Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.
Dolors Vinyoles i Cartanyà
No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.
Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.
Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa.
Manel Esteller
Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
EN LA MAREA
M’endinso en el bosc de banderes, en el clam de llibertat,
en aquesta densa marea humana.
M’agrada ser-hi, en aquesta intensitat,
en l’atracció d’allò desconegut, vibrant, desitjat,
en el desbordament d’un ordre caducat,
en una èpica serena que uneix i s’encomana.
Nens, adolescents, joves, mitjana edat, gent gran.
Quants sentiments diversos en aquesta tarda màgica!:
nostàlgia, esperança, empenta, audàcia, cant.
Que absurdes semblen ara la desesma claudicant,
l’ajupiment covard davant l’espoli extenuant,
les llargues ombres pútrides de l’amenaça tràgica!
Penetro en la galàxia d’estrelles de cinc puntes,
vermelles, blanques, vives, enceses, fulgurants.
Si sempre, tal com ara, cremessin totes juntes,
si tracessin un camí sobre incerteses i preguntes,
en lloc de dispersar-se, barallades i disjuntes!:
les nostres plenituds serien exultants
Manifestació de l’11 de setembre de 2012
——————————————————————————–
VIA CATALANA
1
En aquesta llum de tarda de setembre,
al camp, tan bell –aquest relleu prodigiós,
dels arbres i la terra i el quitrà
de la carretera netejada per un matí de pluja–,
en una via humana que uneix de sud a nord
tantes voluntats íntimes i lliures
en una amalgama d’eufòria compartida,
m’he sentit feliç.
El cel brillant,
la nuvolada arrossegada cap al mar
i, sobretot, la força de la vida,
l’alegria de la voluntat,
l’embriaguesa fràgil però bella
d’acariciar la llum d’un dia històric.
Ah, l’energia de sentir-se
capaços de construir un temps nou,
un país més lliure i creatiu:
com uneix, com fa créixer, com exalta!
Que sigui per bé,
que durin les ganes de sumar,
que siguin escoltades les paraules,
que brilli el futur com brilla aquesta llum
bellíssima de la tarda.
Riudoms, 11 de setembre de 2013
———————
2
Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!:
amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent, però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
I tan potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser:
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
l’Espanya que no han deixat ser,
la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
Potser algú en escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
No pas Espanya..
Barcelona, 13 de setembre de 2013
————————————————————————————————
V
A la V de l’11 de setembre a Barcelona
V de veu i de vot –de voz i de voto,
de voice i de vote, de voix, de voce–, s’entén,
en moltes llengües s’entén,
que la paraula ha de ser lliure i el vot ha de ser permès,
que així se sumen les veus i es fa la vida dels pobles.
V de vida, de vértex, de valor, de voluntat,
però no pas v de Veritat, perquè la veritat no és teva,
ni v de vergonya,
perquè amb pau i raons no t’has d’avergonyir de res,
ni v de Victòria,
perquè ni has vençut ni has de véncer
–ja que la victòria no ha de ser dels uns sobre els altres,
sinó de la paraula viva sobre el silenci imposat–,
ni v de víctima,
perquè ni vols ser víctima ni has de fer-ne,
ni v de violència, ni de vent, ni de vanaglòria,
perquè has de ser constructiu, profund, i tenaç.
V de veu i de vot,
tan simple i elemental com això, en una democràcia:
parlar, raonar, escoltar, comptar, decidir:
tan obvi com un camí,
tan clar com un mètode, tan net com una suma.
Setembre de 2014
————————————————————————————————
AVINGUDA MERIDIANA: VIA LLIURE
Esperant l’onze de setembre
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
És a dir: aquest espai
–avui tan dur, tan poc harmoniós, tan envaït
pel tràfec i la pressa, però tan poblat i vital–
va més enllà de si mateix i s’enalteix en símbol:
espai local i mesura del món,
territori concret i ideal de raó,
brisa mediterrània i il•lustració europea.
Quan hi siguem, pensem-hi: via lliure;
una voluntat de participar en el món
sense que ens neguin, ja d’entrada, la veu;
sense que ens amenacin amb lleis
fetes per a anul•lar-nos;
que els límits legals siguin raonables i justos
per al bon ordre de tots,
i no pas abusivament arbitraris.
Ordre i raó, llibertat i justícia;
ajudar el qui quedi enrere;
impulsar el qui s’avanci;
sumar tot el que vulgui ser sumat;
intentar comprendre el que no vulgui ser sumat;
i tot i això, saber que estem omplint tan sols
un petit fragment d’un gran arc
que abraça el món i va més enllà de nosaltres.
Setembre de 2015
David Jou és professor de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament a la seva tasca científica (sis llibres i 240 articles de recerca), Jou ha publicat 25 llibres de poesia (en català) i 10 obres d’assaig (sobre cosmologia, mecànica quàntica, neurobiologia, matèria i materialisme, temps, ciència i religió).
“If I have seen further it is by standing on the sholders of Giants” (Isaac Newton).
Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos.
Pilar Dellunde
En les darreres dècades els científics catalans vam decidir també enfilar-nos damunt les espatlles dels gegants. Amb il·lusió, passió i sacrificis personals, vam fer estades llargues a l’estranger, on vam aprendre els mètodes i els resultats més rellevants de les nostres disciplines. Aquesta experiència ens va permetre fer un salt endavant important, tant en el contingut com en la forma de la nostra recerca, en la rellevància de les nostres aportacions, en el rigor i en la qualitat de les nostres publicacions.
Tot aquest esforç fa anys que està amenaçat per una manca d’inversió, de criteris i un ofegament burocràtic de la nostra activitat. Tot i que Catalunya té un model propi pel que fa a la recerca en instituts com els CERCA, amb això no n’hi ha prou per pal·liar les mancances del conjunt del sistema. Les universitats no tenim marge dins de la legislació espanyola per poder desenvolupar estratègies de retenció de talent i projectes capdavanters. Els diferents governs de l’estat espanyol no han posat ni els mitjans econòmics ni els recursos humans per donar el suport necessari a la recerca de qualitat que s’ha consolidat en els darrers anys.
És per això que vull la independència, per defensar una manera radicalment diferent d’entendre la recerca, la mateixa que és reconeguda internacionalment arreu. No cal tenir por que la Unió Europea ens deixi fora si som independents, la recerca és una de les mostres més clares del compromís europeu dels catalans.
Per aquells que creuen que la independència i la lluita contra les desigualtats socials són projectes polítics contradictoris, com a científica vull contribuir a aquest debat dient que “el café para todos” en la distribució dels recursos en recerca és generador de desigualtats. Per fer aportacions des de la recerca a resoldre els reptes socials més importants, en sanitat, en serveis socials, en polítiques de treball… cal una inversió decidida en els millors equips d’investigació, acompanyada sempre d’un rendiment de comptes clar. Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos. Perquè ens creiem la importància de la nostra recerca per al conjunt de la societat: Tornem-nos a enfilar damunt de les espatlles dels gegants!
Pilar Dellunde i Clavé és la Vicerectora d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora de lògica matemàtica i investigadora vinculada a l’Institut d’Intel·ligència Artificial del CSIC. Fa recerca en lògiques fuzzy, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. Va ser investigadora post-doctoral al CNRS a l’Équipe de Logique Mathématique (Université Paris 7).
Els diners que posa l’estat en recerca són una inversió pel futur. L’estat català ens ha de permetre arribar als nivells d’inversió dels països europeus capdavanters. El doble o més del que s’inverteix actualment.
Vicenç Torra
Necessitem l’estat català per poder gestionar els recursos de Catalunya i poder invertir en allò que és necessari. També en recerca i desenvolupament. Espanya ha invertit sempre en aquests àmbits molt per sota de la mitjana europea. Només amb un estat català serà possible un nivell d’inversió homologable als estàndards europeus, o fins i tot al nivell dels països capdavanters.
Segons dades de l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), Espanya ha dedicat en els darrers 10 anys entre l’1.04% del PIB de 2004 fins a un màxim del 1.35 del PIB del 2009 i 2010. La despesa a Catalunya és una mica superior (1.66% del PIB el 2010, segons dades de l’IDESCAT). Fins i tot en els anys de bonança econòmica això és lluny de la mitjana europea i del 2.7 d’alemanya o el 3.3% de Suècia o Finlàndia.
Les dades d’EUROSTAT també mostren que mentre Espanya ha reduït la inversió en temps de crisis, Europa, i Alemanya en particular, l’ha augmentada. És clar que la recerca no és prioritària a Espanya.
L’estat català ens permetrà destinar més recursos en recerca, la qual cosa ens pot permetre formar nous investigadors, ajudar als investigadors prometedors, i donar suport als que ja estan establerts. La recerca és una inversió a mitjà i llarg termini. Disposar d’un estat ens permetrà establir prioritats, i que el tipus d’ajudes i convocatòries s’adaptin a les necessitats del nostre sistema universitari i de recerca. D’aquesta manera la inversió serà més efectiva. Tot això revertirà en una millora de la qualitat de les universitats catalanes, i de la projecció internacional de la recerca. Això ha de permetre que els nostres estudiants estiguin més ben preparats, millorar el sistema productiu i captar talent internacional.
Vicenç Torra és catedràtic a l’Escola d’Informàtica de la Universitat de Skövde (Suècia). Llicenciat (1991) en grau (1992) i doctor (1994) en informàtica per la UPC. Professor d’Universitat a la Universitat Rovira i Virgili (1992-1999), investigador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC (1999-2014). Ha escrit 4 llibres a banda d’articles científics per revistes i conferències. Fundador i editor de la revista Transactions on Data Privacy.
Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.
Montse Daban
A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.
Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.
El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.
Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).
Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.
Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.
Catalunya no està nacionalment reconeguda i el seu autogovern no està ben protegit davant les invasions del poder central. Portem ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat.
Ferran Requejo
¿És legitima la secessió d’un territori en una democràcia liberal?. Aquesta pregunta genèrica rep avui diverses respostes, tant en el pla de la legitimitat liberal-democràtica com en el pla institucional.
Una conclusió del debat acadèmic internacional es que aquestes respostes ja no poden ser les de fa tan sols dues dècades. El debat sobre la legitimitat democràtica ha canviat sobretot a partir de la constatació dels límits conceptuals, normatius i institucionals –interpretació de conceptes i valors- que arrosseguen les concepcions democràtiques clàssiques, especialment en relació al reconeixement i acomodació pràctica dels ciutadans de les nacions minoritàries en democràcies plurinacionals. Una segona conclusió es la importància que juguen els elements contextuals, cosa que incentiva evitar versions simples i abstractes del tipus “la secessió mai no és legítima en un estat de dret” o “la secessió sempre és legítima si es tracta d’un grup nacional”, etc. Una secessió pot ser legítima o més legítima en alguns casos que en altres. Les anàlisis cal fer-les cas per cas.
En el cas de Catalunya crec que es donen raons que justifiquen sobradament la legitimitat de la secessió. Més, fins i tot, que en altres contextos, com el Quebec. Tant en termes de reconeixement com d’acomodació constitucional, el federalisme canadenc mostra un refinament liberal-democràtic molt superior al d’un estat espanyol caracteritzat per un constitucionalisme molt antiquat per una democràcia plurinacional. En aquest estat, Catalunya no està nacionalment reconeguda en l’àmbit simbòlic, competencial i de projecció exterior, el seu autogovern està “foradat” en tots els àmbits i no està ben protegit davant les invasions del poder central –que, a més, no compleix els acords establerts-, està discriminada en termes econòmics, fiscals i de benestar, no pot decidir el seu desenvolupament econòmic i social, està subjecta a centralitzacions unilaterals, no disposa d’eines per la seva projecció europea i internacional, etc.
Els partidaris de “terceres vies” haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites de que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.
En definitiva, a Catalunya la secessió presenta problemes de facticitat pràctica, però no de legitimitat liberal-democràtica. Si es donessin aquelles dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonwealth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol.
Ferran Requejo és catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), on dirigeix el Grup de Recerca en Teoria Política. Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. El 1997 va ser guardonat amb el premi Rudolf Wildenmann (ECPR), el 2002 amb el premi Ramon Trias Fargas i el 2006 amb el premi de l’Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat (Multinational Federalism and Value Pluralism, Routledge 2005).
