat contra Catalunya ara toca els Museus i el pas següent és el MNAC.
Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col·lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col·lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.
Avui, en ple segle XXI hem vist com han renascut les pràctiques inquisitorials de la mà del govern espanyol que amenaça a la població catalana i els seus líders que ja no creuen ni confien en el poder de l’Estat del Reino de España, i duen a terme pràctiques que van contra la doctrina imperant (Constitución española) que els poders de l’Estat volen continuar imposant.
Pep Puig
Les experiències que hem viscut a Catalunya, des de l’11 de setembre d’enguany, ens mostren en què s’ha convertit l’Estat espanyol. Incapaç d’adaptar-se a la realitat que bona part de la població de Catalunya estava creant des del juliol de 2010, quan els organismes de l’Estat van triturar l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat per la ciutadania, aquest Estat ha mostrat la seva cara més fosca i tèrbola. Ha actuat com una veritable Inquisició del segle XXI, mostrant els mateixos mètodes i la mateixa manera de fer que va practicar durant segles l’anomenada Inquisición Española, creada per la reina Isabel de Castilla, l’any 1478, a instancies del seu confessor, Tomás de Torquemada, prior de l’Ordre dels Dominics, amb la finalitat de combatre la conversió massiva de jueus o cristians nous (anomenats despectivament marranos), forçada pels cristians vells (anomenats cristianos lindos), arengats pels sermons incendiaris de fanàtics capellans i frares, que provocaren nombroses persecucions de jueus des de l’any 1391.
Creat el Tribunal de la Inquisición Española (no confondre amb les Inquisicions Episcopals, exercides pels bisbes ni amb la Inquisició Pontificia que existia a Aragó, des que el Papa Gregori IX va promulgar la butlla Ille humani generis, per combatre i perseguir, sota la direcció dels dominics Domingo de Guzman i Raimundo de Peñafort, l’església dels Bons Homes o Càtars, molt crítica amb el poder eclesiàstic i polític establert) i nomenats pel rei els primers Inquisidores, Miguel de Morillo i Juan de San Martin, aquests arriben a Sevilla, al setembre de 1480, i descobriren un grup de cripto-jueus, liderats per Diego de Susán, als quals se’ls va acusar d’heretges, se’ls va jutjar i se’ls va condemnar a la foguera en el primer auto de fe, fet a Sevilla el 6 de febrer de 1481 i executat a Tablada.
Aquesta Inquisición Española, amenaçava a la població que no creia i/o no practicava la doctrina que els poders (eclesiàstic i civil) imposaven. I ho feia amb els seus propis tribunals i jutges (nomenats directament pel poder polític reial). I obligava a les persones sospitoses (generalment assenyalades per sectors rancuniosos de la societat, sempre manipulats pels poders establerts), mitjançant tota mena de pressions (generalment tortures físiques que podien arribar fins la foguera) a confessar i reconèixer els seus errors i tornar al camí ‘correcte’ . . .
Avui, en ple segle XXI hem vist com han renascut les pràctiques inquisitorials de la mà del govern espanyol que amenaça a la població catalana i els seus líders que ja no creuen ni confien en el poder de l’Estat del Reino de España, i duen a terme pràctiques que van contra la doctrina imperant (Constitución española) que els poders de l’Estat volen continuar imposant. I com ho fa? Doncs ho fa de la mateixa manera que ho feia la Inquisición Española: amb tribunals inquisitorials (formats per jutges afins) i inquisidors (els fiscals nomenats i periodistes pagats pel poder polític). I què fan? Doncs obliguen a les persones, que no combreguen amb les seves rodes de molí, siguin independentistes o demòcrates (assenyalades pels partits unionistes i els mitjans al seu servei, manipulats per les empreses de l’IBEX), mitjançant tota mena de pressions (des de partits polítics que atien l’odi cap a Catalunya, fins violents escamots feixistes, passant per maltractes psicològics fins engarjolar preventivament, sense judici), a confessar i reconèixer els seus ‘errors’ i tornar al camí ‘correcte’ i ‘legal’ marcat per la sacrosanta Constitución Española.
