Categoria: General

I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca.

Els textos clàssics són una referència gairebé inesgotable que ens segueixen ajudant a interpretar el nostre dia a dia actual. En aquest cas, aquest lema llatí crec que exemplifica bé el repte futur de la recerca al nostre país.

Catalunya, dins l’Estat espanyol, ocupa una confortable posició respecte al global pel que fa a diversos indicadors científics. Aproximadament un 20% de les publicacions espanyoles provenen de Catalunya. Però en mesures qualitatives, en canvi, aproximadament el 40-50% és el pes que té Catalunya dins l’Estat, en articles molt citats, o en l’obtenció d’ajuts de l’European Research Council, o en el programa de centres d’Excel•lencia Severo Ochoa. I a nivell internacional, les institucions catalanes han començat a fer-se visibles en major o menor mesura, encara tímidament, per exemple en l’obtenció de projectes de l’Horizon 2020 però amb la ferma convicció d’anar guanyant terreny. També alguns investigadors catalans il•lustres ocupen posicions de gran prestigi científic al Món com Joan Massagué o Josep Baselga, tots dos als EUA.

Una opció fàcil per a Catalunya és romandre com fins ara. Però cal advertir que la ciència espanyola, especialment dirigida des dels Ministeris, és en realitat un gran Titànic que es va enfonsant poc a poc. Espanya, malgrat haver generat excel•lents investigadors i investigadores i ser el país número 10 del Món en producció científica (segons SJR en base a dades d’Scopus), és un pou en gestió i finançament de la recerca. Molts hem viscut de prop les baixades pressupostàries de fins a un 40% dels pressupostos de recerca espanyols, tot i incloure partides importants per recerca militar que quasi no impacten a Catalunya. També la desigual distribució de la part de fons europeus FEDER lliurats a l’Estat i no regionalitzats que només arriben a Catalunya en forma d’engrunes. O les poc estimulants bonificacions fiscals a les donacions i al mecenatge que estableix la legislació espanyola, inexistents quan ens referim a consorcis d’R+D. I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca. I la cirereta del pastís, l’IVA, que especialment, per no dir únicament a Catalunya ha aconseguit crear inseguretat jurídica i l’Agencia Tributaria espanyola ha incrementat la recaptació en diversos milions d’Euros a l’any de manera obscura i amb criteri canviant, fent que les institucions catalanes de recerca deixin d’ingressar imports considerables d’IVA (diversos milions d’Euros cada any) fruit de la seva legítima activitat econòmica no reconeguda per l’administració tributària. A més, les lleis espanyoles encotillen el creixement de les institucions de recerca públiques restringint el creixement de la massa salarial per damunt de l’1% independentment de l’èxit o no en la seva activitat.

Però tot i això Catalunya és una realitat científico-tecnològica amb un potencial que va més enllà de l’Estat espanyol. Mai hem tingut estudiants en disciplines científiques i enginyeries, i també recercaires, tan sòlidament formats. Per tant tenim les persones adequades (el més important!). Per a Catalunya la veritable referència comparativa hauria de ser externa. Països com Dinamarca, el qual té prop de 6 milions d’habitants i que produeix uns 1000 articles científics més que Catalunya cada any (aprox. 17.000), i amb un impacte superior (cites/article obtingudes), haurien de ser la nostra fita. Dinamarca lidera a Europa, juntament amb Suïssa, les cites obtingudes per article en els darrers anys i l’any 2016 és el país número 24 en producció científica al Món. L’any 2007 aquest país va fer una reforma universitària on va passar de 25 a 8 universitats.

Al final la qüestió es podria presentar com: triar entre el Titànic o Dinamarca. En aquests moments crec que els arguments tomben a fer una acció audaç, però segura, i posar les bases per a un sistema més ferm i estable a futur. Catalunya té darrera seu 150 països al Món amb un PIB més baix que el seu. Per què no hauria de ser possible triar “Dinamarca”? Els camins per fer-ho de ben segur seran difícils, estrets i plens d’espines … com ens deien els clàssics, però Catalunya pot assolir el reconeixement definitiu de la seva excel•lència en recerca, i el que és encara més important, beneficiar-se de l’impacte de la tecnologia generada i de les bones idees dels investigadors i investigadores, i això lubricaria substancialment el sistema productiu i se’n trauria profit, representant un nou avantatge comparatiu per a Catalunya en el context macroeconòmic internacional.

