Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Que si marxen molts però en venen molts també, que si cal marxar per aprendre com es treballa a fora, que si d’Espanya en surten magnífics científics que són l’orgull del país… coses així llegim i sentim quan es parla de la “fuga de cervells”, una etiqueta que m’irrita particularment… Sóc un d’aquests joves científics (bé, ja no tan jove) que hem marxat per continuar la nostra carrera científica a l’estranger. I content de fer-ho, perquè la meva experiència està sent molt positiva i m’està permetent créixer com a científic i com a persona.
Tinc una miríada de raons, algunes petites i d’altres molt més solemnes, per voler la llibertat del meu país, però una de les raons per les quals com a científic vull un país lliure i sobirà en les seves decisions és perquè vull tornar a Catalunya a fer recerca. I ras i curt no veig que sigui possible, o desitjable, si no esdevenim independents. De moment no tinc cap ànsia de tornar, però sé que la tindré perquè no només vull fer recerca. També la vull fer entre els meus, on crec que seré un plus més feliç i qui sap si fruit d’aquest sentir-me a casa seré també un plus més productiu. A Espanya som un país exportador net de científics, és un fet conegut arreu. Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Per sort durant anys el Govern de Catalunya ha mostrat, des de sensibilitats polítiques ben diferents, un interès genuí per impulsar la recerca en l’àmbit català, tot i les limitacions i dificultats que pertànyer a l’estat espanyol implicaven i impliquen. L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu amb, per exemple, extraordinaris resultats en les convocatòries de l’European Research Council. A nivell d’Espanya, tot i que no crec que passi inadvertit, no reverteix pas en forma d’un increment de fons per recerca o per a beques, ni tan sols reverteix en adequar les inversions rebudes en aquest àmbit a la població o als impostos que paguem els catalans. Per no revertir no reverteix ni en l’adopció per part de l’Estat Espanyol d’aquest model que dóna fruits, cosa que potser seria una bona idea. Aquest model va acompanyat d’un instrument com ICREA que té com a principal funció l’atracció activa de talent internacional, la seva aportació és tan modesta com remarcable. Un programa finançat per una govern autonòmic escanyat pressupostàriament, també en l’àmbit de la recerca, per un govern central que a sobre ho està fent pitjor, de nou com a mostra podem mirar-nos les convocatòries de l’European Research Council. La meritocràcia brillant per la seva absència en els afers de l’Estat espanyol, un cop més.
Com a ciutadà i com a científic fa temps (uns 8 anys ja, cap al 2007) vaig arribar a la conclusió que la millor manera de superar aquesta situació era treballar per esdevenir un nou estat. Al cap i a la fi un país independent on 1) no patim espoli fiscal, 2) puguem gestionar els nostres recursos i 3) puguem apostar per al nostre model de recerca sense interferències serà un país on tindré més fàcil tornar sempre i quan faci bé la meva feina, sigui creatiu, busqui la recerca de frontera, posi ganes i il·lusió davant la pipeta o l’ordinador per descobrir i crear. Parlo de mi, però parlant de mi també puc parlar de nosaltres. El nou país serà també un lloc on altres com jo podran tornar si ho volen i són prou bons; i contribuiran a la creació d’un espai de recerca català d’encara més qualitat que, de retruc, repercutirà també en la meva recerca fent-la millor (sóc un egoïsta), doncs la ciència és sobretot col·laboració, i què millor que tenir col·legues excel·lents per aprendre i millorar?
Jo vull que Catalunya sigui un país exportador de ciència i importadora de científics, que els millor científics catalans puguin, si volen, tornar a casa seva i que els millors científics del món vulguin, i puguin, fer de Catalunya casa seva, no pel bon temps (que també) sinó per la bona recerca i l’excel·lent entorn científic que aquest petit país a la riba del Mediterrani té el potencial de dur a terme. Deixem anar llast i despleguem aquest potencial, i no perdem ni un moment, que hi ha molta ciència per fer, que hi ha molt a descobrir.
Javier del Campo és investigador postdoctoral a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà) amb una beca Marie Curie de la Unió Europea. Desenvolupa la seva recerca en el camp de l’ecologia i evolució de microorganismes.