Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA
Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.
Carles Ibáñez (IRTA)
Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.
Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.
Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.
En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).
Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!
Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
Al 2001 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència on deia que les beques universitàries són competència de la Generalitat i demanava el Govern central que en transferís la competència. Encara no ho ha fet, perquè els successius governs espanyols porten 14 anys incomplint la sentència. Mentrestant, Catalunya té el 15% dels estudiants universitaris d’Espanya però només rep el 10% de les beques que atorga el Ministeri.
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
EN LA MAREA
M’endinso en el bosc de banderes, en el clam de llibertat,
en aquesta densa marea humana.
M’agrada ser-hi, en aquesta intensitat,
en l’atracció d’allò desconegut, vibrant, desitjat,
en el desbordament d’un ordre caducat,
en una èpica serena que uneix i s’encomana.
Nens, adolescents, joves, mitjana edat, gent gran.
Quants sentiments diversos en aquesta tarda màgica!:
nostàlgia, esperança, empenta, audàcia, cant.
Que absurdes semblen ara la desesma claudicant,
l’ajupiment covard davant l’espoli extenuant,
les llargues ombres pútrides de l’amenaça tràgica!
Penetro en la galàxia d’estrelles de cinc puntes,
vermelles, blanques, vives, enceses, fulgurants.
Si sempre, tal com ara, cremessin totes juntes,
si tracessin un camí sobre incerteses i preguntes,
en lloc de dispersar-se, barallades i disjuntes!:
les nostres plenituds serien exultants
Manifestació de l’11 de setembre de 2012
——————————————————————————–
VIA CATALANA
1
En aquesta llum de tarda de setembre,
al camp, tan bell –aquest relleu prodigiós,
dels arbres i la terra i el quitrà
de la carretera netejada per un matí de pluja–,
en una via humana que uneix de sud a nord
tantes voluntats íntimes i lliures
en una amalgama d’eufòria compartida,
m’he sentit feliç.
El cel brillant,
la nuvolada arrossegada cap al mar
i, sobretot, la força de la vida,
l’alegria de la voluntat,
l’embriaguesa fràgil però bella
d’acariciar la llum d’un dia històric.
Ah, l’energia de sentir-se
capaços de construir un temps nou,
un país més lliure i creatiu:
com uneix, com fa créixer, com exalta!
Que sigui per bé,
que durin les ganes de sumar,
que siguin escoltades les paraules,
que brilli el futur com brilla aquesta llum
bellíssima de la tarda.
Riudoms, 11 de setembre de 2013
———————
2
Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!:
amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent, però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
I tan potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser:
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
l’Espanya que no han deixat ser,
la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
Potser algú en escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
No pas Espanya..
Barcelona, 13 de setembre de 2013
————————————————————————————————
V
A la V de l’11 de setembre a Barcelona
V de veu i de vot –de voz i de voto,
de voice i de vote, de voix, de voce–, s’entén,
en moltes llengües s’entén,
que la paraula ha de ser lliure i el vot ha de ser permès,
que així se sumen les veus i es fa la vida dels pobles.
V de vida, de vértex, de valor, de voluntat,
però no pas v de Veritat, perquè la veritat no és teva,
ni v de vergonya,
perquè amb pau i raons no t’has d’avergonyir de res,
ni v de Victòria,
perquè ni has vençut ni has de véncer
–ja que la victòria no ha de ser dels uns sobre els altres,
sinó de la paraula viva sobre el silenci imposat–,
ni v de víctima,
perquè ni vols ser víctima ni has de fer-ne,
ni v de violència, ni de vent, ni de vanaglòria,
perquè has de ser constructiu, profund, i tenaç.
V de veu i de vot,
tan simple i elemental com això, en una democràcia:
parlar, raonar, escoltar, comptar, decidir:
tan obvi com un camí,
tan clar com un mètode, tan net com una suma.
Setembre de 2014
————————————————————————————————
AVINGUDA MERIDIANA: VIA LLIURE
Esperant l’onze de setembre
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
És a dir: aquest espai
–avui tan dur, tan poc harmoniós, tan envaït
pel tràfec i la pressa, però tan poblat i vital–
va més enllà de si mateix i s’enalteix en símbol:
espai local i mesura del món,
territori concret i ideal de raó,
brisa mediterrània i il•lustració europea.
Quan hi siguem, pensem-hi: via lliure;
una voluntat de participar en el món
sense que ens neguin, ja d’entrada, la veu;
sense que ens amenacin amb lleis
fetes per a anul•lar-nos;
que els límits legals siguin raonables i justos
per al bon ordre de tots,
i no pas abusivament arbitraris.
Ordre i raó, llibertat i justícia;
ajudar el qui quedi enrere;
impulsar el qui s’avanci;
sumar tot el que vulgui ser sumat;
intentar comprendre el que no vulgui ser sumat;
i tot i això, saber que estem omplint tan sols
un petit fragment d’un gran arc
que abraça el món i va més enllà de nosaltres.
Setembre de 2015
David Jou és professor de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament a la seva tasca científica (sis llibres i 240 articles de recerca), Jou ha publicat 25 llibres de poesia (en català) i 10 obres d’assaig (sobre cosmologia, mecànica quàntica, neurobiologia, matèria i materialisme, temps, ciència i religió).
