Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?
Anna Roig
Dues raons (romàntiques?) a favor de la independència de Catalunya:
Us imagineu viure en un país on els seus governants creguin de veritat, molt de veritat, que invertir suficients recursos en educació i recerca és la manera més sensata de garantir la prosperitat del país i d’oferir les millors oportunitats per a tothom?
Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?
Jo m’ho puc imaginar.
Dels Miserables de Victor Hugo:
will you join in our crusade?
who will be strong and stand with me?
beyond the barricade is there a world you long to see?
…then join in the fight that will give you the right to be free.
Anna Roig (Alforja, 1962) va estudiar física a la UAB. És professora d’investigació del CSIC a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona. La seva especialitat és en el camp dels nanomaterials funcionals. Ha viscut i treballat a Suècia, Estats Units, Polònia i Bèlgica.
No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.
Carles Mancho
M’agrada el cub de Necker. M’agrada perquè em sembla un exemple gràfic magistral per a explicar què és un científic. Derivat del terme llatí scientia, saber, un científic seria aquell qui es dedica a mirar de saber, res més,… res menys.
I el cub de Necker ens interpel•la precisament per aquest motiu, perquè ens posa davant del mirall de la nostra realitat humana: els nostres instruments per a mesurar, controlats des del cervell, tenen límits. Davant de les dues possibilitats que ens ofereix el cub, naturalment en veurem només una; només la nostra voluntat per saber i el nostre esforç per arribar-hi ens permetran de reconèixer-hi l’altra. Això és, per a mi, l’esperit científic.
Totes les grans revolucions científiques han partit d’aquesta voluntat. Titànica, sempre. Quin no degué ser el vertigen de Copèrnic en comprendre, mitjançant un esforç intel•lectual monumental, que la terra no estava aturada sinó que l’aparent moviment del Sol era en realitat una rotació vertiginosa d’aquella Terra en que ell se sentia tan ben ancorat i estàtic. La mateixa voluntat i esforç de comprensió que Einstein per a adonar-se que el Temps no és una magnitud contínua ni universal. Els mateixos esforç i voluntat que van caler a Gustav Klimt per a imaginar una manera de pintar que no fos l’acadèmica. El canvi de punt de vista, el canvi de perspectiva, la pregunta diferent…, aquesta és la base de la ciència.
I precisament perquè el quid de la qüestió resideix en la capacitat d’imaginar, una característica dels científics és que imaginem coses. Parafrasejant un gran estadista (i no, no és Churchill) diríem “Los científicos imaginan cosas”. Imaginem molt i profundament. Imaginem formes de govern diferents, com ara la República, en què un ciutadà pot ser elegit, per acord de la resta de conciutadans. Imaginem escoles en què s’estimula la imaginació de les criatures mitjançant tots els mitjans imaginables; i imaginem que això es fa, no per a complir la llei sinó per a que siguin felices i un cop arribin a l’edat adulta puguin imaginar solucions per a fer feliços els conciutadans.
No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.
Però nosaltres som científics i imaginem universos remots i propers, macro i micro, possibles i impossibles. Per això Marie Sklođovska (Curie) va acabar anant a la Universitat i va ser premi Nobel de Física (1903) i de Química (1911) en una època en què les dones no podien votar, vivien sota la tutela del pare, el germà o el marit i no podien anar a la universitat.
És clar però, que qui no entengui el raonament en què reposa aquest text no podrà tampoc entendre l’esforç d’Alan Turing per a desxifrar Enigma, però sí comprendrà, i trobarà normal, que el govern Britànic el condemnés per ser homosexual, fet que el va abocar al suïcidi, malgrat haver desmuntat una de les armes de guerra més perilloses de l’exèrcit Nazi durant la Segona Guerra Mundial. Sembla ser que era il•legal.
Qui no entengui aquesta línies, de fet, és responsable que encara el 2017 calgui lluitar pels drets fonamentals individuals i col•lectius.
Si em demaneu, doncs, per què aniré a votar l’1 d’octubre, us respondre: per poder seguir imaginant, per a poder seguir investigant, única manera que algun dia aquestes ratlles, de tan òbvies per a tothom, siguin innecessàries.
Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col•lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col•lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.
L’Estat veí fa temps que no ens representa i amb les seves darreres mostres de vulneració de drets d’expressió, premsa i -en les darreres hores, amb la intervenció del correu postal- a la confidencialitat de les comunicacions, ens donen sobrats motius per tancar ja la llarga llista de greuges que ens maltracten.
Sílvia Alvarez i Ribes
A banda de la incredulitat i impotència que produeixen les mesures de repressió d’aquest Estat Espanyol que ens assetja, adonar-se de la seva manca de respecte a marcs normatius internacionals i a drets fonamentals del poble català, als seus càrrecs electes i a les seves institucions pròpies, és dolorós. Tot ens referma en la nostra voluntat de votar i de voler la independència. L’Estat veí fa temps que no ens representa i amb les seves darreres mostres de vulneració de drets d’expressió, premsa i -en les darreres hores, amb la intervenció del correu postal- a la confidencialitat de les comunicacions, ens donen sobrats motius per tancar ja la llarga llista de greuges que ens maltracten. L’actuació del govern espanyol, junt amb els seus tribunals i fiscalia de part, tot té l’empremta d’un estat totalitari que ha perdut la credibilitat institucional amb la seva manca de separació de poders. Aquest estat d’excepció creat a Catalunya per part d’aquest estat in-creible que nega inclús el parlament sobiranista que respon al mandat sortit de les eleccions del 27 de setembre 2015, ens legitima, en definitiva, en la voluntat i la necessitat de voler comptar-nos en la mesura real de les nostres adhesions.
Per això reivindiquem com lícita la celebració del Referèndum del pròxim 1 d’octubre. Perquè la realitat del que està passant a Catalunya ens empeny a voler canviar la legalitat que emana d’un estat que clarament no ens comprèn. Aquest estat hostil nega dos fets fonamentals: l’existència d’una part important del poble català que ha demanat reiteradament el vot en les mobilitzacions pacífiques multitudinàries més grans que han vist Europa i el món, i un govern únic, el català, que està responent al mandat popular al carrer i a les urnes. El nostre és un govern que institucionalitza els anhels de la ciutadania, fent que el que hauria de ser normal, esdevingui històric i exemplar, una demostració de democràcia en estat pur: posar urnes per permetre que les catalanes i catalans puguem decidir si efectivament volem que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República. Molts volem votar per trencar qualsevol vincle amb aquest Estat Espanyol que ara no és més que un vergonyós opressor que ens revelem a seguir tenint com a referent.
Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
No entenc per què Espanya s’enfada i menysprea Catalunya i quan el poble diu que vol votar i que vol marxar, en lloc de buscar maneres de retenir-nos es mostren possessius i intransigents. Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar. Anem endavant que això ja ho tenim.
Àlex Bach
En un món on es tendeix a la globalització, a la fusió, als grans conglomerats, Catalunya sembla anar contra corrent. Motius per defensar una república catalana no en falten: 1) governar països petits és més efectiu que governar països grans (hi ha menys diferències culturals, necessitats més similars, etc…), 2) Catalunya té prou envergadura com per ser autosuficient i exercir solidaritat de forma altruista, voluntària i convençuda, i 3) Catalunya, avui, com a comunitat autònoma no té futur doncs portem molts anys amb governs centrals de dretes o d’esquerres divergents en ideologia però convergents en un tracte de menyspreu i pertinença de Catalunya que impossibilitat als Catalans expressar tot el potencial de la nostra societat.
