Categoria: General

 

Ells pregunten com es viu aquí, què pensa la gent, qui tira del carro… i nosaltres els demanem com es viu allà i quines notícies els arriben. Les converses són sempre educades i amb arguments. I la veritat és que mai m’he trobat cap investigador visitant que no entengui les raons per les quals volem la independència.

Una de les coses més interessants de la recerca és que normalment treballes en equip. Aquest equip està format, en primera instància, per membres del teu grup i de la teva universitat. Però sovint l’equip és molt més ampli, especialment en projectes grans en els quals s’involucren altres grups d’altres centres. Aquests centres, en el nostre cas, sovint són d’universitats de fora de Catalunya, de grups d’investigació amb qui col•laborem des de fa molts anys. Aquesta col•laboració també es materialitza, a vegades, amb la participació en tribunals de defensa de tesis doctorals, bé perquè jo vagi en algun tribunal fora de Catalunya, o bé perquè investigadors de fora vinguin a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

Tots aquests intercanvis són sempre cordials, i en el transcurs de les trobades acostumem a parlar de tot. I de tot vol dir parlar també de Catalunya i d’Espanya, de la relació entre uns i altres i de l’impacte que això pot tenir en el nostre àmbit. Els investigadors que ens visiten els portem a passejar pel centre històric de Vic. I des de fa uns anys ja sabeu que tenim una Plaça Major permanentment engalanada de senyeres i banderes independentistes. Passejant per la ciutat comentem el tema. Ells pregunten com es viu aquí, què pensa la gent, qui tira del carro… i nosaltres els demanem com es viu allà i quines notícies els arriben. Les converses són sempre educades i amb arguments. I la veritat és que mai m’he trobat cap investigador visitant que no entengui les raons per les quals volem la independència.

Tot passejant, acabem comprant alguna llonganissa de Vic, s’ha de promoure el producte propi, oi?, i si tenim temps anem a dinar en algun restaurant. En tots els casos els treballadors de botigues i restaurants, per aquella manera de fer dels catalans, s’adrecen en castellà als convidats. I aquests, a vegades una mica sorpresos, agraeixen el fet i s’adonen en pròpia pell de les mentides que els expliquen més enllà de l’Ebre. A la sobretaula parlem de projectes i entre bromes acabem dient que la independència ens ajudarà a poder crear consorcis potents entre grups de diferents països, Espanya i Catalunya, per poder sol•licitar projectes europeus que exigeixen participació de diferents estats membres. Segur que en un futur proper això serà una realitat i continuarem col•laborant amb els nostres companys d’Espanya. Com va dir Miguel de Unamuno, la cultura ens fa més lliures i això es nota en aquestes converses.

Jordi Solé i Casals és Catedràtic del Departament d’Enginyeries de la UVic-UCC. Doctor Enginyer de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i Llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment dirigeix el Grup de Tractament de Dades i Senyals. Els seus treballs de recerca se situen dins del domini del processament de senyal i les neurociències, amb aplicacions al processament de veu, processament de senyals biomèdics, classificació i reconeixement de patrons.

 

Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre. I ara ens toca a nosaltres, a tots.

Vull expressar agraïment. A principis de segle l’Andreu Mas-Colell va revolucionar les estructures de recerca catalanes, generant una xarxa de centres i investigadors que són exemple per a molts països del món. Podia semblar un fenomen aïllat en aquell moment. Una mostra del què la política pot fer, però que era una excepció en el mar d’actuacions decebedores en el que navegàvem. Després, l’any 2010, al final de la manifestació contra el dictamen del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, recordo un actor català cridant: polítics, poseu-vos les piles !!!. Era una proclama i una queixa a la vegada: la política ens estava decebent.

Però des de fa un temps, de manera inesperada, sorprenent i il•lusionant, jo m’he sentit orgullós dels meus polítics, de la seva determinació, de la seva valentia. Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre. I ara ens toca a nosaltres, a tots. Perquè vindran nous Mas-Colell, i amb ells construirem el país que volem, per a tothom i amb tothom.

