Un poble no es manté sotmés durant segles sense la connivència dels colonitzats.
La fundació d’un estat, com el naixement d’una persona, és l’instant en que es renova la comunitat humana.
De raons per la independència d’un país n’hi ha tantes que en realitat caldria preguntar-se per les raons de no voler-la. Ben entés que parlem de les raons dels autòctons. Els altres, els colonitzadors, tenen les seves raons per conservar les colonies, però no hi deuen confiar gaire, perquè quan la persuasió els falla —i tard o d’hora acaba fallant—recorren sense miraments a la força. Llavors ja s’és al cap del carrer de la dominació. Al seu llibre Mythologies, Roland Barthes analitzà el “mitema” colonial per excelència: un negre uniformat saludant la bandera francesa. L’estat colonial disfressa la dominació d’igualtat sota uns mateixos colors. El negre se sent enfant de la patrie perquè ha estat investit amb l’égalité que representa l’uniforme, i l’agraïment el duu a defensar la grandeur amb la seva sang africana. Aquest reclam no enganyava ningú: ni l’alt funcionari de la metropolis ni els miserables que s’allistaven per fugir de la misèria i compartir, amb el fusell a la mà, un petit reflex de l’autoritat de l’opressor. Però com tots els mites, aquest també feia la seva feina, que no era ser cregut sinó impedir el debat i paralitzar la crítica. ¿Podia haver-hi millor proba de la inclusivitat de la République, de l’extensió dels droits de l’homme als pobles sobre els quals França exercia un protectorat benèfic i dignificador?
Si algú l’hagués posat davant d’aquest mitema, Rajoy hauria dit que examinar-lo semiològicament equivalia a negar-li al soldat colonial la possibilitat de ser blanc i negre alhora. Denunciar el mite equivalia a llevar-li al soldat la seva ànima blanca, atemptant contra la seva natural francesitat. Però Barthes mostrava senzillament el mecanisme dels mites. Si la tricolor ja parlava en llenguatge simbòlic, el mite elevava la imatge a la segona potència del símbol, convertint-la en ideològica. Una imatge objectiva—un negre saludant militarment la bandera francesa—esdevenia simbòlica al tenyir-se furtivament de referencialitat a tot un complex de valors abstractes que, per dir-ho aviat, es resumien en liberté, egalité, fraternité. Per això, en una altra obra, Elements de semiologia, Barthes definia el discurs ideològic com la transposició del llenguatge denotatiu a un llenguatge de segon grau.
Els catalans coneixem prou bé la duplicitat del discurs ideològic i hem fet sovint el paper del negre que saluda la bandera. Encara l’hi fem fins nivells insospitats per nosaltres mateixos. Un poble no es manté sotmés durant segles sense la connivència dels colonitzats. I en primer lloc, d’unes elits conscients que deuen el seu privilegi a la situació colonial. La caiguda dels Pujol, com abans la de Maragall, era un avís per a navegants del que comporta desafiar el pacte de dependència. Malgrat el títol de president i les ínfules de govern, els dos protagonistes de la política catalana del postfranquisme no haurien estat més que apoderats del domini si no haguessin depassat la seva subalternitat, l’un plantejant el reconeixement del subjecte polític català en un nou estatut, i l’altre declarant que ja no li quedaven raons contra la independència. Això valia tant com dir que la raó estava del costat dels independentistes, i ho feia un Jordi Pujol que es sabia amb peus de fang, que potser fins i tot es sabia amenaçat. L’estat els guillotinà tots dos a fi de recordar tothom que els mites no ho són debades.
El mite, efectivament, resisteix l’anàlisi de la raó. Els plançons d’una burgesia esplèndidament recompensada per la seva submissió, i els pied noirs que deuen la seva mediocre superioritat al fet de pertànyer al grup dominant, s’han beneficiat llargament de la ignomínia col.lectiva. Res d’estrany, doncs, que siguin ells els qui alimenten promeses d’acomodació tan desesperades com buides. Buides, perquè la raó que s’esgrimeix per propugnar-les és la d’una legalitat on cristalitzen relacions seculars de violència. Una legalitat extorquida, que automatitza la punició i justifica el despotisme.