Lluís Rovira (Girona, 1968) és Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialista en l’anàlisi i gestió de la ciència i la tecnologia. La seva faceta com a investigador l’ha dut a interessar-se per l’anàlisi de l’activitat científica i la bibliometria, camp en el què ha dirigit diversos projectes de recerca. Com a gestor, ha estat secretari del Consell Social de la Universitat de Girona i del Parc Científic i Tecnològic de la mateixa universitat. Ha estat director adjunt a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) (2005-2009) i adjunt al director general de Recerca (2009-2011) de la Generalitat de Catalunya. Des de març de 2011 és director de la Institució dels Centres de Recerca de Catalunya .

 

M’agrada que entre tots intentem fer un signe +,
com en aquesta tarda intensa i màgica,
un signe de sumar visible des de l’aire,
i no de provocar, de derrotar o d’humiliar.

M’agrada que entre tots intentem fer un signe +,
com en aquesta tarda intensa i màgica,
un signe de sumar visible des de l’aire,
i no de provocar, de derrotar o d’humiliar.

Sumar!: allò que Catalunya no sap fer mai
i Espanya encara menys:
a Catalunya, dispersió i engrunament,
a Espanya, esclafament i imposició.

la difícil suma de raons i de voluntats,
quina falta ens fa a tots plegats!
Quants esforços malversats en dogmatismes,
quantes il•lusions avortades per la covardia,
quantes esperances dilapidades en terceres vies
que l’altre no vol ni escoltar!

M’agrada ser amb tanta altra gent en aquest gran signe +.
No me’l crec gaire, perquè ni Catalunya ni Espanya
no són llocs amb tradició ni ganes de sumar.
Però alguna cosa hem de fer, si creiem realment en la suma,
en la conversa, en el futur, en la llibertat.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina.

La visió majoritària i compartida que la independència de Catalunya comportarà millores en la recerca i l’educació superior del nostre país està prou fonamentada en una legislació i una gestió de les polítiques vinculades al coneixement pel Govern espanyol plenes de burocràcia, inflexibilitat i manca de transparència. Alguns articles de periodistes internacionals ho exposen clarament i amb bona documentació (What impact would Catalan independence have on universities?) Els elements més concrets en que es fonamenta aquesta hipòtesi cal anar desgranant-los i fer-los evidents. Quim Bosch, per exemple, ja va fer palès en aquest fòrum les injustícies que reben els becaris catalans (Les beques universitàries a l’Imperi Galàctic). El tema de les beques universitàries és tan injust que continuarà…

Un altre dels temes que vull remarcar és la composició de les comissions d’avaluació i els tribunals de selecció del personal. El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina. Un dels elements claus en la gestió del talent és l’avaluació i selecció del personal. Escollir els millors per una posició, sigui la que sigui, no és gens fàcil i, per això, hi ha mecanismes que ajuden a no equivocar-se gaire. Un exemple d’aquests mecanismes és la comissió d’avaluació o el tribunal de selecció, segons el cas. I aquí ve una de les diferències més estratègiques en una Catalunya independent en aquest àmbit.

Des de Catalunya estem convençuts que la internacionalització dels comitès afavoreix la nostra qualitat com a sistema. Alguns exemples es trobem en les comissions d’ICREA on trobem membres de les universitats d’Oxford, Cambridge, Delft, París, Munich, etc. i d’altres entitats com el CNRS, el Max-Planck, etc. També ho especifica la normativa del programa Serra Hunter: “Les comissions encarregades de jutjar els mèrits acadèmics dels aspirants …estan formades per persones de reconegut prestigi, tant nacional com internacional…” Sense ànim de confrontació, per exemple, a l’Estat espanyol la tradició més aviat ha estat que la comissió de selecció de professors universitaris siguin tots ells de la mateixa universitat que convoca la plaça (p. 56204) o només cal mirar la composició de les comissions d’avaluació de l’ANECA on els membres són representants de les universitats espanyoles. Si volem competir internacionalment i tenir alguna garantia d’èxit hem de refermar la manera com seleccionem el millor talent que acabarà donant fruits a la nostra economia i la nostra societat. La competitivitat internacional ens imposa jugar amb les regles que juga tothom i això en aquest cas vol dir sempre comissions d’avaluadors experts internacionals.