Però, a banda d’aquestes raons (i me’n deixo, segur, moltes), un dels motius que més hauria de fer obrir els ulls als que encara votaran que No al referèndum o aquells que ni tan sols exerciran el dret fonamental de votar, és que quan Catalunya va avisar que volia la independència, la separació, la resposta d’Espanya ha estat bèl•lica, ofensiva i de menyspreu. En cap moment, l’Estat espanyol ha mostrat ni un signe de voluntat de diàleg, de conciliació, d’aproximació i s’ha escudat rere la ‘legalitat de la constitució’. Democràcies més madures, com l’Anglesa van donar una sortida política a un referèndum demanat pels Escocesos. Com que la política tracta de trobar solucions per al poble, els anglesos les van trobar. Els espanyols, cegats pel seu orgull d’una banda, i víctimes de la ignorància sobre el sentiment català van decidir donar un cop de puny autoritari i negar el diàleg. Recordeu els anglesos com demanaven als escocesos que no marxessin? Algú ha sentit alguna cosa des d’Espanya?
No entenc per què Espanya s’enfada i menysprea Catalunya i quan el poble diu que vol votar i que vol marxar, en lloc de buscar maneres de retenir-nos es mostren possessius i intransigents. Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar. Anem endavant que això ja ho tenim.
Àlex Bach és professor d’investigació ICREA al Department de Producció de Remugants de l’IRTA, departament fundat i dirigit per ell fins al 2016.
No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes. No tot sortirà al gust de tothom però en aquesta nova casa, totes i tots hi tindrem cabuda, tots i totes hi tindrem un plat a taula. D’això no en dubteu.
Dolors Vinyoles
Ens mou la il•lusió de construir un món millor i ens mou la indignació del maltracte. Parlem d’una llarga història que ja fa massa temps que dura. Parlem d’un món d’il•lusió cuit a foc lent, amb perseverança i pacifisme, amb paciència i humilitat. Parlem d’una cultura mil•lenària que sempre ha caminat deixada de la mà de Déu. Parlem d’un imaginari que ve de lluny i que el vam olorar en els vespres de la nostra infantesa, al menjador de casa. Parlem d’esperança i de futur. Parlem de progrés, d’una voluntat per enfortir els pilars de la ciència i la tecnologia en una societat que ens és aliena: la societat artificiosa del govern espanyol –una societat que ens té vetades totes les ajudes-. Parlem de construir una societat nova que opta per apostes valentes. Parlem de persones, cadascuna d’elles amb un llum encès al cor i amb les mans rústegues de treballar el fang. No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes. No tot sortirà al gust de tothom però en aquesta nova casa, totes i tots hi tindrem cabuda, tots i totes hi tindrem un plat a taula. D’això no en dubteu.
Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs científics en revistes i llibres. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).
Resum de la ponència presentada dins la sessió “Gestió de la recerca” de la Jornada sobre el Futur de la Recerca a Catalunya organitzada per la sectorial de Recerca de l’Assemblea Nacional Catalana i celebrada el 21 de febrer de 2015 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona
Jaume Miranda
En tot procés d’acceleració històrica, i un procés constituent ho és de manera especial, es prenen decisions transcendents de llarg abast i de llarga durada, que en un interval de temps curt (setmanes i mesos) conformen la història d’un País molt més enllà del mateix procés constituent. Per aquesta raó, explicitar d’antuvi els criteris, les raons força i les idees que es volen dur a terme, de manera sintètica, i ferma i que posteriorment cristal•litzaran en legalitats, institucions i programes i projectes és cabdal. Els criteris proposats en aquesta ponència són els següents:
1 Cal que el Gabinet del Govern Republicà contingui una cartera governamental a nivell de Ministre de Ciència i Tecnologia. Aquest Ministeri tindrà com a objectiu polític primordial i prioritari que el país dediqui al Sistema de Ciència i Tecnologia (SCT) el percentatge de PIB necessari en concordança amb el que dediquen els països europeus capdavanters.
2 L’organització del Sistema de Ciència i Tecnologia del país tindrà una forma de Corporació de Dret Públic, que tindrà com a arrels una estructura organitzativa flexible amb unitats orgàniques autocontingudes, petites en l’estructura, mòbils en la seva capacitat d’acció i intel•ligents en la seva actuació.
3 El Govern sotmetrà al Parlament, per a la seva aprovació per Llei, un Pla de Recerca Científica i Tecnològica (PRCT) amb periodicitat quadriennal, amb Reports d’execució a mig pla i a la totalitat, dels plans executats. Aquest rendiment de comptes realimentarà l’aprovació dels següents Plans.
