General – Pàgina 8 – els científics, per la independència

Temps al temps

El sistema polític espanyol mostra diverses aluminosis estructurals. Les bases per la demolició de l’edifici estan posades. L’estat de les autonomies resulta actualment un plantejament infantil. O es fan profundes reformes en els àmbits del reconeixement i de l’acomodació político-constitucional del pluralisme nacional de l’estat o la independència de Catalunya serà inevitable.

Quan els jutges fan política, rebreguen la semàntica, obliden “l’esperit de les lleis” i mostren les seves ignoràncies. Quan els jutges fan política es converteixen en mals jutges i en pèssims polítics.

“Manca política” es diu, però també sobren jutges fent-la. El cas Llarena no constitueix un bolet aïllat. Més aviat exemplifica el bosc de problemes estructurals del sistema polític espanyol. Entre aquests problemes en destaquen tres, que enumero en ordre de creixent dificultat de solució:

1. Un estat de dret degradat.

Els esdeveniments dels darrers mesos han mostrat un estat que soscava llibertats i drets fonamentals (llibertat d’expressió, llibertat ideològica, presumpció d’innocència); un estat que entra en l’autonomia parlamentària i vulnera drets dels diputats i dels representats provocant inseguretat jurídica; un estat sense separació real de poders; un estat amb un poder judicial hereu del franquisme que fa el ridícul a Europa, distorsiona el sentit de les paraules (“terrorisme”, “rebel•lió”, “violència”), s’inventa delictes, argumenta amb una notòria pobresa intel•lectual i vulnera la seva suposada imparcialitat; un estat que practica la guerra bruta amb actuacions pròpies d’organitzacions mafioses en un context d’auto-impunitat penal; un estat amb escandalosos índexs de corrupció; un estat en el que el frau fiscal es situa al voltant del doble de la mitjana de la UE; un estat amb un monarca, molt mal assessorat, convertit en titella de les forces més reaccionaries (“a por ellos”); un estat caracteritzat per la seva creixent política repressiva. Aquesta llista no pretén ser exhaustiva, però crec que és suficient com a mostra de la degradació de l’estat de dret. Fa vergonya descriure l’estat espanyol en àmbits internacionals.

2. Una democràcia que rebutja el pluralisme nacional de la societat espanyola.

L’estat mai ha fet seu, tampoc en la Constitució de 1978, el pluralisme nacional (i lingüístic) de la societat espanyola. Es tracta d’una societat que a l’igual que la britànica, la belga o la canadenca, mostra una “diversitat profunda” en les característiques nacionals dels seus ciutadans. Tanmateix, aquesta diversitat mai ha tractat d’acomodar-se equitativament en una democràcia liberal de caràcter plurinacional. Aquest és un tema amb unes profundes arrels històriques i ètiques. Sense reconeixement del pluralisme nacional i sense la seva acomodació efectiva en els drets, els símbols, les institucions, uns autogoverns de qualitat i en la projecció exterior mai quedarà encarrilada, no dic ja solucionada, una gestió civilitzada del tema nacional-territorial de l’estat. Per fer-ho caldrien canvis molt profunds. Uns canvis que crec que només s’incentivarien si venen avalats per actors europeus o internacionals. La raó bàsica d’això ve de la mà del tercer problema.

3. Una cultura política basada en un nacionalisme preliberal d’estat (un nacionalisme d’imperialistes sense imperi).

Aquest és un tema de marcs mentals. Tots els estats són nacionalistes (i amb ells, els seus partits i les seves institucions). No hi ha excepcions al món. Però hi ha maneres i maneres de ser nacionalista. Durant l’època contemporània, l’estat espanyol ha tingut una cultura liberal dèbil, una cultural federal molt precària i una cultura plurinacional inexistent. El nacionalisme espanyol mostra unes arrels autoritàries de caràcter preliberal encara vinculades a concepcions, llenguatges, valors i reconstruccions històriques de la “España imperial”. De fet, tots els territoris que l’estat va perdre, des de Mèxic i Argentina fins a Cuba i Filipines, varen haver d’independitzar-se a partir de guerres. La cultura política espanyola reflecteix un profund rebuig a l’acceptació de la diferència i del pacte, així com un autoritarisme que en la dreta està imbuït de valors reaccionaris i en l’esquerra d’un esperit jacobí molt poc congruent amb una democràcia i un estat de dret d’una societat plurinacional del segle XXI. Els marcs mentals de la majoria de ciutadans de Catalunya és molt diferent. És un altre país.

Hi ha altres problemes, naturalment, especialment en l’àmbit econòmic: dèficit fiscal acumulat de més de 200.000 milions d’euros (dades del govern central), manca crònica d’inversions i infraestructures, etc. Però els tres problemes descrits són més profunds i tenen conseqüències més perverses per la democràcia i l’estat de dret

El tercer problema esmentat, impossible de solucionar a curt termini, dificulta una solució del segon, el qual, els partits híper-nacionalistes espanyols (PP. PSOE i C’s) ni tan sols plantegen, i ambdós problemes precipiten en el primer.

(article publicat a La Vanguardia el 20 d’abril de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Corol·lari: “Legal” versus “legítim”

De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.