I pensar que, una vegada, les Constitucions van ser adoptades per defensar la ciutadania dels poders abusius dels Estats!, a Catalunya, i a molts altres països, . . .
L’esperit de la Inquisición Española, s’ha tornat a posar en evidència aquests darrers temps, materialitzant-se en una nova generació d’inquisidors (PPSOEC’S) que ens volen imposar la seva doctrina, inspirada en la mateixa intolerància que va fer efectiva la Gloriosa Cruzada del Alzamiento Nacional, liderada per feixistes i generals facciosos. Alzamiento que no va ser res més que un cop d’estat de veritat, els autors del qual mai han estat jutjats ni per sedició ni per rebel•lió. Avui, els seus hereus tornen a bramar, com aleshores, contra la ciutadania catalana que vol exercir el seu dret d’autodeterminació.
I tot això, mentre el mateix govern de l’Estat espanyol vulnera la seva mateixa Constitución i les seves mateixes lleis. Vegem-ho.
Existeix, a nivell global l’anomenat Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que, en el seu Article 1 diu: Tots els pobles tenen dret a la seva lliure determinació.
La Constitución Españoladiu en el seu Article 96.1: Los tratados Internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialment en España, formarán parte del ordenamiento interno.
I el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, vigent des del 23 de març de 1976, va ser signat pel Reino de España en data 28 de setembre de 1976 i va ser ratificat el 13 d’abril de 1977, es vigent des d’aleshores, formant part de l’ordenament intern de l’Estat espanyol.
Aquest pacte internacional, com qualsevol altre, està per sobre de qualsevol llei nacional i ha de ser honorat pel govern de qualsevol país que l’hagi signat. I com hem pogut veure, el gobierno del Reino de España no solament no l’honora sinó que nega la seva vigència, vulnerant la Constitución i la legislació internacional.
(article publicat al digital L’Unilateral el 6 de desembre de 2017)
Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona
Els partits i llistes independentistes preconitzen els avantatges dels que Catalunya disposaria en cas que els catalans decidissin substituir l’actual trajectòria el•líptica per una altra d’hiperbòlica que els permetés allunyar-se de les institucions de l’estat. Per fer-ho caldria que augmentessin l’energia interna del país per tal de poder escapar de la “tirania gravitatòria” a que estan sotmesos.
Ferran Requejo
La geometria fascinava els grecs de l’antiguitat. Alguns dels pensadors més destacats (Tales, Pitàgores, Plató, Euclides …) la tenien com una disciplina de referència. Precisió, elegància, sistematicitat, coherència formen part de l’atractiu d’una disciplina que els egipcis ja aplicaven des de feia segles.
Entre els descobriments més emblemàtics apareix l’estudi de les corbes còniques, que tindrà un desenvolupament en els àmbits de la física i de l’astronomia durant els temps de la revolució científica dels segles XVII i XVIII. Suposadament, la primera contribució sistemàtica la va establir Menecmo al segle IV aC. Quan tallem un con obtenim una sèrie de corbes segons la direcció del tall. Així, si el tall és paral•lel a la base obtenim una circumferència, mentre que si el tallem de forma inclinada sense arribar a la base la corba obtinguda és una el•lipse. Quan tallem el con arribant a la base amb una inclinació igual a la del costat del con es forma una paràbola, mentre que si el tall és vertical obtenim una hipèrbola. Aquestes son les corbes còniques bàsiques.