Els diners que posa l’estat en recerca són una inversió pel futur. L’estat català ens ha de permetre arribar als nivells d’inversió dels països europeus capdavanters. El doble o més del que s’inverteix actualment.
Vicenç Torra
Necessitem l’estat català per poder gestionar els recursos de Catalunya i poder invertir en allò que és necessari. També en recerca i desenvolupament. Espanya ha invertit sempre en aquests àmbits molt per sota de la mitjana europea. Només amb un estat català serà possible un nivell d’inversió homologable als estàndards europeus, o fins i tot al nivell dels països capdavanters.
Segons dades de l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), Espanya ha dedicat en els darrers 10 anys entre l’1.04% del PIB de 2004 fins a un màxim del 1.35 del PIB del 2009 i 2010. La despesa a Catalunya és una mica superior (1.66% del PIB el 2010, segons dades de l’IDESCAT). Fins i tot en els anys de bonança econòmica això és lluny de la mitjana europea i del 2.7 d’alemanya o el 3.3% de Suècia o Finlàndia.
Les dades d’EUROSTAT també mostren que mentre Espanya ha reduït la inversió en temps de crisis, Europa, i Alemanya en particular, l’ha augmentada. És clar que la recerca no és prioritària a Espanya.
L’estat català ens permetrà destinar més recursos en recerca, la qual cosa ens pot permetre formar nous investigadors, ajudar als investigadors prometedors, i donar suport als que ja estan establerts. La recerca és una inversió a mitjà i llarg termini. Disposar d’un estat ens permetrà establir prioritats, i que el tipus d’ajudes i convocatòries s’adaptin a les necessitats del nostre sistema universitari i de recerca. D’aquesta manera la inversió serà més efectiva. Tot això revertirà en una millora de la qualitat de les universitats catalanes, i de la projecció internacional de la recerca. Això ha de permetre que els nostres estudiants estiguin més ben preparats, millorar el sistema productiu i captar talent internacional.
Vicenç Torra és catedràtic a l’Escola d’Informàtica de la Universitat de Skövde (Suècia). Llicenciat (1991) en grau (1992) i doctor (1994) en informàtica per la UPC. Professor d’Universitat a la Universitat Rovira i Virgili (1992-1999), investigador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC (1999-2014). Ha escrit 4 llibres a banda d’articles científics per revistes i conferències. Fundador i editor de la revista Transactions on Data Privacy.
Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.
Montse Daban
A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.
Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.
El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.
Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).
Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.
Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.
Catalunya no està nacionalment reconeguda i el seu autogovern no està ben protegit davant les invasions del poder central. Portem ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat.
Ferran Requejo
¿És legitima la secessió d’un territori en una democràcia liberal?. Aquesta pregunta genèrica rep avui diverses respostes, tant en el pla de la legitimitat liberal-democràtica com en el pla institucional.
Una conclusió del debat acadèmic internacional es que aquestes respostes ja no poden ser les de fa tan sols dues dècades. El debat sobre la legitimitat democràtica ha canviat sobretot a partir de la constatació dels límits conceptuals, normatius i institucionals –interpretació de conceptes i valors- que arrosseguen les concepcions democràtiques clàssiques, especialment en relació al reconeixement i acomodació pràctica dels ciutadans de les nacions minoritàries en democràcies plurinacionals. Una segona conclusió es la importància que juguen els elements contextuals, cosa que incentiva evitar versions simples i abstractes del tipus “la secessió mai no és legítima en un estat de dret” o “la secessió sempre és legítima si es tracta d’un grup nacional”, etc. Una secessió pot ser legítima o més legítima en alguns casos que en altres. Les anàlisis cal fer-les cas per cas.
En el cas de Catalunya crec que es donen raons que justifiquen sobradament la legitimitat de la secessió. Més, fins i tot, que en altres contextos, com el Quebec. Tant en termes de reconeixement com d’acomodació constitucional, el federalisme canadenc mostra un refinament liberal-democràtic molt superior al d’un estat espanyol caracteritzat per un constitucionalisme molt antiquat per una democràcia plurinacional. En aquest estat, Catalunya no està nacionalment reconeguda en l’àmbit simbòlic, competencial i de projecció exterior, el seu autogovern està “foradat” en tots els àmbits i no està ben protegit davant les invasions del poder central –que, a més, no compleix els acords establerts-, està discriminada en termes econòmics, fiscals i de benestar, no pot decidir el seu desenvolupament econòmic i social, està subjecta a centralitzacions unilaterals, no disposa d’eines per la seva projecció europea i internacional, etc.
Els partidaris de “terceres vies” haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites de que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.
En definitiva, a Catalunya la secessió presenta problemes de facticitat pràctica, però no de legitimitat liberal-democràtica. Si es donessin aquelles dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonwealth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol.
Ferran Requejo és catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), on dirigeix el Grup de Recerca en Teoria Política. Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. El 1997 va ser guardonat amb el premi Rudolf Wildenmann (ECPR), el 2002 amb el premi Ramon Trias Fargas i el 2006 amb el premi de l’Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat (Multinational Federalism and Value Pluralism, Routledge 2005).