4 L’organització tindrà total capacitat d’acció en termes de desenvolupament de les seves activitats, sols sotmesa a la programació del Pla de Recerca Científic i Tecnològic (PRCT) i amb el suport dels organismes transversals per la seva gestió, administració i cerca de recursos.
5 L’activitat de cada òrgan directiu de la Corporació per la Recerca Científica i Tecnològica (CRCT) serà finançada per les tres components del PRCT, els recursos públics catalans, els europeus, i la cooperació amb l’empresa catalana, europea i mundial, tendint cap a un model quantitatiu de terceres parts. Per assolir aquesta tendència competitiva s’instrumentaran ens especialitzats en el suport i en la cerca de recursos, però els òrgans dels ens de la corporació tindran el lideratge i la responsabilitat total i respondran directament a la corporació.
6 La Governança és el primer i el més important punt per a la direcció de la Corporació de la Recerca Científica i Tecnològica, cal que tingui òrgans superiors com el Consell de Vigilància (CV) que entengui de l’establiment, seguiment i control de la Política Científica, òrgan semi professionalitzat, i el Consell Executiu (CE), òrgan professional, que dirigeixi i auditi sistemàticament el desenvolupament de les polítiques, l’economia i els resultats.
7 Les persones, ha de quedar palès des del primer moment, són l’eix sobre el qual gira tot. Tindran un Estatut específic, clar i sotmès a escrutini. La contractació serà laboral. Les condicions seran sotmeses a la legalitat laboral aplicable. S’afavorirà la generació de connexions científiques i industrials i es crearan els canals i mecanismes al respecte. Tot s’auditarà en el doble sentit dels resultats científics i tècnics i en l’economia que comporten. Es donarà comptes periòdicament a les autoritats directes dels organismes de la corporació, la corporació mateixa i el Govern. Cal enmirallar-nos en els sistemes europeus i nord-americans.
8 Cal no crear macrocefàlies, ni metropolitanes ni ciutadanes. Cal estendre les infraestructures sobre el territori i cal crear sinergies amb les xarxes universitàries, industrials i socials existents o futures. Cal seguir l’exemple de les xarxes científiques i tècniques europees.
9 Caldria, en sintonia amb altres ens similars del món, tenir un òrgan especialitzat en la detecció d’oportunitats i en la seva concreció per a la creació de lligams orientats a la generació de riquesa científica i la seva aplicació. Els laboratoris multidisciplinaris per la fertilització creuada pot ser un bon exemple. És patent que el talent atreu talent de manera més eficient que el mateix capital.
10 Tota recerca bàsica cal que tingui una component orientada a l’aplicació a curt, mitjà i llarg termini. S’aplicaran tècniques de Social Return of Investment (SROI) per explicitar davant de la Societat Catalana els objectius de cadascun dels Programes i Projectes que es financin.
En definitiva cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País.
Jaume Miranda i Canals és enginyer industrial. Va participar en la creació del Centre de Càlcul de la Universitat Politècnica. Director fundador de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) del 1982 fins al 2014, any en què es creà l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), del qual ha estat el director general fins al febrer de 2017.
La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, teixit al XXI i preparat per als anys venidors, també ens impulsarà en mecanismes de mecenatge amb lleis pròpies i adequades per afavorir-ho, ens impulsarà en comunicació científica encara més, i ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.
Raül Delgado
Una de les grans diferències entre el nostre país i l’estat al qual pertanyem fins ara ha sigut clarament el tarannà polític en vers la ciència i la tecnologia. Un fet que indubtablement ha sigut responsable del gran avenç científic de Catalunya, i de la seva obertura al món. Els nostres centres estan plens d’investigadors d’arreu del món, exemplificant que a Catalunya, la meritocràcia científica és un fet real. Palpable. Si això ho hem fet sent una autonomia, què serem capaços com a país independent? Qui al món no voldrà desenvolupar la seva tasca a Catalunya, un país ric culturalment, amb tradició científica i obert al món? Però no només això, no hi ha dubte que no només ens hem d’obrir al món, sinó que també al carrer dels nostres barris i ciutats. Som una societat moderna, cosmopolita i bolcada a les causes nobles. La Marató és un exemple clar, les donacions massives de sang i òrgans, com ens bolquem en actes voluntaris i altruistes per ajudar als que ho necessiten. La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, teixit al XXI i preparat per als anys venidors, també ens impulsarà en mecanismes de mecenatge amb lleis pròpies i adequades per afavorir-ho, ens impulsarà en comunicació científica encara més i ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia (o les STEMs en general), sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.