¿Es pot fer una cosa legítima però legalment prohibida? Vista la gent que darrerament es passeja per aquests conceptes i la que defensa vehementment “la llei” com un absolut (i que en un altre bàndol o moment potser defensaria el contrari), trobo que cal urgentment relativitzar aquesta vella disputa.

Fins i tot un infant entén, i no cal que sigui advocat ni jutge (i potser millor que no ho sigui), que: (1) legal vol dir que està escrit en alguna llei … que vés a saber qui va escriure: pot ser una llei franquista mai no derogada, o que es contradiu amb alguna altra, o que algú va fer per afavorir algú altre, o una constitució d’un país redactada en condicions restrictives (¿ningú recorda que l’espanyola del 1978 es va elaborar en una habitació a tres portes de distància d’on uns militars s’ho anaven mirant tot amb lupa? o que un contracte signat sota coacció és invalid i recusable?); (2) legítim vol dir que es tracta d’un dret que algú creu que té tot i que no li sigui reconegut per la llei (recordeu les dones, fins fa poc, o els negres americans; se’ls deia: “sí, tens raó, però això que vols està prohibit”); i (3) no sempre coincideixen les dues en el temps: una cosa pot ser legal però no legítima (cal recordar cap dictadura?) o legítima però no legal (situació que fa pensar a qualsevol humà raonable que potser és la llei la que ha de cedir, perquè està feta suposadament per servir les persones, no pas al revés). Tot individu no encegat pot recordar com s’han resolt casos històrics on les dues han diferit. Alguns exemples:

¿Com es va fer la revolució americana el 1776? Com tothom sap, els pares fundadors van considerar injusta la situació de les 13 colònies, i van desobeir ostensiblement el seu rei proclamant una “DUI” el 4 de juliol a Filadèlfia. Avui no hi ha cap legalista (incloent l’indignadíssim catedràtic X. Arbós, per qui tot això de Catalunya és “una gran mentida”) que negui plena legitimitat a una república (els EUA) que va començar de manera tan manifestament il•legal. (Per cert, il•legal i tot, l’imperi espanyol s’hi va posar a favor.) ¿I les sufragistes, enfrontant-se a la policia i als marits i anant a la presó estirades pels cabells perquè creien que la seva lluita era justa? (no ho era, potser?) O la Rosa Parks, no volent cedir el seient i així incomplint la llei que l’hi obligava?

Una altra pregunta: ¿era “legal” la “república espanyola” l’abril del 1931 quan uns quants la van proclamar pel seu compte? (No, però ho va ser de seguida.) ¿O la Generalitat quan un govern transfranquista la va “restaurar”? (A Tarradellas l’haurien d’haver detingut: ell, el seu càrrec i la seva institució estaven proscrits per un decret legalment vigent ─des del 1938). I ¿eren o no eren il•legals els insubmisos empresonats just abans de ser exonerats per una sobtada reclassificació legal a les Cortes?… No cal continuar: en qualsevol transició trobaríem moments de crassa il•legalitat.

De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.

Suposem que una aspiració popular és declarada “il•legal”. ¿Què han de fer els ciutadans si creuen que aquesta aspiració és legítima, sobretot quan a més és majoritària? Jefferson, com Gandhi o Mandela, va plantejar el principi filosòfic –la primacia de la justícia‒ i tot seguit, arriscant-ho tot, el va posar en pràctica. ¿Què era la justa demanda de les dones i dels negres sinó manifestament il•legal? (hi havia duríssimes prohibicions explícites en contra). I ¿no és prou significatiu que més d’un milió de persones –moltes més que a Washington el 1964 (“I have a dream” )– surtin cada any al carrer a Catalunya? L’interpel•lat aquí és Rajoy; com a politic ‒¿no diu que ho és?‒ ¿no està pas obligat a “fer alguna cosa”, si li sorgeix un “lío” gros com aquest de Catalunya? Perquè ¿què creu que va passar amb la vintena de països que s’han independitzat d’Espanya –entre ells Holanda i Portugal¬? ¿No és aquest “lío” prou obvi i conegut? O ¿com creu que s’ho ha fet la vintena de països europeus que s’han independitzat al s. XX? Tots ells, com els primers, són reconeguts sense problemes pel Sr. Rajoy, com ho seran sens dubte per qualsevol dels seus jutges i successors. I això que tots aquests països van tenir el seu horrífic moment de ruptura de la legalitat.

Com demostra la història, no hi ha res com un bon fet consumat per polvoritzar opinions pètries ─fins i tot la d’un catedràtic.

(Article publicat al diari ARA el 23 de maig de 2017)

Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.

Dos països, dues singularitats. 2. La singularitat espanyola

A Espanya hi ha hagut moltes revolucions, sovint fetes per militars “liberals” (valgui l’oxímoron) i generalment sense gaires conseqüències. La casta governant ha continuat al seu lloc (i als seus bancs i latifundis): no hi ha manera de treure’ls-en. Ho va observar fins i tot Mario Conde, un plebeu grimpador (i exclòs): les elits espanyoles del poder no s’havien renovat gens “des del s. XVI”, deia.

