A dia d’avui, jo (nascuda a Catalunya i catalanoparlant) em sento maltractada pel govern espanyol i per la imatge que s’ha preocupat de transmetre a la resta de l’Estat.
Durant la meva infantesa i joventut a casa no es va parlar mai en català. Els meus pares havien emigrat a Barcelona quan eren adolescents i, encara que l’entenien, no el parlaven. Però el que vaig sentir des de petita va ser que, a part d’estimar-se la seva terra i mantenir els vincles amb ella i amb els que havien quedat enrere, tots dos se sentien tan catalans com andalusos. Perquè Catalunya els havia acollit i els havia obert les portes a un nou món. Ells van ser sempre conscients que Catalunya era diferent d’allà d’on venien. No només diferent perquè els separaven 1.000 quilòmetres, sinó perquè la gent, el ritme, l’idioma, la cultura, la manera de fer les coses era diferent.
Pels que tenen uns vincles tan forts com la sang i l’haver heretat part d’una altra cultura, i se senten d’aquí i alhora una mica d’un altre lloc (com és el meu cas), és difícil fer-se a la idea de lluitar per trencar els vincles amb una part dels teus orígens. El sentimentalisme és fort. Però quan sents que el jutgen de manera desafortunada i que et volen imposar com has de sentir i què has de fer, els sentiments de ràbia i d’autoprotecció són més forts que res que puguis haver sentit abans.
La meva família ha estat una de tantes (originàries de Catalunya o no) de les que han ajudat a Catalunya a créixer i a convertir-se en el que és a dia d’avui, però, com la resta de catalans, també ha ajudat a la resta d’Espanya a tirar endavant.
A dia d’avui, jo (nascuda a Catalunya i catalanoparlant) em sento maltractada pel govern espanyol i per la imatge que s’ha preocupat de transmetre a la resta de l’Estat. I també tinc el sentiment de que amb la seva manera d’actuar -no volent fer una política coherent en àmbits com l’econòmic o el jurídic, però sobretot en el cultural i educatiu- no només ens fan mal als catalans d’origen, sinó que també estan traint i maltractant els que un dia van venir de fora. Aquests que avui tenen fills i néts que parlen català i que, sense ser ni millors ni pitjors, són diferents i es mereixen ser escoltats i ser tractats de manera justa. Es mereixen respecte per la seva cultura, poder treure profit d’una política adequada a la idiosincràsia d’aquest poble, a la manera com es fan les coses aquí, a la idea de que és el nostre esforç el que ens permet tirar endavant i que la solidaritat no és el mateix que la idiotesa.
Quan els fills tenen maneres de pensar i de fer molt diferents a les nostres i la relació ja no és més que conflicte i desencant. Quan són prou madurs com per haver evolucionat i tenir ben clar què és el que volen, els hem de deixar anar. Hem de permetre la seva emancipació, perquè només d’aquesta manera seguiran volent mantenir els vincles amb nosaltres i construir noves relacions, que amb el temps ens tornaran a fer feliços a tots un altre cop. No viurem plegats, però seguirem sent part d’una família. Perquè marxar no és el mateix que trencar per sempre.
És per això que jo votaré SÍ a la independència.
Romina Garrido és responsable de Secretaria, Centre de Regulació Genòmica (CRG).