Etiqueta: llengua

Llibres sobre Catalunya i el procés d’independència

Ara que per molts ve una època de descans en la que podem gaudir amb més calma de la lectura, us proposem una sèrie de llibres sobre Catalunya i el procés d’independència. Els hem organitzat per àmbit, que van de la història o l’economia fins la sàtira. El recull l’ha elaborat la Núria Vilà, professora emèrita del Departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Nvila.jpg
Núria Vilà

 

 

 

 

 

  • Economia

Canadell, Joan i Macià, Albert (2012): Catalunya: estat propi, estat ric. Barcelona: Viena.
Castellón, Albert (2013): Catalonia next brand in Europa. Barcelona: Ara llibres.
Comissió d’economia catalana (2014): Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència. Barcelona: Col·legi d’Economistes de Catalunya / Profit Editorial.
Duran Pich, Alfonso (2012): A la independència per la butxaca. Barcelona: Angle.
Junqueras, Oriol (2005): Guerra, economia i política a la Catalunya de l’alta edat moderna. Barcelona: Farell.
Paluzie, Elisenda (2014): Sols podem. Barcelona: Rosa dels Vents.
Puig, Miquel (2015): Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència. Barcelona: Edicions 62.
Sanuy, Francesc (2012): Capitalisme Cibeles. Barcelona: La Magrana.

  • Història

Álvaro, Francesc-Marc (2014): Ara sí que toca! Barcelona: Pòrtic.
Bel, Germà (2013): España, capital París. Barcelona: Destino.
Bosch, Jaume (2013): De l’estatut a l’autodeterminació. Barcelona: Base.
Bosch, Joan (2014): Moments estel·lars de Catalunya. Barcelona: La campana.
Broggi, Moisés (2011): Reflexions d’un vell centenari. Barcelona: Edicions 62.
Cabré, Jordi (2013): Ara que no ens escolta ningú. Barcelona: Pòrtic.
Casas, Ferran i Rusiñol, Joan (2012): Començar de nou: quin futur té Catalunya amb Espanya en un context. Barcelona: Deu i onze.
Dalmau, Ferran (2016): Lletra per a la batalla. Memòria literària de l’esquerra independentista. Barcelona: El Jonc.
El cas dels catalans (2012): Establiment del text original anglès i traducció catalana de Michael B. Strubell. Barcelona: Memorial 1714, Moviment Civil Onze de Setembre i Associació Francesc de Castellví.
Hem fet història. #11S2012 (2012): Barcelona. Ara llibres.
Hurtado, Víctor (2014): Atles manual d’història de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau.
Loperena, Josep M. (2012): El poder desnudo. Barcelona: Octaedro.
Martín, Andreu (2013): Cicatrius de 1714. Alzira: Bromera.
Pont, Albert (2012): Delenda est Hispania. Barcelona: Viena.
Riera, Anna (2013): 1001 curiositats de la independència de Catalunya. Barcelona: L’Arca.
Ruíz-Domènec, José Enrique (2011): Espanya, acords i desacords. Barcelona: La Magrana.
Salmurri, Carles (2012): Tres dies que van canviar el país. Barcelona: Columna.
Serra, Joan i Rosenfels, Anna (2014): 17:14 l’hora del poble. Barcelona: Ara llibres.
Sobrequés, Jaume (2013): Cap a la llibertat. Barcelona: Base.

  • Llengua i cultura

Antich, Xavier, Castiñeira, Angel i Colominas, Joaquim (dirs.) (2013): Cataluña-España: relaciones políticas y culturales. Barcelona: Icària.
Raguer, Hilari (2012): Ser independentista no és cap pecat. Barcelona: Claret.
Vidal, Pau (2015): El bilingüisme mata. Barcelona: Pòrtic.

  • Justícia

Feliu, Dolors (2013): Manual per la independència. Barcelona: Angle.
Vidal, Santiago (2002): In-justícia. Barcelona: Angle.
Vidal, Santiago (2014): Els set capitals de la justícia. Barcelona: Ara Llibres.