En tenim les eines, associacions com l’Associació Catalana de Comunicació Científica són exemples importantíssims que asseguren l’èxit, doncs el tenen ja. Divulgadors de primera línia que tots coneixem omplen llibreries en les presentacions dels seus llibres. Noves eines de comunicació científica on-line s’obren diàriament, i moltes que ho faran. És hora que Catalunya s’obri encara més al món, sigui un atractor de talent que refresqui l’estructura universitària, tan mancada de noves generacions impulsores de nou models. Ningú ens tancarà fronteres doncs ningú es quedarà aïllat, els centres d’investigació seran de ben segur importants en això.
Però també és l’hora que Catalunya faci un pas endavant i encara més s’obri a la gent per la qual treballem, amb lleis de mecenatge adequada, amb constants i massius actes de divulgació, amb més iniciatives per fomentar les STEM als col•legis i en definitiva, perquè puguem tenir la base suficient, i l’empenta social perquè els errors del passat no tornin com fantasmes al Nadal. Estic segur que aquesta oportunitat ens portarà tot això, construïm-la.
Raül Delgado Morales és investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i de la Universitat de Maastricht. La seva carrera científica s’ha centrat en l’estudi de les malalties neuronals des d’un punt de vista epigenètic, especialment d’aquelles altament afectades per l’ambient i les experiències vitals, com la depressió i l’Alzheimer. Durant la seva etapa postdoctoral al Max Planck Institute of Psychiatry, una part important del seu temps ha estat dedicat a impulsar iniciatives orientades a la política científica i la divulgació. Twitter: @DrRaulDM
Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola.
Maria Lluïsa Fabra
Voldria trobar un argument nou per convèncer les persones indecises perquè votin SI l’1d’octubre. I em costa perquè, per a mi, ve a ser com convèncer-les que la terra dona voltes al voltant del sol. Es obvi: només per dignitat no hem d’acceptar que se’ns digui què és legal i què no i que a més se’ns digui amb to de suficiència i de menyspreu. A mi en Rajoy em dona la impressió que si no es retingués ens diria “gusanos” o qualsevol altre epítet que ens faci sentir una colla de desgraciats que en una Europa democràtica demanem la lluna.
La Sagrada Constitució, amb la que s’omplen la boca, va ser acceptada en sortir d’una dictadura cruelíssima que va durar 40 anys. Ningú va dir que havia de ser eterna: la majoria dels ciutadans la vàrem votar com un marc provisional que poc a poc aniria incorporant articles nous –i també canvis—que la faria més apta a les necessitats de la nació espanyola. Havíem d’aprofitar l’ocasió: o la constitució o un 23F (i tornem a començar). Es a dir: per a la majoria de demòcrates la constitució va ser un pas, un pont entre les dues Espanyes que s’havien enfrontat en la terrible guerra civil, no pas un altaret on reposaria fins a la fi del segles sense que ningú la pogués tocar, com un sant especialment venerat en una església o com una obra d’art de gran valor en un museu.
Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola. En una democràcia cada pas és una garantia que assegura les persones i els grups, i no una cotilla de les que les dones portaren fins a meitats del segle XX.
Vull acabar amb l’eslògan que milers de persones van repetir per dignitat després del 17 d’agost: “no tenim por” i no en tenim perquè els valors que ens inspiren son la democràcia i la llibertat.
Maria Lluïsa Fabra és psicòloga, doctora en Ciències de l’Educació i professora jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona
Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt.