Davant l’ultima ratio, el diàleg esdevé xantatge i l’entesa imposició. La independència no és cap utopia, però el refús de l’abjecció ja és un baptisme. La fundació d’un estat, com el naixement d’una persona, és l’instant en que es renova la comunitat humana. Una constitució és la carn nova que permet bastir un futur. Però es neix—i es viu—una sola vegada; per això importa que el part il.lumini una vida amb sentit. Una bona constitució, diuen els metges, augura una vida llarga. Començar de nou és l’única manera de reconstruir la convivència sobre el caràcter propi de la comunitat i donar una oportunitat a la felicitat, entenent per felicitat la conformitat entre un ésser i la vida que mena. Els catalans volem deixar de ser espanyols per poder viure com a catalans. Ser independent no és només fer-se amb la tutela dels propis recursos, millorar les prestacions, imposar la meritocràcia on ara fa estralls el clientelisme, o implantar la democràcia allà on els voltors de la política ballen entorn de la carcassa colonial. Es també somniar la fi de la contradicció entre l’ésser i l’existir, entre el que diem que som i els actes amb que ho neguem a cada pas.
N’hi ha de porucs, que volen la llibertat a condició que els la regalin. Són els del pacte dintre de la legalitat colonial, els del no res. N’hi ha que maldiuen dels intrèpids mentre encoratgen els porucs. Són els assenyats, els responsables, els que s’adornen amb riscos imaginaris i es troben sempre en el punt dolç de la centralitat, allà on l’opinió és més impersonal i més massificada. Aquests són els més populars, perquè encoratgen sense demanar sacrificis; prometen el que algú altre complirà. Quan donen un pas endavant duen posada l’armilla antibales i la pòlissa a la butxaca. Són els que sempre cauen d’empeus. I encara hi ha les cinc verges prudents amb l’oli a punt, tant si el nuvi triga com si arriba més d’hora. La paràbola de Mateu explica que totes les verges van adormir-se mentre esperaven el nuvi, i que a mitjanit una veu les despertà advertint-les que aquest s’acostava. Cinc d’elles, però, no havien pensat a portar oli per la llàntia, i el somni sols els serví per perdre un temps que els hauria calgut per anar a cercar-ne. D’aquestes, la paràbola en diu les verges fàtues. Les altres cinc anaven previngudes, i cal pensar que somniaren la festa sense ensurts. La paràbola sol interpretar-se en sentit metafísic, tot i que Mateu explicita que es tracta d’un regne futur (el regne del cel). La moral vulgar és que per entrar en aquest regne cal fer mèrits, tenir-ho tot a punt, ben controlat. A mi em sembla que, en parlar del somni de les verges i del diferent despertar d’unes i altres, la paràbola també ens diu quelcom important sobre els somnis. Ens proposa que per entrar a la festa de noces, cal haver-les somniades. Que sense somniar-lo, el nuvi no arriba, i que és la vetlla—l’ànsia, el desassossec, el càlcul, la cura, la voluntat d’agradar, la fantasia anticipativa de les verges —el que n’ajorna la vinguda. La llibertat és un somni que, com el cometa Halley, es deixa veure un cop cada segle. La il.lusió de veure’l potser sigui menys una raó que un instint irreprimible. Però en tot cas, com deia Albert Camus, cal saber entregar-se al somni quan el somni s’entrega a nosaltres.
Joan Ramon Resina és catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Stanford i director del Iberian Studies Program al Freeman Spogli Institute for International Studies. Autor de diversos llibres, entre els quals La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana, guardonat amb el Premi Serra d’Or 2009 en la categoria de crítica literària. La versió original anglesa va rebre la menció honorífica al Katherine Singer Kovacs Prize de la Modern Language Association. Altres guardons: Premi Joan B. Cendrós d’Omnium Cultural (2007). Premi de la Institució de les Lletres Catalanes a la crítica literària (2006). Premi J.M Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (2005). Donald Andrews Whittier Fellowship del Stanford Humanities Center (2014- 2015). Beca de recerca “Internationales Kolleg Morphomata” de la Universität zu Köln (2014). Beca de recerca del Simon-Dubnow-Institut für jüdische Geschicte und Kultur de Leipzig (2010). Beques de recerca Fulbright (1982-84), Alexander-von-Humboldt (1995-1996), i DAAD (1994).