  • Marc legal

Bel, Germà (2013): Anatomia de un desencuentro. Barcelona: Destino. (2015, Anatomia d’un desengany ).
Boix, Carles (2003): Democracy and redistribution. Cambridge University Press.
del Clot, Damià i Noales, Josep M. (2014): Decidir. Un exèrcit de legitimitat democràtica. Barcelona: Viena.
Muniesa, Mariano (2014): 17 falsos mitos sobre Catalunya en España. Barcelona: Quarentena.
Parpal, Vicent (2013): A un pam de la independència. Barcelona: La Magrana.
Pont, Albert (2013): Addendum. L’endemà de la independència. Barcelona: Viena.
Sala, Xavier (2014): És l’hora dels adéus. Barcelona: Rosa dels Vents.
Sobrequés, Jaume (2013): Cap a la llibertat. Barcelona: Base.

  • Internacional

Carod, Josep-Lluís (2014): 2014. La hora de Cataluña. Barcelona: Milenio.
Anglada, Martí (2014): Quatre vies per a la independència. Barcelona: Pòrtic.

  • Sàtira

Balés, Fidel (et al) (2013): Els borbons en pilotes. Valls: Cossetània.
Capdevila, Jaume (2013): Som i serem. Barcelona: Efedós.

  • Diversos

Baños, Antonio (2013): La rebel·lió catalana. Notícia d’una república independent. Barcelona: Edicions 62. (La rebelión catalana: España ante sus naciones. Roca Editorial de libros, 2014).
Barberà, Jaume (2013): S’ha acabat el bròquil. Barcelona: Ediciones B.
Barberà, Jaume (2014): 9N 2014. Barcelona: Ediciones B.
Batllori, Toni (2012): Any d’estelades. Barcelona: Efados.Ediciones B
Boronat, David i Garcia, Salvador (2013): Catalunya last call. Barcelona: Viena.
Buch, Roger (2015): 100 morius per ser independentista. Valls: Cossetània.
Castro, Liz (ed.) (2013): What’s up with Catalonia?: The causes which impel them to the separation. Massachusetts: Catalonia Press. (Claves sobre la independencia de Cataluña).
Ferrer, Francesc (2005): El gran llibre per la independència: mil raons a favor de les llibertats de Catalunya. Barcelona: Columna.
Gabancho, Patricia (2009): Crònica de la independència. Barcelona: Columna.
Gabancho, Patricia (2012): Full de ruta: tot el que vols saber de la independència i no tens a qui preguntar. Barcelona: Fundació Catalunya Estat.
Junqueras, Oriol i Molinero, Justo (2015) Revoltats. Barcelona: Ara Llibres.
Llompart, Jofre (2013): Desmuntant la caverna. Barcelona: Angle.
Llompart, Jofre (2014): Doncs jo, ara, votaré sí: testimonis que desmenteixen la fractura social a Catalunya. Barcelona: Angle.
Martí, Pere (2013): El dia que Catalunya va dir prou. Barcelona: Columna.
Martí, Pere (20115): Escac a l’estat. Barcelona: Pòrtic.
Mercader, Jordi (2015): El tigre sobiranista. Guia per descobrir els principals actors del procés. Barcelona: Pòrtic.
Parpal, Vicent (2015): 9N desclassificat. Barcelona: La Magrana.
Serrano, Ivan (2013): De la nació a l’estat. Barcelona: Angle.
Solsona, Ramon (2013): Botifarra de pagès. Barcelona: Pòrtic.
Tapia, Joan (2015): Catalunya sense Espanya? Barcelona: Pòrtic.
Torra, Quim (2016): Els últims 100 metres. Barcelona: Angle editorial.
Torres, Roger (ed.) (2012): Per què volem un Estat propi?: Seixanta intel•lectuals parlen de la independència de Catalunya. Barcelona: Pagès editors.
Vila, Enric (2015): Des de les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat. Barcelona: Pòrtic.
Voltas, Eduard (2014): Carta a un indecís: arguments per dir sí a la independència. Barcelona: Ara Llibres.

Núria Vilà és professora emèrita del Departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona

Per què no?

Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.

DolorsVinyoles.jpg
Dolors Vinyoles i Cartanyà

No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.

Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.

Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).

Perquè així ho sento

Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

GGiribet.jpeg
Gonzalo Giribet

No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…

Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.

Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.

Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

ANavarro1.jpg
Arcadi Navarro i Cuartiellas

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

jlpelegri.jpg
Josep Lluís Pelegrí i Llopart

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.