El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA
“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?
Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.
Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.
Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.
La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.
Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.
La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.
Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.
Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.