Hem rebut de part de científics eslovens amics una carta-manifest de 40 intel•lectuals d’aquell país, encapçalats per Kucan Milan Primer President d’Eslovènia després de la seva independència, protestant i demanant la intervenció de la Comunitat Europea per les condemnes als 9 presos polítics catalans.
Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España
¡Tener prisioneros políticos en suelo de la UE es una vergüenza! ¡Es inaceptable que nuestros conciudadanos europeos sean castigados simplemente porque luchan por sus derechos individuales y colectivos a través de medios democráticos sin violencia! Los nueve líderes catalanes que lideraron el voto pacífico y democrático de los catalanes sobre el futuro de la nación catalana han estado en prisión preventiva durante dos años. Varios expertos en derecho de todo el mundo consideran que este es un caso de presos políticos. Incluso de acuerdo con los criterios de la Resolución 1900 de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa de 2012, estos políticos catalanes y líderes de la sociedad civil son presos políticos. Esperamos razonablemente que el Equipo de Investigación Especial de la ONU adopte una posición similar. Después de dos años de prisión preventiva fueron ahora sentenciados a un total de 100 años de prisión.
La crisis en las relaciones Madrid-Barcelona no es sólo una cuestión de política interna de España. Es muy limitado creer que esta crisis puede resolverse mediante represión, intimidación, encarcelamiento e incitación a la hostilidad. La violencia siempre genera nueva violencia. La crisis puede resolverse mediante el diálogo abierto, los medios políticos democráticos, la razón y la responsabilidad de las partes involucradas.
Guardar silencio ante la violación de los derechos de nueve líderes europeos prominentes de Cataluña, y muchos otros que también están siendo perseguidos por participar en el referéndum de 2017, significa asumir la responsabilidad de su destino y derrocar los principios democráticos europeos. No queremos y no podemos estar de acuerdo con eso. Creemos que muchos ciudadanos europeos se unirán a nuestra protesta.
Al mismo tiempo, esperamos que los Parlamentos y Gobiernos europeos, las instituciones de la UE, el Parlamento Europeo, la Comisión y el Consejo Europeo no guarden silencio ante las graves violaciones de los derechos de los presos políticos catalanes y de los valores fundamentales de la UE en España. Los derechos humanos son de aplicación universal y estan por encima de las leyes nacionales en los estados soberanos.
Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España
Ljubljana, 18.10.2019
PS. Demanen excuses per no proporcionar la traducció al català, degut a no dominar aquest idioma.
Quina mena de temps, en els quals
Parlar d´arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
(Fragment de “Als nascuts després”, traducció de Feliu Formosa)
Antoni Malet
Uns poemes de Bertold Brecht, traduïts per Feliu Formosa, que serveixen per aquesta Catalunya. Pot estar bé recordar-los a través de Científics per la Independència
CANÇÓ DE LA RODA HIDRÀULICA (fragment)
S’escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d’acord.
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Però per a l’aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.
LA CANÇÓ DEL “POTSER”, O RONDA DELS AMOS DE LA TERRA
Potser viurem tranquils els anys que ens queden.
Potser es fondran les ombres que ens trasbalsen.
I aquests rumors que corren fa uns quants dies,
Potser no són tan alarmants com semblen.
Potser ens oblidaran de cop i volta
Com també a ells volíem oblidar-los.
Potser seurem encara a fer uns bons àpats.
Potser als nostres llits podrem morir-nos.
Potser no rebrem més insults sinó lloances.
Potser la nit aclarirà les coses.
Potser tindrem ja sempre aquesta lluna plena.
Potser caurà la pluja de baix enlaire.
ALS NASCUTS DESPRÉS (fragment)
Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.
….
Malgrat tot, ho sabem:
També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables.
Però vosaltres, quan haurà arribat l´hora
Que l´home esdevindrà un ajut de l´home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.
Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.
L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS constata que hi ha un conflicte polític, històric, no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya és un país amb els trets diferencials d’una nació, tant per història i per llengua i cultura singulars, com per voluntat popular manifestada reiteradament.
A la vista de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés, i en espera de valorar-ne més extensament el contingut jurídic, l’Institut d’Estudis Catalans es referma en les seves anteriors declaracions * i manifesta que:
Catalunya té dret a expressar democràticament la seva voluntat i a determinar lliurement la seva relació amb Espanya. La celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 mai no hauria d’haver estat portada als tribunals penals. La celebració d’un referèndum no pot ser delicte, fins i tot en el cas que fos prohibit, atès que la convocatòria il•legal de referenda va ser expressament despenalitzada a Espanya l’any 2005.
L’ús de la llei penal per a perseguir actuacions polítiques que constitueixen un exercici de drets humans fonamentals no és tolerable en un estat de dret. En el sentit expressat en l’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, no es poden restringir els drets humans per les opinions –polítiques, científiques, històriques, morals o religioses- expressades o atribuïdes a una persona. Per això, no està permès perseguir, intimidar o estigmatitzar una persona, ni detenir-la preventivament, jutjar-la o empresonar-la per motiu de les seves opinions.
En el judici del procés s’han vulnerat principis bàsics protegits pels articles 6 i 7 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, com el dret a la llibertat individual, el dret a la presumpció d’innocència, el dret a un tribunal plenament independent i imparcial establert prèviament per la llei, i l’equitat en la presentació de proves. D’altra banda, les penes establertes en la sentència del Tribunal Suprem no reflecteixen l’aplicació dels principis d’objectivitat i de proporcionalitat. Tots aquests aspectes posen en qüestió la legitimitat d’aquest judici.
L’INSTITUT reclama que:
El conflicte que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol se solucioni per via de l’acció política, sense presos ni exiliats, sense vencedors ni vençuts, i que es respecti la voluntat popular lliurement expressada.
Barcelona, 15 d’octubre de 2019
* Sobre els drets del poble català (3 de febrer de 2011), Sobre el dret a decidir (18 de novembre de 2013), Sobre la constitucionalitat de la Llei 10/2014 i la congruència legal del Decret 129/2014 (6 d’octubre de 2014), En defensa dels polítics i de les institucions del poble de Catalunya (19 de gener de 2017), En defensa de les institucions catalanes, dels càrrecs públics i dels ciutadans (21 de setembre de 2017), En defensa dels membres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya (6 de novembre de 2017), Contra la repressió dels drets civils i polítics dels ciutadans catalans per part de l’Estat espanyol (26 de març de 2018), De suport als membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre (7 de març de 2019).
El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.
David Jou
Combinant la llei, la força i la mentida,
ens ho van prenent tot:
diners, paraula, llibertat, energia,
democràcia, hores de son, anys de vida,
projectes de futur, esperances de justícia.
Togues, uniformes, falsedats: un mateix llot.
Res de nou en el món: a tants llocs és així!:
la mentida i la llei al servei del botxí,
els armats agredint els qui no porten cap arma,
els agressors acusant i mentint,
i tants jutges avalant tantes falses paraules.
El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
És evident que l’oblit de la llengua en aquest article de la constitució espanyola, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses.
Lluís Garcia Sevilla
Fa pocs dies en Santiago Espot, un incansable defensor de la catalanitat, denunciava un fet molt greu:
«Divuit de setembre, CAP de les Corts de Barcelona. Una dona hi porta la seva filla discapacitada de vint-i-sis anys per fer-hi una visita al servei d’urgències. Les rep una metgessa i la mare demana a la noia que expliqui exactament els símptomes del seu malestar. La noia només sap parlar l’idioma de casa seva: el català. La metgessa és espanyola i afirma que ella no sap català, i que la visita només es pot fer en llengua castellana. La mare acaba fent de traductora entre la seva filla i la ja autodeclarada colonitzadora llicenciada en medicina.
La perversa doctora “rojigualda” se sap guanyadora, però no en té prou. Vol humiliar i fer mal. Li recepta una medicació que la mare, coneixedora de tots els matisos de la malaltia amb la qual porta més d’un quart de segle lluitant, considera massa forta i sap que no li convé. La resposta de la facultativa és despectiva: “pues que se quede en casa i se tome una manzanilla”. No vol, la mare, ni crear ni generar cap situació de tensió amb la seva noia al davant. Sap que no és bo per a la seva salut. Llavors, la dona i mare catalana s’ha de menjar la ràbia i la vexació patides.
Amb tot, després del desagradable incident, la família presenta una queixa al mateix CAP i envia els detalls de l’incident a diversos mitjans de comunicació. No hi ha cap resposta per part de ningú fins que Plataforma per la Llengua, quinze dies després, concretament el dijous 3 d’octubre, ho difon. És quan salta la notícia als mitjans de comunicació i colpeix a bona part de l’opinió pública donada la situació de vulnerabilitat de la noia afectada».
«M’he preocupat de portar personalment aquest cas davant la consellera de salut, Alba Vergés. N’és sabedora de tots els detalls. Ara, el primer que ha de fer, és anar a veure a aquesta mare per donar-li totes les explicacions necessàries i presentar-li les excuses pertinents. Després, iniciar una investigació exhaustiva que hauria de cloure (si els fets són els que tots sospitem) amb l’expulsió immediata de la sanitat catalana d’aquest perill públic amb bata blanca que visita pacients a les Corts».
En Santiago Espot té tota la raó quan diu que
«Si l’acusació de discriminació hagués estat per raons de raça o religió (llegiu sobretot musulmana), a hores d’ara hi hauria una investigació oficial oberta i tots els partits catalans s’haurien manifestat en contra».
Però el cas és molt més greu i supera les competències de la consellera de salut, perquè el tema és constitucional espanyol. En Santiago Espot té tota la raó LEGAL en el cas “musulmà”, perquè segons la constitució espanyola hom no pot esser discriminat per la raça o per la religió, però en el cas d’un catalanoparlant pot esser discriminat per la LLENGUA sense cap tipus de conseqüències legals, administratives ni penals.
Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» al seu article 14:
«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».
És evident que l’oblit de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, afirmar a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla», perquè legalment no discrimina els parlants d’altres llengües. Una flagrant violació dels drets, reconeguts internacionalment, dels catalanoparlants.
La metgessa, en qüestió, segons la legislació espanyola no comet cap discriminació. No sé que hi diu el codi deontològic dels metges, però sí sé que el dels psicòlegs esmenta aquest article 14 amputat, com a garantia dels drets dels pacients i dels clients dels psicòlegs. Així, idò, els psicòlegs també poden tractar legalment en espanyol els seus clients i pacients.
Caldria portar aquesta amputació legal al debat polític mitjançant els òrgans legislatius dels Països Catalans. No és un tema de la consellera de salut de Catalunya, no és un tema menor, és un tema molt important i bàsic.
Si vos interessa aprofundir-hi llegiu El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya, publicat en aquest mateix blog, on es comenta a fons aquest tema i la peculiar posició “dictatorial” del rei espanyol i no propi d’una monarquia liberal i parlamentària on el rei “regna però no governa”, segons la constitució espanyola actualment vigent.
Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .
Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?
David Jou
Acatament. Sempre exigeixen acatament.
És lògic i còmode. I la justícia
mereix acatament. I la justícia
presenta camins i procediments
per a esmenar errors i discutir mancaments.
Que visqui, per molt segles, la justícia
Però acatament a la mentida,
a la injustícia, a la represàlia,
per què l’has de tenir?
Acatament a la llei interpretada
com milers de barreres que tanquin tots els camins,
per què l’has de tenir?
Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?
Tant d’acatament, on portaria?
A més comprensió? A ser més escoltat?
A ser tingut en compte algun dia?
A alguna perspectiva de respecte i harmonia?
Certament no pas aquí.
Una injustícia fa jurisprudència
per continuar amb més injustícia,
i cada injustícia t’embruta i et presenta
com a autèntic violent, intolerant, fanàtic,
tancat, regressiu, insolidari,
que és el que voldrien que fossis
per deixar-te aïllat i asfixiar-te.
L’acatament a la injustícia ho podreix tot.
Com acatar-la, en democràcia?
Que visqui per molts anys la justícia!
I que de la injustícia ens salvi.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!
David Jou
Aquests darrers anys, de mica en mica,
una paraula se m’ha anat fent odiosa: la llei.
Respecto i aprecio la llei i la justícia,
el dret, la jurisprudència, la protecció del vulnerable,
però quan la llei s’estrafà, combinant-la amb la mentida,
per a fer-ne un instrument d’escarment i represàlia,
una barricada per a no escoltar,
una arma d’una màfia criminal de salvapàtries,
quin fàstic em fa la llei! Com en temo l’arbitrarietat!
“La ley está por encima de la convivencia”
diu un franquista que ens vingué a colpejar.
“La ley está por encima del diálogo”,
diu un progressista –progressisme hispà–:
només saben parlar de la llei que ells fan i desfan,
interpreten, burlen, vulneren, retorcen i estrafan.
Mentides, muntatges policials, acusacions infundades,
presons preventives, penes exagerades,
manipulacions sistemàtiques dels mitjans,
setge al Parlament i a la llibertat de paraula…:
quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.
David Jou
Tinc al despatx, en lloc preferent,
el cartell del referèndum de l’1 d’octubre,
un dels cartells més odiats i perseguits
per la sempre civilitzada i oberta Espanya.
M’agrada, de tant en tant, contemplar-lo:
la bifurcació ferroviària en un paisatge
de boscos i turons:
llibertat, pau, natura, i democràcia
-massa idíl•lic, certament
Urnes il•legals, perquè ells les declaren il•legals,
unilateralment,
no pas perquè trenquin cap lògica, cap ètica,
cap dret, cap convivència,
urnes demanades per molts durant molts anys
i aprovades en seu parlamentària.
Hi veig, certament, conflictes d’interessos,
laberints legals, passions de moltes menes,
reticències legítimes, precipitacions innecessàries,
ingenuïtat d’uns, malvolences d’altres,
però no cap mal que mereixi ni un minut de presó.
Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.
M’agrada el cartell:
en la seva suposada il•legalitat
hi ha més futur i dignitat que en la llei
que manté a la presó qui demanava la paraula.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
The Catalan Case – as it is commonly known nowadays, has challenged many of the pre-assumed notions of activism worldwide. While most activist movements lack formal organization, hierarchy and leadership, the Catalan pro-independence movement possesses all three, which could be one of the main explanations for its success every 11th of September.
Marc Perelló-Sobrepere
The title “The Case of the Catalans Consider’d” was the name used by European chancellors early in the 18th century to refer to the debates and arrangements regarding the political destiny of the Principality of Catalonia in the context of the Peace of Utrecht (1712-1714), the agreement that ended the War of the Spanish Succession.
In this war, Catalonia had supported Archduke Charles of Austria and the Great Alliance overall (led by the Holy Roman Empire and Great Britain) against the Bourbon Alliance (composed of France and the Bourbons in Spain). When Charles’ elder brother Joseph died in 1711, he succeeded him as the Holy Roman Emperor. This eventually led to his withdrawal from the war, effectively leaving Philip V as the victorious monarch of Spain. Philip then invoked the right of conquest over the Crown of Aragon and Catalonia, suppressing its institutions and privileges.
Over three centuries have passed since then. The National Day of Catalonia, celebrated every 11th September, commemorates the defeat of Barcelona that occurred in 1714, marking the end of the Spanish War of Succession in Catalan territories. The holiday was first celebrated on this day in 1886. It was suppressed by Franco in 1939 but was officially reinstated in 1980 by the Generalitat de Catalunya, the governmental body of Catalonia, following the end of the Franco regime.
