General – Pàgina 13 – els científics, per la independència

1 d’Octubre: Homenatge als votants de l’1-O

quin gust de victòria té votar avui,
quina proesa gairebé heroica és aquest vot
-sí, no, en blanc, nul- aconseguit contra l’obcecació,
contra l’abús de poder, contra la mentida,
contra l’amenaça, la intimidació i el xantatge!

Quan la llei és el problema, i no la solució,
perquè n’han fet una arma per a no escoltar-nos,
quan la policia ocupant és desordre i violència
contra gent en ordre i en pau,
quan alguns jutjats degeneren
en una barricada dels corruptes
per a tota mena de sancions i represàlies,

Tantes hores davant dels punts de votació
que ens volien clausurar,
tantes hores defensant la possibilitat de la paraula
contra tantes forces que volien esclafar-la!

Un agraïment als votants:
gràcies d’haver cregut en la llibertat, en la democràcia.

I una súplica a qui vulgui escoltar-la:
refredar el torrent d’odi, d’insults i de calúmnies,
posar a zero la via judicial, tan absurda i estèril,
de querelles, condemnes, fiances i sancions,
i fer de debò política: lleis noves més justes,
més prudents, obertes i creatives,
i escoltar-nos els uns als altres.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

1 d’Octubre: Família ocupa

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tant present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

A mi em tocava el Matas i Ramis, un centre cívic d’Horta. Hi vaig anar divendres a la tarda a fer un vol i veure com estava. La sorpresa va ser que el vam trobar tancat. Vaig avisar a la Crida per la Democràcia per veure si ens reubicarien a tots. Aleshores parlant amb veïns vam sospitar que l’havien tancat els mateixos del centre cívic per tal que no fos precintat.

Vam començar a coordinar-nos amb el veïnat. El dissabte al matí ja hi havia una llista de whatsapp del veïnatge que votava al Matas i Ramis, que va arribar a acollir unes 250 persones. Vam decidir que després de dinar ens trobàvem per ocupar-lo. Vaig anar-hi amb tota la meva família (parella i 3 fills de 13, 11 i 9), amb sacs i màrfegues, jocs per passar l’estona i una mica de teca. La meva sorpresa va ser quan cap a les 6 ja devíem ser més de 100 persones. Ens vam organitzar per grups de funcions, incloent-hi intendència. Al vespre vam veure “V de Vendetta”, molt escaient. Ens vam quedar a dormir un 35-40. Jo no vaig aclucar ull. Els nanos poc, ho van viure molt intensament. A les 4 del matí ja va començar a arribar gent per cobrir l’entrada, i a les 6 ja hi havia multitud de gent. A quarts de 8, ja amb les taules preparades va arribar en Baños en un cotxe de camuflatge, amb les urnes i les paperetes. Va ser èpic, un dels millors moment de la jornada. Ens van informar del tema de cens comú i connexió a internet. Jo per sort duia l’ordinador (pretenia acabar una presentació que havia de fer dilluns a Roma) i una tauleta, i la gent anava baixant ordinadors de casa seva, amb una facilitat, i sabent que si venia la nacional ens els podien requisar. Jo anava amb les dades del meu mòbil perquè la wifi del centre estava que treia fum.

A les 9 en punt començava la festa. El sistema anava lent però funcionava. La cua a fora era inhumana. A 2/4 d’11 va deixar de funcionar. Aquí vam tenir moments de molt d’estrès. Sabíem que algun altre centre estava començant a fer-ho a mà, però nosaltres no volíem i vam decidir esperar. Al cap d’una hora vam tornar-ho a aconseguir. I a partir d’allà el sistema va anar més o menys bé fins al final.

Però cada vegada anàvem sentint més notícies de la brutalitat dels fets. Cap al migdia van arrasar una escola del barri, ben a prop, la Mare Nostrum. També vam saber que una altra (les dominiques) havien intentat entrar i no ho havien aconseguit. I fins i tot una segona vegada. La gent d’aquests dos col.legis baixava a votar al nostre centre. Jo només pensava què faríem quan vinguessin. Tenien la part del darrera, on hi havia també una entrada amb un pati interior, molt desprotegida. El Baños comenta de fer alguna cosa amb aquella entrada i se’ns acut de fer-ne una barricada amb un testos enormes i cadires. No crec que hagué servit de massa amb els desplegament que portaven, però ens semblava que com a mínim ens donava una mica més de temps.

