Una gran oportunitat per a una nova cultura de l’aigua

EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA

Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.

Francesc Villarroya
Carles Ibáñez (IRTA)

Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.

Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.

Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.

En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).

Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!

Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Una nova oportunitat, una aposta per la recerca

Assolir un estat independent pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia. Sempre espero amb optimisme les noves oportunitats per millorar, i aquesta n’és una.

JorgeDiogene.docx.jpg
Jorge Diogène Fadini (IRTA)

El món científic sempre ha de lluitar per estar al capdavant de la societat. Sabem que el finançament de la recerca ha deixat de ser només una qüestió estatal, però el posicionament d’un estat front a la recerca és clau per dotar a aquest sector d’una base sòlida per consolidar projectes internacionals de recerca. Assolir un estat independent, pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia, per fugir definitivament d’una aproximació conservadora de finançament de la recerca, sovint basada en pressupostos residuals. El meu propòsit és aconseguir que un nou sistema social i polític permeti una més justa repartiment de la riquesa i una inversió en recerca conseqüent i responsable.

Tal com per molts altres àmbits, aquesta voluntat d’independència no és pas per aïllar-nos ni d’Espanya ni d’Europa, sinó per millorar, per construir un sistema més just i directe des de la base. En el cas del món científic, per afavorir que un govern permeti finançar correctament la recerca, per donar-li un lloc protagonista i no secundari, i aportar coneixement i innovació a tots, catalans i no catalans, amb total solidaritat amb altres països.

En un moment on davant el creixement global de la població, la pesca extractiva ha arribat al seu límit de producció, només una aqüicultura racional i durable pot cobrir les necessitats futures d’aliments aquàtics. Dins l’aqüicultura, la crisi ha estat colpidora i tot un programa espanyol de finançament de la recerca en aqüicultura va ser interromput de cop. No va sofrir pas una reducció, sinó l’abolició. Tot i una crisi, no es pot justificar un plantejament de retallades absolutes dins un àmbit de recerca, ja que aquesta estratègia, a més d’endarrerir l’obtenció de coneixement, pot posar en perill tota una comunitat científica.

La previsió de la UE és que el nombre de científics augmenti durant el segle XXI considerablement, i preveu, mitjançant els seus programes Marie Sklodowska Curie, respondre a aquestes necessitats. No podem permetre que l’estratègia a la UE sigui incrementar el nombre de científics, i que aquí sigui reduir-lo i donar via lliure a la fugida d’investigadores i d’investigadors.

Espero sempre amb optimisme, en tots els àmbits, les noves oportunitats per millorar. Aquesta n’és una a no mancar. Amb un grau d’incertesa? Evidentment, ja que una inversió justa en recerca requerirà que la societat i els polítics estiguin a l’alçada, i això es veurà en el futur. Ara, pel resultat del propi procés que estem vivint, tinc la intuïció que dins una Catalunya Independent, si la societat vol finançar la recerca amb dignitat, aquest finançament hi serà.

Jorge Diogène Fadini és investigador de l’IRTA i director del Subprograma de Seguiment del Medi Marí a Sant Carles de la Ràpita. Es dedica a la recerca dins l’àmbit de les toxines marines i és responsable del programa de seguiment de la qualitat de les aigües a les zones de producció de mol·luscs a Catalunya. Té un doctorat en toxicologia per la Universitat de París 7, i ha desenvolupat la seva carrera investigadora als Estats Units, França, Canadà, Galícia i Catalunya.