The 11th of September commemoration has gained a pro-independence connotation ever since 2010, when the Constitutional Court of Spain watered down the political aspirations included in the Statute of Autonomy of Catalonia, 2006. Since then, millions of Catalans have marched every year on this day. When reporting, detractors of the pro-independence movement reduce the number of attendees to half a million per year, while Catalan pro-independence activists raise this figure to two million. Regardless of the actual number, these demonstrations are considered to be the largest rallies in the whole of modern Europe.
The Catalan Case – as it is commonly known nowadays, has challenged many of the pre-assumed notions of activism worldwide. While most activist movements lack formal organization, hierarchy and leadership, the Catalan pro-independence movement possesses all three, which could be one of the main explanations for its success every 11th of September. Contrary to other movements, Catalan pro-independence activism also avoids direct confrontation with armed forces and instead of going against the government itself, persuades the major Catalan political forces to move from a soft nationalism to a militant pro-independence scenario, the approach which Catalonia currently takes.
The 2019 Spanish General Election, occurring only a couple of weeks ago, reinforced the left (led by PSOE), who, while supporting open dialogue with Catalonia, stop short of supporting a referendum like the Scottish one of 2014. The elections also made the pro-independence party (the ERC) the most voted for party in Catalonia for the first time in the Spanish elections. This party is led by Oriol Junqueras, the former vice-president of Catalonia, now on trial and in jail for the 2017 Catalan declaration of independence. Alongside the seats won by the ERC, there was also JxC, led by the former president of Catalonia, Carles Puigdemont, currently exiled. The pro-independence parties now have more seats than ever in Spanish congress (as well as those they have held in the Catalan government since 2015). In this picture, it seems that only a sincere dialogue between both sides will be able to satisfactorily end the situation, possibly with some resignations. Only time will tell what the results will be.
Marc Perelló-Sobrepere és doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull (URL) i professor a la Universitat International de Catalunya (UIC) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat investigador visitant a la City University London i la Universitat de Copenhagen. La seva recerca se centra en comunicació digital i activisme polític, especialment en xarxes socials massives i el seu ús polític i social.
Contrary to most nationalist movements, Catalan nationalism is a bottom-up process, having arisen from social movements. Many arguments and reasons to support independence have been shared by Catalan activists on social networks, with effective results. Catalan nationalism also benefits from a huge pool of supporters based in academia thanks to a pacifying tone and well-researched arguments regarding the formation of a new state in Europe.
Marc Perelló-Sobrepere
Nationalism has been one of the determining forces of modern history. After the fall of the Ancient Empires, it represented something to be proud of: the defence of one’s citizenship, traditions, language and culture-with Hans Kohn being one of the major historians of the old nationalism. The fascist movements of the Europe of the 19th and 20th centuries, however, caused the term to develop many negative connotations. Today, it is often related to authoritative regimes and political ideas of exclusion rather than inclusion. It is even used as an insult in some political and cultural magazines. In terms of language also, a huge effort has been made to debate differences between ‘nationalism’ and ‘patriotism’, concluding that the latter contains all the good will that the former supposedly lacks.
The truth is, however, that nationalism is an evolving term with a rich history and many footnotes, depending on which type we are discussing. The many theories under which academics have been studying and defining most of the nationalist movements that there have been in contemporary history derive from the works of Hans Kohn, Anthony Smith, Tom Nairn, John Breuilly and Elie Kedourie to name a few. Kedourie takes a hostile stance towards nationalism and defines it as a form of politics that is unrelated to reality. He labels it a new form of romanticism and cites Fichte and Herder as examples of intellectuals who have been seduced. In a similar way, Smith claims that nationalism is nothing but an exaggeration of history combined with mythology. Breuilly is equally critical, suggesting that nationalist leaders aim for total control of the masses. Nairn also shares the idea that nationalism is an elite movement that seeks to spread throughout the masses. Most, if not all of the 20th century scholars describe nationalism negatively.
More recently, however, writers such as Taras Kuzio, Rogers Brubaker, Will Kymlicka and Montserrat Guibernau have challenged these assumptions, demonstrating that the new nationalisms’ characteristics are too varied to fit under a single, negatively- connotated umbrella. For instance, Guibernau describes Catalan nationalism as a form of nationalism without a state, tearing apart the premise that the ideology needs a state to survive. Guibernau’s definition seems quite appropriate if we consider that most Catalans are nowadays in favour of a new state. Yet how exactly is Catalan nationalism different from other types?
Contrary to most nationalist movements, Catalan nationalism is a bottom-up process, having arisen from social movements. In this case, the masses convinced the elite to pursue a Catalan state, not the other way around. In fact, the leading political party in Catalonia for the majority of the last twenty years, CiU (Convergència i Unió), always denied the possibility of a new state. It was not until after 11th September 2012 that this idea was even considered by its then-leader, Artur Mas, after millions went out onto the streets of Barcelona demanding independence. Since then, the party has been reformed under the name JxC (Junts per Catalunya) and is now led by Carles Puigdemont. He is currently exiled in Brussels, however, due to the Spanish state prosecution of those Catalan leaders who declared independence in 2017, even though this declaration never had a legal impact on either Spanish or Catalan politics.
Another major pillar of nationalism that is challenged by Catalan nationalism is that of romanticism. While it does have its own fair dose of mythology and idolized history, these are not at this nationalism’s core. The growth of this nationalism in the past two decades -and thus the growth in the number of supporters of independence- stems mainly from economic interest, rather than from a sentimental or mythological ideology. Different studies carried out by some of the most prominent economists have revealed that Catalonia would benefit more from being a new state than from remaining as part of Spain; Catalan GDP is actually one of Europe’s highest. To many Catalans out there, independence is, in fact, a rather pragmatic matter of survival.
In 2015, a newly formed political coalition aiming for independence won the Catalan elections. In 2017, after the failed declaration of independence, the pro-independence parties formed a government once again, only this time as two separate parties: JxC and ERC. Additionally, in the 2019 Spanish General Election, the pro-independence parties won more seats in the Spanish Congress than ever before. The Spanish answer to the ever-growing support for independence has drifted between feigned dialogue (always within the limits of the Spanish Constitution) and a legal-criminal response that witnesses several of the old leaders of Catalan independentism behind bars at this time.
It must be said that social networks have had a huge influence in the deployment of Catalan nationalism. The more social networks’ popularity has spread among Catalans, the more supporters of independence there have been. Many arguments and reasons to support independence have been shared by Catalan activists on social networks, with effective results. Catalan nationalism also benefits from a huge pool of supporters based in academia thanks to a pacifying tone and well-researched arguments regarding the formation of a new state in Europe. The two most recent Spanish foreign ministers, Alfonso Dastis and Josep Borrell, have acknowledged that the international empathy, even sympathy, expressed towards the Catalan pro-independence movement stems, in part, from academia-related efforts to sustain Catalan claims. International attention was also drawn by the referenda of 9th November 2014 and 1st October 2017, both organized without the Spanish government’s approval and also by the terrific police charges that followed the second.
Could Catalan nationalism ultimately lead to the creation of a new Catalan state? Such an idea should not surprise anyone in Europe-over 20 new states came to be during the 20th and 21st centuries. However, while the Yes to independence leads most surveys on this issue, the Spanish state is not even considering such a possibility. While some far-right and conservative politicians (from the Partido Popular, Ciudadanos and VOX) fantasize about the possibility of erasing Catalan autonomy, currently under a pro-independence government, the centre-left and left parties (PSOE, Podemos) aim for a political solution within the limits of the Spanish Constitution. This would, however, exclude the chance for a referendum like the one held in Scotland in 2014. With the Catalan pro-independence supporters gaining power in Catalonia and the two major political forces in Spain not allowing a referendum (let alone an eventual secession) for both sides, engaging in sincere dialogue will, sooner or later, be a necessity.
Marc Perelló-Sobrepere és doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull (URL) i professor a la Universitat International de Catalunya (UIC) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat investigador visitant a la City University London i la Universitat de Copenhagen. La seva recerca se centra en comunicació digital i activisme polític, especialment en xarxes socials massives i el seu ús polític i social.