Lluïs Ribas de Pouplana és Dr. en Bioquímica per la Universitat d’Edimburg. Ha estat postdoc al Massachusetts Institute of Technology, Professor al Scripps Research Institute de San Diego, i actualment és professor ICREA i cap de grup al IRB Barcelona

L’experiència participativa i democràtica de base que representen els nonats Consells de Conca s’hauria de recuperar sense dubtar ni un moment per part d’un futur govern de la República Catalana. És un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic.

A les darreries de l’any 2010 el Govern de la Generalitat, desprès d’un acord adoptat per unanimitat al Parlament de Catalunya, va aprovar el primer Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGDCFC) per al període 2010-2015.

No entraré en aspectes estrictament ambientals del Pla, com poden ser els relacionats amb els cabals ambientals dels nostres rius, els efectes de la utilització dels marges dels rius o l’evolució dels recursos en relació amb el canvi climàtic. Tal com demanava la Directiva Marc de l’Aigua europea (DMA, 2000), el Pla tenia 4 eixos fonamentals:

1. Sostenibilitat ambiental.
2.Racionalitat en l’ús del recurs
3. Sostenibilitat econòmica
4. Sostenibilitat social: entesa com la participació pública proactiva, mitjançant processos d’informació i consulta en les decisions a prendre.

La concreció d’aquest quart eix es va desenvolupar, amb el lideratge de l’Agència Catalana de l’Aigua, a partir d’aquests criteris: Treballar a nivell de conca, comptant amb el màxim nombre d’actors diversos de cadascuna, dissenyar un procés participatiu obert i finalitzar amb la implantació dels Consells de Conca. Es va partir del treball de molts científics i tècnics i es va comptar amb la participació activa de més de 1500 persones que pertanyien a l’administració local, al sector industrial i empresarial, a grups ecologistes, al sector agrícola i ramader, a l’entorn científic i àdhuc als propietaris forestals.

Un cop aprovat pel Govern aquest primer Pla, s’havien de constituir els Consells de Conca a les Conques Internes de Catalunya i a la “Part Catalana de la Conca de l’Ebre”, sense oblidar la Garona, conca compartida amb l’estat francès. Haurien estat un punt permanent i periòdic de participació social i alhora de descentralització real de l’ACA.

El Pla va ser el primer elaborat dins l’Estat espanyol i únic aprovat dins del termini previst, i va merèixer l’elogi de diferents sectors científics, socials i ambientals de molts països de la UE. Val a dir que l’Estat espanyol va rebre una reprovació de la UE per no haver presentat els plans de conca fins molts anys després dels terminis exigits, gairebé al final del període de vigència (2015), malgrat que el de Catalunya estava llest a temps.

El gener de 2011 va començar a gestionar aquest país nostre un nou govern, que no va contemplar la constitució dels Consells de Conca. Hom pot entendre o no l’aplicació de determinades mesures econòmiques per tal de retallar despesa pública. El que és insòlit és l’eliminació d’òrgans de participació activa, ja que el cost econòmic dels Consells de Conca era baix en termes absoluts. Estava programat fer els debats a la seu dels Consells Comarcals.

L’experiència participativa i democràtica de base que representen els nonats Consells de Conca s’hauria de recuperar sense dubtar ni un moment per part d’un futur govern de la República Catalana. És un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic. Entre competències compartides, finançament escanyat, i molts cops autèntica falta d’interès de qui n’hauria de ser responsable, una molt bona feina de preparació ha quedat en no res. Volem votar SI el dia 1 d’octubre per canviar per sempre aquest panorama i dotar-nos d’un sistema polític on el punt de Sostenibilitat Social mencionat abans sigui una guia constant de l’actuació de l’administració.

