Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer. No continuar amb l’inadmissible salt entre la recerca i el sector productiu. I construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villa (UVic-UCC)
Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del nostre país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.
Després de les persones hi ha les infraestructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel•lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part d’altres regions de l’estat espanyol.
No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer.
El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitons al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el motor de la societat i la palanca on recolzar-se per a que la societat canviï.
I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no ad hoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Mestre, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.
Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel•lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.
Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villà és professor titular a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Anteriorment investigador Ramón y Cajal i professor agregat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador en bioquímica computacional, ha basat gran part de la seva recerca en l’estudi molecular dels mecanismes de reactivitat enzimàtica i la interacció de proteïnes.
Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.
Quim Bosch (IFAE)
Els aficionats al futbol sabem que per fitxar un crack mundial no n’hi prou amb diners, també cal un projecte esportiu engrescador. Per això a lligues com les de Qatar només hi aterren els grans noms quan el seu millor moment ja ha passat. Perquè fins aleshores jugar a un gran club, al costat dels millors, i guanyar els grans títols passava per davant dels diners.
En això, la ciència no és gaire diferent al futbol. També en ciència els millors volen anar amb els millors, a les institucions capdavanteres. Com al futbol, per aconseguir els millors científics i els millors equips també fan falta diners. I com al futbol, tampoc n’hi ha prou només amb diners.
Perquè amb els mateixos diners es poden fer polítiques científiques molt diferents, que duen a resultats molt diferents. Es pot distribuir el finançament amb criteris competitius, premiant i fomentant l’excel·lència. O es pot ignorar l’excel·lència i distribuir el finançament per quotes territorials, com qui qui desplega una xarxa d’alta velocitat amb la intenció d’obrir una estació a cada capital de província. Amb independència de la viabilitat econòmica de les línies. En el fons, escollir un model es redueix a triar entre criteris polítics i criteris científics.
El model espanyol és el dels criteris polítics. Altrament, com s’explica que el sistema català d’R+D concentri gairebé el 30% dels fons captats per l’Estat espanyol del finançament competitiu que gestiona la Unió Europea (els programes marc i Horizon 2020) mentre que, any rere any, només capti el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i? El 20% és la nostra quota: és el percentatge d’investigadors que hi ha a Catalunya en relació al total d’investigadors del conjunt de l’Estat.
El model espanyol fa just el contrari del que fan tots els països amb una ciència potent. Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.
Per la seva qualitat, el sistema català d’R+D en surt especialment perjudicat. Si els fons del Plan Nacional de d’I+D+i s’haguessin distribuit amb criteris competitius -com fa la UE- el sistema català d’R+D hauria captat, any rere any, un 50% més de finançament (la diferència entre captar el 20% o el 30%). Us imagineu com estarien ara les nostres universitats, els nostres centres de recerca, i els nostres investigadors si haguessin rebut entre 150 i 200 milions d’euros més cada any?
I us imagineu com -i on- estaran d’aquí a 10 o 15 anys si no fem un pensament?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Malgrat els bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa.
Enric Canela
Catalunya és un país amb uns excel·lents resultats en recerca. Si Catalunya fos un estat estaria entre els capdavanters d’Europa. Tenim un país atractiu per als científics d’altres països que intenten venir i alhora formem joves científics que es veuen obligats a emigrar perquè no troben feina digna.
Catalunya ha pogut organitzar una xarxa d’instituts i centres de recerca d’altíssim nivell, però el gruix de la recerca, de qualitat, sense oblidar els hospitals, es fa a les universitats.
Malauradament les competències legislatives bàsiques sobre la universitat de Catalunya les té l’Estat espanyol. Les competències del govern català són escasses i el nostre govern no pot modificar els aspectes fonamentals per al seu bon funcionament i competitivitat.
Tanmateix, malgrat aquests bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa. La manca de recursos, i de política adequada, per què no dir-ho, han impedit crear espais de foment de la innovació i la creació de empreses fruit de la recerca.
Només des de la completa llibertat, la de tenir un Estat propi, podrem desenvolupar-nos. Amb la independència Catalunya disposarà de molts més recursos econòmics i podrem dedicar una part a superar la barrera de la inversió del 2% del PIB en R+D, imprescindible, per integrar-nos plenament en l’economia del coneixement. També tindrem el que és tan important o més, la capacitat d’administrar-nos i decidir el nostre futur.
Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.
