Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Que si marxen molts però en venen molts també, que si cal marxar per aprendre com es treballa a fora, que si d’Espanya en surten magnífics científics que són l’orgull del país… coses així llegim i sentim quan es parla de la “fuga de cervells”, una etiqueta que m’irrita particularment… Sóc un d’aquests joves científics (bé, ja no tan jove) que hem marxat per continuar la nostra carrera científica a l’estranger. I content de fer-ho, perquè la meva experiència està sent molt positiva i m’està permetent créixer com a científic i com a persona.
Tinc una miríada de raons, algunes petites i d’altres molt més solemnes, per voler la llibertat del meu país, però una de les raons per les quals com a científic vull un país lliure i sobirà en les seves decisions és perquè vull tornar a Catalunya a fer recerca. I ras i curt no veig que sigui possible, o desitjable, si no esdevenim independents. De moment no tinc cap ànsia de tornar, però sé que la tindré perquè no només vull fer recerca. També la vull fer entre els meus, on crec que seré un plus més feliç i qui sap si fruit d’aquest sentir-me a casa seré també un plus més productiu. A Espanya som un país exportador net de científics, és un fet conegut arreu. Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Per sort durant anys el Govern de Catalunya ha mostrat, des de sensibilitats polítiques ben diferents, un interès genuí per impulsar la recerca en l’àmbit català, tot i les limitacions i dificultats que pertànyer a l’estat espanyol implicaven i impliquen. L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu amb, per exemple, extraordinaris resultats en les convocatòries de l’European Research Council. A nivell d’Espanya, tot i que no crec que passi inadvertit, no reverteix pas en forma d’un increment de fons per recerca o per a beques, ni tan sols reverteix en adequar les inversions rebudes en aquest àmbit a la població o als impostos que paguem els catalans. Per no revertir no reverteix ni en l’adopció per part de l’Estat Espanyol d’aquest model que dóna fruits, cosa que potser seria una bona idea. Aquest model va acompanyat d’un instrument com ICREA que té com a principal funció l’atracció activa de talent internacional, la seva aportació és tan modesta com remarcable. Un programa finançat per una govern autonòmic escanyat pressupostàriament, també en l’àmbit de la recerca, per un govern central que a sobre ho està fent pitjor, de nou com a mostra podem mirar-nos les convocatòries de l’European Research Council. La meritocràcia brillant per la seva absència en els afers de l’Estat espanyol, un cop més.
Com a ciutadà i com a científic fa temps (uns 8 anys ja, cap al 2007) vaig arribar a la conclusió que la millor manera de superar aquesta situació era treballar per esdevenir un nou estat. Al cap i a la fi un país independent on 1) no patim espoli fiscal, 2) puguem gestionar els nostres recursos i 3) puguem apostar per al nostre model de recerca sense interferències serà un país on tindré més fàcil tornar sempre i quan faci bé la meva feina, sigui creatiu, busqui la recerca de frontera, posi ganes i il·lusió davant la pipeta o l’ordinador per descobrir i crear. Parlo de mi, però parlant de mi també puc parlar de nosaltres. El nou país serà també un lloc on altres com jo podran tornar si ho volen i són prou bons; i contribuiran a la creació d’un espai de recerca català d’encara més qualitat que, de retruc, repercutirà també en la meva recerca fent-la millor (sóc un egoïsta), doncs la ciència és sobretot col·laboració, i què millor que tenir col·legues excel·lents per aprendre i millorar?
Jo vull que Catalunya sigui un país exportador de ciència i importadora de científics, que els millor científics catalans puguin, si volen, tornar a casa seva i que els millors científics del món vulguin, i puguin, fer de Catalunya casa seva, no pel bon temps (que també) sinó per la bona recerca i l’excel·lent entorn científic que aquest petit país a la riba del Mediterrani té el potencial de dur a terme. Deixem anar llast i despleguem aquest potencial, i no perdem ni un moment, que hi ha molta ciència per fer, que hi ha molt a descobrir.
Javier del Campo és investigador postdoctoral a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà) amb una beca Marie Curie de la Unió Europea. Desenvolupa la seva recerca en el camp de l’ecologia i evolució de microorganismes.
“If I have seen further it is by standing on the sholders of Giants” (Isaac Newton).
Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos.
En les darreres dècades els científics catalans vam decidir també enfilar-nos damunt les espatlles dels gegants. Amb il·lusió, passió i sacrificis personals, vam fer estades llargues a l’estranger, on vam aprendre els mètodes i els resultats més rellevants de les nostres disciplines. Aquesta experiència ens va permetre fer un salt endavant important, tant en el contingut com en la forma de la nostra recerca, en la rellevància de les nostres aportacions, en el rigor i en la qualitat de les nostres publicacions.
Tot aquest esforç fa anys que està amenaçat per una manca d’inversió, de criteris i un ofegament burocràtic de la nostra activitat. Tot i que Catalunya té un model propi pel que fa a la recerca en instituts com els CERCA, amb això no n’hi ha prou per pal·liar les mancances del conjunt del sistema. Les universitats no tenim marge dins de la legislació espanyola per poder desenvolupar estratègies de retenció de talent i projectes capdavanters. Els diferents governs de l’estat espanyol no han posat ni els mitjans econòmics ni els recursos humans per donar el suport necessari a la recerca de qualitat que s’ha consolidat en els darrers anys.
És per això que vull la independència, per defensar una manera radicalment diferent d’entendre la recerca, la mateixa que és reconeguda internacionalment arreu. No cal tenir por que la Unió Europea ens deixi fora si som independents, la recerca és una de les mostres més clares del compromís europeu dels catalans.
Per aquells que creuen que la independència i la lluita contra les desigualtats socials són projectes polítics contradictoris, com a científica vull contribuir a aquest debat dient que “el café para todos” en la distribució dels recursos en recerca és generador de desigualtats. Per fer aportacions des de la recerca a resoldre els reptes socials més importants, en sanitat, en serveis socials, en polítiques de treball… cal una inversió decidida en els millors equips d’investigació, acompanyada sempre d’un rendiment de comptes clar. Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos. Perquè ens creiem la importància de la nostra recerca per al conjunt de la societat: Tornem-nos a enfilar damunt de les espatlles dels gegants!
Pilar Dellunde i Clavé és la Vicerectora d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora de lògica matemàtica i investigadora vinculada a l’Institut d’Intel·ligència Artificial del CSIC. Fa recerca en lògiques fuzzy, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. Va ser investigadora post-doctoral al CNRS a l’Équipe de Logique Mathématique (Université Paris 7).
Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins d’Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.
Degut a la meva responsabilitat actual al Govern català, sovint tinc l’oportunitat de parlar amb persones que no viuen a Catalunya. En molts d’aquests casos, són persones que coneixen poc la nostra realitat, a la qual sovint s’hi han aproximat per contactes estrictament acadèmics.
D’ençà del 2012, la majoria de converses van a parar gairebé sempre al mateix lloc: el procés polític que està vivint Catalunya. En aquest cas, m’acostumo a divertir d’allò més responent amb una pregunta a la pregunta habitual.
Gairebé sempre pregunten “why?”.
I jo gairebé sempre els responc “why not?”.
Més enllà de la boutade, em sembla que la meva resposta constitueix l’aproximació correcta al problema, tant si parlem de les oportunitats futures per a la nostra ciència, com si ho fem de les infraestructures, les pensions o l’educació. No crec que cap portuguès, neozelandès o peruà hagi de justificar contínuament el perquè els seus països disposen d’un estat propi. És una manera ben natural de governar-se.
Més encara: el sobiranisme ha explicat per activa i per passiva les oportunitats i virtuts de disposar del nostre propi estat. Ho fa aquest bloc des de fa setmanes, i ho porten fent l’ANC, Òmnium i altres entitats i persones des de fa molt de temps.
Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.
D’aquí al 27 de setembre, això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “i per què no?”. Veureu què passa.
Josep M. Martorell i Rodon és director general de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca (Departament d’Economia i Coneixement). Llicenciat en física per la Universitat de Barcelona, doctor en enginyeria informàtica per la Universitat Ramon Llull i diplomat en direcció general per l’IESE. Ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya, director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la URL i professor de l’Escola d’Enginyeria la Salle. Actualment, és encara professor del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha format part del Grup de Recerca en Sistemes Intel·ligents (URL). Soci d’Òmnium Cultural, Mans Unides i ANC.