Els presidents de mesa teníem discrepàncies en què fer si venien. Normal suposo. A mi em semblava que no ens podíem quedar amb els braços creuats, veient com 5000 vots (teníem 10 meses) se n’anaven a prendre pel sac (perdó), i tota la feinada de la gent (400 persones) que havien estat tot el dia protegint el col.legi també. Vam seguir fins al final amb les discrepàncies. Per SORT, molta sort, no va passar d’aquí perquè mai no van arribar. La gentada que hi havia era inhumana, fins a quarts d’ 11 que vam acabar el recompte. Impressionant. A part vam tenir 2 mossos d’esquadra protegint l’entrada del carrer tot el dia. Fantàstic.

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tan present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

Ahir, com era d’imaginar, no vaig anar a Roma. Era incapaç de fer com si no hagués passat res. Vaig aprofitar per fer-ne ressò i vaig demanar que el chair de la sessió digués que “la Mònica no havia pogut assistir degut a la situació política a Catalunya i els fet tan greus succeïts el dia abans”. No sé ben bé què va acabar dient, però. Entre altres coses perquè era francès.

Mònica Roca és Enginyera de Telecomunicacions (UPC). Fundadora i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Recerca en observació de la Terra processant dades de satèl.lits. Ha treballat al centre ESTEC de l’Agència Espacial Europea (ESA) a Noordwijk, Holanda, on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.

1 d’Octubre: El cens i els vots

En resum, el procés es va fer el millor possible donades les circumstàncies i totes les accions son plenament traçables i la informació és en mans de la Sindicatura Electoral. Trigaran a fer el recompte definitiu perquè probablement hauran de verificar tots els DNIs de totes les llistes de votants. Per l’experiència a les taules els resultats obtinguts no haurien de ballar en mes d’un 0,25%

Com a representant de l’administració electoral (RA) en el col•legi electoral CEIP Verneda us puc informar de com es va gestionar el tema del cens des del Govern pel Referèndum. Nosaltres érem informats a través de la nostra cadena de comandament. La idea inicial era tenir llistes de cens en paper com en unes eleccions normals i que per tant només tenen els votants del col•legi en qüestió. El Govern Espanyol va amenaçar al Govern de la Generalitat de detenir a tothom que tingués accés a aquestes llistes per vulneració de la llei de protecció de dades (8 anys de presó i 300.000 euros de multa). Això volia dir amenaçar de manera directa a unes 20.000 persones.

Davant d’aquesta situació el Govern va desenvolupar una aplicació de consulta del cens universal. L’aplicació simplement verificava si el DNI introduït estava en el cens. Si hi havia una segona consulta d’aquell DNI ho indicava. D’aquesta manera s’aconseguia per un costat assegurar-se que el votant estava en el cens i per l’altre que no votés dues vegades. Tenia l’avantatge addicional de permetre votar en qualsevol punt de votació, que donada la repressió policial va ser un aspecte clau. Cada taula electoral, a més, tenia una llista de votants on s’apuntaven manualment tots els DNIs que votaven.

L’ús de l’aplicació per accedir al cens universals va ser una informació que els responsables dels col•legis electorals vam rebre a dos quarts d’una de la matinada. Implicava que havíem de tenir Internet en el col•legi electoral i un dispositiu per accedir-hi (mòbil, tablet o ordinador). Les dades per registrar cada taula amb un codi únic a l’aplicació les vam rebre a primera hora del matí. En el meu cas a les 08:00 quan ja estava muntant les meses electorals i les urnes.

Com sabeu hi va haver una guerra cibernètica que va ser molt intensa tot el matí. En el meu cas a les 10:00 no havia pogut encara enregistrar i per tant accedir al cens universal en cap de les tres taules del meu col•legi electoral. Mentre rebíem indicacions de no fer servir cap altre mètode en cap cas. El nostre col•legi va ser assaltat a les 10:30 i vam aconseguir retenir a la policia nacional durant hora i mitja amb molt poca gent (era un barri unionista). Van trobar dues urnes. Quan va marxar la policia, vaig tornar a instal•lar de nou la urna que s’havia salvat. Vam trigar mitja hora més en poder registrar l’urna a l’aplicació del cens, concretament a les 12:30 va poder votar la primera persona. En aquell moment teniem unes 8 IPs diferents per provar. Al minut va tornar a caure i així va estar la mesa parada 20 minuts mes mentre tenia observadors internacionals constatant les destroçes ocasionades al col•legi i a informàtics voluntaris intentant connectar de nou al cens. A les 12:50 havien muntat un VPN i van aconseguir tornar a accedir al cens. En el primer recompte de les 13:00 la meva mesa tenia només 37 vots.

En tot aquest temps sentíem la pressió dels votants que volien votar (sobre tot després de l’assalt) i em consta que en alguns casos d’altres col•legis es van fer votacions sense verificar el cens, simplement apuntant a la llista de votants els DNIs que votaven. Nosaltres vam poder votar sense problemes informàtics fent servir el cens universal fins a les 16:00. Llavors vam començar a tenir problemes un altre cop. Van poden accedir intermitentment al cens universal fins a les 16:30 i a partir d’aquell moment el nostre sistema va caure completament.

El Govern cap a les 15:00 va enviar instruccions per fer vot manual:

– aquells col•legis que havien fet vot manual abans de les 15:00, tan bon punt tinguessin accés al cens universal havien de comprovar els DNIs que havien votat sense la comprovació del cens universal. En alguns casos em consta que es van fer correccions en el moment del recompte com ara eliminar de la urna aleatòriament tant vots com vots duplicat s’haguessin detectat. Altres col•legis simplement ho van anotar tot, identificant en la llista de votants aquells DNIs que havien votat mes d’una vegada per que la Sindicatura Electoral gestionés durant el recompte la incidència de la manera que considerés mes adequada. En qualsevol cas el % de vots duplicats per aquests col•legis estava al voltant del 0,25%

– a partir de les 15:00 si hi havia problemes informàtics per poder accedir al cens universal, automàticament es passava a vot manual. Es marcaven aquests votants a la llista de votants i es verificaven els seus DNIs un cop es recuperés el sistema. Per evitar el vot de gent que no tenia dret a votar en el referèndum es feia servir la plana “on votar” de la web del referèndum. Nosaltres vam fer servir la copia penjada a Wikileaks. Amb això comprovàvem si la persona se li assignava o no un lloc on votar. Nosaltres vam rebutjar dos persones que vam intentar votar i que no eren residents a Catalunya. Aprofitant la informació de la plana “on votar” nosaltres també anotaven el col•legi a on li tocava el votant. Com es va caure el nostre sistema nosaltres no vam poder fer la comprovació d’aquests vots manuals. En la meva mesa van votar 907 persones. Unes 600, ara no ho recordo exactament, van votar amb el control del cens universal electrònics i son vots indiscutibles. Els últims 300 votants, podien tots votar, però la Sindicatura Electoral els haurà de comprovar per possibles duplicitats de vot en altres col•legis electorals

Com es pot saber quants vots van ser robats per la policia espanyola? Només en el cas que els membres de les meses o els RAs van aconseguir conservar les llistes de votants en el moment que va ser assaltats per la forces de seguretat de l’estat. Allà surt qui havia votat fins aquell moment. Si alguna d’aquestes persones va tornar a votar després el seu segon vot podria ser vàlid i simplement es reduiria el nombre de vots robats. Això però serà feina de la Sindicatura Electoral. És factible el nombre de 770.000 vots robats que s’ha estat comentant? Podria ser factible, però crec que no és un recompte de la participació en les llistes de votants de les urnes robades. En molts col•legis com el meu la policia es va endur urnes buides que encara no tenien cap vot. La policia va atacar 391 col•legis electorals, a cada col•legi en promig hi han vàries urnes i a cada urna vota un cens que està entre les 1000 i les 1500 persones. Podrien sortir al voltant de 1,6 milions de persones censades als col•legis atacats. Crec que els 770.000 surten d’aplicar el % de participació sobre aquest cens. Segurament bona part d’aquesta gent va votar en altres llocs. Jo assumiria que només la meitat d’aquests 700.000 es van perdre per robatori (vots robats) i/o coacció directa (gent que va patir l’assalt i que després no va votar en altres llocs). Això pujaria la participació fins a 2,6 o 2,7 milions de persones, es a dir el 50% del cens. No oblidem però la coacció indirecta, és a dir la gent que en veure els atacs policials es va quedar a casa. Crec que molts vots “blancs” i “nos” es van perdre d’aquesta manera. Això podria explicar el 90% obtingut pel sí en lloc del 65 o 70% que indicaven les enquestes. Aquests vots perduts per coacció indirecta podrien ser perfectament 200 o 300 mil, i per tant la figura dels 3 milions de votants l’1O és bastant robusta. Però per desgracia, sempre serà una estimació.