Això no vol pas dir que a Espanya no hi hagi hagut una persistent voluntat de modernització … mil cops frustrada: llegiu Maragall, que opinava ‒amb els seus contactes (Azorín o Unamuno)‒ que la política, la premsa, la societat i la cultura espanyoles eren un llast (un “mort”, deia) que impedia el progrés de tots plegats, o els laments recurrents dels del “98”, d’Azaña (sobre els “acampados” que sempre copen l’estat) o dels republicans, mil vegades impotents contra generals, Francos i cavernes. Després del franquisme, vocacionalment devastador i irreversible, avui (a un quart de s. XXI!) tornem a la tradició planyívola: gent com Forges o Pérez Reverte ‒o algú que s’hi feia passar‒ es lamentaven en ple 2017 a les xarxes, amb ràbia impotent, de ‒respectivament‒ la mediocritat o la indecència generalitzades que veuen al país. (I això que el país semblava “modern”.)

Potser algun franctirador com Pablo Iglesias II creu de debò que la ben travada estructura de poder espanyola és reformable. (I potser ho serà algun dia ─però no serà ell, segurament, que la farà saltar.) Porta segles de rodatge i automatismes, i per canviar-la potser caldria fer aquella revolució espanyola sempre postposada.

Tampoc no vol dir que “Espanya” com a mentalitat no hagi canviat gens. Oitant. Fins i tot als antics règims les coses canviaven sense canviar: un rei de Prússia podia propagar idees il•lustrades, i un Franco podia acabar acceptant biquinis a la platja. El contagi cultural i econòmic d’Europa ha fet possible que els hidalgos alfa dominants ‒i, darrere, el poble que n’és secularment captiu‒ acceptin divorciar-se o no fer la mili o ser gais. Però els fets fan pensar que la mentalitat profunda, la del “ordeno y mando” ‒i la seva àmplia difusió i acceptació popular de facto‒, no s’ha modificat gaire.

Un dels èxits de la classe dirigent espanyola és que s’ha perpetuat ideològicament –i fins i tot físicament (són els mateixos)– des del segle XVI. (No és broma: si es consulta la genealogia dels que manen a Espanya es comprova que una proporció sorprenent de les famílies ja manaven als segles XVI-XVIII.) Un altre èxit, encara més gran, és que ha sabut injectar els seus hàbits aristocràtics i arrogants a la cultura que anomenem “espanyola”, en la qual és habitual constatar una mentalitat possessiva (¡Cataluña es España!), impositiva i poc dialogant (i no val a dir: “és la del PP”; no, la porten tots subliminalment incorporada). Són poquíssims els que veuen aquestes disfuncions (Cotarelo, Suso de Toro, …). A Espanya, els que hi estan disconformes o gosen protestar sempre s’han vist acusats i proscrits. (No cal dir que en aquest paquet hi anaven els catalans en general, sempre sentits –com mostra claríssimament Sangrador (1996)– com un cos estrany i “estranger”.) I la manera com s’ha portat “Espanya” amb els seus disconformes és prou coneguda.

Acemoglu i Robinson (a Why nations fail, 2012) constaten que a Espanya, com als altres països que no han fet el trànsit canònic al capitalisme, s’hi ha perpetuat una classe dirigent que respon no a l’emprenedor modern sinó a la figura i caràcter del rendista. Es tracta d’un personatge preindustrial conservador i autoritari: no és “inclusiu” (no admet no-amics), ni és un innovador ─ni sol tenir sentit de l’humor─ i no sap calcular costos i beneficis ni preveure futurs. Aquests “rendistes”, amb la seva mentalitat circular, hi formen i perpetuen una casta governant ‒“elit extractiva”, en diuen A. i R.‒, que bàsicament mana (i molt!), però no innova, ni comparteix ni fa créixer la riquesa total, i no sap augmentar les (seves) rendes ─“extreure-les”, diuen─ si no és per l’acció parasitària sobre el conjunt de la població, o per expansió militar, o per abús continuat o, en el cas d’Espanya, de viure de la renda providencial dels metalls americans (al s. XVI) o de les subvencions europees (al XX) ─o de Catalunya (en general). Aquestes elits només saben reclamar i concedir privilegis i favors (“al amigo, el favor; y al oponente, la legislación vigente”, recordeu que deien?), tenen fins i tot aparells de legislació i de justícia propis, i escampen i imposen la seva mentalitat autoritària i jeràrquica, propietària i possessiva, menyspreadora i venjativa (com Humboldt va observar in situ el 1800); en el pla humà i familiar, correspon al que ara s’anomena mentalitat del maltractador. La descripció d’A. i R. no és aplicable només a l’Espanya del precapitalisme sinó també a la del seu crony capitalism d’avui. Una característica dels països que analitzen és que tots tendeixen espontàniament a empobrir-se a llarg termini (Espanya ho fa des del 1492) i tenen dificultats per renovar-se.

Dit això últim, com diria el filòsof alemany Bernd Schuster, ja no cal dir res més.

(Aquest article, com la seva primera part, va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)

Dos països, dues singularitats. 1. La singularitat catalana

La revolució social-industrial i la idea moderna de nació es van forjar de manera natural i intensa a Catalunya durant més de dos segles. I això va forjar un poble i una mentalitat qualitativament diferents. A l’altra banda, la casta governant espanyola ‒imperial, reaccionària, ignorant i impertorbable‒ s’anava permetent rebutjar qualsevol demanda de canvi (i n’hi va haver moltes).