Josep Maria Trigo
Massa vegades es passa per alt que som molts els qui no som catalans i defensem el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Personalment soc valencià, fill d’andalús i gallega, emigrant en una terra que m’ha acollit de manera extraordinària, tant a mi com a la meva família. M’estimo Catalunya i també m’estimo Espanya. Per molts de nosaltres no hauria d’haver-hi cara o creu, els hi devem molt a totes dues nacions i penso que ens hauríem d’entendre el més aviat possible. Amics/amigues, és l’hora de deixar parlar al poble català.
No en tenim cap dubte: Espanya és integrada per pobles germans, barrejats en una riquesa cultural i lingüística extraordinària, pobles civilitzats que hem de respectar-nos des de posicions de diàleg i no des de l’actitud bel•ligerant i incendiària del partit en el poder a Madrid des de fa massa anys. Com a valencià vaig viure en carn pròpia els pitjors anys de corrupteles polítiques del PP al País Valencià, aspecte que unit a la meva especialització científica em va animar a marxar a Califòrnia durant tres anys per després tornar a Catalunya. El meu retorn va ser a aquesta terra beneïda just perquè al meu camp hi havia el centre de recerca on millor podia desenvolupar-me professionalment. Tot i ser molt feliç a Catalunya, veig amb immensa preocupació que els ciutadans de la resta d’Espanya no s’adonin que no és acceptable que un partit corrupte es mantingui en el poder tantes legislatures consecutives, com va passar tot just a la meva estimada terra valenciana. Més de dues dècades van necessitar els valencians/es per adonar-se de la magnitud del problema i la necessitat de regenerar la classe política.
Doncs bé, com a científic treballant a Catalunya penso que també tinc el deure de posicionar-me davant de l’actitud intolerant, immobilista i pròpia de temps franquistes del govern del PP. Des del recurs al Constitucional de l’any 2010 només ha buscat titulars per humiliar i ferir el poble català, un dels majors contribuïdors nets a l’estat espanyol, amb recursos, querelles, inhabilitacions i persecucions polítiques que més recorden altres temps. Aquesta postura encara va ser incrementada després de manifestacions multitudinàries i pacífiques com mai ha vist el món. És això una postura raonable? Rotundament no. Tots els que vivim a Catalunya ens sentim tremendament ferits per l’actitud antidemocràtica d’alguns conciutadans, i per això n’estem tips de tolerar la degradació de la democràcia de la qual estem sent testimonis d’excepció. A Catalunya no hi ha cap adoctrinament, sino que veiem amb una perspectiva diferent quin és el veritable problema d’Espanya: la intransigència. Si us plau, raonem i no ens deixem portar per l’enemic del poble, aquell que només busca enfrontar i dividir per tal de mantenir els privilegis d’uns pocs. Defensem cadascú el nostre parer i busquem convèncer amb respecte i estima els altres, no els tapem pas la boca. Per això demano que deixem parlar al prop del 80% de catalans que volen expressar-se democràticament sobre el seu futur.
Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt. Aprofito per dir que és completament fals que el moviment independentista estigui basat o es recolzi en un nacionalisme intransigent. Si així fos, molts emigrants mai l’hauríem adoptat per tal de combatre l’estat de setge a les llibertats imposat ara des del govern central. Tampoc els fills de centenars de milers d’emigrants que van venir a Catalunya fa dècades.
Davant d’aquest panorama tan trist i decebedor que em trenca el cor (polítics disposats a fer enfrontar als ciutadans per tal de mantenir la ja caduca constitució del 78), no veig més sortida que una renovació completa de la classe política, encetada per un procés constituent, primer a Catalunya i esperem que tot seguit a l’estat espanyol. El meu pare sempre m’ha explicat el que va conèixer de la república a la seva infantesa i enyora aquell sistema per entendre’ns en conjunt. Tots nosaltres tenim molta il•lusió per trobar un nou marc i no tenim pas cap odi, ni rancúnia, tot just el contrari, volem llibertat de nou.