Xavier Fusté Miquela (Barcelona,1952) és doctor en Biologia. Ha treballat a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), a l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient, a l’Ajuntament de Molins de Rei, responsable de Transferència de Tecnologia del CSIC-Catalunya. També ha treballat com a professional liberal a 4 consultores: AMBIO, GPF, TECNOAMBIENT i TRS. He estat assessor ambiental de la CONC. Els darrers 12 anys ha treballat a l’Agència Catalana de l’Aigua en temes de participació, contaminació química de sediments de rius, i contaminació química d’aigües marines costaneres.

 

La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.

Fer ciència és una activitat internacional com poques. Les nostra feina ens porta a relacionar-nos quotidianament amb científics que viuen altres realitats, a conèixer els entorns en que ells treballen i a viure ens altres països. Sovint les comparacions són difícils i, igual de sovint, hom es demana si val la pena intentar fer ciència en aquest país. Podent treballar en un entorn com Massachusetts, quina mena de científic voldria fer-ho aquí?

A part de la internacionalització, les altres dues característiques definitòries de la feina de científic són la vocació i la competitivitat. Ens ho passem molt bé fent recerca i ho fem tot per l’emoció d’anar allà on no ha anat mai ningú. Però també hem de dedicar esforços ingents a tasques aparentment secundàries, com ara aconseguir finançament, formar, comunicar, gestionar persones i organitzacions, o bé transferir els nostres coneixements cap al sector productiu, entre moltes altres. Alguns científics ho dissimulen millor que altres, però el cert és que ser científic no és gens fàcil. Ser-ho a Espanya frega l’impossible. No només per l’escassetat de recursos, sinó també per l’absurditat i arbitrarietat del sistema, que es justifica només pel “sempre ho hem fet així”. Per mostra, un botó. Però, més enllà del dubtós privilegi de saber llegir la fina prosa del Boletín Oficial del Estado, perquè algú voldria fer ciència a Espanya? Coneixent de primera mà les oportunitats i les facilitats de les que disposen en tants altres llocs del món, té sentit intentar fer recerca a Espanya? Des d’un punt de vista professional, la resposta és un rotund no.

Molts dels que hem tornat ho hem fet, en part, per viure a casa nostra i en part perquè tenim l’ambició de fer avançar el nostre país. Els científics catalans encara tenim sort, perquè la Generalitat ha aconseguit que Catalunya sigui una excepció dins a Espanya. El progrés que hem experimentant en els darrers 15 anys és molt encoratjador, i si bé no estem on voldríem ser, com a mínim hem millorat clarament en alguns aspectes. Però queda tant per fer! I per poder progressar ha calgut tenir una política pròpia, sovint contraria a la marcada per l’Estat. Algú creu que ho podrem continuar fent de manera indefinida? La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.

Així doncs, marxo a Massachusetts? Aquest any no. Aquest any votaré si i seguiré intentant que sigui compatible viure a Catalunya i gaudir fent ciència.

Xavier Barril és Professor d’Investigació ICREA a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona

Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la recerca!

En aquests temps postmoderns podria considerar-se que reclamar un estat no seria una fita gaire evocadora. De fet, molts de nosaltres ja hem tingut la sort d’haver crescut havent assumit el dubte a la mateixa natura del poder que emana dels estats. A més, això passava al mateix temps que l’autoritat espanyola, sigui fonamentada en un designi nacionalcatòlic o en una mera imitació jacobina, esdevenia plenament qüestionada -si més no a Catalunya-. Tot i aquest descrèdit, no ha deixat de minvar mai el seu desig de sotmetre i anihilar allò que no se circumscrivia dins d’uns determinats esquemes. Cal dir també que és il•lús pensar que allò que delimitaríem com a «estat espanyol» sigui l’únic causant de la coerció als diferents anhels de llibertat. El que és més, hi ha altres focus de repressió que podrien ser més propers, més llunyans o, fins i tot avui en dia, omnipresents. El procés independentista català simplement ha permès evidenciar les contradiccions que arrossegava Espanya en el si d’un context històric més ampli. Altres futurs processos podrien evidenciar també les contradiccions que arrosseguen altres actors.

En aquesta línia també podríem arribar a qüestionar la justificació d’un estat per a Catalunya. Per exemple, alguns autors han citat episodis de la història contemporània, com ara el moviment anarquista, o situacions actuals, com ara l’existència d’un potent associacionisme català (incloent-hi el mateix independentista), com a expressions populars davant del fet de tenir un estat en contra. Arran d’això, hi ha qui s’aventuraria a insinuar que un estat propi podria acabar ferint de mort el mateix «esperit català». Per tant, el que caldria és maldar per crear quelcom totalment diferent, «qui sap què i com», talment com una singularitat política que s’oferiria per al progrés de la humanitat sencera.

Personalment crec que cal tenir tots aquests plantejaments molt presents i, fins i tot, abraçar-los, però sense caure tampoc en una mena d’excepcionalisme ingenu. Perquè, no…, si existeix cap centre del món, no és encara a cap indret del nostre país. I, sobretot, tot plegat no ha de servir per defugir de l’acceptació d’allò del que continua essent l’estat espanyol. Una realitat, tan matisable i tan diversa com es vulgui, però alhora incòmodament ineludible per a tothom qui vulgui entendre la política com quelcom que no sigui predestinat (sigui per la «gràcia de Déu» o per una inamovible «Constitución»).

Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la Recerca! En els propers mesos la comunitat científica de Catalunya, com la resta de ciutadans a qui ens devem, tindrem l’oportunitat de fer una intervenció cabdal i creativa en les nostres vides; no només votant en el proper referèndum (que malauradament no podran fer-ho tots aquells que ho voldrien), sinó sobretot eventualment podent construir un Estat que ens pugui ser, com a mínim, més convenient.

Toni Hermoso Pulido és llicenciat en bioquímica i doctorat en biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a bioinformàtic al Centre de Regulació Genòmica en el desenvolupament de bases de dades i serveis web per a aplicacions biològiques. Col•labora en diferents organitzacions, com ara Amical Wikimedia, Softcatalà o la Societat Catalana de Biologia, promocionant el coneixement lliure i la implantació del català a la societat.

 

Defensarem el nostre país…
costi el que costi !
Mai no ens rendirem !
Anirem fins el final !

En els pitjors moments de la invasió nazi d’Europa, quan Hitler bombardejava Anglaterra i amenaçava en ocupar l’illa, l’estadista Winston Churchill va fer aquesta proclama al seu poble:

We shall go on to the end. We shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our island, whatever the cost may be. We shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender.

Traducció lliure adaptada a l’actual realitat catalana:

Anirem fins al final.
Lluitarem en els mars i oceans.
Lluitarem amb creixent confiança i creixent força.
Lluitarem a les platges.
Lluitarem als camps.
Lluitarem als turons.
Lluitarem als carrers.
Defensarem el nostre país…
costi el que costi !
Mai no ens rendirem !
Anirem fins al final !

Albert Masó és llicenciat en Biologia, membre del Dpt. d’Ecologia de la UB, on llegirà el doctorat aquest any. Professor de Fotografia a la UNESCO, Centre de Tecnologies Avançades, Sonimag, Nikon school, la plataforma Witcamp i diversos museus i universitats, incloent internacionals. És fundador de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i d’International Wildlife Photography Society. Ha participat en 30 congressos de 10 països i en 8 exposicions, algunes inaugurades al Museu de la Ciència. Té un arxiu de 80.000 imatges de natura, macro, paisatge i fauna, aconseguint 15 premis. És autor de 12 llibres, 200 articles i diversos capítols d’enciclopèdies, tant d’investigació com de divulgació científica. Ha participat en programes de TV i és assessor científic de revistes, editorials i de National Geographic.

Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans.

Podria escriure moltes ratlles explicant el perquè del SÍ a la independència d’Espanya mirant-ho des de la perspectiva científica, especialment des de l’estranger on jo estic vivint i treballant fa ja molts anys …però no em cal. Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans. No volem més pertànyer a Espanya ni ens sentim espanyols, i això és tot. És ara o mai companys. Fem-ho per la gent que han estat lluitant tants i tants anys per la independència de Catalunya i per desgràcia no ho podran veure, gent com el poeta Martí i Pol i molts altres que ja no hi són. I també per un futur millor per als nostres fills. No tenim por i no ens tirarem enrere. Visca Catalunya lliure.

Susanna Cirera és biòloga per la Universitat de Barcelona i des de 1998 professora de Genètica i Biotecnologia a la Universitat de Copenhague, a Dinamarca.

 

Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tant optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força.

En el bloc de científics per la independència de 2015 ja argumentava que Catalunya s’havia d’independitzar perquè és una nació (no reconeguda) i perquè es troba en unes condicions (lligada a Espanya) que llasten i impedeixen el seu ple desenvolupament material i moral. A hores d’ara les raons són idèntiques i no cal afegir res més.

Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tan optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força als darrers anys. Tot i això, les seves posicions als rànkings mundials i europeus s’han mantingut i, com sempre, són les primeres de l’Estat. Aquest ‘miracle’ es deu al bon fer d’un bon grapat d’investigadors que treballen molt i bé. El preu ha estat però estrès i no pocs abandonaments.

Aquesta situació es deu a tres factors. Primer, a que el finançament de la recerca universitària depèn fonamentalment de ‘Madrid’ i, si hi tens accés, d’Europa. L’habitual estultícia hispànica cap a la ciència fa que l’Estat pressuposti un ridícul 1,20 % del PIB en despesa de R+D, molt lluny del 2-2,5% dels països de l’entorn. I la crisi ho ha empitjorat encara més. Poc, doncs, podem esperar d’ells. I a Europa no és fàcil accedir-hi. El segon factor, més important encara, és la política de recerca de la Generalitat. Des de l’any 2000 ha bastit i ha finançat molt generosament els anomenats Centres de Recerca (CERCA; ja més de 50). Aquesta política ha donat més visibilitat a la ciència catalana, ha atret talent (generalment forà i a cop de talonari), i ha donat certs rèdits. Però les universitats i els seus grups de recerca hi han sortit perdent, i malden per tenir instal•lacions adequades, diners, i becaris. Això és injust. I ho és més encara quan una anàlisi acurada de les taules Input/Output d’aquests Centres demostra, en bona part, que no són tan ‘excel•lents’ com diuen i es creuen, essent equiparables a determinats departaments universitaris (amb força menys diners i personal). El darrer factor, certament exogen, és la recent transformació de la Biologia en una mena d’indústria que afavoreix grans grups de recerca i corporacions fent-los ballar al so de paraules-tótem com genòmica, càncer, malalties humanes, cèl•lules mare, epigenètica, biodiversitat, sostenibilitat, etc,.. que convenen als grans grups industrials i laboratoris farmacèutics, sota la benedicció de polítics miops de curta volada, siguin europeus, espanyols o catalans.

Una Catalunya independent haurà de vetllar per la recerca tant als Centres com, i més encara, a les Universitats. Als dos se’ls haurà d’exigir transparència i retre comptes. I a les universitats, caldrà canviar el model funcionarial pel contractual i l’estil de governança. Alhora, s’hauran de bastir ponts, en peu d’igualtat, entre Universitats i Centres de Recerca. Si no ho fem així, i pel que respecte a la ciència i a la recerca, la independència no s’ho valdrà.

Jaume Baguñà és Catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

 

El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

Un dels (molts) motius per voler la independència de Catalunya és poder definir el sistema de Recerca que millor beneficiï els seus ciutadans, és a dir nosaltres. El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

A casa nostra, als darrers anys, la recerca ha millorat considerablement tant de forma qualitativa com quantitativa assolint un nivel comparable a països de gran tradició científica tal i com ho indiquen diversos índex cientomètrics acceptats a nivell internacional (normalitzats a la població). Aquesta fita ha estat possible gràcies a la visió, treball, dedicació i esforç de molta gent, com s’ha escrit a bastament, i està obviament construida sobre la base de grans professionals.

La República Catalana ens permetrà definir les polítiques més adhients en diversos àmbits estratègics (salut, energia, alimentació, medi ambient, seguretat, etc.) i aquí la Recerca hi jugarà un paper essencial. Les nostres Universitats han de formar els futurs investigadors potenciant l’esperit crític com a vector director, un esperit que incomoda enormement els Estats pseudo o formalment democràtics. El nostre sistema propi de Recerca ha de ser uns dels pilars de la nostra societat i l’haurem de defensar amb fermesa. Els interessos econòmics i extractius d’uns pocs i la inacció, inercial i massa sovint interessada, de molts no poden decidir sobre el què és nostre. La independència és precisament això.

Jordi Fraxedas Calduch és Doctor en Ciències Naturals per la Universitat de Stuttgart. Ha treballat al Max Planck Institut de Stuttgart, al Sincrotró Europeu de Grenoble, a l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC). Actualment és Group Leader a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2, CERCA-CSIC-BIST). Coordinador de la Sectorial ANC d’Universitats i Recerca.

 

Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40.

El retrat del sistema de recerca català actual, que han anat pintant de manera coral diversos participants d’aquest bloc, es podria resumir amb una paraula: clarobscurs. Caricaturitzant, descriuria el retrat així: al cantó fosc, una universitat i un CSIC envellits i funcionarials. Al cantó lluminós, el lideratge en la captació de talent i de fons europeus gràcies a iniciatives com el programa ICREA i el sistema CERCA. I arreu, un problema transversal: la precarietat dels joves investigadors, que es tradueix en diàspora o abandonament de la carrera científica.

L’èxit de les iniciatives del govern de la Generalitat en matèria de recerca, tot i el seu abast limitat, fa pensar que una Catalunya independent només pot aportar-nos millores respecte la Catalunya (post)autonòmica actual. És ben sabut que Catalunya capta una gran quantitat de fons europeus i internacionals en proporció a la seva mida. Això està molt bé però, al meu entendre, basar la supervivència en aquesta estratègia és un clar símptoma d’un sistema disfuncional, crònicament infrafinançat, i en conseqüència esbiaixat cap als sectors que es consideren econòmicament productius a curt termini (biomedicina, farmàcia, tecnologies diverses…). Un sistema amb greus dificultats per donar sortida als joves investigadors i per consolidar el personal tècnic.

Una Catalunya independent podria destinar, sense grans esforços i a pocs anys vista, més d’un 2% del PIB a la recerca, potser fins i tot duplicar l’1.5% actual (https://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=6110). Això sol ja dóna esperances, i fa pensar que podríem entrar a la lliga dels admirats països on la recerca és vista com el motor del benestar i no com un llast (tafanegeu aquí per descobrir-los: http://bit.ly/2dLjLeE). És més, podria enfocar aquests recursos a retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40. Persones amb una excel•lent i llarguíssima formació (pagada entre tots), amb experiència i xarxa internacional, motivades i productives, àvides d’assumir més responsabilitats i de gaudir d’una certa seguretat laboral (i no parlo de places vitalícies). Fins aquí el tall publicitari.

El paràgraf anterior està escrit en condicional. Que es transformi en present depèn de dues coses: d’un rotund SÍ en el referèndum de l’1-O, que ens doni l’oportunitat de redefinir el sistema de recerca i universitats; i de la nostra capacitat d’aprofitar-la, apostant per una reestructuració profunda que, a més d’expandir el sistema de recerca, n’asseguri el relleu generacional a llarg termini. Fent-lo prou flexible per evitar les muntanyes russes i els colls d’ampolla desproporcionats lligats als cicles econòmics, polítics i demogràfics. Ens hi posem?

Martí Galí és investigador postdoctoral a l’Université Laval (Quebec, Canadà), on estudia les interaccions entre el plàncton marí i el clima.