Catalunya i Espanya són objectivament diferents. Ho afirmo. No per cap diferència ètnica ni per cap suposada qualitat. No. Ho són ‒objectivament‒ perquè a Catalunya hi va haver una revolució industrial, i a Espanya no.

En efecte, a Catalunya es va fer la revolució industrial, i es va fer bé. Va comportar un canvi de mentalitat de totes les classes socials i de tot el territori. Com a l’Anglaterra del set-cents, amb el seu esplet de menestrals inventius, a la Catalunya del vuit-cents et podies trobar, entre moltíssims altres exemples, un Batlló d’Olot, un Güell de Torredembarra, un Muntadas d’Igualada o un Roca de Manlleu anant a Anglaterra o Suïssa a veure com es feia una màquina de vapor, una fàbrica, un dispositiu tèxtil o un radiador. I tornaven i engegaven coses, i tenien al cap la llibertat de creació i el progrés.

A més, la revolució industrial catalana era sòlida: es feia quan ja estaven més o menys afermades les necessàries revolucions prèvies i complementàries: la del desmantellament del feudalisme (amb la guerra civil del quatre-cents), la de la representació política paccionada i tendencialment democràtica, o la de globalització comercial del 1700. La majoria d’observadors creien, a finals del segle XVII, que Catalunya acabaria sent una nova Holanda o Anglaterra. Avui sabem que Lluís XIV ho va frustrar de cop, el 1714. (Amb Anglaterra i una Holanda en tenia prou.)

La profunda renovació econòmica i social dels ss. XVII-XIX ha deixat un pòsit profund. Ens ha diferenciat d’Espanya i dels espanyols (i ja no diguem de la seva mentalitat col•lectiva i del seu sistema de govern). És això el que ens fa objectivament diferents més que no cap característica postulada. I no cal ser marxista (per allò de “el mode de producció condiciona la ‘superestructura’ politico-socio-cultural”). Que un procés profund, lent i durador pugui marcar una diferència profunda de caràcter ho pot entendre qualsevol.

A “Espanya”, en canvi, no va passar res del que va passar a Catalunya. De revolució industrial no n’hi va haver. I no per falta d’intents. Ho va explicar Jordi Nadal a El fracaso de la revolución industrial en España. Legions de catalans, amb la seva revolució ja feta (amb èxit), van anar per tota Espanya els dos primers terços del segle XIX fent apostolat industrial. Inútil: a Espanya la industrialització ningú ‒ni cap classe social‒ l’entenia ni la volia (i menys les seves conseqüències socials). I simultàniament ‒com acaba d’explicar Marfany‒ una munió d’intel•lectuals catalans es van desviure per crear la nació (espanyola) i fer-la “moderna” (és a dir, com Catalunya). Res a fer. També en van sortir frustrats. (Aquí, almenys, en va quedar una escorrialla: el catalanisme.)

Quan Acemoglu i Robinson, en un llibre d’èxit (2012), descriuen Espanya i la contraposen a Anglaterra, un català té la impressió que la primera continua sent la mateixa del segle XVI i que, en canvi, Anglaterra va fer al segle següent un canvi radical que poques nacions han sabut fer (Catalunya n’és una) i que els ha donat indústria, capitalisme, comerç a escala global i, sí, democràcia liberal i separació de poders. Per això Catalunya, amb els deures fets, ha pogut créixer, integrar millions d’immigrants ‒amb taxes fins i tot més grans que les americanes‒ i modernitzar-se tot superant crisis. (Fins i tot ha aconseguit mantenir la llengua i (re)prestigiar-la, cas únic entre les nacions minoritzades). I amb unes classes mitjanes consolidades i una activa societat civil, productes de la seva revolució social, les iniciatives hi solen anar de baix a dalt. No és estrany doncs que, mentre molts espanyols s’hagin desviscut per ser “europeus”, tolerants i “moderns”, els catalans sempre s’hi han sentit, de manera natural. Una conseqüència és òbvia: ara, en un moment d’efervescència social, a la banda “catalana” el moviment és espontani, ascendent (vull dir, de baix a dalt), transversal, democràtic i massiu, en contrast amb la reacció forçada, jeràrquica (de dalt a baix), prohibitiva i penal que hem vist improvisar-se a l’altre cantó.

Vista la secular persistència i fortalesa de cada bàndol, veurem com acaba tot: ¿taules? ¿escac i mat? El moment no pot ser més interessant.

(Aquest article, com la seva segona part, va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)

Poema de Wolf Biermann

NOSALTRES no ho volem silenciar
en aquest temps de silenci
el verd ja brota a les branques
Nosaltres ho volem ensenyar a tothom, i així tots ho sabran
i així tots ho sabran

Fa poc vaig trobar un poema de Wolf Biermann, un cantautor comunista alemany dels anys 60-80, que va escriure aquesta cançó el 1968 per al seu amic P. Huchel (editor de Sinn und Form), llavors sota arrest domiciliari a la República Democràtica Alemanya. En Wolf Biermann va ser invitat 25 anys després de la caiguda del mur per cantar-la davant del parlament alemany. La coincidència amb el que està passant a Catalunya no deixa de ser sorprenent. L’he traduïda per compartir-la amb vosaltres.

Donar coratge

La bona gent també necessita de tant en tant un parell de bones persones
i els encoratjadors, ells també necessiten ser encoratjats

TU no et deixis endurir
en aquest temps tan dur
Aquells qui són massa durs es trenquen
els qui són massa punxeguts punxen, i es trenquen immediatament
i es trenquen immediatament

TU no et deixis amargar
en aquest temps tan amarg
Els governants tremolen,
ets darrere les reixes, però no davant del teu patiment
davant el teu patiment.

TU no et deixis terroritzar
en aquest temps de terror
Això és el que volen,
que nosaltres deixem les armes, just abans de la gran disputa
abans de la gran disputa.

TU no et deixis desgastar
gasta bé el teu temps
No pots enfonsar-te
Tu ens necessites, i nosaltres just necessitem la teva alegria
just la teva alegria

NOSALTRES no ho volem silenciar
en aquest temps de silenci
el verd ja brota a les branques
Nosaltres ho volem ensenyar a tothom, i així tots ho sabran
i així tots ho sabran

Ermutigung

(https://www.youtube.com/watch?v=0e6q6tLRzGM&list=RD0e6q6tLRzGM&t=2)

Die guten Leute brauchen auch manchmal ein paar gute Leute
und die Ermutiger, die brauchen auch Ermutigung

Du lass dich nicht erhärten
in dieser harten Zeit
Die allzu hart sind brechen,
die allzu spitz sind stechen und brechen ab sogleich,
und brechen ab sogleich

Du lass dich nicht verbittern
in dieser bittren Zeit
Die Herrschenden erzittern
sitzt du erst hinter Gittern doch nicht vor deinem Leid,
doch nicht vor deinem Leid

Du lass dich nicht erschrecken
in dieser Schreckenszeit
Das woll’n sie doch bezwecken,
dass wir die Waffen strecken schon vor dem grossen Streit
schon vor dem grossen Streit.

Du lass dich nicht verbrauchen
gebrauche deine Zeit
Du kannst nicht untertauchen
Du brauchst uns und wir brauchen gerad deine Heiterkeit,
grad deine Heiterkeit

Wir wolln es nicht verschweigen
in dieser Schweigezeit,
Das Grün bricht aus den Zweigen
Wir wolln das allen zeigen dann wissen sie bescheid,
dann wissen sie bescheid.

Meike Köhler és Professora de Recerca ICREA i Cap del Grup de Recerca en Paleobiologia a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, és també professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctora per la Universitat d’Hamburg amb una tesi sobre l’evolució dels bòvids del Miocè de Turquia. El seu camp és la Paleobiologia evolutiva, específicament la teoria de l’evolució de Life-Histories i la seva aplicació als fòssils usant histologia òssia i dental. Dins d’aquest marc, el seu interès se centra en: tendències evolutives, ecofisiologia, l’evolució en illes i en altres ecosistemes de recursos limitats, i l’evolució del cervell i del sistema nerviós. Ha publicat els seus treballs en diverses revistes de prestigi internacional, entre elles: Nature, Science, Trends in Ecology and Evolution, PNAS, Current Biology, and Scientific Reports. Ha rebut diversos guardons per la seva tasca, d’entre els que destaca la menció especial del Premi Ciutat de Barcelona, l’any 1999; el “Premi Bartomeu Darder” de la Societat d’Història Natural de les Balears; el “Premio Paleonturología 10”; el “Premi a l’Excel•lència Investigadora 2010” UAB. La seva recerca ha rebut el suport de la fundació Wenner Gren de recerca antropològica, la National Science Foundation USA, la German Science Foundation (DFG), la Generalitat de Catalunya (DURSI) i el Ministeri d’Educació i Ciència (MINECO, CAICYT), entre altres.

El segrest de la plurinacionalitat

Per molt que s’augmentés la gestió de la despesa de competències d’autogovern es mantindria sense resoldre el punt clau de la capacitat de Catalunya de decidir polítiques diferenciades i sense ingerències de l’estat en els àmbits simbòlic, institucional, competencial, econòmic, fiscal, de política europea i de política internacional. El problema no és Espanya. El problema és l’estat espanyol. Un estat que segresta la plurinacionalitat.

Tots els estats son nacionalistes. No hi ha cap excepció al món (salvant alguns microestats). En democràcies plurinacionals com el Regne Unit, Bèlgica, Canadà o Espanya es dona una tensió inherent entre el nacionalisme que sempre impulsen les institucions, organitzacions i actors polítics de l’estat, i els projectes nacionals impulsats per les institucions (quan existeixen), organitzacions i bona part dels ciutadans de les nacions minoritàries.

A la pràctica, una síntesi harmònica entre aquestes dues lògiques esdevé una missió quasi impossible malgrat que es comparteixin valors cívics, democràtics i socials. Els ciutadans d’ambdues realitats viuen en universos mentals massa diferents (reconstruccions històriques, valors col•lectius, autoimatge i autoestima, projectes de futur, etc). Les solucions, quan son possibles, son de caràcter pragmàtic. I son establertes a través de la negociació.

El reconeixement del pluralisme nacional constitueix un aspecte clau de la concreció dels valors de llibertat i d’igualtat política, una concreció que resulta irrenunciable per les col•lectivitats nacionals que no disposen d’un estat propi. En absència de reconeixement nacional, els discursos sobre la “llibertat” i la “igualtat de ciutadania” esdevenen formulacions retòriques que actuen en favor dels particularismes nacionals, culturals i lingüístics de les majories. En aquests contexts esdevé encara més important la qüestió de com evitar la “tirania de la majoria”.

En termes de teoria política: en les democràcies plurinacionals els enfocaments individualistes de Kant o Rawls son necessaris, però resulten insuficients. Cal complementar-los amb les perspectives analítiques sobre el reconeixement individual i col•lectiu obertes per Hegel, Berlin i Taylor.

La Constitució espanyola no estableix un reconeixement efectiu del pluralisme nacional. A més, totes les matèries de govern tenen el seu centre real de decisió en les institucions de l’estat. Però per molt que s’augmentés la gestió de la despesa de competències d’autogovern es mantindria sense resoldre el punt clau de la capacitat de Catalunya de decidir polítiques diferenciades i sense ingerències de l’estat en els àmbits simbòlic, institucional, competencial, econòmic, fiscal, de política europea i de política internacional. El problema no és Espanya. El problema és l’estat espanyol. Un estat que segresta la plurinacionalitat.

L’estat de les autonomies arrossega “aluminosi” tant en el seu disseny com sobretot en el seu desenvolupament pràctic. Ha esdevingut obsolet. Com he dit en altres ocasions, la política comparada mostra solucions institucionals de caràcter pragmàtic en el moment d’acomodar una societat plurinacional en termes liberal-democràtics: models confederals, federals plurinacionals (amb asimetries constitucionals) i models consociacionals.

És alguna d’aquestes solucions aplicable al cas espanyol?. En termes realistes crec que no, a no ser que intervinguessin actors europeus o internacionals. Són solucions que els hi venen massa grans als molt limitats plantejaments dels dirigents del PP, del PSOE i de C’s, uns partits híper-nacionalistes als qui els molesta el pluralisme nacional i que reflecteixen cultures polítiques antiquades tant en termes liberals com democràtics. Es tracta de partits que, juntament amb institucions com el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Govern central, no dubten en degradar l’estat de dret i la democràcia amb pràctiques pròpies d’estats autoritaris.

Hem assistit a magistrats del TC que s’extralimiten i actuen en termes inconstitucionals sobre els candidats a la investidura i a magistrats del TS que prevariquen i que jutgen idees més que fets. L’estat espanyol és cada dia menys un estat de dret i més un fet autoritari amb regust de franquisme.

I aquí, el paper del PSOE resulta lamentable –dic lamentable i no decebedor perquè aquest partit avui ni tan sols té la capacitat de decebre. ¿Se’n recorden dels temps en que es presentava ampul•losament com “el partido de las libertades”?. A la inoperància generalitzada de la socialdemocràcia europea aquest partit hi ha afegit la connivència amb un nacionalisme espanyol, en bona part de caràcter preliberal, que comparteix amb PP i C’s. De progressistes a reaccionaris en una generació. Un rècord negatiu difícil de superar.

Dues conclusions i una nota final: 1) tot i haver-hi solucions tècniques en la política comparada de les democràcies plurinacionals, una reforma constitucional profunda que solucionés la qüestió nacional-territorial de l’estat espanyol resulta impossible en termes pràctics; 2) si la independència de Catalunya tampoc no és possible sense intervenció d’actors europeus o internacionals seguirem vivint durant molt temps en el conflicte, amb tots els costos de temps, energia i recursos que això comporta.

Naturalment, m’agradaria poder deixar entreveure que el tema nacional-territorial de l’estat ofereix vies raonables de solució per vies de reforma. Però, francament, no les veig. Fa anys que les terceres vies estan mortes. Cap partit estatal està oferint solucions que puguin semblar justes i estables, és a dir, solucions que mereixin aquest nom. Sobra retòrica i manquen projectes concrets que no defugin el tema de fons: el reconeixement i acomodació política d’una societat plurinacional. I segurament també manquen coneixements de teoria política i de política comparada en la majoria dels integrants de la classe política. Mai és massa tard per aprendre.

Nota final. En política el més important acostuma a ser la pràctica. Crec que cal constituir un Govern efectiu de la Generalitat que eviti unes noves eleccions. Un objectiu que hauria de ser prioritari per JxCat i ERC. També crec que els Comuns i la CUP haurien de facilitar-lo. Per responsabilitat, defensa i projecció de futur del país. Caldria establir una investidura factible, tot i mantenint les accions entorn els presos polítics, el President Puigdemont i els consellers de l’exili. Francament, no crec que posar-se d’acord i combinar aquests objectius sigui tan difícil de fer!.

(article publicat al diari ARA el 29 de març de 2018)

Sant Jordi

El drac negre de la mentida,
covant el foc de la represàlia,
amb urpes de prevaricació:
cada època té els seus dracs,
les seves autoritats infames,
els seus tribunals contra la democràcia,
els seus afanys de repressió.

Voldrien que te’n distraguessis
amb llibres i roses, que et fessis
líric, sentimental, que oblidessis
els qui tenen a la presó.

Sacia’t de roses, de besos, de llibres,
de primavera, de bon humor, d’alegria,
però oblidar-te de l’afany de justícia,
de la lluita pel futur i la vida
contra la tenebra del drac, no.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

El nostre somni

De l’1 d’octubre de 2017 ençà, encara tenim més clar que volem ser una República lliure i sobirana, que no podem renunciar al nostre somni. Fer passos enrere és assumir la moral de l’esclau o de l’assetjat, que se senten culpables de la seva situació quan, de fet, en són víctimes. No podem sucumbir a la por, a l’amenaça, a la repressió.

Nosaltres també tenim un somni: la República Catalana. Un estat lliure, sobirà, profundament pacífic i democràtic. Europeu i europeista, reconegut al món. Un estat amb sensibilitat social que garanteixi els drets humans per a tothom, una terra generosa, oberta al món, un poble unit, solidari i combatiu. Un estat modern, respectuós amb les minories, que garanteixi drets com l’educació, la cultura i la sanitat de manera universal. Que vetlli pels més necessitats i els més febles, que fomenti el teixit social, la creativitat i la cultura. Que faciliti l’educació pública, a tots els nivells, per a tothom. Que sigui un exemple de democràcia, de convivència i de solidaritat per a tot el món.

Nosaltres no volem viure mai més el malson de ser súbdits. No volem pertànyer a un estat que ens tracta com si fóssim una colònia. Un estat que és capaç de transgredir les seves pròpies lleis, que reprimeix amb les porres el dret a votar, que censura i manipula els mitjans, que vulnera la separació de poders, que empresona o empeny a l’exili els dissidents polítics, que insulta, amenaça i menysprea els catalans. Un estat cínic que ha forçat les costures de la seva sacrosanta constitució per anul•lar les institucions catalanes de govern, empresonar els nostres representants polítics, perseguir els que van haver de marxar a l’exili, imposar el morrió i la por als catalans.

Continuar al Regne d’Espanya és assumir que som mesells, que som súbdits del més fort, que ja ens està bé romandre en un estat que no respecta la democràcia, que no garanteix els drets bàsics, que no compleix els pactes institucionals ni les legislacions internacionals dels països democràtics. Més que mai, no podem acceptar-ho de cap manera. Ens faríem còmplices de la seva ignomínia. Seria una capitulació, un suïcidi com a poble.

No ens podem deixar vèncer tampoc pel desencís, ni pel pessimisme. És cert que ningú no s’esperava, en l’Europa d’avui, que l’Estat espanyol fos capaç d’ultrapassar els límits democràtics i que oferís impúdicament i impunement al món la seva cara més dogmàtica, intolerant i autoritària. Al capdavall, gairebé quaranta anys de franquisme i una transició a la democràcia de fireta, que va deixar intactes estructures de poder com la judicatura, la policia, l’exèrcit o la monarquia, no han fet res més que consolidar els hereus dels feixistes al poder.

El PP, el partit més corrupte i immoral de l’Europa actual, ha imposat un relat del passat cínic, triomfalista i excloent, amarat de franquisme sociològic i de podridura política, que ha arrossegat la resta de partits espanyols, fins i tot els presumptament d’esquerres. S’han estimat més, de Ciudadanos al PSOE, amb els silencis de Podemos, avalar les polítiques autoritàries del PP que no pas defensar la democràcia i els drets individuals i polítics.

Nosaltres també tenim un somni i hem de treballar de valent per aconseguir-lo. Cadascú des del seu àmbit, cadascú segons les seves possibilitats, amb la màxima unitat interna de les forces polítiques republicanes i de la societat civil organitzada. Sempre pacíficament, democràticament, amb paciència i tenacitat revolucionàries, teixint complicitats endins i enfora de tots els demòcrates d’aquí i d’arreu.

Ells empren la violència d’estat sense mesura ni control democràtics. Nosaltres tenim la força de la raó i de les conviccions. Ells han convertit l’Estat espanyol en un pàl•lid reflex d’un passat tèrbol, en una presó o un correccional, en què la dissidència política és perseguida i les llibertats bàsiques, vulnerades, com en els anys de la dictadura franquista. Nosaltres tenim un projecte de demà que és la República Catalana. Ells tenen la ràbia i la mentida. Nosaltres, la pau i l’esperança.

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

L’avió de Carl Schmitt

Sense una autèntica separació de poders, sense una societat i una premsa lliure crítiques amb el poder i sense una regulació del pluralisme territorial, desapareixen les virtuts emancipadores de l’estat de dret, la columna vertebral de les democràcies liberals contemporànies.

El nombre de democràcies liberals és avui menor que el que hi havia a finals del segle XX. Hi ha una sèrie d’indicadors de política comparada que apunten a una regressió de les llibertats i dels estats de dret en els estats occidentals. No estem parlant de casos com Turquia o Rússia, sinó d’estats pertanyents a la Unió Europea, com Polònia, Eslovàquia o Hongria. Uns països que presenten vulneracions de les regles bàsiques dels estats de dret. Els índexs de Freedom House, Human Freedom del Cato Institute així com els informes del Consell d’Europa o d’Amnistia Internacional sobre la situació de les llibertats mostren xifres i tendències perilloses. En el món internacional es constaten tendències vers l’autoritarisme.

L’estat espanyol també mostra indicadors de derives autoritàries associades a la degradació dels drets, les llibertats i l’estat de dret. Aquest últim terme resulta tan repetit com quotidianament erosionat. Les actuacions d’alguns jutges i fiscals es troben allunyades de les pràctiques dels estats de dret: invenció de delictes de rebel•lió, arbitrarietat de decisions judicials sobre presó preventiva (polítics catalans -presos polítics-, joves bascos, cantants de rap), llibres que es prohibeixen, un Tribunal Constitucional molt dòcil amb el poder executiu que actua com un “àrbitre arbitrari” i que vulnera drets dels diputats i l’autonomia parlamentària, un rei que s’ha treballat la seva deslegitimació a Catalunya en adoptar una posició política i ideològica aliena a les funcions moderadores i integradores d’una monarquia parlamentària moderna, declaracions i atestats falsos de dirigents i membres de la Guardia Civil, caps policials que contaminen les investigacions a les xarxes socials de manera clandestina amb meres opinions personals, càrrecs d’Interior que neguen l’existència de càrregues policials en el referèndum de l’1-O, manipulacions flagrants de la TV pública espanyola, etc, etc.

Les conclusions del Consell d’Europa i d’Amnistia Internacional resulten també informatives sobre la degradació en pendent de l’estat de dret i de la democràcia a l’estat espanyol. En una democràcia liberal resulta inacceptable l’existència de presos polítics o la vulneració de l’autonomia parlamentària. Si a aquests fets hi afegim: 1) algunes pràctiques de partits de govern (corrupció, clientelisme, afavoriment del frau fiscal), 2) decisions d’organitzacions de la societat civil que restringeixen la llibertat d’expressió (exposició censurada d’Ifema-Arco), i 3) la manca de pluralisme en els mitjans de comunicació públics i privats, especialment els de la capital, el panorama es més que preocupant. Hi ha una clara manca de “contrapesos” civils i institucionals en la democràcia espanyola.

PP, PSOE i C’s defensen l’Estat. No la Constitució, sinó l’Estat, que és una cosa diferent. Quan la constitució legal existent els hi serveix -tal com ells mateixos la interpreten amb els “seus tribunals”- es fan els legals, quan no els serveix se la salten amb forçades invencions interpretatives.

Sobre les democràcies europees continentals sempre planeja l’avió de Carl Schmitt. En els anys trenta del segle passat, quan Schmitt “defensa la Constitució” no es refereix a la Constitució vigent de Weimar, sinó a la defensa de l’Estat alemany. A la defensa d’Alemanya. Els texts legals “interpretats” es veuen com mers instruments per imposar la unitat nacional de l’Estat. No està parlant d’una qüestió de legalitat, sinó d’una qüestió de poder en un territori determinat. Està parlant d’una qüestió d’Estat. D’una qüestió de nacionalisme (no liberal i no democràtic) d’Estat.

El perill últim és que l’avió de Schmitt a vegades aterra. I això passa especialment en democràcies estructurades a partir de la tradició franco-alemanya del dret (en contrast amb el caràcter més flexible i pragmàtic del dret anglosaxó, com mostren els casos plurinacionals de Canadà i el Regne Unit). Aquest tipus de dret incentiva, també en estats plurinacionals, que els Estats liberal-democràtics és comportin molt més com a Estats que com a liberal-democràtics.

A l’Estat espanyol, l’avió de Schmitt té molts “aeroports-sense-avions” per aterrar. Ja ho ha fet en vàries ocasions.

A la història hi ha hagut versions no liberals de la democràcia. Versions tant de dretes com d’esquerres. Però avui sabem que sense una regulació clara dels drets i llibertats, una separació de poders efectiva, i un respecte i protecció del pluralisme nacional -no en la retòrica dels governants i partits, sinó en la implementació pràctica de les institucions i processos de decisió-, les democràcies deriven en pràctiques autoritàries.

En la qüestió nacional-territorial, els partits del trident del 155 son molt més seguidors de Carl Schmitt que de Thomas Jefferson. L’Estat espanyol presenta clars dèficits de liberalisme polític i de democràcia, especialment a Catalunya. Per molts ciutadans aquest Estat incentiva viure en un permanent exili interior, en un paisatge d’ombres, en unes institucions alienes. Records de franquisme.

(article publicat al diari ARA el 28 de febrer de 2018)

República, si us plau

Deixeu aquesta rèmora absurda i superada,
que no aporta moderació ni concòrdia ni arbitratge.
Ja sou prou grans per decidir qui us representa,
no cal una família privilegiada i parasitària.
Si algun dia us deixen fer una nova Constitució,
feu-la confederal i republicana.

Si algun dia us deixen fer una nova Constitució
i no us imposen eternament la d’ara
–la lletra morta i espinosa que n’ha quedat
un cop n’han arrencat la promesa i l’esperança
que un dia va tenir per a tants de nosaltres–,
feu-la confederal i republicana:
el centralisme us anul•la,
la monarquia no us fa cap falta:
allibereu-vos-en, pobles d’Espanya!

Va jugar dignament el seu paper, durant temps difícils,
quan va ser ferment de futur i de diàleg.
Però fa anys que no és així,
ni àrbitre ni moderadora: negligent i encarcarada,
arrenglerada, en moments tan crítics,
amb la falsedat, la prepotència i l’amenaça.