Categoria: General

Votem Sí, pel progrés eficaç i solidari de Catalunya

Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral·lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària.

JMiralda.jpg
Jordi Miralda

Catalunya ha anat prenent consciència de la necessitat de prendre el control del seu propi rumb, després de la flagrant violació de la Constitució Espanyola comesa pel Tribunal Constitucional en modificar arbitràriament l’Estatut de Catalunya sense sotmetre’l de nou a referèndum (article 152.2). Aquesta presa de consciència culmina després d’un procés de 7 anys en el referèndum de l’1 d’octubre, un temps raonable per madurar decisions havent comprovat l’absència d’alternatives dins d’Espanya a la simple claudicació als interessos centralitzadors de les elits de l’estat espanyol actual.

Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral·lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària. La solidaritat no és possible sense transparència i sense retiment de comptes per part de qui la rep, i la millor forma d’exercir-la és com a estat independent. L’eficàcia no és possible dins d’un sistema corrupte, i mentre no generem l’oportunitat i esperança decrear un sistema millor. Catalunya ja ha demostrat en la recerca que pot generar iniciatives que funcionen millor que les infrastructures tradicionals espanyoles.

Però com deia Ovidi Montllor, ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer. I per això és necessari vèncer el pessimisme insensat i conformista de creure que la República Catalana no podria millorar res de les coses que no funcionen bé a Espanya. I per això ara volem votar Sí a la independència.

Dr. Jordi Miralda és professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos, UB.

Would Catalonia be accepted in the EU after its independence?

If, in spite of the authoritarian opposition of the Spanish Government, Catalonia wins independence by democratic methods and without violence, it would be a lesson of democracy for Europe and the World.

mario-ezquerra.jpg
Mario Ezquerra

The question could hardly be raised. The question is not how Catalonia joins the EU, but if it is possible to EXPEL Catalonia from the EU, since, as a part of Spain, Catalonia is currently within the EU (including EU citizenship). So there are two possibilities:

1. Catalonia makes a declaration of independence that is not recognized by Spain. Thus, at this moment Catalonia would still be part of the EU. Regardless of the political tension due to Catalonia’s acts of sovereignty, and the police or legal repression that Catalans might suffer from the Spanish state.

2. Spain recognizes the new situation. This is when the issue of whether Catalonia should be part of the EU or not would be raised. But AT THAT VERY MOMENT Catalonia would be part of the EU, so the question would be “should it be expelled?” First of all, many and unclear legal considerations should be taken into account, which it would probably take years to sort out. Furthermore, would anyone benefit from expelling Catalonia from the EU? Since:

* It would harm Spain itself (70% of Spanish exportations reach the EU through Catalonia).

* For this very same reason, it would damage the overall EU economy. It is also worth pointing out that the EU would lose the most developed region within Spain in many aspects, such as industrial and scientific performance. Though Catalonia has capacity enough to hurt both Spain and the EU, it does not want to do so, and Catalans are enthusiastic supporters of EU.

* After Brexit, the last thing EU should want is seeing more countries leaving the EU.

If, in spite of the authoritarian opposition of the Spanish Government, Catalonia wins independence by democratic methods and without violence, it would be a democratic lesson for Europe and for the world. Democracy should not scare us in any way. The international laws of self-determination are mandatory for all countries that have signed them, such as Spain. Self-determination of all nations, not just colonies.

Are there other EU regions that could demand the same as Catalonia? Maybe, History is dialectical and we must accept political changes, provided they are democratic. But let’s keep in mind that other States may not be as politically blind as Spain, which has practically left independence as the only option Catalonia has. For the EU, the real danger is not Catalonia, but the fanatic nationalism of Spain. When the crash between both Governments occurs, the EU will have to choose whether supporting democracy or authoritarianism.

Mario Ezquerra és investigador del Programa Miguel Servet del ISCIII a l’IDIBAPS.

Les beques universitàries a l’Imperi Galàctic

Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).

quim_bosch.jpg
Joaquim Bosch

Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.

Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.

QuimBoschJul14.jpg
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.

(To be continued)

Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Reobertura del bloc: científics davant l’1-O

Tornem a obrir el blog “els científics, per la independència”

24 de juliol de 2017

Tornem a obrir el blog “els científics, per la independència” que vàrem engegar durant la campanya del 27-S. A pocs mesos de l’ú d’octubre de 2017 ens trobem en una situació aparentment similar a la de les eleccions del 27 de setembre de 2015, però el desenllaç en aquest cas pot ser definitiu.

Per tal que aquest es resolgui a favor de la independència de Catalunya cal un esforç de tots. També el nostre, els dels científics, els quals ens trobem, justificadament o no, entre els col·lectius mes respectats pels nostres ciutadans.

Com en l’edició anterior, us demanem la vostra col.laboracio en forma d’ entrades curtes per al blog (dues-centes, tres-centes.., no més de cinc-centes paraules) on exposeu les vostres raons a favor de la independència de Catalunya.

Feu arribar aquesta invitació als vostres col·legues, incloent-hi -aquesta vegada, també- estudiants i personal d’administració i serveis. Si us plau, envieu les vostres contribucions a contacte@cientificsperlaindependencia.cat.

Demostrem que no tenim por. Que, si cal, desobeirem. I que votarem SÍ l’1-O!

Cordialment,

Marta Alegret,
Montse Daban
Jordi Font
Roderic Guigó

En nom de “els científics, per la independència”

Marta Alegret  és llicenciada en Farmàcia
i Doctora en Farmàcia. És professora titular de Farmacologia a la Universitat de Barcelona.
Montse Daban és llicenciada en Biologia i Doctora en Biologia Molecular Estructural. És assessora i responsable de relacions internacionals a la Secretaria d’Universitats i Recerca (Generalitat de Catalunya).
Jordi Font és llicenciat en Ciències Físiques i Doctor en Física. Ha estat Professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona.
Roderic Guigó és llicenciat en Biologia i Doctor en Bioestadística. És Group Leader al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona (CRG) i professor de Bioinformàtica a la Universitat Pompeu Fabra.

Necessitem un marc de llibertat i progrés: Un país nou

L’Estat espanyol ha estat una rèmora per poder avançar en l’àmbit social, econòmic, científic i cultural. L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’stat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.

Xavier_Estivill.jpg
Xavier Estivill

Espanya no ha viscut cap revolució que sacsegés la societat i les seves estructures. Catalunya sí que les ha viscut aquestes revolucions perquè un cop i un altre hem tingut un estat que ha oprimit i castigat la gosadia de la nostra gent de voler ser. Aquesta és una gran diferència entre nosaltres i ells. Els hi caldrà una revolució per deixar el caciquisme de parlament, funcionariat i judicatura. Segurament, la nostra independència els farà millorar les seves estructures de govern. Ens interessa tenir uns bons veïns. Ens importa que també siguin feliços. Segur que ho seran molt més quan nosaltres siguem el que volem ser sense vassallatges ni prebendes. Gairebé tot el que tenim en recerca a Catalunya s’ha aconseguit per la tossuderia de voler desenvolupar les nostres capacitats aquí, i no haver de fer-ho sotmesos a la capital d’un Estat on segueixen invertint com i on volen.

En aquests anys de dificultats econòmiques, la manca de visió de futur en recerca s’ha materialitzat sobretot en els molts investigadors que no treballen als principals centres de recerca. Ells han sofert més que ningú l’efecte de retrocedir en el suport a la recerca i el desenvolupament. La república catalana no deixarà que passi això. Hem de construir un país que estigui basat en l’educació, la cultura la ciència i el progrés, pel bé de tots cada un dels ciutadans i ciutadanes. No fallarem. Tenim la sort que podem recomençar amb tot el que sabem, amb tot el que hem après del que no hem de fer i del que ens cal fer per construir un nou país. No defallirem!

Xavier Estivill és metge i investigador de Salut de la Dona Dexeus (Barcelona) i de Sidra Medical Research Center (Doha).

El pla hidrològic de l’Ebre i la política de l’aigua a Catalunya

La independència és una gran oportunitat per impulsar una nova política de l’aigua a Catalunya

Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.

Francesc Villarroya
Carles Ibáñez (IRTA)

Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.

Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.

Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.

En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).

Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!

Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Una gran oportunitat per a una nova cultura de l’aigua

EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA

Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.

Francesc Villarroya
Carles Ibáñez (IRTA)

Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.

Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.

Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.

En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).

Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!

Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Perseverem

Perseverem perquè el nostre desànim és la seva victòria

guigo_2.jpg
Roderic Guigó (CRG, UPF)

Si hi ha una virtut que compartim els científics, aquesta és la perseverança: la capacitat de sobreposar-nos a la decepció. Tots sabem de l’article rebutjat un cop i un altre, de l’experiment del qual canviem les condicions dotzenes de vegades i no acaba de funcionar, de la intuïció que, després de mesos, encara no hem estat capaços convertir en demostració. Però nosaltres hi tornem: refem l’article i l’enviem a una altra revista, repetim l’experiment, intentem una nova aproximació a la demostració.

Sembla que el nostre país és ara també en un estat de desànim i decepció. La idea de la independència va generar una onada d’il·lusió col·lectiva sense precedents recents, no només al nostre país, sinó entre els països del nostre entorn. Aquella il·lusió ha esdevingut, sense saber ben bé perquè, desorientació, confusió, desconcert… És per això que tornem “els científics per la independència”. Els científics ens trobem, justificadament o no, entre els col·lectius més respectats pels nostres conciutadans (segons es desprèn de les enquestes del CEO). I és al seu servei que podem posar la nostra capacitat per sobreposar-nos a la decepció.

Reobrim el blog i us demanem la vostra participació. Envieu les vostres contribucions a cientificsperlaindependencia@gmail.com.
El blog no és un àmbit de debat entre partidaris i detractors de la independència. L’objectiu del blog és aportar arguments, dades, idees… per convèncer els nostres conciutadans de què la independència és la millor opció per al nostre país, i també fer propostes de com volem que sigui el nou estat.

La primera edició del blog va servir, sobre tot, per articular la nostra comunitat a favor d’aquesta idea. Vàrem ser molts els qui vàrem contribuir de manera totalment desinteressada, robant hores a la nostra feina, a la nostra família o al temps lliure. Pensem que si continuem enriquint-lo amb articles i idees, el blog pot arribar a tenir un impacte també fora de la nostra comunitat. Finalment, és possible que la independència de Catalunya es decideixi per pocs vots. Només cal esgarrapar-ne alguns. I nosaltres potser hi podem contribuir. Som en un moment baix. Ens cal aixecar-nos i tornar-hi. Perquè el nostre desànim és la seva victòria.

Roderic Guigó i Serra és coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant.

Contra la querella al 9N

DJou.jpg
David Jou


Ara ho volen portar a judici:
l’orgull ferit de l’autoritarisme incivil,
l’arrogància centralista i dogmàtica,
la lletra morta de lleis degradades:
quina absurditat,
quina indignitat!

 


No hi va haver ni un vidre trencat,
ni un desordre,
cap altra coacció que les de Madrid.
Hi va haver urnes, paraules, il·lusió, voluntat,
organització, eficàcia, la suma de veus lliures
que fan la veu i l’ànima d’un poble,
i qui va voler quedar-se a casa
-qui no hi va creure, qui hi va estar contra-
s’hi va quedar:
llibertat per a tots i pau per a tots:
una cosa anomenada democràcia,
que cabia a Espanya i on hi cabíem tots.


I ara ho volen portar a judici:
l’orgull ferit de l’autoritarisme incivil,
l’arrogància centralista i dogmàtica,
la lletra morta de lleis degradades:
quina absurditat, quina indignitat!


Haver de suportar un Estat sempre en contra:
aquesta inseguretat jurídica,
aquesta falta de reconeixement,
el pertinaç drenatge d’oportunitats
materials i espirituals:
això és el que fa tan clara
la necessitat urgent d’independència.

Homenatge a tos els qui ho van fer possible:
des del President al darrer voluntari,
gratitud pel seu coratge, per la seva feina,
per tota la delicada arquitectura legal,
per l’alta exigència cívica i moral,
per tota la intensitat de vida que van posar
per fer més intensa la veu de la nostra vida.

David Jou (Sitges, 1953) és professor de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament a la seva tasca científica (sis llibres i 240 articles de recerca), Jou ha publicat 25 llibres de poesia (en català) i 10 obres d’assaig (sobre cosmologia, mecànica quàntica, neurobiologia, matèria i materialisme, temps, ciència i religió).

Com a reflexió final

Davant les eleccions del 27 de setembre, i del fet que poden esdevenir trascendentals pel futur del nostre país, aquest bloc ha volgut donar veu als cientifics que treballen a Catalunya.

Molts de nosaltres veiem la independencia de Catalunya com una oportunitat per donar un impuls al desenvolupament cientific i tecnologic en el nostre pais (que és el motor, en darrer terme, del desenvolupament econòmic i social).

Per tant, us demanem explicítament el vot per les candidatures de Junts pel Si  o la CUP.

Volem acabar aquest blog amb un recull de frases breus dels cientifics que han col.laborat totes aquestes setmanes amb nosaltres, les seves respostes a la pregunta de “per què, la independència?”:

Miquel A. Arnedo
Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.

Jaume Baguñà
Quan els drets d’una nació no es respecten, és legítim (malgrat ESP digui il·legal) defensar-los aspirant a la independència

Jaume Bertranpetit
L’impacte de la independència sobre la recerca no serà molt gran perquè de fet tenim ja moltes estructures d’estat

Quim Bosch
Un Estat per fer les coses d’una altra manera. Per una política científica que premiï l’excel·lència, sense quotes territorials @quimbosch”

Joaquim Bruna
Per construir la Catalunya del segle XXI, al servei de la seva gent i la seva cultura

Javier del Campo
Vull un nou país per anar més lluny, un estat construït entre tots sobre les espatlles de gegants (J. del Campo)

Enric Canela
Només la independència ens permetrà assolir un estat de benestar socialment just i competitiu en la societat del coneixement

Pere-Joan Cardona
La por és un sentiment irracional davant el desconegut. Fa 20 anys que treballo en tuberculosi i puc entendre que aquesta malaltia generi aquesta emoció donat que cada any provoca 1,5 milions de morts. Però la Independència de Catalunya? Jo crec que tenim prou informació i evidència per assegurar-ne la viabilitat. Per això, el 27 de setembre vota Llibertat, lluita pels teus somnis !!!!

Margarida Casadevall
Com a científica haig d’ignorar les fronteres; com a catalana haig de preservar la meva herència cultural i defensar el meu sentiment de pertinença a un poble”.

Alícia Casals
Comencem un país nou amb l’esperança de fer un país millor, i si ho sabem fer be, ser un model per al món.

Albert Cirera
Per un país que premiï l’excel•lència en el coneixement i la recerca per sobre de l’afinitat política.

Montse Daban
Ni tan sols es tracta de més diners, sinó de poder fer les coses d’acord a un model que s’ha mostrat molt millor que l’espanyol, més raonable.

Pilar Dellunde
Construïm alfabets de futur. Per un estat on la recerca sigui una prioritat per avançar cap a una societat justa, culta i lliure.

Jorge Diogène
Desitjo la independència de Catalunya per finançar correctament la recerca des de la base i donar-li un lloc protagonista i no secundari.

Josep Domingo Ferrer
Els catalans tenim el dret i el deure de governar-nos d’una bona vegada segons els nostres propis interessos, i no segons els interessos d’altres”.

Xavier Estivill
Espanya es un pes que no podem arrossegar mes! Algun dia Espanya s’adonarà del gran valor de la seva nova relació amb Catalunya!.

Mario Ezquerra
Per un Estat en el que la capital estigui al servei del país, i no el país al servei de la capital.

Jordi Font
La independència genera incerteses, però quedar-se dins l’estat espanyol encara en genera moltes més. És una qüestió de supervivència.

Jordi Galí
Perquè no hi ha res comparable a la il•lusió de començar un nou projecte.

Roderic Guigó
La independència de Catalunya es el detonant del canvi per fer una Europa millor.

David Jou
Per no haver de gastar més energies i diners pagant un Estat que ens va sempre en contra.

Pol Llonch
Hem engegat aquest camí perquè tenim la ferma convicció que la independència millorarà significativament les nostres condicions de vida, i la dels altres.

Josep M. Martorell
Això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “per què no?”. Veureu què passa.

Gonçal Mayos
La creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il•lusió benefactora el fan molt adequat per reaccionar àgilment, competir internacionalment i garantir un just benestar de la població.

Jordi Miralda
La independència és la conseqüència natural d’un estat espanyol que actua contra l’interès cultural, econòmic i social de Catalunya.

Arcadi Navarro
Per poder arribar a la línia de sortida.

Josep Lluís Pelegrí
Son temps de canvi, temps per emprendre plegats el camí d’un nou país, on la prioritat siguin les persones.

Juli Pujade i Villar
El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda.

Joan Ramon Resina
L’espanyolitat és històricament recessiva i perd sentit a gran velocitat. Quan les coses deixen de significar, esdevenen falses i sols s’aguanten amb violència. La catalanitat té l’autenticitat de les coses viscudes, no imaginades. Segrestada durant segles, ha de retrobar la llibertat per tornar a casa.

Lluís Ribas de Pouplana
Perquè per poder obrir-nos al mon primer hem de tenir les claus de les portes.

Mònica Roca
Autogovern per decidir què en fem dels nostres pressupostos, i sobretot de les nostres idees (recerca), ideologies (justícia social) i il•lusions (solidaritat).

Miquel A. Rodriguez
Per la dignitat, la justícia i la llibertat dels que ara hi som, dels que van ser-hi i dels que vindran.

Joan Solà Peracaula
És una qüestió d’ésser, de dignitat, i sobretot també de respecte. Respecte per la nostra llengua i cultura, i per la llibertat de fer i de progressar. Si ens haguéssim sentit respectats al llarg d’aquests tres-cents anys, probablement no ens hauríem sentit motivats a voler fer aquest pas.

Miquel Solà
Catalunya ha de tenir un Estat q li vagi a favor per construir un país amb més oportunitats, més just, més solidari, més pròsper.

Josep M. Solé i Sabater
I ens cal la independència per dignitat, no pot ser que ens insultin l’ahir, l’avui i el demà titllant-nos de feixistes quan la vida dels nostres avis, pares o nosaltres mateixos hem estat víctimes d’aquesta atrocitat ideològica.

Vicenç Torra
L’estat català per tal que els nivells d’inversió en recerca a Catalunya siguin homologables als nivells dels països capdavanters.

Joan Vallés
No suporto pertànyer a un estat que ataca constantment la meva llengua i altres atribucions i decisions del meu poble.

Jordi Villà
Perquè vull que tinguem la capacitat de gestionar els nostres recursos amb transparència, tot potenciant una societat guiada pel coneixement i la justícia social.

Dolors Vinyoles
Els qui se senten torbats pel nostre desig d’independència haurien d’estar disposats a ser una cultura sotmesa i a tenir dirigents forans que no parlessin la seva llengua. Els catalans, això ja no ho podem aguantar més!!.