Jordi Mas és doctor en Microbiologia per la UB i MBA per ESADE. Professor associat de la UAB. Actualment dirigeix l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).

Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Tot i que el debat independentista ha estat en bona mesura cec al gènere, la creació d’una república catalana esdevé una gran oportunitat per tenir en compte les dones i les seves reivindicacions. Aquestes es menystingueren en l’elaboració de la Constitució del 78. Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Una república catalana és una oportunitat per posar la vida en el centre de les estructures i polítiques. Això implica que les prioritats han de virar cap al benestar i les cures de les persones. Per això cal assegurar la universalitat i qualitat del sistema de salut i avançar en altres aspectes fins ara desconsiderats en el marc espanyol. Per exemple, caldria dotar-nos dels recursos suficients per desplegar la llei de la dependència. Fer-ho té importants impactes sobre les dones que tradicionalment han estat les nostres cuidadores.

També és crucial assolir la presència equitativa de les dones a tots els nivells de decisió i espais de participació política, social i laboral. Cal doncs fer front a la divisió sexual del treball, tant vertical com horitzontal. Això ens permetria acabar amb el sostre de vidre i amb la bretxa salarial de gènere, però també amb el valor desigual del treball productiu i reproductiu, així com el repartiment desigual del temps. Les dones dediquem de mitjana el doble d’hores setmanals que els homes a les tasques de la llar i de cura. Per tot això, també ens cal avançar cap a la reforma horària i garantir l’educació i cura dels infants.

En el marc espanyol se’ns impedeix actuar davant l’emergència social, com en el cas de la pobresa energètica, els problemes d’habitatge o l’acollida de refugiats. Ara podem apostar per un ferm compromís contra les desigualtats i una redistribució de la riquesa amb sentit. Fer-ho té importants impactes de gènere, doncs les dones es troben sobre representades entre les persones amb risc de pobresa i exclusió social.

En una nova república catalana s’ha de superar la LOMCE, recuperar els continguts d’igualtat, apostar per una educació sexual de qualitat, així com garantir la coeducació. També cal avançar, definitivament, en matèria de gènere en les nostres universitats i centres de recerca. La nova república ens ha de permetre acabar amb els exèrcits i poder així dedicar aquests recursos a la millora de les condicions de vida de les persones i a exportar la cultura de la pau enlloc d’armament.

Finalment, cal garantir el dret al propi cos i a la llibertat sexual, així com avançar en garantir vides lliures de violència. Per això, fer front a la violència masclista ha d’esdevenir una qüestió d’estat i, així, eradicar els maltractaments i assassinats que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho i les violències cap a les col.lectivitats LGTBI+. Ja comptem amb una legislació pionera i molt més avançada que l’espanyola i ara cal poder-la desenvolupar i implementar en condicions. A què esperem per aprofitar aquesta gran oportunitat?

Núria Vergés Bosch és Professora lectora del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. És Membra del grup de recerca consolidat Copolis de la UB, així com de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Gènere de Catalunya. És també membra de l’associació de dones per la recerca i l’acció ALIA i del Seminari interdisciplinar de metodologies de recerca feminista, SIMREF. És Cofundadora del col·lectiu de dones i tecnologies Donestech i forma part de Feministes per la independència. Les seves línies de treball actuals versen sobre la relació gènere i tecnologies, les polítiques socials i familiars, la comunicació intercultural, les violències masclistes i les metodologies de recerca feminista.

Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal?

He de reconèixer que llegint les entrades al blog he tingut una certa sensació de vertigen, una barreja d’il·lusió i por. Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal? O dels sistemes de finançament de grups de recerca, que bastant sovint donen al que més té? Sento xafar la guitarra, però recordo –sí, encara recordo!- una il·lusió semblant amb la reinstauració de la Generalitat, i que ben aviat vam veure que copiava en molts aspectes la burocràcia i complexitat inútil de l’estat que ens va en contra. Tant de bo siguem capaços de recordar els errors comesos, i copiar no l’estat del que ens independitzarem, sinó altres estats a qui els va millor. A partir del 2 d’octubre caldrà estar a l’aguait, i vetllar perquè les estructures que es crein i els procediments que s’estableixin siguin transparents i eficients i ens permetin poder desenvolupar les nostres tasques docents i de recerca de manera comparable als dels estats als que ens volem emmirallar. La feina de debò començarà aleshores.

Rosa Maria Poch és Catedràtica d’Edafologia de la Universitat de Lleida. Enginyera Agrònoma (UPC) i Doctora en Ciències del Sòl per la Universitat de Gant (Flandes). La seva recerca s’orienta a la micromorfologia aplicada a la gènesi i al maneig dels sòls.

Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

Crec que arribats fins on hem arribat no cal donar arguments en favor de fer el nostre propi camí i fundar un nou país. Em pregunto com és que encara hi ha compatriotes meus que dubten. És que es por fer una altra cosa? Tots els pobles tenen dret a ser lliures. En tot cas els arguments els ha de donar aquell qui negui aquest dret. N’hi ha que diuen que volem anar massa ràpid. Em fa l’efecte que és justament al contrari, que hauríem d’haver construït la República molt abans. Per tant, més que defensar el dret d’autodeterminació vull pensar en el país que desitjo, en el que crec que podríem bastir, el millor país possible, aquell que és capaç de crear les condicions per tal que tots els seus ciutadans i ciutadanes tinguin a l’abast la qualitat de vida que els permeti ser feliços.

I com s’aconsegueix la qualitat de vida? Amb la tecnologia. Les civilitzacions de les quals en coneixem alguna cosa van aconseguir la felicitat dels seus ciutadans amb avenços com el clavegueram, la construcció d’estructures per portar l’aigua lluny dels rius, el desenvolupament de remeis per a les malalties. El coneixement (ciència) i la seva aplicació (tecnologia) proporciona les condicions bàsiques per a la felicitat. La ciència ha fet possible que sectors creixents de població gaudim d’una vida que m’atreviria a qualificar de plàcida en comparació a la de milers de generacions anteriors. I el procés continua, amb els avenços en biotecnologia i biomedicina que han de permetre anar bandejant malalties que encara patim. Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

És obvi que encara som lluny de l’objectiu, com també ho és que ens hi anem apropant. Ara i aquí tenim una oportunitat per construir aquest ideal de país. Tenim un parell de generacions formades en els millors centres de recerca d’arreu del món i unes infraestructures homologables. Tenim talent per seguir avançant i capacitat per generar nova tecnologia. Crec que la República Catalana ha d’adobar i conrear (dedicar recursos) totes aquestes capacitats en tots els àmbits del coneixement. Qui sap on pot acabar brollant el talent i no es pot desaprofitar cap oportunitat. Aconseguir ara i aquí una societat lliure, culta i feliç basada fermament en el coneixement no em sembla impossible, ni tan sols difícil. Què voleu que us digui, crec en els meus conciutadans. Hi he cregut des de petit i els darrers anys de mobilitzacions, amb totes les seves limitacions, m’han refermat en aquesta convicció. I el que em fa creure-hi més és la capacitat dels catalans per acollir i integrar voluntats a un projecte comú: fer el millor país possible, el millor país del món.

Josep Lluís Torres és Professor d’Investigació del CSIC. Ha desenvolupat la seva carrera a diferents Instituts dins del Centre d’Investigació i Desenvolupament, que ara fa 50 anys. Ha estat investigador associat al Salk Institute for Biological Studies i es dedica a l’estudi de la relació entre alimentació i salut. La seva activitat cerca conjugar ciència bàsica, aplicació tecnològica i emprenedoria.

Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política, enyorada des de fa anys en molts dels nostres representants, molt acostumats a conviure amb la corrupció i el clientelisme.

En un escrit anterior, vaig apuntar algunes reflexions generals sobre la meva posició a l’hora de plantejar-me el desig d’una Catalunya independent i fer-ho des del vessant professional com a científic que ha treballat en una institució pública, el CSIC, a qui no em fa cap recança mostrar d’antuvi el meu agraïment.

Ara però, ha arribat l’hora de la veritat amb la convocatòria d’un referèndum perquè la nostra societat voti la seva preferència de futur. La meva opció la tinc clara: votaré SÍ. I ho faré per una confluència de motius racionals i sentimentals, que viuen en harmonia i il·lusió tot esperant l’1 d’octubre. En podria comentar uns quants, segurament coincidents amb els de molts col·legues universitaris i d’institucions públiques i privades de recerca que ja ho han fet. Tanmateix n’escullo un de sol.

Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política, enyorada des de fa anys en molts dels nostres representants, molt acostumats a conviure amb la corrupció i el clientelisme. S’edifiqui sobre uns principis que respectin i facin respectar les normes democràtiques elementals en un clima de llibertat responsable. Proporcioni respostes fora de populismes i demagògies a les urgències socials enquistades des de fa temps. Promogui l’educació a tots els nivells, estimuli els sistemes de valors que se’n deriven i es comprometi a no fer d’aquestes polítiques un ús partidista de curta volada. Es treballi a fons per la pau i la cooperació entre els pobles sense descuidar la garantia de viure en un entorn de seguretat. En definitiva, crec que el triomf del SÍ em donarà aquest dret a exigir i el vull exercir.

Àngel Messeguer i Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Ha treballat sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Votaré SI per poder-nos administrar nosaltres mateixos. Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE.

Tres preguntes em faig. Per què un referèndum d’autodeterminació? Per què votar sí a la independència? Per què ara?

Som un país, una terra, un poble, una història, una llengua, una cultura, una voluntat, una dignitat que ens vesteix com a nació amb tot el dret a decidir sobre el seu futur. Com a majoria dels catalans penso que és inqüestionable que tenim dret al referèndum.

Votaré SI per poder-nos administrar nosaltres mateixos. Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE. El cas dels científics és paradigmàtic. Treballem en xarxa amb col•legues d’arreu, de dins i fora l’estat espanyol, sense cap diferència entre ells. Però alhora competim amb tots ell pels fons de recerca. Nosaltres amb les mans lligades per la manca de suport a la recerca a Espanya. És aquí on rau el desencontre entre la manca de voluntat de l’estat espanyol per promoure la recerca i la manifesta voluntat del govern català i la societat catalana per promoure-la. Aquesta situació va en contra de l’èxit del model català de recerca, de la competitivitat dels seus centres i investigadors, i de la retenció del nostre talent jove que es veu obligat a emigrar. Un nou estat català defensaria la recerca, el coneixement i la cultura com una prioritat..

Ara és el moment, pel llarg camí des de la sentència de l’estatut, humiliant i desastrosa per als catalans.

Jordi Sunyer és Investigador del CREAL i catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la UPF. Autor de recerca de gran impacte sobre l’efecte de les exposicions ambientals durant el desenvolupament dels nens i, en especial, efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu.

Poques vegades un col•lectiu es troba davant una cruïlla tant decisiva, les raons i els sentiments entrecreuats porten a resultats caòtics, el BREXIT n’és un exemple proper. No defugim el debat, donem les nostres raons i escoltem les dels altres per decidir en llibertat l’1 d’Octubre. Que Sepharad aquest cop escolti!

Sovint el meus col•legues d’arreu del mon em pregunten les raons que mouen tants ciutadans de Catalunya cap a posicions independentistes. Molts d’ells argumenten que ja gaudim d’una autonomia prou ampla i que la transició del franquisme a la democràcia va ser modèlica. Obliden les condicions en les que es va fer la transició, no tenen en compte les condicions de contorn, aquelles que en la Física sovint defineixen la solució del problema. L’aparell de l’estat, judicatura, exèrcit, policia era el mateix que en el moment de la dictadura. Malgrat tot, molts varem creure que s’obria una possibilitat i varem apostar fort per la nova constitució. Podia haver anat bé però les forces polítiques que ara s’anomenen constitucionalistes van retorçar tots els mecanismes a fi de que moltes competències quedessin buides o fossin tutelades per l’estat.

El cas de la política científica n’és un exemple: un sistema de beques pre- i post-doctorals centralitzat que fa impossible competir amb igualtat de condicions amb els països més avançats del nostre entorn, unes restriccions absurdes quant a la participació a projectes científics, un finançament de la recerca poc més que ridícul. Dins d’aquest sistema miop sobresurten algunes de les iniciatives dutes a terme a Catalunya al llarg dels anys com ICREA o els centres CERCA que, sense ser òptimes i sovint a costa de penalitzar encara més el magre pressupost de les universitats, han aconseguit atreure talent i situar Catalunya en el mapa de la recerca científica d’alt nivell. Malgrat les enormes retallades de tot tipus, les universitats catalanes destaquen dins el gris panorama de la universitat espanyola. Què no es podria aconseguir si la capacitat de decisió no depengués de ningú més? Vivim un moment únic on potser podem donar un tomb a la història, no només per una millora de la qualitat de la recerca científica generadora de progrés, no només per una previsible millora de l’economia en termes globals sinó, sobretot, per dignitat, per respecte a una llengua i una cultura mil•lenàries. Perquè, parafrasejant Espriu, Sepharad no entén que els homes no poden ser si no són lliures i llibertat implica també decidir el futur com a col•lectiu que vol i pot fer-ho.

Francesc Illas i Riera és Catedràtic de Química Física de la Universitat de Barcelona i Director de l’Institut de Química Teòrica on desenvolupa la seva recerca en al camp de la Ciència de Materials Computacional. Ha rebut la Distinció de la Generalitat per a la Promoció de la Recerca Universitària el 2001 i la distinció ICREA Acadèmia els anys 2009 i 2015. L’any 2004 va rebre el premi Bruker de Química Física concedit per la Reial Societat Espanyola de Química i el 2009 va ser escollit membre de la European Academy of Sciences.

La gran mobilització i il·lusió que ens ha dut fins al referèndum de l’1 d’octubre ha de fer possible donar una patada definitiva a l’estat que tenim en contra nostra i crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos.

Els científics som ben conscients, sobretot els que hem treballat en temes ambientals, que el desenvolupament actual de la societat a escala mundial ens està duent a una situació insostenible. Els recursos naturals, i amb especial cruesa els energètics, s’estan explotant com si fossin il·limitats. Molts estudis ens avisen que en diversos aspectes ens estem acostant al col·lapse, i alguns experts, fins i tot de corporacions petrolieres, expliquen que estem arribant (o potser ja hem arribat) al punt màxim de producció mundial de petroli i entrem en una davallada irreversible. Això vol dir que el sistema econòmic actual, basat en un creixement ininterromput, està condemnat al fracàs a un termini no gaire llunyà. La forma de vida que sembla que hem triat, i que en moltes regions del món encara estan intentant àvidament d’assolir, no té futur. Podem donar-hi les voltes que vulguem, però si som rigorosos en l’anàlisi de la realitat no podem evitar aquesta conclusió.

Quines alternatives tenim? És important tenir en compte que aquesta situació es produeix en un context on el poder econòmic i financer ha arribat a un estadi de domini casi total: dicta les seves lleis, o al menys exerceix la seva voluntat, amb ben poques excepcions, per sobre del poder polític que en democràcia hauria de defensar els interessos de tota la població. I quan aquest poder polític està tant corcat com és el cas de l’estat espanyol, ja ni tan sols intenta oposar-se a l’acció de les elits dominadores i fins i tot els facilita la feina, amb una legislació que les afavoreix i un nivell d’impunitat i corrupció tan grans que fa difícil distingir on acaben alguns òrgans de l’estat i on comencen els grups que directament treballen per al seu benefici particular.

Si volem intentar aturar la marxa accelerada cap a una societat sense futur hem d’actuar amb urgència en tots els fronts que estiguin al nostre abast, molt especialment a nivell pròxim impulsant comportaments socials i exercint formes de gestió que permetin aturar l’espoliació i el malbaratament de recursos. És una tasca enorme que només pot tenir èxit amb la implicació d’una gran part de la població, que vegi que entre tots podem crear les condicions per parar els peus als especuladors i aprofitats i posar l’administració de l’estat al servei de tots els ciutadans.

I és evident que a Catalunya tenim ara una oportunitat única. La gran mobilització i il·lusió que ens ha dut fins al referèndum de l’1 d’octubre ha de fer possible donar una patada definitiva a l’estat que tenim en contra nostra i crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos. És l’única manera de poder-ho fer, no pas com proposen aquells que tenen unes prioritats impossibles i volen fer creure que es pot canviar la societat dins l’actual marc autonòmic escanyat de la monarquia espanyola.

Jordi Font és físic oceanògraf. Professor d’Investigació del CSIC jubilat (Institut de Ciències del Mar). Investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea. Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica. Fins 2010 presidí el Comitè de Física i Clima de l’Oceà de la Comissió Internacional per a l’Exploració Científica de la Mediterrània..