Les coses es posen més interessants quan passem de la geometria a la física. Deixant de banda la circumferència, físicament més avorrida, sabem que Newton va deduir que qualsevol cos que seguís la llei de la inversa del quadrat de la força, per exemple el moviment d’un planeta al voltant del sol, seguiria una trajectòria el•líptica. En aquesta situació, el cos no té suficient energia per escapar de l’estrella. Cas que el cos tingués energia per fer-ho, no seguiria una trajectòria el•líptica sinó hiperbòlica, tot deixant el sistema solar sense retornar-hi mai. Però potser el cas més intrigant és el de la paràbola, la qual reflecteix una situació intermèdia entre les trajectòries el•líptica i hiperbòlica. Es tracta del moviment d’un cos que només pot escapar-se de la seva estrella quan ha recorregut una distància infinita, cosa que equival a dir que això només passarà quan el temps esdevé infinit.
No resulta complicat establir símils entre aquestes trajectòries còniques dels planetes i les perspectives que els diferents partits polítics tenen al cap sobre allò que resulta més convenient en termes de poder territorial pel futur polític de Catalunya. La trajectòria el•líptica reflecteix, una situació de dependència insuperable, un lligam irreversible en no disposar el planeta d’energia suficient per deslliurar-se de l’atracció de l’estrella. És la situació que defensen els partits unionistes (PP, PSOE, C’s) que no volen ni sentir a parlar de referèndums d’autodeterminació, de dret a decidir, etc. És a dir, son partits que no consideren que sigui important l’opinió dels habitants del planeta sobre quina és la trajectòria més convenient pel seu futur. D’aquesta manera, defensen que Catalunya sempre haurà d’orbitar al voltant de les institucions i dels centres de poder polítics, econòmics i culturals de l’estat, com si una mena de condemna bíblica hagués caigut sobre els catalans decidida per algun deu menor malèvolament reaccionari.
D’altra banda, els partits i llistes independentistes (president Puigdemont, ERC, CUP) preconitzen els avantatges dels que Catalunya disposaria en cas que els catalans decidissin substituir l’actual trajectòria el•líptica per una altra d’hiperbòlica que els permetés allunyar-se de les institucions de l’estat. Per fer-ho caldria que augmentessin l’energia interna del país per tal de poder escapar de la “tirania gravitatòria” a que estan sotmesos. Aquest és el repte d’aquests partits, mostrar com adquireixen aquesta energia. L’objectiu seria la substitució de la “dependència” actual, no per “vagar en l’espai sideral” com alguns demagogs descriuen, sinó per la llibertat de triar les pròpies interdependències en el context actual de globalització, a més de poder ser reconeguts en el món internacional i en tots els àmbits com una entitat diferenciada en igualtat de condicions amb els altres estats.
Quan hi ha dues posicions clares i contraposades sempre apareixen defensors de posicions intermèdies. Això resulta inevitable. En aquest cas, es tracta de partits amb posicions que oscil•len entre l’ambivalència i l’ambigüitat. És el terreny dels partits que podrien tenir un logo amb la paràbola com a símbol. L’estratègia consisteix en voler optimitzar les avantatges de les trajectòries el•líptica i hiperbòlica. Tanmateix, el preu a pagar és que, com en el cas de la trajectòria dels planetes, es necessita un temps infinit per aconseguir acomplir el “programa parabòlic” del partit, situació que, a la pràctica, suposa implícitament acceptar l’actual trajectòria el•líptica i dependent respecte a l’estat. És a dir, malgrat una retòrica funambulesca que no compromet a massa res, a la pràctica son partits que defensen posicions conservadores en relació a l’actual estatus quo territorial. Mentre es manté que els ciutadans de Catalunya tenen dret a decidir el seu futur, després a la pràctica no s’impulsa una política per aconseguir-ho. Segurament es tracta d’una contradicció democràtica performativa. Allò que es fa nega allò que es diu que es fa.
En política, a curt termini quasi res és inevitable i a mig termini quasi res és irreversible. Depèn dels ciutadans de Catalunya establir quina de les corbes de Menecmo resulta més convenient pel seu futur.
(article publicat al diari ARA el 3 de desembre de 2017)
Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.
