Assolir un estat independent pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia. Sempre espero amb optimisme les noves oportunitats per millorar, i aquesta n’és una.
El món científic sempre ha de lluitar per estar al capdavant de la societat. Sabem que el finançament de la recerca ha deixat de ser només una qüestió estatal, però el posicionament d’un estat front a la recerca és clau per dotar a aquest sector d’una base sòlida per consolidar projectes internacionals de recerca. Assolir un estat independent, pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia, per fugir definitivament d’una aproximació conservadora de finançament de la recerca, sovint basada en pressupostos residuals. El meu propòsit és aconseguir que un nou sistema social i polític permeti una més justa repartiment de la riquesa i una inversió en recerca conseqüent i responsable.
Tal com per molts altres àmbits, aquesta voluntat d’independència no és pas per aïllar-nos ni d’Espanya ni d’Europa, sinó per millorar, per construir un sistema més just i directe des de la base. En el cas del món científic, per afavorir que un govern permeti finançar correctament la recerca, per donar-li un lloc protagonista i no secundari, i aportar coneixement i innovació a tots, catalans i no catalans, amb total solidaritat amb altres països.
En un moment on davant el creixement global de la població, la pesca extractiva ha arribat al seu límit de producció, només una aqüicultura racional i durable pot cobrir les necessitats futures d’aliments aquàtics. Dins l’aqüicultura, la crisi ha estat colpidora i tot un programa espanyol de finançament de la recerca en aqüicultura va ser interromput de cop. No va sofrir pas una reducció, sinó l’abolició. Tot i una crisi, no es pot justificar un plantejament de retallades absolutes dins un àmbit de recerca, ja que aquesta estratègia, a més d’endarrerir l’obtenció de coneixement, pot posar en perill tota una comunitat científica.
La previsió de la UE és que el nombre de científics augmenti durant el segle XXI considerablement, i preveu, mitjançant els seus programes Marie Sklodowska Curie, respondre a aquestes necessitats. No podem permetre que l’estratègia a la UE sigui incrementar el nombre de científics, i que aquí sigui reduir-lo i donar via lliure a la fugida d’investigadores i d’investigadors.
Espero sempre amb optimisme, en tots els àmbits, les noves oportunitats per millorar. Aquesta n’és una a no mancar. Amb un grau d’incertesa? Evidentment, ja que una inversió justa en recerca requerirà que la societat i els polítics estiguin a l’alçada, i això es veurà en el futur. Ara, pel resultat del propi procés que estem vivint, tinc la intuïció que dins una Catalunya Independent, si la societat vol finançar la recerca amb dignitat, aquest finançament hi serà.
Jorge Diogène Fadini és investigador de l’IRTA i director del Subprograma de Seguiment del Medi Marí a Sant Carles de la Ràpita. Es dedica a la recerca dins l’àmbit de les toxines marines i és responsable del programa de seguiment de la qualitat de les aigües a les zones de producció de mol·luscs a Catalunya. Té un doctorat en toxicologia per la Universitat de París 7, i ha desenvolupat la seva carrera investigadora als Estats Units, França, Canadà, Galícia i Catalunya.