Miquel Àngel Rodríguez Arias Actualment, fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballat en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.

El blog continua: What’s past is prologue (Shaskespeare, “La tempesta”)

La nostra intenció era mantenir el blog obert només fins el dia 1 d’Octubre. Esperàvem un referèndum, però ens vàrem trobar una altra cosa.

La jornada extraordinària d l’1 d’Octubre va posar de manifest les dues cares contraposades de la naturalesa humana: d’un costat, l’estultícia, l’odi, la covardia, la violència irracional, la misèria moral i intel•lectual; de l’altre, la intel•ligència, la cooperació, la generositat, la il•lusió, la determinació pacifica. L’1 d’Octubre va ser un d’aquells moments singulars en la historia en que la força individualment minúscula de la majoria determinada se sobreposa a la força majúscula d’una minoria corrupta i opressora.

Estem esgotats i volíem tancar el blog, però com escriu Shakespeare, “el passat és nomes el pròleg”. L’1 d’Octubre és alhora un final i un principi. Els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes, que han culminat amb la repressió criminal el diumenge i l’al•locució indecent del rei el dimarts, demostren que pels catalans, la vida—una vida normal, feliç, plena, tranquil•la, lliure,…—ens és impossible dins l’Estat Espanyol. En conseqüència, perquè ara, que ja som gairebé a tocar la independència (el pròleg d’un país nou), no podem defallir, hem decidit mantenir el blog obert.

El diumenge vàrem ser molts els professors i els científics, els qui, al costat de tot un poble – els pagesos, els impressors, els bombers, els mestres, els advocats, els artistes, els escriptors, els empresaris, …, tots els treballadors (i els jubilats!) – vàrem defensar la llibertat amb una determinació i valentia que molts no sospitàvem que posseíem.

La Marta Alegret (UB) ha publicat al blog les seves vivències el diumenge passat.

Us demanem, aquells que ho vulgueu, que ens envieu un petit escrit sobre com vareu viure el referèndum de l’1 d’Octubre. Com sempre, entrades curtes (duescentes, trescentes, no més de cinccentes paraules). Circuleu aquesta invitació als vostres col•legues.

Envieu les vostres contribucions a contacte@cientificsperlaindependencia.cat Adjunteu un fotografia i una curta biografia.

1 d’Octubre: Les urnes i la dignitat d’un poble

Quan jo tenia 10 anys, el 1976, recordo un dia que vaig anar al centre de Barcelona amb la meva mare i ens vàrem veure embolicades en una manifestació que baixava Rambles avall. Ens vàrem arrecerar al que llavors era el Banc Central, a la part de dalt de les Rambles, i davant nostre un policia va fer caure un noi a terra i li pegava amb la porra brutalment. Recordo el meu esglai com si fos ara, i com la meva mare cridava a aquell policia “ets un bèstia, un animal”. Durant molt de temps em va fer por baixar al centre a passejar. No em pensava que mai més hagués de viure una situació com aquella, i tanmateix ahir 1 d’octubre del 2017, més de 40 anys després, la vaig tornar a viure.

El meu lloc de votació era l’escola Mas Casanova, al barri d’Horta Guinardó. Divendres a la nit l’escola era tancada, i vaig témer que no s’hi organitzaria res. Però allà ens vam trobar uns quants, ens vàrem passar el telèfon i dissabte al matí ja érem un grup de més de 100 persones organitzant activitats per tot el cap de setmana. La solidaritat del barri es va expressar com no em podia imaginar, es va comprar menjar, es van pintar cartells, cadascú va contribuir com millor va saber i com a resultat l’escola va estar plena de gent tot el dissabte i la nit de dissabte a diumenge.

Jo no em vaig quedar a dormir, però la matinada de diumenge a les 4,30 ja era allí, disposada a compartir un esmorzar amb una gentada impressionant. Moment emocionant l’arribada de les urnes, embolicades en plàstic negre sota la pluja. Com que ningú havia rebut citació per les meses, els primers en arribar vam ser cridats per formar-les. Quin orgull vaig sentir de ser en una mesa! I quan van arribar els primers votants, emoció desbordada! Tot i els entrebancs del sistema informàtic, la infinita paciència de la gent fent cua sota la pluja em deixava meravellada. I llavors, cap a quarts d’una del migdia, la frase temuda: “ja vénen”. I sí, venien, i eren molts. Des de dins els veia baixar pel carrer, veia els cascs negres, i tremolava. La gent al pati, dreta i amb les mans en alt, rebien empentes i cops. Per sort, ningú va resultar ferit. I al final van entrar. A l’escola, on s’estava celebrant un acte tan essencial en democràcia com és votar, van entrar amb els seus cascs, les seves porres i els seus passamuntanyes, a fer-nos por, a amenaçar-nos. Es van endur les nostres urnes, amb els pocs vots que hi havia dintre. Però no es van endur la nostra dignitat, la nostra fermesa, el nostre desig d’esdevenir lliures. Mai ho oblidarem.

Marta Alegret és Llicenciada i Doctora en Farmàcia. Professora de Farmacologia del Grau de Farmàcia, Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels mecanismes moleculars que relacionen el consum de dietes riques en sucres amb les malalties metabòliques.

Un altre tren que arriba a l’estació: L’adaptació al canvi climàtic

La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.

El tren ja ha arribat a l’estació.

És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.

Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?

I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il•lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel•ligència.

Entre els diversos tipus d’intel•ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel•ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!

Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel•ligència emocional col•lectiva; i quan dic col•lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel•ligència emocional col•lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.

La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo-estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel•ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.

I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.

Cal apel•lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.

Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm3 (any 2014, font INE: http://www.ine.es/prensa/np992.pdf). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm3) ¡¡ Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.

L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.

Gabriel Borràs Calvo és llicenciat en biologia i la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’aigua; des de l’any 1992 que ingressà a l’Agència Catalana de l’Aigua fins al març de 2011 ha treballat en la depuració d’aigües residuals i en la planificació de l’aigua a Catalunya. Des de fa sis anys és el responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya i coordinador tècnic del projecte Life MEDACC.

Científics per la independència

L’estiu del 2015 vem obrir el bloc “Els científics per la independència” per donar veu a la comunitat científica davant les eleccions del 27 de setembre, i en concret per saber quins eren els arguments que donaven els seus membres com resposta a la pregunta de “per què, la independència?”. Entre el 16 de juliol i el 26 de setembre vem publicar les contribucions de 48 investigadors i professors que volien compartir amb tota la comunitat els motius pels quals pensaven votar les candidatures que duien la independència de Catalunya en el seu programa electoral. El mateix dissabte 26 vem presentar un resum de frases destacades de totes aquestes contribucions i vem demanar el vot per a Junts pel Sí i la CUP.

Enguany, amb la perspectiva del pas definitiu que ha de representar el referèndum de l’1 d’octubre, hem volgut tornar a obrir el bloc. A partir del 27 de juliol hem estat publicant les opinions que ens han enviat 50 membres de la nostra comunitat. I avui, just la vespra de la jornada transcendental on el nostre poble s’ha d’expressar lliurement tot i els esforços de l’estat espanyol per evitar-ho, us tornem a presentar un recull de frases significatives d’aquestes contribucions com a resum final i com a última crida al vot afirmatiu al referèndum:

Sílvia Alvarez i Ribes
Perquè la realitat del que està passant a Catalunya ens empeny a voler canviar la legalitat que emana d’un estat que clarament no ens comprèn.

Marta Aymerich
En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social.

Àlex Bach
Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar.

Jaume Baguñà
Cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força.

Xavier Barril
La gran diferència entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat.

Joan Batlle
Els catalans només volem gestionar el nostre futur i viure en pau, amb tots els drets dels països democràtics. No hi ha odis cap a Espanya.

Gabriel Borràs
Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il•lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana.

Quim Bosch
Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies.

Moisès Burset
Com a poble sobirà, crec que ens cal aprofitar el moment per a exigir als nostres polítics la creació de mecanismes de participació i decisió ciutadana que ens permetin molt més que escollir els nostres representants cada 4 anys donant-los un xec en blanc.

Enric Canela
Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent.

Susanna Cirera
Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans.

Ramon Crehuet
Cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya.

Raül Delgado
La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, també ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.

Xavier Estivill
L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’estat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.

Mario Ezquerra
If, in spite of the authoritarian opposition of the Spanish Government, Catalonia wins its independence by democratic methods and without violence, it would be a lesson of democracy for Europe and the World.

Maria Lluïsa Fabra
Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim.

Jordi Font
Crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos.

Jordi Fraxedas
Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

Xavier Fusté
Un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic.

Martí Galí
Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora.

Salvador Galí
Un grandíssim nombre de doctorats malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba.

Romina Garrido
El sentimentalisme és fort. Però quan sents que el jutgen de manera desafortunada i que et volen imposar com has de sentir i què has de fer, els sentiments de ràbia i d’autoprotecció són més forts que res que puguis haver sentit abans.

Toni Hermoso
Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la.

Carles Ibáñez
El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.

Francesc Illas
No defugim el debat, donem les nostres raons i escoltem les dels altres per decidir en llibertat l’1 d’Octubre. Que Sepharad aquest cop escolti!

David Jou
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!: No et quedis a casa quan volen robar-te els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

Salvador Macip
Espanya només ha tingut dos Premis Nobel científics. En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

Antoni Malet
Tot contradient-se, molts autonomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baionetes dels militars franquistes al cul.

Carles Mancho
No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels.

Jordi Mas
El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional.

Albert Masó
We shall go on to the end (Winston Churchil).

Àngel Messeguer
Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política.

Jordi Miralda
Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral•lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària.

Jaume Miranda
En definitiva cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País.

Josep Lluís Pelegrí
Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors.

Rosa Maria Poch
Creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal?

Juli Pujade
Cal no oblidar les floretes que ens estan enviant els que tant ens estimen.

Martí Pumarola
La independència farà més properes les nostres propostes als administradors dels recursos per la recerca. També farà més propers els nostres resultats als ciutadans que, amb els seus impostos, han de cobrir les nostres necessitats.

Jordi Redondo
La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil.

Ferran Requejo
El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions.

Lluïs Ribas de Pouplana
Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre.

Anna Roig
Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?

Lluís Rovira
I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca.

Rafel Simó
Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats.

Jordi Solé-Casals
En aquest segle XXI, amb la tecnologia existent, és impossible amagar que milions de persones demanen poder votar en referèndum com volen el seu futur.

Jordi Sunyer
Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat, i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE.

Josep Lluís Torres
Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

Josep Maria Trigo
La degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura.

Núria Vergés
Tot i que el debat independentista ha estat en bona mesura cec al gènere, la creació d’una república catalana esdevé una gran oportunitat per tenir en compte les dones i les seves reivindicacions.

Núria Vilà
Llibres sobre Catalunya i el procés d’independència

Dolors Vinyoles
No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes.

Contra l’autoritarisme

Que se sàpiga que vols votar, que tens dret a votar
i que si demà no et deixen, algun dia votaràs.
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!:
No et quedis a casa quan volen robar-te
els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

M’agrada respectar l’autoritat:
quin valor immens per a la convivència.!
Però detesto l’autoritarisme:
l’autoritat com a poder menyspreador i arrogant,
com a negativa a escoltar, com a dret a robar,
com a imposició de la força per ofegar la paraula,
com a utilització criminal de l’abús de la llei
i de tribunals parcials servils al poder.

Menyspreo una autoritat sense propostes constructives,
prohibint, anul•lant, amenaçant, multant,
tallant tots els camins i solucions possibles,
en la fúria i la follia del seu dogma agressiu
d’unitat sagrada, imposada, esclafadora i intocable.
Aquí, de dogmes en tenim uns altres,
més modestos, més fràgils: la llibertat i la paraula.

Contra tot això vota sí, vota no, vota en blanc, vota,
i si no et deixen votar fes cua per votar,
encara que robin els cartells, que interceptin els correus,
que destrueixin les paperetes, que segrestin les urnes.
Que se sàpiga que vols votar, que tens dret a votar
i que si demà no et deixen, algun dia votaràs.
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!:
No et quedis a casa quan volen robar-te
els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

En una Catalunya independent, aprendrem a comptar

Cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya. En certa manera, ens estan demostrant que el procés, llarg i difícil, per poder renovar l’estat, els seus valors i les seves institucions l’han de fer més ells, que nosaltres.

Amb el que està passat darrerament, cada dia tenim nous arguments per la independència, perquè cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya. En certa manera, ens estan demostrant que el procés, llarg i difícil, per poder renovar l’estat, els seus valors i les seves institucions l’han de fer més ells, que nosaltres.

Deixeu-me però que en aquesta entrada comenti un tema més lligat a la ciència, i que en el país futur que imagino hauria de ser millor. Em refereixo a com comptabilitzem quanta gent ha participat en una mobilització. Ens estem acostumant a llegir als diaris forquilles cada cop més amples. El mateix 11 de setembre passat la guàrdia urbana calculava una participació d’un milió de persones, mentre que la delegació del govern en donava unes 350.000. Tot ciutadà hauria de poder conèixer d’on surten aquestes estimacions. I hauríem d’exigir als nostres medis de comunicació que n’evaluessin el grau de confiança. Els valors que donen les diferents institucions cada cop responen més als seus desitjos i anhels que no pas a dades contrastables. Però és obvi que ens aquests casos hi ha una veritat poc subjectiva al darrera i per tant, quan les estimacions no coincideixen, com a mínim alguna de les parts menteix. I tots sabem que massa sovint ho fan deliberadament. Exigim doncs la necessitat de justificar les dades que se’ns donen i el procés que s’ha utilitzat per obtenir-les.

Ramon Crehuet és Científic Titular a l’Institut de Química Avançada de Catalunya, del CSIC. Treballa en la modelització de la dinàmica de biomolècules.

Cavar, covar, construir, obrir (i mentrestant, malauradament, resistir)

Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història.

Hi ha un munt de raons per al sí a la independència. Les més il•lusionadores, les de futur: en un moment que al món es preveuen i es fan necessaris grans canvis de model en molts àmbits (el social, l’econòmic, l’energètic, el climàtic), és un privilegi i una grandíssima oportunitat la construcció d’un nou estat, amb una nova constitució i la possibilitat de debatre el model. La societat civil de Catalunya, durant tot el procés d’aquests anys, ha demostrat que no hi ha únicament emprenyament i reacció, hi ha també il•lusió i ganes de construir. La gent de Catalunya no és millor ni pitjor que la d’arreu. Però sí que tenim una trajectòria llarguíssima d’associacionisme i voluntariat, que s’ha reforçat últimament amb el procés. Això, juntament amb el fet que, en l’últim segle, no hem tingut grans privilegis de dominació, ens permetria d’aportar al món una manera de fer il•lusionada, justa i pacífica, amb pocs llasts estratègics, que s’hauria de notar en les relacions amb els altres estats. Som una societat amb molta gimnàstica d’acollida (però ep!, no abaixem la guàrdia). A més, som un poble creatiu, tant en l’àmbit de les arts com en el de la recerca científica, que resulta atractiu per la barreja de tarannà, clima i paisatge. Això ens ho diuen molts científics de tot el món amb qui tractem, oi? Hauríem d’aprofitar-ho per establir i enfortir llaços de cooperació en la construcció de coneixement i innovació en tots els àmbits, no pas per convertir-nos en un país de serveis.

Comparteixo el poema que se m’ha encarregat per a un cant de commemoració dels 50 anys de la UAB, estrenat l’altre dia. Vol ser un cant a la mirada cap al futur des del coneixement:

Aprendre els uns dels altres per comprendre’ns.
Teixir més que tenir; cavar, covar.
Sembrar noves preguntes a les cendres,
trobar-nos per cercar.

Mai no tenir-ne prou amb informar-nos,
voler traspassar els límits i crear,
conèixer més que créixer, i explicar-nos,
cridats a transformar.

Amb mapes sota el braç llevar-nos d’hora,
tirar per camins nous a pas canviant
per fer-lo més de tots, mirant alhora
a terra i endavant.

Trenar amb admiració l’esforç de segles
de tants que han pres abans llapis i falç,
repensar els ensopecs, saber-nos ventre,
inèdits i ancestrals.

Això és el que ens fa ser: l’arrel i el quàntum,
el gen i la paraula,
la xarxa, el temps llaurat

Rafel Simó Martorell és Doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i Professor d’Investigació de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Es dedica a l’estudi de les relacions entre oceans, atmosfera i clima. Té una llarga trajectòria en associacionisme, i escriu en hores mortes. És membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya.