Categoria: General

Prioritzar la ciència és donar-li un pes específic i rellevant al Govern. És evident que com més lluny ets dels nuclis de decisió, menor és la priorització.

Editorial conjunt de Científics per la Independència i la sectorial Universitats i Recerca per la Independència de l’ANC

Darrerament estem parlant molt, a tots nivells, d’oportunitats perdudes. Davant de tal possibilitat, el que cal fer és no llençar la tovallola. No amb el país, no amb la ciència. Des de 2015 estem publicant en aquest bloc un seguit d’articles lloant el que podrem fer per la recerca quan siguem independents. Ara era el moment dels gestos, de les proves, de les intencions reveladores.

Amb un Govern tot just creat s’ha perdut una nova oportunitat: la de tenir una conselleria de Ciència. O de Coneixement, en qualsevol de les formes utilitzades cada cop més tant per governs regionals (sota concepte europeu de regió) com estatals. Ja sigui de Ciència, Tecnologia i Arts, com a Baden-Württemberg, sòcia de Catalunya a la xarxa dels 4 Motors d’Europa i referent en recerca i innovació, o de Ciència, Innovació i Universitats, com el flamant ministeri de l’Estat espanyol, o de Coneixement, Recerca i Universitat com a Andalusia.

Una de les aspiracions més repetides ha estat la de tenir un govern que prioritzi el coneixement. I recollim algunes de les frases llegides en els successius anys en aquest bloc:

“Una nova oportunitat, una aposta per la recerca “(Jorge Diogène, investigador de l’IRTA, 25/09/2015)

“Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat” (Quim Bosch, gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador, 21/12/15)

“En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols” (Joaquim Bruna, catedràtic de Matemàtiques a la UAB, 16/09/15)

“L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu” (Javier del Campo, University of British Columbia. 08/09/15)

“Sense ciència no hi pot haver un país, una Catalunya amb un estat competent, no competitiu, a Europa” (Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, 25/09/15)

“La recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població” (Jordi Font, Professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, 28/07/15)

“Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit” (Montserrat Daban, assessora a la Secretaria d’Universitats i Recerca, 22/07/15)

“Hem detectat un interès i una preocupació creixent dels darrers governs catalans per la recerca, per la seva promoció i suport, pel seu futur i, ara, un compromís perquè aquest àmbit estigui entre les prioritats del nou país que volem crear” (Martí Pumarola, catedràtic al Departament de Medicina i Cirurgia Animals de la UAB, 02/09/17)

“Cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País” (Jaume Miranda, director-fundador de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 26/09/17)

Hem volgut manllevar aquestes frases d’alguns dels molts autors que han deixat les seves reflexions en aquest bloc. Ara no som ni on abans érem, ni on volem ser. Però sí que podria ser el moment de veure algun senyal.

Prioritzar la ciència és, com ens referíem a l’inici, donar-li un pes específic i rellevant al Govern. És evident que com més lluny ets dels nuclis de decisió i de les taules de govern, menor és la priorització. El tema no és només de diners. Es tracta d’entendre com funciona el coneixement, saber que la recerca, malgrat ser sector públic, no és una activitat que ha de ser mesurada amb els paràmetres habituals a l’administració. Que fer recerca és una activitat que no pot estar sotmesa als controls ex-ante propis i necessaris al sector públic. Que cal tenir una visió transversal del coneixement, com a generador de societats més informades, lliures i competitives. Que cal posar el coneixement al centre de l’agenda 2030, ja que el paper de la ciència per encarar els objectius de desenvolupament sostenible és cabdal. Els governs ho estan entenent.

Cap als anys 90 del segle passat es va començar de veritat a posar la recerca al centre de les polítiques de govern, amb un comissionat d’Universitats i Recerca. Després es va posar en marxa el DURSI, elevant la ciència a rang de conselleria. Després, algunes raons econòmiques i algunes lògiques de partit van situar Universitats i Recerca dins d’Economia, en línia directa amb el conseller, però amb una singularitat necessària per impulsar un sistema que, en el fons, té un cert grau de fragilitat. La línia directa es va perdre en certa mesura en passar dins d’Empresa. Cal anar endavant, mai enrere. La recerca ha de tenir un lloc propi i visible a la taula del Govern.

El lloc a l’Executiu no garanteix fer bé les polítiques. Aquests darrers anys a l’Estat la recerca era dins d’”Economia y Competitividad”, però amb un ministeri d’Hisenda que manava massa sobre les polítiques científiques. Érem nosaltres els del model de recerca d’èxit.

I ara? Ara, probablement ja no hi ha marge per una crear una conselleria de Ciència i Universitats (amb o sense Innovació). Però un instrument amb més recursos i més autonomia i capacitat de decisió seria una reveladora imatge de priorització. No ens hauríem de conformar amb menys.

I also find it unacceptable that while I am receiving this award, elected members of the Catalan government and civil society leaders are being held in detention and that they and others are being threatened and prosecuted with draconian charges simply for standing up for basic rights through non-violent conduct.

Text de regraciament per la concessió del Premi Ciutat de Barcelona 2017 en Ciències de la Terra i Ambientals, 15 de febrer de 2018:

I am honored to receive this award from the City of Barcelona. The recognition from a government body that citizen scientists can help solve the problem of mosquito-borne disease is important and I thank the Barcelona Institute of Culture and the members of the jury for their work and their decision. I am especially happy to see this recognition from the city that I have come to love as my adopted home. The efforts of tens of thousands of Mosquito Alert volunteers have vastly improved our ability to understand and manage disease vector mosquitoes in Barcelona and throughout the region. I hope it will soon be possible to harness this energy around the world to stop the spread of diseases that burden hundreds of millions of people and drive poverty.

I thank, above all, my family. The work I have put into this project has been shared by my wife, Mireia Artigot, and our children, Emma and Albert, who have made it possible for me to devote time to it, and who have entered the world of mosquitoes and citizen science along with me, giving me ideas, enthusiasm and love. This work has been shared also by my parents-in-law, Maria Golobardes and Manel Artigot, who have made me feel at home in Barcelona and dedicated endless time to caring for our children. And it has been shared by my parents, Penny and David Palmer, who spent much their lives helping me be a citizen scientist myself.

Although I am convinced citizen science can play an important role in solving many of the world’s problems, I am under no illusions that it will be sufficient on its own. Citizen science is not a substitute for government commitment and action on environmental protection, public health, and social inequality, or government funding for research. It cannot, on its own, solve the massive environmental challenges we face, the retreat by states from human rights and refugee protection, or the alarming slip towards authoritarianism and fascism in states around the world – including those with which I am most connected: the United States and Spain. What is needed in the face of these problems is not only citizen science but citizen engagement more broadly. We need people to stand up to governments and demand that their rights and the rights of others be respected – and we need governments to listen and respond with dialog instead of threats and violence. In that regard, I absolutely reject the Trump administration’s assault on world peace and nuclear disarmament, the environment, human rights, and democracy – and on truth and reason themselves. I also find it unacceptable that while I am receiving this award, elected members of the Catalan government and civil society leaders are being held in detention and that they and others are being threatened and prosecuted with draconian charges simply for standing up for basic rights through non-violent conduct.

John R. B. Palmer és becari Marie Curie en el Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració (GRITIM) de la Universitat Pompeu Fabra. Treballa en qüestions sobre demografia, dret i polítiques públiques relacionades amb la mobilitat i la migració humanes, la segregació social i l’ecologia de les malalties, i imparteix classes d’Economia de les Migracions al màster del GRITIM. La seva formació inclou ecologia (B.S., Cornell University, 1997), dret (J.D., Cornell University, 2003) i demografia (Ph.D., Princeton University, 2013). A més de la seva recerca ha dirigit projectes d’ajuda als refugiats a Bòsnia, Albània i Kosovo i ha treballat com a oficial de protecció de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats a Kosovo i Montenegro. També ha servit com a agent de dret, mediador i advocat per al U.S. Court of Appeals for the Second Circuit.

 

D’eufòria, cap; d’esperança, cap;
d’optimisme, cap.
Però quin goig veure marxar aquesta púrria
arrogant, prepotent, vanitosa, autoritària,
desdenyosa, mentidera, obtusa, corrupta,
prevaricadora, amenaçadora,
ultranacionalista i sectària!

D’eufòria, cap; d’esperança, cap; d’optimisme, cap.
Però quin goig veure marxar aquesta púrria
arrogant, prepotent, vanitosa, autoritària,
desdenyosa, mentidera, obtusa, corrupta,
prevaricadora, amenaçadora, ultranacionalista i sectària!
Que se’n vagin ells i les seves lleis indecents,
i la seva supèrbia i la seva desgana!

Com estaven segrestant el futur!
Com estaven podrint el present!
Com estaven tergiversant el passat1
Com estaven abusant de la llei!
Com estaven corcant la democràcia!

Tant com haurien pogut fer amb modèstia,
escoltant, sumant, corregint, amb elegància!

Però no volien més ni donaven per més:
el poder com únic nord, com únic ideal els diners,
l’autoritarisme, el menyspreu, la supèrbia i l’excés,
fent de les lleis la seva barricada.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Ara diguem,
repetim amb la ginesta :
“Ens mantindrem fidels
per sempre més
al servei d’aquest poble.”

(als qui pengen llaços com flors)

Ara dieu,
què hi fa la ginesta
enfilada pels reixats,
exposada als balcons,
així, sense jardinera?
S’ha escapat dels prats,
no arrela només als marges,
o al solell de la ribera

Ara dieu,
com s’ha tornat la ginesta!
Flor de perfum delicat
esplet de la primavera,
que d’un temps ençà
no té por del fred;
l’hem vista per Nadal
i al temps de la Candelera

Ara mireu
com tremola la ginesta!
És el buf de Pentecosta,
ventada, tro, flama encesa.
Saviesa, perseverança,
enteniment, fortalesa.
No us espanteu,
deixeu ben oberta la finestra.

Ara escolteu
què ens vol dir la ginesta:
“Dueu-me prop del cor,
no pas amagada.
No vull pas ser discreta,
que ens cal coratge
per fer front a la contesa.”

Ara diguem,
repetim amb la ginesta :
“Ens mantindrem fidels
per sempre més
al servei d’aquest poble.”

Pere Roura Grabulosa (Sant Feliu de Pallerols, 1961) és Catedràtic de Ciència dels Materials a la Universitat de Girona. Llicenciat per la UB va fer la tesi doctoral sobre materials semiconductors a cavall entre la UB i l’INSA de Lyon. La seva especialitat és l’anàlisi tèrmica de materials. Actualment col•labora amb l’Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB) en l’optimització dels processos de síntesi de capes de superconductor d’alta temperatura.

Les invasions del poder executiu en el poder judicial i del poder judicial en el poder legislatiu són també indicadors d’una laminació profunda de l’estat de dret. La “tirania de la majoria” resulta imparable quan els jutges no actuen amb imparcialitat i la separació de poders és molt deficient.

Sempre hi ha distància entre la realitat i la manera que tenim de descriure-la, explicar-la o voler transformar-la, sempre hi ha distància entre “les paraules i les coses”. Això ho sabem, però tendim a oblidar-ho.

Les ideologies han anat creant al llarg del temps “ficcions lingüístiques” legitimadores (diverses concepcions de la llibertat, la igualtat, la classe social, la nació, els déus, els valors, etc) que mai coincideixen amb la realitat a la que es refereixen. Viure en un univers de ficcions no equival, però, a fer-ho en un oceà de mentides. No totes les anàlisis i propostes son equivalents. Hi ha ficcions que sense coincidir amb la realitat no menteixen.

La qualitat d’un estat de dret està també relacionat amb la densitat de mentides que emanen de les seves institucions. Quan aquestes últimes en fan un ús sistemàtic estan indicant el caràcter pervers i de baixa qualitat de l’estat de dret i de la democràcia corresponent. Ho estem veient en estats de la Unió Europea: Hongria, Polònia, Eslovàquia, República Txeca …. i a l’actual estat espanyol. De fet, avui ja no cal ser un estat estrictament democràtic i de dret per ser membre de la UE. Això resulta una asseveració que fa poc temps hagués semblat un impossible. Però els fets apunten en aquesta direcció. En alguns estats, els articles del Tractat de la Unió que apel•len als valors liberal-democràtics són cada vegada més un conjunt de ficcions retòriques que tendeixen a convertir-se en “mentides sistèmiques”.

Hi ha diversos indicadors que mostren que l’estat espanyol està esdevenint un engany de dret. En primer lloc, el tipus d’aplicació de l’article 155 vulnera la pròpia Constitució. Hi ha bastant consens entre els juristes que aquest article no permet en cap cas dissoldre un parlament o cessar un govern autonòmic. Es tracta d’una possibilitat que va ser explícitament rebutjada en el període constituent. Estem davant d’un frau de llei.

A més, quan la unitat d’Espanya es presenta per part de la màxima autoritat del poder judicial (President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial) com la base i fonament de l’estat de dret, significa que aquest últim és subsidiari i, per tant, prescindible quan s’amenaça aquella unitat.

En relació a Catalunya, els comportaments de jutges del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional vulneren el principi de legalitat en nom del d’oportunitat política, tot situant-se a la pràctica per sobre de la llei. No es que hi hagi “desproporcionalitat” en les mesures preses, sinó més aviat, arbitrarietat i discrecionalitat. Als jutges Llarena i Lamela se’ls hi pot atribuir allò que el físic rus Landau deia dels cosmòlegs: “acostumen a estar equivocats, però no dubten mai”.

Es fàcil constatar com en les “mesures cautelars” d’aquests tribunals hi ha una voluntat de criminalitzar idees legítimes i perfectament legals. Mentre inventen una sèrie de pretesos delictes (rebel•lió, terrorisme, etc) que no s’apliquen als casos concrets, la Fiscalia i els tribunals s’inhibeixen davant les agressions policials i de l’extrema dreta, tot actuant com si aquests fets no fossin rellevants. La imparcialitat de la cúpula del poder judicial fa temps que ha saltat pels aires.

Les invasions del poder executiu en el poder judicial i del poder judicial en el poder legislatiu són també indicadors d’una laminació profunda de l’estat de dret. La “tirania de la majoria” resulta imparable quan els jutges no actuen amb imparcialitat i la separació de poders és molt deficient.

També es constata una voluntat de voler deixar resolts els casos judicials en la fase d’instrucció, tot redactant interlocutòries amb vocació de sentència ferma. Els informes de la Guàrdia Civil en que es basen algunes de les acusacions suposadament pericials son autèntics nyaps mancats de rigor i sobrats de valoracions que s’acosten als procediments del franquisme. La interpretació que es fa de la desobediència vulnera drets polítics i regles procedimentals, mentre que les imputacions de “terrorisme” mostren una clara parcialitat prevaricativa. Passar amb la rapidesa i impunitat que ho fan algun jutges de les ficcions a les mentides soscava la legitimitat de tot el sistema constitucional.

Per la seva banda, el Tribunal Constitucional, dotat gràcies al PP d’unes capacitats executives inèdites a Europa, pren mesures cautelars no sol•licitades per ningú sobre temes que ni tan sols ha admès a tràmit (!). Es tracta d’un absurd procedimental que vulnera, a més, l’autonomia i la inviolabilitat parlamentàries (competències de la Mesa del Parlament). El judicial és un poder tan criticable com tots els altres, i encara més en seu parlamentària. Que un parlament debati sobre una llei declarada inconstitucional no trenca cap principi liberal-democràtic.

Amb més de dos milions de ciutadans catalans que donen suport a partits independentistes, la por i la repressió de l’estat no semblen una bona estratègia per solucionar el conflicte de fons. La dissuasió és i serà escassa. El convenciment i la persuasió son i seran inexistents. El que es fa és estabilitzar la inestabilitat.

A diferència d’altres àmbits, el poder judicial espanyol no va ser reformat després de la transició. En bona part, el poder judicial segueix la inèrcia i estils de la cultura jurídica de la dictadura.

Són molt clars els advertiments del Consell d’Europa sobre els dèficits de l’estat de dret espanyol. També ho són les conclusions dels relators de Drets Humans i de Llibertat d’Expressió de l’ONU, així com les queixes d’Amnistia Internacional sobre les obstruccions de la Fiscalia a investigar els fets de l’1 d’octubre. I sembla que se li girarà feina al Tribunal Europeu de Drets Humans amb els recursos contra les previsibles sentències dels tribunals espanyols. Recordem que aquest tribunal europeu ja ha condemnat diverses vegades l’estat espanyol per incompliment del Conveni de Drets Humans

Del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, i Audiència Nacional es pot dir allò que Cervantes atribuïa als humans: “Cada uno es como Dios le hizo, y aun peor muchas veces” (El Quijote, 2ª part).

(Publicat al diari ARA, 11 maig 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Només és ràbia. Només és ganes de fer mal. Segurament només és feixisme disfressat de democràcia.

Tindrem president, en Quim Torra, el quart proposat aquest cop sense causes pendents (ni que siguin artificials) amb la justícia espanyola. Però els unionistes en bloc no els agrada i de fet han començat vilment un atac frontal a la seva persona abans de que sigui anomenat i evidentment sense respectar els 100 primers dies preceptius de nou govern.

Els diaris espanyols l’hi han dedicat les següents floretes: hiperventilat, supremacista, sectari, indesitjable, talibà, servil, un home de palla, masover, “pelele” de Puigdemont, marioneta, titella, lacai, ‘hooligan’, fanàtic, ultra, xenòfob, president conserge, imbècil, “gilipollas, sobiranista totalitari, enemic de les societats obertes, agitador integrista, psicòpata, puteta catalana de Carles Puigdemont etc.

Encara no han paït haver perdut unes eleccions, un altre cop, però aquesta vegada unes eleccions il•legals, segrestades i que en principi, ells pensaven, que ho tenien tot a favor per guanyar. Les eleccions il•legalment convocades van posar en evidència que majoria silenciosa no és cap majoria (malgrat ser molts).

En lloc de recapacitar i veure com és que han tornat a perdre (aquest cop fins i tot fent trampes, com a mínim trampes legals) el que fan es inhabilitar candidats fins que s’ha proposat un candidat que no tingui coses pendents amb la justícia. Els fets posen en evidència que no importa el candidat, si aquest és independentista. No volen cap candidat independentista i punt. Per tant s’ha d’embrutar el més possible el presidenciable com si això fos política. Es ràbia, és impotència, és intentar per enèsima vegada trencar la societat catalana.

En Quim Torra fa uns anys va fer uns tuïts i uns comentaris a diferents llibres que volen vendre’ls com xenòfobs, racistes, intolerants i no sé quantes coses més. Saben perfectament, els detractors, que aquests comentaris marquen un moment que trets de context d’aquest moment perden el sentit. Però això és indiferent ja que el que importa als polítics unionistes és fer mal (o al menys intentar-ho, cal seguir-ho intentant) i d’aquesta forma la qualitat d’aquests polítics queda retratada (encara que molts dels seus votants, cecs crònics amb vista fina, no ho vegin o no ho vulguin veure).

Dit això, amb molts dels comentaris podrien estar-hi d’acord ara, amb petits retocs cosmètics del moment actual, independentment de si ets o no independentista; només cal canviar en molts casos el mot ‘espanyols’ per ‘govern espanyol’, i els detractors ho saben. Fins i tot quan va dir que l’espanyol no és l’idioma de Catalunya ja que els territoris i/o els països abans s’anomenaven per l’idioma: França-francès, Itàlia-italià, Alemanya-alemany, Anglaterra-anglès, Portugal-portuguès, Castella-castellà (‘español’ és un invent modern), Catalunya-català etc… on és el problema?

Ara C’s per boca del seu president, un català renegat i un anticatalanista declarat, i la seva mà dreta femenina a Catalunya una espanyola amb un odi visceral a tot el que fa olor de català, diuen que volen traduir els textos i fer campanya a Europa per ferir l’independentisme. Que facin, que Europa ja ha vist i està veient com és l’unionisme espanyol. Tot seria molt fàcil de rebatre, però no crec que haguem de perdre el temps fent-ho.

Només és desesperació. Només és ràbia. Només és ganes de fer mal, de morir matant. Només és no voler acceptar els resultats democràtics. Segurament només és feixisme disfressat de democràcia.

En Quim Torra és un bon candidat per a Catalunya i el fet que els unionistes trinin ho constata, encara que tirin pestes del passat per intentar desestabilitzar la societat. El més trist és que el Psc i els comuns-podemites s’alineïn amb el PP i C’s. És el que té ser unionista, oi? On és l’esperit democràtic i la presumpció d’innocència a l’esquerra unionista?

Ja poden fer, que guanyarem la llibertat, malgrat ells, fins i tot ho va pronosticar Alexandre Deulofeu, tot i que massa lluny encara al meu gust. És irremeiable. Queden pocs anys, seran llargs, però cal persistir i aguantar.

Salut i república, companys.

Juli Pujade és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), amb Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat.

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col•loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica, agnòstica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col•lectiu es desil•lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.
Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.
Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.

(Publicat per primera vegada a Núvol, 30 abril 2018)

Xavier Vila és professor titular de la UB i director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i del centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació d’aquesta universitat. Primer director de la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, ha publicat en publicacions com European Journal of Language Policy, International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, Language Problems and Language Planning, Language, Culture and Curriculum, Revista de Llengua i Dret i Treballs de Sociolingüística. Ha estat director del Màster en Assessorament Lingüístic i Gestió del Multilingüisme, Premi Lupa d’Or de l’IEC 2004 i Premi Jaume Camp de Sociolingüística 2013.

La UAB, reconeguda com a laboratori d’idees de progrés i modernitat, està derivant cap a un laboratori de repressió. Cal exigir una actitud molt més implicada i compromesa de les nostres institucions per enfrontar-se a aquest retrocés en els drets i llibertats socials, polítiques i sindicals.

Article de la Secció Sindical a la UAB dels Col•lectius Assemblearis Universitaris – Intersindical Alternativa de Catalunya publicat a la revista electrònica QUINCACAU de maig de 2018:

Com és prou conegut la primavera del 2013, un grup d’estudiants van protagonitzar una tancada pacífica a l’edifici del rectorat de la UAB, per demanar millores en la seva condició d’estudiants, contra les retallades i sobretot, per defensar l’ensenyament públic.

En base a aquesta tancada, pacífica, 27 persones de la comunitat UAB es veuen imputades i s’enfronten a sol•licituds de penes de presó, i altres, que sumen gairebé 325 anys de presó. Imputacions d’11 a 14 anys; acusats d’organització criminal… Sense proves.

Aquest fet representa l’inici de tota un sèrie de processos repressius que afecten als membres de la comunitat UAB, la Universitat Autònoma de Barcelona.

Històricament la UAB havia estat reconeguda com un laboratori d’idees, de projectes de polítiques de progrés i de modernitat. Però avui en dia sembla haver-se convertit en un laboratori de la repressió. Una repressió que actua a tres nivells: social, política i sindical.

El llistat de persones, vinculades d’una o altra manera a la comunitat UAB, afectades de processos repressiu greus, comença a ser altament preocupant… Aquest llistat cal evidenciar-lo públicament, no per que les persones afectades de la UAB siguin més, o menys, importants, si no per a que siguem conscients de la magnitud de la tragèdia que avui ens afecta a tots els nivells del nostre país: la tragèdia de la repressió sobre la que s’assenta l’estructura bàsica del sistema de govern actual de l’Estat Espanyol: repressió, por i terror com a forma de control de la societat…

1. En el que afecta a la repressió política:

En Santi: ex-estudiant UAB, conseller de govern del 2012 al 2017, pendent de judici.
En Raül: ex-professor, vicepresident del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva .
L’Oriol: professor, vicepresident del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva.
En Josep: ex-estudiant, conseller del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva.
En Jordi: ex-professor, conseller de presidència 2017, en presó preventiva.
En Jordi: ex-estudiant UAB, diputat del parlament, en presó preventiva.
La Carme: ex-estudiant UAB, presidenta del parlament 2015 al 2018, en presó preventiva.
La Clara: ex-estudiant, consellera del govern 2017, exiliada a Escòcia.
L’Anna: Professora, diputada del 2015 al 2017, exiliada a Suïssa.

2. Repressió social:

a) L’Oriol, en Jordi, la Bàrbara, en Javier, la Laura, l’Ignasi, la Maria, en Josep, la Lorena, la Cèlia, en Carles, l’Andreu, en Jordi, l’Eduard, en Bruno, en Sergio, l’Andreu, en Nahuel, l’Alejandro, l’Eudald, la María, la Natàlia, l’Adrián, en Joan, en Miguel, en Víctor: Estudiants i ex-estudiants imputats en el cas 27i +: sol•licitud d’entre 11 i 14 anys de presó per la tancada pacífica a l’edifici del rectorat la primavera del 2013.

b) En Bernat, en Lucas, en Dani, l’Arnau, en Jaume, en Marc, en Nestor, en Ricard, en Roger, en Ian, la Laia, en David: Activistes antifeixistes acusats d’ultratge a la bandera, coaccions i delictes de discriminació i odi, sol•licituds de multes, ordres d’allunyament i penes de presó entre els 8 i 3 anys.

3. Repressió sindical:

En Jordi (Koki): Personal d’administració i serveis, membre del Comitè d’Empresa del 2003 al 2015. Sol•licitud de 11 anys de presó per participar en una roda de premsa.
L’Ermengol: Professor, membre del Comitè d’Empresa. Sol•licitud de 11 anys de presó per participar en una roda de premsa.

48 persones (i possiblement ens deixem algú) encausades només a la Universitat Autònoma de Barcelona. 48 en una sola universitat, moltes més a tot el país. Entre els nostres governats, les nostres alcaldesses i alcaldes, els nostres funcionaris i funcionaries, els i les nostres mestres, les nostres activistes, els nostres militants, les nostres afiliades. La millor gent del país, la més compromesa, la més responsable, la més treballadora, el nostre present i el nostre futur!

I què podem fer?

– Expressar la nostra solidaritat a totes les persones represaliades per lluitar per una societat més justa, més equitativa, més democràtica.
– Seguir lluitant per la llibertat d’expressió!
– Col•laborar econòmicament amb la lluita antirepressiva. Omplim les caixes de resistència!
– Mobilitzar-nos contra la repressió arreu del país

Però és necessari, i especialment urgent, exigir una actitud molt més implicada i compromesa de les nostres institucions universitàries, especialment els òrgans de govern, per plantar cara a aquest xacra que representa la repressió. Les institucions universitàries, i especialment els seus membres electes, han de passar a una fase de lideratge que defensi els drets socials, polítics i sindicals i que s’enfronti directament a la repressió. Com a cap i casal de la cultura, la ciència, el coneixement, l’aprenentatge i la recerca, basats en la falsació del principi d’autoritat i l’enriquiment per la discrepància, la comunitat universitària no pot cedir la gestió dels seus problemes a als fiscals, jutges i presons… Especialment la UAB, en el seu aspecte institucional, líder històric de la modernitat i progressia universitària. Claustre, equip de govern, consell social, juntes de personal, comitès d’empresa, juntes de facultat: despertem! Posem-nos en alerta! Barrem el pas a la repressió, obrim camins a la democràcia!!

Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.

Una cultura nacional on tothom, de la bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico, Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá; Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de l’extrema esquerra) li dona la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem entès tot.

Fa molt de temps que les universitats espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel•lectual moral i política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic tot i que les universitats tenen tots els motius per témer la dreta espanyola, que tant ha denigrat la cultura i la intel•ligència, la ciència i la decència. Històricament i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel•lectuals han estat considerats “watchmen in what otherwise would be a pitch-black night” (Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la intelligentsia.

Els historiadors han criticat amb duresa el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui són poc comprensius amb els seus col•legues dels anys trenta—les universitats i els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke, professor d’Economia a la Universitat de Marburg expulsat el 1933: “van ser precisament els professors d’universitat els que van fallar quan va arribar el moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra civilització.”

Espanya s’assembla cada cop més a Turquia, però ambdues estan (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys 30. Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan explícitament qüestionats—com la separació de poders i les llibertats d’expressió i manifestació; el sistema judicial apareix cada dia més dominat per valors i pràctiques franquistes. I el 95% dels intel·lectuals espanyols no piulen—ans al contrari. Els grans media de comunicació espanyols públics i privats són basòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya—però intel•lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers en exigir que tanquin TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del supremacisme espanyol — del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els nens catalans?

D’això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i institucional, però sobre tot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la freqüència d’episodis per intimidar i silenciar els catalans independentistes—episodis en els que manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola, amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen, i les converteixen en quelcom irrellevant o innocu.

Perquè sí que hi ha encaputxats a Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, destrossen màstils municipals, i tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fets escraches violents contra Catalunya Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —“a por ellos!”, se’n recorden? I de tot això a Espanya ningú no en parla. No s’enganyin, intel•ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i polític com una catedral.

Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.

Els que teniu una edat recordareu l’escena final de “La mort a Venècia” (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde) enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta de regalims de rímmel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímmel de Dirk Bogarde.

(article publicat a Vilaweb el dia 1 de maig de 2018)

Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.

Les universitats han de sortir sempre en defensa d’uns principis bàsics per la convivència que ja han de ser universalment acceptats a l’època en què vivim: la democràcia, els drets humans, la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere, i el respecte per totes les ideologies no violentes.

Hi ha bons motius que recomanen que les universitats públiques d’un país es mantinguin políticament neutrals. Les universitats han de servir tots els ciutadans d’un país, i no poden afavorir unes ideologies contra les altres. Per exemple, no seria adequat que una universitat pública es pronunciés a favor de la independència de Catalunya o de la continuïtat de l’actual estat espanyol. Però a la vegada, les universitats han de sortir sempre en defensa d’uns principis bàsics per la convivència que ja han de ser universalment acceptats a l’època en què vivim: la democràcia, els drets humans, la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere, i el respecte per totes les ideologies no violentes.

Per això cal no confondre la neutralitat política amb el conformisme amb el poder. I quan ens toca viure una època en què el poder s’allunya cada vegada més d’aquests ideals, és especialment necessari que la universitat qüestioni aquest poder. Precisament la clau del mètode científic que hem d’ensenyar a les universitats exigeix que es pugui parlar de tot, qüestionar tot, investigar tot, experimentar tot, comunicar tot. Precisament la força del mètode científic rau en rebutjar pretensions del poder per imposar idees inqüestionables a tota la societat. Idees com que hi hagi lleis per sobre la democràcia, referèndums que no es puguin fer mai, poders polítics no votats que no es puguin canviar, jutges posats a dit que el poble no pugui desautoritzar. I quan hi ha cantants que no poden cantar sobre tot, Parlaments que no poden parlamentar sobre tot, pobles que no poden votar sobre tot, i representants socials que no es poden manifestar sobre tot, cal denunciar el poder que està imposant aquest retrocés democràtic.

Com va dir Martin Luther King quan era un pres polític a la presó de Birmingham, la injustícia a qualsevol lloc amenaça la justícia a tot arreu. En el cinquantè aniversari del seu assassinat, és bo recordar que també aleshores el poder negava que MLK fos un pres polític, o un pres de consciència. I avui hem de dir que la censura en qualsevol àmbit amenaça la nostra llibertat de recerca i d’expressió en tots els àmbits. Quan hi ha professors amenaçats per debatre a l’escola, representants polítics a la presó per organitzar un referèndum o fer declaracions pacífiques, líders socials empresonats per manifestar-se pacíficament, cal que les institucions del país es pronunciïn, i cal entendre que el silenci representa l’acatament de la injustícia.

És per això que dono suport al manifest del Consell de Govern de la Universitat Politècnica de Catalunya, i convido al personal de les universitats a promoure manifestos en favor de la llibertat de tots els presos polítics i del reinici del diàleg amb els representants legítimament votats pel poble de Catalunya.

Jordi Miralda és doctor en astrofísica per la Universitat de Princeton, i ha estat investigador postdoctoral a la Universitat de Cambridge i a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, i Professor a la Universitat de Pennsylvania i a la d’Ohio State. Actualment és Professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona.