Categoria: General

El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions malgrat la política de judicialització, inhabilitacions, previsibles condemnes de presó, aplicacions totals o parcials dels articles coactius de la Constitució, etc.

A la vida pràctica hi ha problemes que tenen solució (o solucions) i altres que no en tenen. L’àmbit polític de les democràcies no és diferent. Alguns problemes tenen solucions estables i altres no. Aquesta dualitat pot combinar-se amb la voluntat o no dels actors implicats en minimitzar els problemes, tinguin o no solució. Així, ens trobem amb quatre tipus de situacions: a) problemes amb solucions estables i voluntat de minimitzar-los, b) problemes amb solucions estables però sense voluntat de minimitzar-los, c) problemes sense solució però amb voluntat de minimitzar-los, i d) problemes sense solució ni voluntat de minimitzar-los.

En quina d’aquestes situacions es troba el contenciós Catalunya-Estat espanyol?. D’entrada, no és cert que no hi hagi solucions. La política comparada ofereix un ventall de tècniques d’organització territorial -confederals, federal-plurinacionals, consociacionals, regles de secessió, etc- d’acomodació de democràcies plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Regne Unit). Donada la repetida manca de voluntat del poder central de minimitzar el problema, crec que estem davant de la situació b).

Aquesta minimització vindria associada a unes “terceres vies solvents”. Tanmateix, la pràctica mostra que no resulten possibles (a diferencia d’altres democràcies). Per què això és així?. No hi ha una única causa, sinó vàries. Una d’elles és la contraposició entre dues cultures polítiques, una de caire estatalista i unitarista davant d’una altra més societària i confederal, refractària als impulsos homogeneïtzadors i centralitzadors de la primera.

Una condició necessària per trobar solucions factibles és saber definir be el problema. És a dir, en primer lloc, caracteritzar-lo sense eufemismes ni distorsions; en segon lloc, establir quina és la seva qüestió bàsica; i, en tercer lloc, saber on es troben les solucions. És fàcil veure que aquí no es dona cap d’aquests tres components.

Els partits espanyols de dretes (PP i C’s) no tenen interès ni tan sols en plantejar el problema nacional/territorial espanyol, i encara menys de buscar una solució solvent. Entre altres raons, la seva cultura política els hi ho impedeix. El pluralisme nacional, lingüístic i cultural els hi ve gran, el viuen com una molèstia que tan de bo no existís. Això sí, defensen que els ciutadans de Catalunya segueixin subvencionant un estat que no reconeix el seu pluralisme nacional i que manté uns dèficits fiscal i d’infraestructures escandalosos en termes de política comparada.

Els partits d’esquerra estan atrapats entre dues impossibilitats. D’una banda, la proposta de Podemos d’un referèndum pactat de tipus britànic resulta impossible sense el concurs del PSOE, el qual sempre s’hi ha oposat. D’altra banda, una reforma constitucional que suposés una solució plausible resulta una impossibilitat pràctica: el PSOE no te cap model solvent (la declaració de Granada del 2013 està molt allunyada dels models de federalisme plurinacional). Però fins i tot si el partit socialista es posés a treballar seriosament en el tema –cosa que mai ha fet- i pactés un model d’aquest tipus amb Podemos, això no seria suficient per aprovar una reforma constitucional en el Congrés i el Senat davant de la oposició del PP i C’s.

Les dretes espanyoles no volen una solució i les esquerres, atrapades en una doble impossibilitat, no tenen una solució pràctica que pugui rebre aquest nom. Així, en termes d’unes terceres vies efectives el panorama resulta desolador. La “càrrega de la prova” de que això no és així correspon als seus impulsors, sobretot en termes de continguts. De moment ningú ha ofert res plausible més enllà d’apel·lacions retòriques al “diàleg”, “consens”, o a un “referèndum pactat” que, tal com estan les coses, esdevenen exercicis buits o fins i tot cínics i perversos. Ja no toca gens fer comèdia.

Des de Catalunya tot conspira per procedir a decisions unilaterals (democràtiques, cíviques i pacífiques). El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions malgrat la política de judicialització, inhabilitacions, previsibles condemnes de presó, aplicacions totals o parcials dels articles coactius de la Constitució, etc.

La degradació de l’estat de dret espanyol encara no ha tocat fons. I segons com vagin les coses, el paper fins ara passiu de les institucions europees i internacionals podria revertir-se a mig termini. Però encara queda camí per a que això passi.

Catalunya és un país resilient davant dels constants intents històrics d’assimilació, incloses dues dictadures en el segle XX. Sigui quina sigui l’evolució de la situació actual, el problema de fons romandrà. Per això crec que, malgrat totes les dificultats, ara és el moment de donar el màxim suport al referèndum convocat per la Generalitat. L’estat actuarà. Si el referèndum es pot fer, màxima participació; si no es pot fer, mobilització permanent amb incidència internacional. El partit seguirà. SEGUIREM.

(article publicat a La Vanguardia el 30 de juny de 2017)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.

Si no coneguéssim la trista realitat d’Espanya
-lloc que podria ser esplèndid en altres mans-
seria difícil entendre que any rere any
la resposta de Madrid a tanta gent sigui sempre la mateixa:
el menyspreu, l’arrogància, la prepotència,
l’insult, la mentida i l’amenaça.
I cap ni una solució a cap ni un dels problemes
que any rere any es perpetuen, s’enquisten i s’agreugen!.

Això és el que fa perdre autoritat a les lleis
i desacredita els tribunals que les interpreten
-el desastre d’un tribunal constitucional
degradat a instrument servil del centralisme-:
la mala voluntat, l’autoritarisme agressiu,
el nacionalisme excloent, la rapacitat sense límit,
la falta de cap ganes d’escoltar ni de comprendre.

Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.

Un any més hi anirem, un any més ens insultaran,
menystindran i amenaçaran.
No cal esperar-ne res: com en l ‘infern del Dant
en l’Espanya d’avui no ens hi cap l’esperança.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil. Només la independència, entesa com l’articulació d’un estat propi, assegura la llibertat de les persones i el manteniment d’una tradició cultural, social i lingüística.

La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil. Només la independència, entesa com l’articulació d’un estat propi, assegura la llibertat de les persones i el manteniment d’una tradició cultural, social i lingüística.

La ciència no pot donar l’esquena a la reivindicació de la llibertat i la igualtat. Tampoc no pot esgrimir l’argument de la interdependència amb les falses exigències de la internacionalitat i la globalitat. La independència dels territoris de llengua catalana no afebleix ni la ciència present ni la futura, ans enforteix i estimula els intercanvis i contactes on es desenvolupen les condicions de col.laboració i de competència entre els investigadors.

Jordi Redondo és Catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de València. Autor de manuals universitaris per als estudiants de filologia grega en matèria de religió i mitologia; teoria i història literària; i sintaxi. Impulsor a la Universitat de València dels estudis de religió, des de l’any 1996, i de recepció de la literatura, des del 2005.

Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baïonetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.

Als historiadors ens agrada recordar que en política parlem de ‘dretes’ i ‘esquerres’ per un accident topogràfic— on van seure, l’any 1789 en els Estats Generals francesos, els partidaris de respectar el veto de Lluís XVI a una assemblea constituent (a la dreta del President) i els partidaris d’ignorar-lo (a l’esquerra).

Amb els anys, dretes i esquerres van agafar significat en el marc de la industrialització i les lluites obreres. En el segle XIX els polítics d’esquerres es van identificar amb el progrés social per a les classes baixes, amb la laïcitat davant l’integrisme catòlic, i es van apropiar de l’etiqueta “progressistes”. Després de 1945 els partits “progressistes” van gaudir del poder a molts països durant molts anys, sense fer gaire res que no fessin també els partits de dretes. I quan arriba el neoliberalisme de Thatcher, Bush i Sarkozy, i llurs propostes horroroses, què passa? No res. Els “progressistes” de França, d’Espanya, de Grècia, d’arreu, no tenien ni una p… idea al cap — en pilotes es queden, com el rei de la faula.

Brandant amb desvergonyiment la seva vacuïtat moral, els “progressistes” locals del PSOE i d’ICV, i alguns “comuns” (no molts), ara diuen que la unitat d’Espanya i de la classe obrera espanyola està per sobre de la democràcia. Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baionetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.

La independència hauria de servir per regenerar políticament el país. Ja n’hi ha prou de polítics com Duran i Lleida, com Iceta, com Coscubiela, que retorcen el significat de les paraules un dia i un altre i un altre, fins que la distància entre els mots i les coses es fa infinita. Son les noves dretes “progressistes”, que demanen regeneració i transparència mentre posen micròfons a La Camarga, i no passa res …

No ataco les seves idees, tan legítimes com les altres. Denuncio la seva demagògia populista, la manera com amaguen que no tenen cap projecte pel país, si no és fer de comparsa “progressista” dins de l’Espanya del PP i C’s i PSOE i l’IBEX. Catalunya podria tenir un sistema polític més honest, més transparent, amb partits polítics més seriosos, més democràtics. Els tindrem, si som capaços de separar-nos del règim hereu del franquisme, si no ens deixem entabanar per les dretes “progressistes”.

Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.

Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics. En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

A principis del segle XX, Santiago Ramón y Cajal es queixava de la poca tradició científica que tenia Espanya i feia una sèrie de propostes per canviar la tendència i afegir-se al carro europeu, que cada cop avançava més ràpid. Cent anys després les coses estan sens dubte millor, però Espanya continua tenint un dèficit important en aquest tema. Moltes de les mancances dels temps de Cajal segueixen ben vigents en l’actualitat, i els seus consells sembla que han estat enterrats i oblidats. Els polítics espanyols no consideren que la ciència sigui prioritària perquè no els aporta prou vots, per això no fan gaire per millorar la situació. Al ciutadà mitjà això ja li va bé, perquè tampoc creu que sigui essencial pel futur del país, gràcies a aquesta manca de respecte per la ciència que al llarg dels segles s’ha incorporat a la cultura nacional. Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics (i comptant Severo Ochoa som generosos, perquè tenia la nacionalitat americana i va fer la major part de la feina important a l’altra banda de l’Atlàntic). En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

Enmig d’aquest clima estructuralment advers, Catalunya es podria considerar un petit oasi. Els esforços de les darreres dècades han esborrat la llarga nit científica del franquisme i han aconseguit que la ciència que es fa actualment sigui competitiva, tant en quantitat com en qualitat. Malgrat les limitacions, i no comptar amb un suport excessiu de l’Estat, els catalans han aconseguit posar al mapa una sèrie de centres i de grups que no tenen res d’envejar als dels països capdavanters. Tot i això, encara queda molta feina a fer. Cal consolidar el que tenim, cal més massa crítica, cal atraure i mantenir nou talent i cal més difusió entre el públic de la bona feina que s’està fent als laboratoris.

Amb un Estat que controla els pressupostos i que ha demostrat que no té les mateixes prioritats, això no és una tasca senzilla. Una Catalunya independent seria lliure per acabar d’implementar la seva política científica sense traves i deixar enrere d’un cop la tradició obscurantista del “¡Que inventen ellos!” que tan mal ha fet a la Península. De la mateixa manera que hem de poder gestionar la sanitat, l’educació, el transport, les forces de l’ordre, etc., ens cal poder aplicar la nostra pròpia política científica en total llibertat. Després de molts anys de trucar a les portes equivocades, l’única manera de fer-ho sembla la independència. Som molts els que creiem que, en tots aquests camps, podem sortir-nos-en millor sols que controlats des de Madrid i que el nou país que es generaria amb la ruptura estaria més d’acord amb les nostres aspiracions i la qualitat de vida acabaria sent més elevada.

Per la nostra història i, sobretot, per la nostra voluntat, ens mereixem l’oportunitat de demostrar-ho. Si més no, de plantejar-nos-ho. Els catalans hem de poder decidir el nostre destí i quins companys de viatge ens interessen més. Si el que tenim ara no ens agrada, hem de poder construir un país millor sense que ens hi posin limitacions. En una societat democràtica, la manera de saber si això és el que realment volem és votant. Encara no he sentit cap argument que contradigui d’una forma raonada una màxima tan essencial. La manera que s’ha triat és el referèndum de l’1-O, i hem de fer tot el possible perquè aquell dia el món sencer senti la nostra veu. Els que vivim a fora no sabem encara si hi podrem participar però molts esperem que aquest octubre farem un pas endavant que ens acabarà portant a un futur millor, un futur on la ciència, per fi, tindrà el lloc que li correspon.

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, científic i escriptor. Dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes del càncer i l’envelliment cel•lular a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on també és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel•lular. Ha publicat una trentena de llibres, entre ells set de divulgació científica, i col•labora regularment a diversos mitjans. www.macip.org

Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors.

El passat diumenge 6 d’agost, durant la celebració de la diada nacional d’Equador al recinte del Fòrum, la sectorial d’immigració de l’ANC va passar una enquesta a 120 catalans d’origen estranger, majoritàriament equatorians. Entre les preguntes vam formular la de “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. De les 102 persones que deien que voldrien anar a votar va haver-n’hi 69 a favor del Si. Ja es força interessant, però la dada que mes em va cridar la atenció, sens dubte, es que la majoria dels enquestats a favor del Si eren persones de entre 31 i 50 anys, que porten mes de 10 anys a Catalunya i que tenen NIF. Especialment les dones: 24 de 27 en aquestes condicions estaven a favor del Sí.

Això es sentit de pertinença. Això es esser pare i sobre tot mare, creure en un projecte per tu i pels teus. Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors. I malgrat tota aquesta confiança, es gent que te la capacitat de percebre que hi ha moltes coses que encara no funcionen com haurien de funcionar, que les oportunitats no arriben per igual a tothom, que encara hi ha massa privilegi i injustícia, que la riquesa que generem es queda pel camí, que el govern de l’estat espanyol viu en una època i un lloc molt distants als que ara necessitem.

Els nous catalans i catalanes, igual que molts d’altres, confiem en el nostre futur. Sabem que podem arribar molt mes lluny d’on som ara: un futur de treball digne, d’igualtat d’oportunitats, de diversitat i acollida, d’educació i valors morals. Un país amb un govern proper i sensible a les necessitats de la gent, un govern al que puguem exigir totes les seves responsabilitats. Un país que porti com a bandera la justícia social i l’educació, que tingui el respecte a la gent i a la natura com a primeres prioritats, un país on els fills creixin amb els valors de la tendresa i la confiança, un país de persones per a persones. Un país orgullós de si mateix, que no tingui por a ser diferent, a ser sensible, un país agermanat amb els països veïns però d’igual a igual, no maltractat i explotat.

Les dones que van néixer a l’Equador i que treballen a Catalunya des de fa 15 o 20 anys ho tenen molt clar. Elles tenen aquesta intuïció de mares, aquest sentit de pertinença que et fa tenir cura d’allò que estimes, creure en tu i els teus, sentir que sí que pots. Pertanyen a Catalunya i saben que Catalunya pot arribar molt lluny, que els seus fills i filles catalanes creixeran ben preparats i plens d’oportunitats, valents i sensibles alhora, amb confiança i germanor. Ara toca que tots ens ho creguem.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent.

Tot i que Catalunya se situa entre les regions europees que millors resultats obtenen en recerca, universitats i centres de recerca competitius i elevada capacitat de captar talent, hi ha alguns aspectes en els que no hem aconseguit els resultats que voldríem.

En aquest moment Catalunya disposa de 1.649 grups de recerca avaluats, 1.361 són consolidats i 288 emergents. Les 2/3 parts universitaris. Gràcies a la seva competitivitat, Catalunya capta de l’Estat un volum gran de recursos si els comparem amb els que rebria tenint en compte criteris de població. En retorn en el programa europeu Horitzó 2020 (dades de maig 2017), Espanya estava en el 4t lloc i els recursos captats per Catalunya el 28,5% del total espanyol. Un 25% empreses, cosa que no està gaire bé si es considera que la mitjana europea supera el 40%. Els resultats en conjunt no són prou satisfactoris si tenim en compte la poca participació empresarial i el mal lloc de Catalunya entre les regions innovadores.

Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent. No tenim una política de recanvi de professorat, en conjunt envellit i amb capacitats diferents de quan s’està en el pic de la productivitat. Les idees polítiques sobre la recerca són bastant bones, no així els recursos. Els recursos que avui està dedicant Catalunya a R+D+i són relativament escassos si ens comparem amb els països capdavanters.