Per això defenso en aquest bloc la necessitat de respectar el referèndum per coherència, per dignitat democràtica i per tal d’obrir un gran debat que permeti la regeneració completa de la classe política. Tampoc amago pas la meva Il•lusió per fer tornar la república a Catalunya i, tant de bo aviat, a la resta d’Espanya. De moment, la nostra esperança per construir un país de tothom, ens fa cridar ben alt amb tots els catalans/es: Visca la República Catalana!
Josep Maria Trigo és astrofísic doctorat Cum Laude per la Universitat de València, especialitzat en meteorits i planetologia a UCLA (Califòrnia) i actualment científic titular a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC)
En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.
Marta Aymerich
Així de directe va ser un investigador del MIT quan just ara fa un any, en el decurs de la meva estada en aquella universitat, vam anar a dinar tota la unitat de recerca. En aquells moments havia començat a sortir la idea del referèndum sobre la independència i els ho explicava a petició seva. La seva reacció va ser la de fer-me la pregunta del títol d’aquest post: “però… quantes vegades voleu votar-ho?”. I és que nosaltres ens hem fet experts en ciència política (amb perdó dels politòlegs): sabem distingir procés participatiu, de consulta, d’eleccions plebiscitàries i de referèndum. Coneixem els matisos existents entre sobiranista, processista, independentista i partidari del dret a decidir. Clarament no és el cas de la majoria de la població mundial.
Com tampoc no és el cas de la majoria de científics del món. En això i en d’altres coses. Com ara aquesta manera d’acreditar el professorat universitari. Ens han d’avaluar agències governamentals perquè la universitat ens reconegui els mèrits. És útil que siguin tercers qui avaluïn els currículums, però a vegades penso que en el cap dels redactors de la llei que obliga a fer-ho hi havia aquell esperit del que no se’n refia de les universitats. Això em posa trista. Per una banda perquè està pressuposant que la selecció de professorat no es feia correctament gairebé enlloc fins aleshores i, de l’altra, perquè la forma de millorar la selecció és tutelar-ho mitjançant normes governamentals.
Em posa trista perquè no m’agrada pensar que visc en un país on essent les universitats ben valorades per la societat (la darrera enquesta del CEO ho palesa) no pensem que són capaces d’atraure, seleccionar i contractar al millor talent científic possible. Les universitats són institucions grans i si bé hi poden haver alguns errors (qui no s’ha equivocat algun cop en una selecció de personal?), no és lògic pensar que totes les universitats seleccionen sistemàticament de forma inadequada. De fet, la base indiscutible per tenir una universitat de qualitat és el talent del seu professorat i, per tant, ningú s’arriscaria a fer-ho malament continuadament. Els resultats passarien factura segur i la desaparició de la universitat per esllanguiment estaria garantida.
A Catalunya hem demostrat que es pot atraure, seleccionar i retenir talent científic, vingui d’on vingui, sense cap necessitat de regulacions governamentals. Ho fan els centres CERCA periòdicament. I els resultats positius donen fe de la bona feina feta. Això no treu que hi hagi tercers, sovint els consells científics assessors, que intervinguin en el procés de selecció, però cada centre té el seu propi procés. Certament el que no els cal és una norma idèntica per a tots.
Si és que en ciència tot és ben explícit! Els nostres currículums són ben públics. Publicar és ancestral en tot científic. I, a més, avui dia amb tot el moviment de ciència oberta, molts continguts són accessibles a tutti quanti. Per això les acreditacions representen una gestió que podria estalviar-se. A sobre, en contractar persones d’altres parts del món, com a mínim evitaríem tot el procés d’equivalència i, fins i tot, potser serviria per eliminar les barreres perquè científics potents internacionals vinguessin també a les universitats catalanes.
En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.
“Doncs, sí” –vaig dir-li al meu col•lega del MIT quan ens vam veure a Barcelona, mentre al Parlament s’aprovava la llei del referèndum-; “tornarem a votar sobre la independència”. I advocaré pel sí a la independència política; i dins aquesta nova polis, també pel sí a la independència científica.
Marta Aymerich és Vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca, Universitat Oberta de Catalunya.
