Categoria: General

Capacitat d’administrar-nos per ser capdavanters a Europa

Malgrat els bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa.

canela_sq.jpg
Enric Canela

Catalunya és un país amb uns excel·lents resultats en recerca. Si Catalunya fos un estat estaria entre els capdavanters d’Europa. Tenim un país atractiu per als científics d’altres països que intenten venir i alhora formem joves científics que es veuen obligats a emigrar perquè no troben feina digna.

Catalunya ha pogut organitzar una xarxa d’instituts i centres de recerca d’altíssim nivell, però el gruix de la recerca, de qualitat, sense oblidar els hospitals, es fa a les universitats.

Malauradament les competències legislatives bàsiques sobre la universitat de Catalunya les té l’Estat espanyol. Les competències del govern català són escasses i el nostre govern no pot modificar els aspectes fonamentals per al seu bon funcionament i competitivitat.

Tanmateix, malgrat aquests bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa. La manca de recursos, i de política adequada, per què no dir-ho, han impedit crear espais de foment de la innovació i la creació de empreses fruit de la recerca.

Només des de la completa llibertat, la de tenir un Estat propi, podrem desenvolupar-nos. Amb la independència Catalunya disposarà de molts més recursos econòmics i podrem dedicar una part a superar la barrera de la inversió del 2% del PIB en R+D, imprescindible, per integrar-nos plenament en l’economia del coneixement. També tindrem el que és tan important o més, la capacitat d’administrar-nos i decidir el nostre futur.

Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.

Independència = Llibertat per aplicar un model català a tot el sistema

Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.

montse-daban
Montse Daban

A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.

Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.

El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.

Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).

Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.

Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.

Deconstruir Espanya per reconstruir Europa

La creació d’un nou estat com Catalunya permetrà obrir noves vies per desgranar el pes polític dels grans estats europeus.  Les actuals crisis evidencien que hem d’aspirar a un poder europeu no sustentat pel poder hegemònic dels més grans, que pretenen marcar el ritme de la Unió.

Estivill-sq.jpg
Xavier Estivill

La disgregació del poder dels estats en un poder únic europeu, no basat en el pes de les potències tradicionals, hauria de ser la forma de construir realment Europa. En aquest sentit, la creació d’un nou estat com Catalunya és un pas endavant vers a l’Europa plurinacional a la qual hem d’aspirar. Cal deconstruir el lideratge alemany, francès i britànic per tal de reconstruir la nova Europa. Però també és el torn de les altres grans cultures que, en el seu dia, van ser el bressol de la civilització. Grècia, Roma i Ibèria tenen ara l’oportunitat de reinventar la seva posició estratègica i ser capdavanteres en aquesta deconstrucció d’Europa.

En el moment en el que Catalunya surti d’Espanya, s’haurien d’obrir noves vies per desgranar el pes polític dels grans estats europeus. Grans en el sentit de les dimensions i del pes específic que tenen en les decisions. Europa haurà de ser l’Europa de les regions o l’Europa dels estats i territoris. Es tracta de que cada estat o regió tingui el seu paper i contribueixi el millor que pugui a una Europa de tots. Catalunya té la mida adequada per fer-ho. A nivell de la ciència, ja fa molts anys que les accions dels seus investigadors no estan només centrades a Espanya. Els nostres col•laboradors són arreu i els equips de recerca tenen la marca que tenen però són universals en la seva factura.

Els casos de les crisis econòmiques de Grècia, Portugal i Espanya ens han de fer veure que no hi ha aixopluc en aquesta distribució territorial d’Europa. Ens mostra que hem d’aspirar a un poder europeu no sustentat pel poder hegemònic dels més grans, que pretenen marcar el ritme de la Unió. Catalunya ha de seguir aquest camí encara que només sigui per supervivència del gran depredador que és Espanya, que pren per model –pel dolent– els seus socis rics del nord.

Xavier Estivill és Investigador Sènior del Centre de Regulació Genòmica (CRG), Professor Associat de la Universitat Pompeu Fabra i Director de la Unitat de Medicina Genòmica i Personalitzada de Salut de la Dona Dexeus.

Els científics, per la independència

 

NEIX EL BLOG “CIENTÍFICS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Per fer escoltar la seva veu i compartir les raons que els fan estar a favor de la independència de Catalunya

Sovint, el món sembla un lloc confús i inestable; es fa difícil identificar una línia clara de progrés moral, social o polític, i, moltes vegades, no sabem si avança o retrocedeix. Els esdeveniments recents a l’Orient Mitjà, per exemple, ens retrotrauen a una societat trista, opressiva i barbàrica que crèiem superada. Enmig d’aquest confusió, una activitat humana destaca en exhibir una direcció de progrés clara, diàfana, nítida. Es tracta de la ciència i de la tecnologia. Avui coneixem el món natural millor que ahir, però pitjor que demà, i la nostra capacitat per controlar-lo és cada cop més sofisticada: les comunicacions telemàtiques, la productivitat dels conreus, els mitjans de transport, els nous materials, la lluita contra les malalties, els viatges interplanetaris …

Sota estricte control democràtic, la recerca científica, i la capacitat tecnològica que aquesta proporciona, fa el món més segur i confortable. És una empresa que no coneix fronteres: és de la humanitat per a la humanitat. Però és responsabilitat, sobretot, d’aquelles nacions que, com Catalunya, han assolit un alt nivell de benestar econòmic i social. La contribució des del nostre país a aquesta empresa ha estat, tanmateix, molt limitada. La subordinació política, social i cultural a una nació, l’espanyola, que ens ha estat durant segles majoritàriament hostil, ens ha fet porucs, servils, poc ambiciosos—trets que són difícilment compatibles amb la ciència.

La tímida recuperació de la nostra dignitat com a nació els darrers anys s’ha vist, doncs, també reflectida en la nostra ciència, la qual avui en dia, almenys en determinades disciplines, està esdevenint capdavantera a Europa. Tanmateix, malgrat l’enorme impacte de la seva tasca en la societat, els científics a Catalunya són majoritàriament desconeguts pels ciutadans: no són convidats als debats, ni a les tertúlies radiofòniques, no fan rodes de premsa, la seva vida privada no desperta l’interès de la dels esportistes, els artistes o els actors. Contràriament a la visió gairebé caricaturesca que hom podria tenir, però, l’obsessió per la ciència no fa els científics aliens als reptes de les societats que els envolten. Catalunya viu un moment únic en la seva història, en el qual possiblement es jugui la seva pervivència com a nació. Els científics a Catalunya, com la resta de ciutadans, viuen intensament aquest moment. No sabem si la majoria són favorables o contraris a la independència de Catalunya. Sabem, això sí, que n’hi ha molts, entre ells els més reconeguts, que hi estan inqüestionablement a favor. Aquest blog és per escoltar-ne les raons.