Mereix un suspens la creació d’un sistema potent de connexió de projectes a l’empresa i les incubadores. Les idees hi són, els recursos no. Catalunya mereix que el seu sistema de R+D+i completi les seves capacitats i sigui capaç de convertir coneixement en riquesa per als ciutadans. La recerca que fem, bona i en alguns casos excel•lent, aporta poca riquesa i benestar als ciutadans. Ho podem aconseguir fàcilment si som capaços de dissenyar sense interferències exteriors les nostres polítiques de recerca i d’innovació, però també hem de ser capaços de disposar de tots els nostres recursos i d’establir les prioritats. Com a país dependent mai no ho aconseguirem. La independència ens permetrà aconseguir-ho i retornar a la societat el que la societat ens ha donat.

Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. Ha estat director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.

Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una.

Aquesta exigència ha de recaure també, i de forma molt clara, en el sector públic. Volem un país nou no per imitar i continuar els defectes d’aquell de qui ens volem lliurar, sinó per innovar també en política i manera de fer les coses. Catalunya ha de poder demostrar la capacitat de gestionar els recursos dels seus ciutadans amb honradesa i eficàcia. I els seus governants han de tenir la valentia de fer front als reptes no només de l’endemà, que n’hi ha de molt importants, més sabent d’on venim, sinó als que ajudaran a configurar un país de futur en un món tan competitiu i ampli com el que tenim al davant. En el camp de la recerca, ser valents per definir polítiques a anys vista, que no depenguin del govern de torn i de les seves ambicions partidistes i menudes, i on hi entrin les d’una educació secundària i superior de qualitat. L’increment en la inversió respecte al PIB ha d’anar paral•lela a la d’educació. El país necessitarà gent formada en els coneixements bàsics i en les tecnologies més modernes que hi donen suport. Aquesta gent ha de rebre la formació, sigui dins de les fronteres o millor fora d’elles, que els faci madurar i excel•lir com a investigadors, per després poder tenir a l’abast un sistema de recerca i desenvolupament, d’àmbit públic i privat, que aprofiti el que s’ha invertit en ells i on puguin desenvolupar les capacitats adquirides, amb els controls d’exigència imprescindibles. L’educació de la societat ha d’incloure també la informació necessària perquè aquesta societat sigui conscient de la riquesa i de l’aposta que representa un sistema sòlid de recerca i desenvolupament, i n’assumeixi l’exigència als polítics que la representin.

Finalment, el sistema de creació i difusió del coneixement no pot defugir el plantejament dels organismes encarregats principalment de portar-lo a terme: universitats i centres de recerca. Un país petit com Catalunya, per poderós que sigui o pretengui ser, no pot pretendre que a totes les seves institucions universitàries i als centres de recerca, públics i privats, s’investigui de tot. Els recursos són limitats, ho seran, per independents que siguem, i Catalunya, per la seva situació social i econòmica, tindrà unes prioritats a curt i mig termini. Llavors, el sistema de recerca i desenvolupament, si vol comptar amb el suport popular que li cal i que forçaria als polítics i gestors a fer-ne cas, a més de fer una recerca de qualitat contrastada a nivell internacional, no ha de viure d’esquena a aquelles prioritats, i ha de saber conjugar una cosa amb l’altra.

Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una. Aquesta determinació serà indispensable per afrontar els reptes i saber eliminar els obstacles que rutines, corrupteles i incompetències posaran, com han fet tradicionalment en aquest i altres àmbits. La il•lusió en un projecte com el que tenim entre mans no ens ha de mantenir únicament als núvols, sinó que caldran els peus ben posats a terra i actuar en conseqüència. Que l’empresa s’ho val.

(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)

Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

El país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons.

Quan un país es planteja com afrontar el seu futur en ple segle XXI, i més encara si hi ha la tasca -il•lusionant i complexa- de construir un país nou, independent, cal posar sobre la taula un ventall ampli de qüestions i inquietuds d’ordre social i econòmic. I si s’actua amb prou intel•ligència política, aquestes qüestions no s’han de veure només com a resultat d’actuacions a curt termini, necessàries, sinó també com a oportunitats per posar sobre la taula iniciatives que contribueixin a consolidar el futur benestar general. En aquest context, la recerca, entesa com una eina per crear nous coneixements que trobin aplicacions per millorar la qualitat de vida de la societat i obrin vies de desenvolupament econòmic sostenible, és una de les oportunitats i cal aprofitar-la. Una recerca de qualitat no tan sols proporciona prestigi al país que li dóna suport, sinó que permet aprofitar-ne els seus fruits a través del teixit econòmic i social del seu entorn.

Per aprofitar aquesta oportunitat la societat catalana n’ha d’estar convençuda, tot i que el camí per assolir els objectius desitjats tingui encara un recorregut llarg. En proporció a la seva població, les dificultats de pressupost i els entrebancs administratius viscuts, és indiscutible que la qualitat de la investigació feta a Catalunya és de nivell europeu en molts camps, a desgrat de l’obligació d’augmentar el percentatge del PIB que hi dedica fins arribar als nivells dels països europeus amb els quals Catalunya s’emmiralla. Un dels exemples és el camp biomèdic, en què l’excel•lència assolida ens pot fer sentir orgullosos.

Amb tot, també hi ha punts foscos. Un dels més importants és la falta de convicció del sector privat per convertir-se en un motor del sistema de recerca i desenvolupament. En aquest context, el país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons. L’exigència per part de la societat perquè es faci un ús adequat dels seus impostos hauria incloure l’àmbit dels diners posats en recerca i el profit que en treu el país.

(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)

Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

A l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.

Al 2018 la Unió Europea posarà en marxa un espai únic de patents que permetrà a les empreses patentar a vint-i-sis dels vint-i-vuit estats de la UE de manera molt més ràpida i a un cost molt menor del que té ara. Els dos estats que falten són Croàcia –que quan la UE va posar en marxa el mecanisme encara no n’era membre- i Espanya, que no només no hi vol participar sinó que va portar el Consell Europeu als tribunals per intentar prohibir aquesta iniciativa.

La història ve de lluny. Fins ara les patents es registren país a país, així que per patentar a tota la UE cal presentar sol·licituds a tots els seus països. Un a un. A cada país els tràmits s’han de fer amb el seu idioma oficial (que, en algun cas, són més d’un), així que no només és un procés lent i enrevessat sinó també molt costós, i les nombroses traduccions en són en bona part responsables. Patentar al conjunt de la UE és uns 10 cops més car que fer-ho als EUA o al Japó.

La UE és conscient que aquest sistema llastra la competitivitat de les seves empreses, i per solucionar-ho fa dècades que va intentar simplificar-ho establint un procedint únic per a tota la UE que en reduís temps i cost. Tot passa per fer una única sol·licitud i reduir els idiomes de treball al màxim, i la seva proposta va ser limitar-ho als tres idiomes oficials de l’Agència Europea de Patents: l’anglès, l’alemany i el francès. Sembla lògic, oi?

Doncs vet aquí que dos països, Espanya i Itàlia, s’hi van oposar. Ambdós pel mateix motiu: l’idioma. Espanya volia incloure el castellà com a idioma de treball, i Itàlia l’italià. La UE s’hi va negar. Les negociacions es van estancar durant anys, fins que, al 2010, la UE va decidir tirar pel dret i acollir-se a un mecanisme extraordinari (la cooperació reforçada) per crear aquest espai. Formalment, no és la UE qui crea l’espai sinó que són els països qui, a títol individual, s’hi adhereixen. Un cop la Comissió, (al desembre del 2010), el Parlament Europeu (febrer 2011) i el Consell de Competitivitat (març 2011) li van donar el vistiplau, Espanya i Itàlia van interposar una demanda contra el Consell Europeu, i van demanar al Tribunal de Justícia de la UE que declarés il·legal l’espai europeu de patents.

L’abril del 2013 el Tribunal de Justícia de la UE va emetre la seva sentència: va donar la raó al Consell Europeu i va condemnar Espanya i Itàlia a pagar les despeses judicials del procés. Després d’aquesta sentència, Itàlia va decidir incorporar-se a l’espai europeu de patents. Espanya continua negant-s’hi mentre el castellà no en sigui idioma oficial.

Una dada final: a l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.

PS Malauradament, aquest post també s’hauria pogut titular “¡Que inventen ellos! (encara)”.

Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.